L’oceanografia és bella

La visualització de dades juga un paper important en el procés científic. Ens ajuda a entendre processos que poden arribar a ser molt complexos.

He trobat un vídeo on es mostren els corrents superficials de l’oceà a tot el món entre el període de juny del 2005 fins a desembre de 2007 fet per la NASA.

Aquesta visualització és producte de models molt complexos que volen entendre el clima i l’oceà. En aquests models es sintetitzen les dades que es prenen in situ i de satèl·lit dels oceans del món i del gel marí. Imagineu la quantitat de dades que hi ha sintetitzades ja que la resolució de l’animació permet veure els remolins oceànics que transporten la calor i el carboni als oceans.

Però, sabeu què? L’objectiu d’avui no és la ciència, ni l’objectiu del vídeo és fer càlculs. No. La visualització no inclou una narració ni anotacions ni explicaré com s’han fet els models, perquè l’objectiu del vídeo és utilitzar les dades de flux de l’oceà per crear una experiència simple, artística i gaudir-la.

Visualitzeu el món!

A l’estiu, taurons i rajades

No ho entenc. Ens agrada anar al bosc i veure tota classe d’animalons i ens sembla que veure’ls és estar en plena natura i gaudir-la de debò. Ara bé, anem a mar i ens espanten les aparicions de tintoreres i rajades petites a pocs metres de la costa. Fins i tot aquesta por ha fet que els municipis on s’ha vist els animals hagin hissat la bandera vermella a les platges aquest estiu.

Potser sí que fan por, potser és que tenen mala fama, però el que s’ha de saber és que no som part de la dieta de les tintoreres i les rajades no són perilloses per a l’home. I mireu, sempre n’hi ha hagut d’animals al mar!

Si voleu saber més d’aquests animals visiteu la col·lecció biològica de l’Institut de Ciències del Mar (CSIC) de Barcelona.

És curiós com els homes interpretem la natura i creiem que ens en podem sostreure. I no només això, sinó que demanem a l’administració una mena de proteccionisme exagerat. Si anem al bosc i no coneixem un bolet o sospitem que pot ser tòxic, no l’agafarem, oi? Prendre aquesta decisió és una responsabilitat nostra i el que cal és que aquesta decisió es basi en un coneixement de la natura. Com aconseguim aquest coneixement? Doncs en una població cada cop més urbanita, el que ens cal és estar amb contacte directe amb la natura per estimar-la i conèixer-la.

Una recomanació i reflexió per a tots aquest estiu: aneu a la platja, poseu-vos unes ulleres i observeu, hi ha petites meravelles per descobrir a sota l’aigua i potser us adonareu que som nosaltres els que envaïm el medi natural dels organismes.

Com està la mar?

Front marítim de Barcelona. J. Camp.

Quan conec una persona per primera vegada i pregunta a què em dedico, li contesto: faig recerca i estudio els organismes més petits que viuen al mar. La següent pregunta que cau és: i com està la mar?

Doncs mireu, depèn. La mar està com li toca estar i depèn molt del territori que hi ha al darrera. La mar reflecteix els rius i les aigües subterrànies que hi arriben, però sobretot reflecteix el que construïm a terra i les activitats que hi portem a terme. I entre la terra i la mar, hi ha una línia ben prima que fa de frontera, la costa.

En aquesta línia, a més, hi ha una pressió humana que produeix canvis: urbanitzem, fem passeigs marítims, construïm ports i platges protegides… bàsicament hi posem ciment! Doncs és clar que totes aquestes estructures modifiquen la manera com arriba el que hi aboquem a mar, com ara els nutrients, els pesticides o els contaminants químics, per donar alguns exemples.

Si això li afegim el nostre clima mediterrani, de pluges intenses alguns mesos de l’any, el resultat és que, de tant en tant, la mar queda força alterada. Unes pluges intenses a Barcelona, com les de principi d’aquest mes d’abril, renten tota la ciutat i tot plegat va a parar a mar. Tota l’aigua, en la seva totalitat, no n’hi ha que quedi retinguda o filtrada com podria donar-se en altres zones costaneres menys urbanitzades.

La normalitat a mar es recupera uns dies després del pas dels temporals. Ara, que vol dir “normalitat”? Preguntar com està la mar és com preguntar com estàs de salut. Si costa definir la salut de les persones, imagineu definir la salut del mar o dels oceans. Si bé, és cert que les alteracions que ocorren a la mar, afecten les comunitats d’organismes que hi viuen i això ens dóna pistes d’aquesta “salut”, però aquest tema ja l’explicaré en una altra entrada.

Així que, per reprendre el fil, si acceptem la nostra manera de viure, hem d’acceptar que una costa humanitzada afecta a la mar. Quina mar volem? A vegades ho volem tot, transports, una ciutat, una platja neta, una passarel·la per arribar a l’aigua, una aigua transparent i una mar plena de peixos de colors. Doncs no, no es pot tenir tot, haurem de triar.

Estranyes coincidències

L’Anemonia viridis i les gambetes Leptomysis
Plàncton, Divulgació i Serveis Marins SCP
http://www.plancton.cat

Imagineu que heu d’atacar la vostra presa o us heu de defensar d’un depredador? Doncs fàcil, la batalla comença quan expulses fletxes del teu cos per clavar-les a la teva víctima, li injectes líquids verinosos per matar-la i llavors ja te la pots menjar. És molt bona estratègia i el més curiós és que, a la natura, està present en organismes molt diferents.

Aquest mecanisme és molt conegut en les meduses, coralls i anemones doncs tenen unes estructures que s’anomenen nematocists. Són estructures en forma de càpsula amb un filament i substàncies urticants que funcionen d’una manera molt fàcil: en presència de preses es descarreguen els nematocists, es claven els filaments a la víctima i se’ls injecta el líquid verinós. Si voleu veure una batalla d’anemones, aquí va un vídeo. Aquest mecanisme, que a l’organisme li serveix per menjar o defensar-se, el coneixeu molt bé, doncs és la font de la picor causada per les meduses, i ja sabeu que segons quines espècies tot plegat pot tenir conseqüències fatals.

Les dinoflagel·lades són organismes unicel·lulars i un dels meus grups preferits perquè nedant són el Michael Phelps de les microalgues. La meitat de les dinoflagel·lades que coneixem són fotosintètiques però l’altra meitat han perdut els seus cloroplasts i s’han convertit al costat fosc de l’heterotrofisme. Vaja, que com que han de menjar, se les han empescat per tenir estratègies de captura de les preses preferides. Penseu que moltes vegades ataquen preses d’una mida igual o més gran que elles mateixes, així que han de tenir un bon arsenal. Així, de la mateixa manera que els invertebrats marins que us he explicat abans, les dinoflagel·lades també tenen nematocists. Hi ha un grup, l’anomenat polykrikoid, que tenen aquests orgànuls plens de líquid amb un estilet connectat a un filament i una rampa, que sembla un conducte cap a l’exterior per les descàrregues. Es pensa que els nematocists de les dinoflagel·lades també estan involucrats amb la captura de les preses.

Polykrikos tanit vista al microscopi de rastreig.
A. Reñé. ICM.

Com és que dos grups d’organismes tan diferents i sense parentesc tenen estructures i estratègies similars? Possiblement és un dels exemples de convergència evolutiva: especies ben diferents desenvolupen solucions semblants. Però, com s’explica? Doncs a la natura és possible que problemes similars portin a solucions similars. Quina coincidència! …però de fet la coincidència és una mica intrigant amb el que ve ara.

Fa poc que hem descobert una nova espècie de dinoflagel·lada, la Polykrikos tanit, una d’aquestes que mengen i hauria de tenir nematocists perquè es troba a la base de la família de les espècies que sí que en tenen. Ens l’hem mirada i remirada i no n’hem trobat de nematocists. Potser no en té, potser els té i no els hem vist. Potser és l’ovella negra de la família de dinoflagel·lades amb nematocists. El que sí hem vist és que pot tenir una altra estratègia més refinada per capturar les seves preses. La tanit té una prolongació, una estructura que surt de la cèl·lula que l’ajuda a agafar la presa i perforar la seva membrana. És un peduncle que “xucla” el contingut de la presa com a si ho fes amb una palleta (veieu els peduncles a la foto del microscopi?). La tanit no té filaments ni líquids verinosos per disparar, però té tubs per agafar la presa i menjar-se-la… ja us deixo que imagineu i trobeu altres estranyes coincidències.

Saviesa popular

Proliferació de microalgues a la platja de La Fosca, Palamós.

Durant les vacances gaudeixo més de llegir llibres. Saps que tens moltes hores per endavant i que ningú no vindrà a destorbar-te. Quan érem feliços de’n Rafel Nadal, novel·la costumista, explica les vivències d’una família d’onze fills, els àpats, les picabaralles entre germans, el dies a la platja… un moment! rebobinem, el dies a la platja…a la platja de La Fosca!

Hi ha un fenomen que es repeteix cada estiu a La Fosca des de fa molt de temps: una proliferació de microalgues. Ho tenim registrat de manera sistemàtica des de fa 19 anys a l’ICM. I ves per on, hi ha una família que fa molts i molts anys estiueja a aquesta platja. Penso, com hi puc contactar amb la família Nadal-Farreras? La percepció d’algú que ha estat observant un fenomen durant molts anys ens pot servir i de molt! Anar enrere en el temps és difícil però, si s’hi pot anar, pot resultar molt útil.

Amb les noves tecnologies, les persones podem ser molt accessibles i és fàcil d’imaginar com he aconseguit quedar amb en Joaquim Nadal per parlar de les “taques” de La Fosca. Així, com que és una persona molt propera i ara ja ens coneixem, em permeto tutejar en Quim.

Quedem i parlem. En Quim m’explica la seva percepció del fenomen totalment encertada i d’una manera temporal em descriu el que ha succeït a la Fosca en tres fases. Sap el que passa, i a més, té memòria. Vull posar anys a tot! Li pregunto, des de quan hi ha taques verdes a La Fosca? Podem posar un any d’inici?

En Quim té paciència i m’explica. En un principi el clavegueram de les cases de la zona abocaven directament a la platja. Si, penso jo, això passava en totes les zones costaneres abans de les normatives ambientals. En Quim segueix, les taques que es veien a la platja no eren precisament verdes. Si, li dono la raó, el tema dels abocaments d’aigües residuals es va resoldre a partir de mitjans dels anys vuitanta, quan les xarxes de sanejament de la costa catalana van anar produint una millora del sanejament de les aigües residuals. Es va produir un canvi substancial a tota la costa quan les depuradores, col·lectors i emissaris, es van construir i posar en servei.

Tot i així en Quim recorda una segona etapa en que la xarxa de sanejament de la zona no rutllava del tot bé. Llavors recorda com de tant en tant les taques fecals es barrejaven amb unes taques verdes. Però un cop solucionat el tema de sanejament, les taques verdes continuaven allà. Era principis dels anys 90. En aquell temps l’Agencia Catalana de l’Aigua ens havia contactat per tal d’esbrinar què eren les taques i a què eren degudes. Les primeres mostres rebudes a l’ICM ja varen demostrar que les taques verdes eren degudes a una dinoflagel·lada, l’Alexandrium taylori, una microalga amb unes característiques particulars. Les grans concentracions de microalgues donaven coloració a l’aigua, però, a diferencia d’altres especies, aquesta no generava cap risc per als banyistes. En els anys següents, el fet que la proliferació de la microalga fós recurrent cada any puntualment els mesos d’estiu, ens va donar la raó d’unes declaracions desafortunades on es deia que tota la “contaminació” de La Fosca era deguda als col·lectors i fosses sèptiques del passeig.

En Quim continua amb la tercera etapa on ja no hi ha problemes de sanejament però els banyistes veuen que hi ha una terbolesa i coloració a l’aigua. I això no passa tot el dia! Penso, potser no sap la vida i miracles de les algues però el que em diu es totalment encertat. Jo li explico que al Juliol i Agost quan hi ha la màxima concentració d’algues, al matí, l’aigua és transparent i cap al migdia, l’aigua és torna totalment verda. Això és degut a que l’alga microscòpica migra en la columna d’aigua. A mesura que el dia avança es desplaça cap a la superfície buscant la llum i es fa evident la seva presència en forma de taques verdes ben delimitades. Aquestes taques són visibles des de terra i des de l’aire com podeu veure a la foto.

Ara és en Quim que pregunta: és un problema local? No, no, és un fenomen més global. Aquesta dinoflagel·lada està present en tota la Mediterrània. Vàrem treballar amb aquesta espècie en un projecte europeu i es va definir la seva distribució geogràfica. Coneixem la presència de l’organisme i els llocs on hi prolifera, com la Costa Brava, Mallorca, Menorca, Eivissa, Sardenya, Sicília, illes gregues. L’alga troba unes condicions que li són extraordinàriament favorables en alguns llocs a on és recurrent cada estiu. Per exemple aquest any, les proliferacions a l’Estartit han estat espectaculars!

Li explico que com que antigament el fenomen de les taques verdes venia associat o barrejat amb el tema dels abocaments i es dóna en llocs molt turístics, fa pensar que les taques verdes són degudes a una situació causada per excés de nutrients a l’aigua. Si, en principi hi ha proliferacions d’algues que poden ser degudes a un excés de nutrients, però en aquest cas haig de dir és un fenomen natural no associat a abocaments antròpics i per exemple, en zones gens urbanitzades, com cala Castell, també s’hi dóna el fenomen.

Anem acabant la conversa i ens posem d’acord ràpidament. En el nostre país, hi ha una demanda molt alta de qualitat paisatgística i de les zones marines per part dels ciutadans i les activitats turístiques. El cas de les taques desvaloritzen l’entorn. No s’hi pot fer massa res, però el que si es pot fer és explicar-ho. Quan vàrem començar a investigar el fenomen, gairebé no es coneixia res. Durant molts anys hem anat investigant la distribució de l’Alexandrium taylori, el seu cicle de vida, les seves estratègies biològiques i el cas és un dels exemples d’interacció física i biològica que expliquem a les conferències científiques internacionals. Penso que és un exemple bonic de com el coneixement ens ha portat a entendre un fenomen natural i com els científics tenim l’obligació d’explicar-ho perquè tothom en prengui consciència. A més, en aquest cas, la saviesa popular funciona!

Gracies Quim! M’ha agradat molt aprendre una mica més de tot plegat.

Sopa d’algues!

Nens nedant en una platja coberta d’algues a Zhanqiao Pier a Qingdao, Xina. China Foto Press.

Una proliferació d’algues mai vista: 28.900 quilòmetres quadrats de costa “verda” a la Xina!  Ras i curt: espècie oportunista + nutrients + temperatura + aigües estancades = proliferacions!

En les últimes dècades, les activitats humanes han canviat els règims de nutrients i la seva dilució a les aigües costaneres. Així doncs hem canviat els fluxos de nutrients (nitrogen i fòsfor) que arriben degut als fertilitzants utilitzats en agricultura, hem augmentat l’exportació de fòsfor degut als detergents, i hem incrementat les activitats d’aqüicultura. A més a més modifiquem la dilució de les aigües costaneres (o el que anomenem temps de renovació) construint ports, platges semitancades i proteccions marines.

Es coneix que les concentracions de nitrogen i fòsfor en les aigües marines litorals s’han duplicat en moltes regions costaneres del món en els últims 20 anys. D’aquesta manera s’està afavorint el procés d’eutrofització d’origen humà en l’ambient costaner. Tot plegat dóna lloc a una cascada de conseqüències, entre elles, una alteració de les comunitats dels organismes que viuen en aquesta zona.

Les comunitats d’organismes que habiten a la zona costanera són considerades de frontera i estan en equilibri amb aquests fluxos continent – oceà. Si canviem aquests fluxos és d’esperar que canviïn les comunitats. La disponibilitat més alta de nutrients la costa sovint porta a episodis de proliferacions algals, afavorits per la construcció d’obres costeres que confinen les aigües de la zona litoral. És ben conegut que les entrades de nutrients, l’escassa dilució i l’estabilitat de la columna de l’aigua afavoreixen les proliferacions de macroalgues o microalgues, i que aquests creixements produeixen un efecte indesitjat en el funcionament de l’ecosistema i en la qualitat de l’aigua afectada.

En aquest cas concret, l’espècie d’alga que prolifera, com el seu nom molt bé indica, la Enteromorpha prolifera, no és una espècie tòxica per a humans o animals, però el seu creixement accelerat produeix efectes negatius sobre l’ecosistema. I és clar, l’ús recreatiu de la platja quedarà clarament minvat. La E. prolifera és la principal responsable del color verd de les basses de rec, dels estanys i dels aiguamolls. El grup d’aquestes algues resisteix un alt grau de pol·lució, prefereixen llocs d’aigües tranquil.les i calentes, i són especialment abundants a l’estiu i tardor. Ja van tenir una proliferació similar al 2008 per les Olimpíades!

En molts països, la quantitat de nutrients que arriba a mar està sent gestionada. Per exemple s’ha canviat les activitats agrícoles i es fa un millor ús de fertilitzants, s’ha reduït la quantitat de fosfats en els detergents, s’ha millorat la filtració i depuració de l’aigua. Però que passa en països en creixement? Doncs que s’ha de fer un bon planteig de gestió. I solucions per remeiar els efectes de les proliferacions? Treure les algues, incrementar la dilució de les aigües… però n’hi ha una de molt efectiva: reduir, reduir i reduir… reduir nutrients i des de l’origen.

Si vols un mar bo, cuida la terra

Hi ha un fort lligam entre el que passa a terra i retorna a mar. Aquesta idea s’entén molt bé quan pensem en el cicle de l’aigua. L’evaporació del mar cau en forma de pluja sobre la terra, on s’escola o recorre el sòl a favor del pendent, arrossega materials i retorna al mar a través de la línia de costa. Aquesta aigua, quan arriba a mar, és diferent en funció de les característiques del territori sobre el que ha lliscat.

Desembocadura de La Muga, entre Empuriabrava i els Aiguamolls de l’Empordà.

Per exemple, l’aigua que arriba a mar després de caure en una àrea urbana pot tenir mil vegades més nutrients i contaminants que la que ha lliscat sobre un bosc. L’aigua que ha passat per un territori natural és pobre en minerals i nutrients i és, també, molt diferent de l’aigua que s’escola en àrees agrícoles i arrossega part de la càrrega de fertilitzants que s’utilitzen en el camp.

Així la quantitat i qualitat dels materials transportats per l’aigua que arriba a mar depèn del que anomenem usos del territori.

Això sembla molt ben conegut, oi? però, de fet, només es coneix una part de la història. Sabem quanta aigua porten els rius cap mar o la que passa per les depuradores i s’aboca pels emissaris. Però no es coneix ben bé com és l’aigua que s’escola i arriba a mar de manera difusa i quanta n’arriba! I per què és important conèixer-ho? perquè condiciona com són les aigües litorals, sobretot a la Mediterrània, i per tant, les comunitats d’organismes que hi habiten.

Aquestes mesures que semblen tan rellevants i estan tan mal estudiades, ha donat peu a pensar un projecte nou de recerca. Ens hem ajuntat, amb molta il·lusió, investigadors de disciplines, experiències i punts de vista molt diferents per buscar la manera de resoldre aquesta incògnita. Pensar un projecte d’investigació és de les feines més engrescadores i gratificants que faig. Rumiar com resoldràs la pregunta que et fas, discutir les idees, conciliar punts de vista, posar-se d’acord amb el que hem de fer conjuntament en el grup de treball, tots pensant en un mateix objectiu, és el que hem fet durant les últimes setmanes. I fins hi tot, hem redactat una proposta que ha estat enviada a una convocatòria de la comissió europea en temes mediambientals.

Aquesta proposta és un “mar i muntanya”. I això és del tot excepcional! Hi participem biòlegs, ecòlegs terrestres i marins, geògrafs i gestors, especialistes en ciències del sòl, dinàmica del paisatge, ús de l’aigua, comunitats d’organismes que indiquen la qualitat de la zona costanera i gestió de l’aigua i del territori. Hem planejat utilitzar eines com les imatges de satèl·lit per quantificar el territori que tenim a Catalunya i quin ús li donem, models de pluviometria per saber l’aigua que cau i s’escola, dades de la qualitat de la zona litoral i les seves comunitats vivents. Tot per entendre el lligam dels usos del territori i com està el mar.

Durant tot el procés de pensar i discutir, tothom de l’equip ha après, uns dels altres, un munt de conceptes nous. Ara, quan tots mirem el mar, primer pensarem com és casa nostra i com voldríem que fos.

Al mar hi ha meduses, krakens i sirenes

Al llarg del temps, al mar, hi ha hagut monstres marins, criatures mítiques i fantàstiques, éssers prodigiosos i, moltes vegades, de grans dimensions. Aquests éssers poden ser viscosos, enganxosos, mucilaginosos, gelatinosos, semitransparents, amb escames, tentacles i múltiples braços. Molts d’ells ataquen als homes. Hi ha monstres que són reals, n’hi ha que són ficticis, i altres que poden haver estat exageracions de criatures reals com les balenes i els calamars gegants. La qüestió és demostrar que existeixen, conèixe’ls i saber que fan.

Per exemple, el kraken és un monstre marí, similar a un pop gegant, que viu al fons del mar. Ara sabem que és fictici però durant molt de temps es va creure que era una criatura real. Es veu que fins hi tot en von Linné l’havia inclòs dins l’ordre dels cefalòpodes on hi encabim els pops, els calamars i les sípies. Claríssimament aquest monstre ha estat una exageració d’alguna d’aquestes criatures reals.

Jo pensava que les sirenes també eren fictícies, però tinc un dubte amb una que vaig veure a Copenhaguen. No, no em refereixo a l’escultura de bronze a la badia del port. El que vaig veure va ser un ésser amb cos de dona i cua de peix. Malauradament l’ésser no estava viu, i aquest exemplar no ens donarà molta informació.

Possible esquelet de sirena. J. Camp, 2006.

Ah sí! les meduses. Sempre hi ha hagut meduses al mar, van aparèixer fa 500 milions d’anys. Tenim la percepció que hi ha més meduses als oceans, però hi ha anys que n’hi ha més, hi ha anys que n’hi ha menys i sembla que això correspon a cicles naturals. Mentre hi hagi qüestions que no es coneixen, les investigarem. Recomanació final lògica: si trobeu meduses a la platja, esbrineu quina és i si és perillosa, eviteu un contacte dolorós amb aquesta criatura.

Vida latent

El retrocés de les glaceres és un indici del canvi global que vivim. Ara, aquest procés ens ha donat una altra pista. Es suposava que, quan un terreny nou es quedava exposat degut al retrocés de la glacera, les plantes, que quedaven exposades altre cop, estaven mortes i hi havia una colonització de les plantes properes al marge.

El que s’ha descobert és que hi ha molses que, tot i haver estat congelades sota una glacera, un cop queden descobertes, poden créixer després de segles d’inactivitat. I quan dic segles, vull dir entre 400 – 600 anys! Han trobat molses d’una glacera canadenca que varen ser sepultades durant la Petita Edat de Gel (1550 – 1850). Les molses estaven intactes i en les noves condicions ambientals, creixien. Ja es coneixia que les molses poden viure en condicions extremes excessives per altres plantes. Són plantes molt eficients, simples i fa més de 400 milions d’anys que existeixen, per tant han tingut temps de desenvolupar resistències. També es coneixia que poden romandre en estat latent durant molts anys, i després es reactiven, per exemple, en els deserts. Però, créixer després de segles, ha sorprès, doncs a més a més, qualsevol cèl·lula de la planta pot reprogramar-se per iniciar el desenvolupament de tota una nova planta. Això seria l’equivalent a les cèl·lules mare en cèl·lules animals.

Marea baixa en un estuari atlàntic.

Per allò de l’associació d’idees, el tema de la vida latent m’ha fet pensar en les algues. Les microalgues també es poden recuperar després d’estar enterrades molt de temps en el fang més pudent, a les fosques i sense oxigen.

En el cicle biològic d’algunes microalgues, hi ha una fase que neda a la columna d’aigua i una altra de resistència. Segons les condicions, la fase nedadora s’enquista en la forma de resistència que anomen cist. Aquesta fase és similar a una llavor en les plantes. El cist no neda i sedimenta al fons del mar, on es conserva. Val a dir que, en el mar, hi ha sediments i sediments i aquestes fases s’acumulen en els més fins, les argiles i els llims. Si a més a més, són sediments on no hi ha oxigen, doncs es conserven millor.

Recordeu la típica olor d’ous podrits? Doncs si, recollim i remenem fangs per trobar les fases de resistència de les algues, però és, en aquests ambients tan desagradables, on trobem moltes espècies que ens interessen. Estan totes en dormició. Tamisem el fang, separem els cists i els posem en condicions òptimes de creixement, amb llum i oxigen. Es coneix que els cists poden germinar i créixer, fins i tot, després d’un segle de repòs. No tenen el record guiness de les molses, però un segle també està bé. I tant se val que els cists hagin estat en repòs 10 o 80 anys, creixen igual. Així doncs, ens mirem els sediments marins com un banc de llavors d’espècies, on les fases resistents estan preparades per renéixer si es donen les condicions ambientals idònies.

Mira per on, tenim altres bancs, els bancs de biodiversitat en les glaceres i els fangs!

 

Algues a la sopa!

La perruche et la sirene. Matisse.

Alga: organisme unicel·lular o pluricel·lular fotosintetitzador, predominantment aquàtic, que antigament era considerat com a planta i que actualment s’inclou en el regne dels protoctists (tret de l’Enciclopedia Catalana).

Les algues estan per tot arreu. I us ho demostraré!

Començo per anomenar totes les pel·lícules infantils que m’he anat empassant tooooooots aquests anys de dolça infantesa dels meus nens, nebots i nebodes, però aneu buscant perquè hi ha per tots els gustos: llibres, música, art, cuina…

En Bob Esponja té moltes referències a les algues. Per exemple, Bob Esponja menja Kelpo, una marca de “cereals”, per esmorzar, tot i que la referència més important és el personatge-alga, en Sheldon J. Plankton de color verd fosc, i un ull groc i vermell. És l’arxienemic del Bob Esponja i va protagonitzar l’episodi de ‘L’alga és sempre més verda”

“Els Pokemon” tampoc s’escapen. Hi ha un episodi dedicat a les algues: “Les algues salsifiques”. De fet en els Pokemons, tot evolucionava!

“La Sireneta” és el súmmum de l’elegància! té un gran material d’arxiu, per exemple, mostra els kelps gronxant amb les onades. Els kelps són algues que pertanyen a les algues marrons de l’ordre de les Laminarials.

En “Madagascar 1”, Marty, la zebra construeix un refugi quan es troben atrapats tots els animals i convida a Alex, el lleó, a menjar una piruleta d’alga.

En Harry Potter en el “Calze de Foc” es menja una “branquialga”, una planta que sembla unes cues de rata gris-verdes viscoses, que li permet respirar sota l’aigua en una prova d’un torneig. No es coneix ben bé quina planta va inspirar la “branquialga”, però sembla que JK Rowling es devia basar en un tipus d’alga cloròfita que produïa una mena de transferència de propietats màgiques. En Harry s’havia de menjar alguna cosa que pogués “respirar” sota l’aigua, com una alga, per tal de ser capaç de respirar per ell mateix.

A “Buscant en Nemo“, el Sr Ray canta temes sobre algues quan tots els peixos van a l’escola: “les algues són fresques, les algues són divertides, fan el seu menjar amb els raigs del sol”. Bé, de fet tota la pel·lícula és una delícia com a classe de biologia marina i oceanografia!

“L’Illa de Nim” és una pel·lícula d’aventures per nens que recrea un paradís tropical on predomina la imaginació. El pare de Nim és un planctòleg (persona que estudia les algues). En un moment de la pel·lícula, es veu a través del microscopi i es pot veure dinoflagel·lades nedant. Més tard, els personatges es llencen a la recerca de la causa de la bioluminescència del mar. Però ai… aquí! aquí s’equivoquen, perquè diuen que la bioluminescència és causada per un protozou…fals!!! és clar, és el cine!. En el món de les algues, la bioluminiscència la produeix principalment les dinoflagel·lades! que m’han de dir a mi!

De les pel·lícules per grans, el clàssic és la pel·lícula de Hitchcock, “Els ocells”, en que una microlga tòxica, la Pseudo-nitzschia, produeix comportaments agressius als ocells i ataquen a la protagonista. En Hitchcock es va inspirar en el fet real que els ocells es varen intoxicar i presentaven comportaments molt estranys.

En “La vida de Pi“, desprès de moltes dificultats del naufragi, en Pi arriba a una illa, una massa flotant d’algues plena de vegetació, aigua dolça i una població molt abundant de suricates. Durant el dia l’illa sembla el paradís, i ell i en Richard Parker, el tigre, es fan un fart de menjar, però descobreix que durant la nit, quan arriba la marea, les algues són carnívores i es converteixen un parany d’àcid que digereixen tot el que hi ha. Pi s’adona que, amb el temps, l’illa els consumirà i salpa de nou.

Dels llibres que conec, “El cinquè dia” de l’autor alemany Frank Schätzing, parla de dinoflagel·lades tòxiques, bàsicament microalgues assassines. El llibre presenta un món a la vora de l’apocalipsi i un escenari en que la humanitat està assetjada i incapaç de defensar-se davant l’enemic més desconegut: el mar.

Ep! heu vist la portada de “Les aventures de Tintín. El tresor de Rackham el Roig ‘” d’Hergé ?

Pel que fa a la poesia, en Rafael Alberti té un poema molt bonic: “Sobre tu nave —un plinto verde de algas marinas, de moluscos, de conchas, de esmeralda estelar, capitán de los vientos y de las golondrinas, fuiste condecorado por un golpe de mar”. I també he trobat poesia variada sobre algues.

En música, heu d’escoltar la Suzanne del Leonard Cohen, on diu que hi ha herois en les algues: “There are heroes in the seaweed. There are children in the morning. They are leaning out for love. And they will lean that way forever”. De curiositats musicals n’hi ha un munt, hi ha una banda de rock de punk anomenat Algues, una altra banda a Indonèsia anomenat Navicula (és una diatomea), una banda de jazz anomenada Spyro Gyra (és alga verda filamentosa). Hi ha una banda local francesa que s’anomena Taxyfolia que es va formar al 1997, quan va haver la invasió la Caulerpa taxifolia al Mediterrani i va ser el centre d’atenció dels mitjans de comunicació.

En art, resulta que Henri Matisse utilitzava les algues com a font d’inspiració per als seus “Gouches découpés” (retalls de paper) i en Paul Gauguin va pintar el “Seaweed gatherer’s”  (“Recol·lector d’algues”). Probablement és el quadre més car d’algues! I si voleu veure imatges que converteixen diatomees en art, heu de clicar l’enllaç.

… i ja no poso res més, i ull que potser un dia us trobareu algues a la amanida, al sushi o a la sopa!