8.522 kilòmetres, un llarg recorregut per les roses

Els humans fem coses molt estranyes. Més de 8.000 kilòmetres, camions i avions refrigerats, hidratació, bones cures i aspirines… per unes roses! Però… aturem-nos un moment! Té sentit portar roses de l’altra part del món per Sant Jordi?

La majoria de les roses que es vendran avui s’han d’anar a buscar fora. És impossible que localment puguem produir els milions de roses que es venen i, en un món globalitzat, les portem de molt lluny. Bé per totes les roses que es vendran però penseu per un moment si el cost del transport i l’energia que invertim està internalitzat en el preu de la rosa que comprarem, i penseu també si tot plegat ens fa més feliços.

Sabeu, hi ha moltes coses a fer que donen sentit a la diada. Podem donar sang, portar els nostres llibres llegits a biblioteques, anar a passejar, visitar exposicions de fotografies i també fer-ne, entrar als museus que estan de jornada de portes obertes, passar la revetlla a les biblioteques, anar a un concert. També podem regalar/compartir/enviar roses i dracs com els que us en deixo per aquí i sobretot, tant de bo que tots estiguem al costat d’un dels tresors de veritat, que són els llibres. Bona diada!

Drac de’n R. Rybakiewicz. http://www.romanart.es/

El món està fotografiat

Vivim en una era visual i el món està hiperfotografiat. Què és el que ens crida l’atenció de totes de les imatges que veiem cada dia és totalment personal i intransferible.

Avui m’ha cridat l’atenció una sèrie d’imatges d’un dels certàmens fotogràfics que més ràpid ha crescut en volum i en prestigi en els últims anys, el premi Atkins CIWEM. En aquest certamen, es busca les millors imatges que posin en rellevància el canvi climàtic i el desenvolupament humà. No busqueu imatges al·lucinants d’insectes o fauna salvatge en acció, en el concurs, els fotògrafs ens ensenyen la seva visió del món actual i jo, aquí, us deixo la meva tria de les millors imatges d’aquest any, des del paisatge urbà d’un grup de persones sense sostre que viuen dins uns enormes tubs de ciment a Bangla Desh fins al galopant desenvolupament del continent asiàtic i l’esgotament dels seus recursos. Fixeu-vos en l’erosió de la zona costanera a l’oest de Bengala, l’escassetat d’aigua potable en algunes poblacions rurals de l’Índia, el mosaic de contenidors al port de Barcelona que mostren el nostre consum i les plantes fotovoltaiques andaluses.

Potser les imatges ens ajuden a veure que les nostres decisions i accions tenen conseqüències reals sobre les comunitats, les persones i el paisatge del planeta.

Podem fer-ho millor

Gairebé 13 milions de tones de plàstics arriben a mar cada any. Aquest és el resultat de l’estudi que ha mesurat la quantitat de plàstics que arriben als oceans del món. I la predicció que ens proposen els investigadors no és gaire positiva. La quantitat anual de residus plàstics cap al mar podria ser més del doble en els pròxims 10 anys.

Jambeck et al. 2015. Quantitat de plàstics que arriben als oceans del món.

A principis dels anys 70, s’estimava que la quantitat de plàstic que entrava a l’oceà cada any era aproximadament el 0,1% de la producció mundial de plàstic. Ara, els investigadors diuen que la realitat és totalment diferent. L’equip va analitzar la quantitat de residus plàstics que produeix cada país costaner del món i va calcular la quantitat que podria arribar a mar. Els científics calculen que aproximadament entre l’1,5% a 4,5% del total de plàstic que es produeix entra a mar cada any. Si sumen els gairebé 200 països al món amb una població costanera important, els investigadors estimen que entre 4 i 12 milions de tones de plàstic van entrar a mar l’any 2010.

Aquesta quantitat és suficient per omplir cada pam de costa de tot el món amb cinc bosses plenes de plàstic.

Però la historia no acaba aquí. Es poden fer molts números, però el fet és que no està gens clar on estan exactament totes aquestes tones de residus plàstics que podrien entrar a mar des de terra. Hi ha molta controvèrsia sobre la quantitat de brossa que hi ha a mar i si augmenta o no. Ja ho vaig comentar en una entrada. El fet és que els científics encara no sabem on estan més del 99% de les deixalles de plàstic a l’oceà. Tampoc es coneix del tot l’impacte que té en la vida marina i el perill per la salut humana que suposa el consum dels peixos que poden haver ingerit plàstic .

Amb aquesta perspectiva, la meva reflexió és que, en tot cas, aquesta investigació ha de servir com una crida per trobar bons números de la problemàtica dels plàstics a mar. També, per conscienciar que s’han de millorar els sistemes de gestió de residus sòlids. De moment sabem que hi ha una solució, hem de reduir la generació de residus, reutilitzar, reciclar i fer-ho millor. És un problema global, on tots hi contribuïm.

Aquí, allà i a tot arreu? el problema dels plàstics al mar

Hem plastificat la nostra vida. Diàriament utilitzem bosses, contenidors de beguda i menjar, estris de cuina, joguines. Generem milions de tones de plàstic i un percentatge important arriba al mar. La contaminació marina de residus plàstics és una de les preocupacions mediambientals actuals perquè el problema té caràcter planetari. Tot i així, cal dir que l’abast d’aquest problema a l’oceà obert encara no està clar. Fa un temps, els estudis deien que la brossa marina augmentava, ara, d’altres diuen que l’abundància és molt menor de la que s’esperava i fins i tot hi ha qui diu que no augmenta. 

1404469168_410839_1404492903_noticia_normal

Tot comença amb les històries dels vessaments de contenidors que cauen al mar carregats d’aneguets de goma i bambes. Aquests objectes flotants varen ajudar als científics a estudiar els patrons de circulació oceànica. Però aquestes històries tan romàntiques tenen, avui en dia, altres lliçons. Les zones on es concentren la major part de les deixalles de plàstics es troben a latituds subtropicals i estan associades a convergències dels corrents superficials, com el Pacífic Nord. Ras i curt: els plàstics segueix els corrents marins i es concentren. S’esperaria que la contaminació de plàstics en els girs oceànics augmentés a mesura que augmenta el seu ús, però hi ha estudis que diuen que les deixalles de plàstic ja no augmenten i de fet, en els últims anys, s’han estabilitzat. Això contradiu la tendència de l’augment de les poblacions humanes i l’ús del plàstic? Bé, en molts llocs del planeta la tendència és a eliminar el seu ús, però… què passa a mar? no hi ha un augment clar de plàstics? els estudis són contradictoris?

Els corrents oceànics que transporten els plàstics, la radiació solar, l’acció de les ones, els vents superficials fan que les escombraries de plàstic s’esquerdin i es trenquin en fragments cada vegada més petits. Les restes de la brossa vella a mar són peces molt petites, que no s’assemblen a les bosses, botes i ampolles que es van llençar. Aquests petits fragments de plàstic són coneguts com microplàstics, que suren just per sota de la superfície del mar i poden arribar a durar centenars d’anys.

Les quantitats de microplàstics a l’oceà no són gens fàcils de detectar ni de quantificar. Els microplàstics no es veuen des de l’espai amb satèl·lit i quan s’intenta esbrinar quants n’hi ha, tot i que les xarxes que s’utilitzen són molt fines, se n’escapa una part. A més, normalment només es mostreja la capa superficial, però de fet, impulsats pel vent, en poden haver-hi a capes més profundes de l’oceà. De fet, alguns organismes marins utilitzen el plàstic com a substrat per créixer, i el que fan és augmentar la seva densitat i fer que el plàstic s’enfonsi encara més de forma natural. Això podria treure’ls de les profunditats mostrejades. Falta una fracció important de microplàstics i no sabem on és?

Així que el resum és que no sabem ben bé quantes deixalles de plàstic hi ha al mar, sobretot de microplàstics i no sembla clara quina tendència segueixen. El que sí coneixem és que tenen un impacte directe en els organismes i els ecosistemes marins. Plàstics i microplàstics maten o fereixen als animals que s’enreden o en mengen. També es coneix que els peixos que mengem poden estar acumulant el plàstic en els seus estómacs, i els plàstics, a causa de les seves toxines, no són inerts. I el més important, no es coneix l’efecte d’això sobre la salut humana. Hi ha d’altres impactes dels microplàstics a l’ecosistema marí. Els fragments de plàstics flotants fan de substrats per organismes que viuen sedentàriament. Això permet que, organismes amb molt poca capacitat de dispersió, però adherits a un plàstic, naveguin i colonitzin llocs nous. I no només els organismes sèssils poden treure profit d’això, sabem que els plàstics poden actuar com vectors de dispersió d’organismes tan petits com les microalgues, espècies bones i no tan bones.

Plàstics i microplàstics, n’hi hagi molts o pocs, el problema és que no hi ha massa res que puguem fer per eliminar el perill dels residus que ja hi són al mar, però el que sí podem és posar fil a l’agulla, adonar-nos del problema, intentar reduir aquest tipus de contaminació amb campanyes de sensibilització i, potser, posar normes més estrictes. De moment, em sembla bona idea reduir plàstics de la nostra vida quotidiana, reutilitzar i reciclar molt.

Rissotto de grills

1368574313_578510_1368574818_noticia_normal

Del llibre Creepy Crawly Cuisine.

En el món hi haurà 9 mil milions de persones al 2050. Es necessita duplicar la producció actual d’aliments per mantenir aquesta població. La terra és escassa i ampliar la superfície dedicada a l’agricultura no sol ser una opció viable o sostenible. Aquí hem d’afegir altres problemes en la producció d’aliments, com l’escassetat d’aigua i la sobreexplotació dels oceans. Des de la FAO, proposen trobar noves maneres de produir aliments, els insectes!

Tot i que la majoria dels insectes són comestibles i en moltes societats han estat sempre part de la dieta humana, en altres societats, el seu consum provoca una gran aversió. En la societat occidental, els insectes es consideren una molèstia: els mosquits i les mosques envaeixen les cases, hi ha plagues als cultius, els tèrmits fan malbé la fusta, i sempre hi ha una mosca que cau a la sopa! També perquè es consideren “aliments de la fam” que es consumien en èpoques d’escassetat i molts veuen el seu consum desagradable perquè s’associa a un comportament primitiu. La FAO ha publicat ara tota una revisió sobre el cultiu i el consum d’insectes per trencar aquests mites i potenciar el seu consum. Se’n poden treure moltes dades d’aquest estudi.

Els insectes més consumits al món són: escarabats, erugues, abelles, vespes, formigues, llagostes i grills, llagostes, cotxinilles i xinxes, tèrmits, libèl·lules i mosques. Els insectes són fonts de greixos, proteïnes, vitamines, fibra i tenen alt contingut de minerals com el ferro, magnesi, fòsfor o zinc. Per exemple, el contingut de proteïnes, vitamines i minerals de cucs de la farina és similar a la del peix i la carn i la composició àcids grassos és comparable a la del peix.

Així que hi ha molts avantatges en el seu consum. Els insectes comestibles habiten una gran varietat d’hàbitats aquàtics i terrestres. La majoria es poden recollir en el medi natural i algunes espècies d’insectes, com les abelles i els cucs de seda, tenen una llarga història de domesticació pel valor dels seus productes. Com que són organismes de sang freda, els insectes són molt eficients en la conversió dels aliments en proteïnes, per exemple els grills necessiten menys aliment que vaques, ovelles, porcs i pollastres per produir la mateixa quantitat de proteïna i a més sembla que el risc de transmetre malalties és menor.

Ja fa temps que hi ha investigadors que animen al consum d’insectes, per moltes raons, sobretot per temes ambientals. Els insectes proporcionen aliment a baix cost ambiental i poden contribuir a la subsistència de molta població. Aquest mateix investigador explica que en el món occidental ja mengem insectes, uns 500 grams a l’any en aliments com sopa precuinada, xocolata, galetes o farina (us ho pensàveu?). Des de fa molt de temps que hi ha derivats dels insectes que s’utilitzen en la industria alimentaria i no els hi fem fàstics. Voleu saber d’on surt el color rosa del iogurt de maduixa?

No sé que diran els de casa però a mi ja m’han mig convençut! Començaré a seguir els blogs de cuina per saber-ne més! De fet ens mengem els crustacis de Palamós i els mol·luscs a la llauna, oi? No li veig massa la diferencia. Us animeu?

La mitja taronja perfecta

IMG_9891

Finca de tarongers.

Sortim de cap de setmana. Anem a collir taronges amb la família. La sortida es converteix en tota una delícia, doncs les coses quotidianes i normals per uns, poden ser extraordinàries per altres. Anem a dinar i en poca estona aprenem un munt!

Sabeu quines varietats de taronges compreu? Només us en parlaré de dues varietats, una de molt bona i una de bona.

La molt bona és la taronja Navelate. És una taronja amb la pell suau, llisa, no gaire gruixuda, difícil de desprendre, però consistent, de color taronja clar, forma ovalada i conté molt de suc. La qualitat és inigualable en comparació a qualsevol altra taronja, sigui del grup que sigui, en sabor i textura. Va sortir d’una mutació espontània d’una altra varietat a la zona de Villareal (una mutació! això requeriria un altra entrada!). Madura abans que altres varietats, així que al gener ja està bona. És mel, a mi m’agrada molt, i l’entès diu que és la millor taronja del món! Però no tot són avantatges… aquesta varietat té moltes pegues l’hora de cultivar. L’arbre requereixen un alt nivell de coneixements agrícoles per al bon desenvolupament de la varietat i si el pagès no li està a sobre, és poc productiu.

La taronja més normal que arriba a les nostres taules és la Navel Lane Late. És una taronja de mida mitjana, pell prima i llisa. Té molt de suc, bon aroma i sabor. També és bona, però qui en sap de debò, de debò, es decantaria sempre per la primera, només pel gust. No és tan perfecta com la Navelate però té un munt d’avantatges en el seu cultiu: el vent no la fa caure de l’arbre; l’arbre que la produeix no té punxes i dóna sempre un producció molt alta (180 kg l’arbre); la taronja es pot conservar fins el mes d’agost si està a l’arbre; el calibre és uniforme i fa un suc estable, que no es separa. Això del calibre em fa rumiar sempre, perquè volem que la fruita entri per la vista, que sigui perfecta amb mida, color i ens oblidem d’altres aspectes més importants?

Llavors, que decideix al pagès? una taronja que només tingui avantatges i és acceptablement bona. Doncs ja està clar quina varietat cultiva, oi? I això també passa amb la selecció de les varietats de préssecs, pomes i d’altres fruites, principalment manen criteris de producció.

Quina llàstima perdre el millor sabor de la fruita. Tot i que, hi ha pagesos romàntics que conserven algun arbre de la taronja perfecta a la finca, per fer gaudir el paladar de la família. Us podeu imaginar com està de bona? Doncs, espereu, espereu. A última hora ens fan saber que la sortida ha estat una oportunitat gairebé única. Aquest any, per temes de meteorologia, la taronja està extraordinàriament bona, i això passa un cop cada 10 anys.

Ho confesso, m’he menjat un iogurt caducat!

Iogurt casolà

Iogurt casolà

Si, estava perdut per la nevera i caducat des de feia un mes i encara estic viva!

Hem arribat a ser una societat tan “desenvolupada” que llencem tones d’aliments. A Catalunya es consumeixen uns 3,74 milions de tones d’aliments sòlids (499 kg/hab/any) dels qual se n’ingereixen 2,56 milions i se’n descarten 1,18 milions en forma de residus alimentaris. Podeu trobar dades a la Guia Consum Responsable de la web gencat.

Des del govern ens diuen que hem de lluitar contra el malbaratament del menjar. Ens ho han de dir o entre tots hi podem posar sentit comú?

El malbaratament alimentari té moltes fonts. Es fa malbaratament en la distribució, en els serveis de restauració i a les llars. Que hi podem fer a casa? Tenir consciencia del que es menja i es llença, planificar la compra, no comprar aliments en excés perquè es poden fer malbé, aprofitar el menjar d’un àpat per un altre, que no passar res si s’ha de menjar dos vegades el mateix o poseu imaginació a l’hora de reciclar el menjar d’un altre àpat! També va bé conèixer com s’emmagatzemen els aliments i saber la diferència entre la “data de caducitat” i la “data de consum preferent”. La data de caducitat ens adverteix sobre el dia límit que l’aliment no és adequat per al consum. La data de consum preferent fa referència al temps en què el producte manté intactes les propietats i no suposa un risc per a la salut. És precisament la data de caducitat dels iogurts que es suprimeix ara per una data de consum preferent. La llet del iogurt ja està fermentada, ja no li pot passar res més!

Segur que amb una mica de sentit comú podem aconseguir un consum responsable i menys malbaratament!