Contes del mar extraordinàriament petits

Som gegants. Vivim en un món de bellesa invisible que és imperceptible a l’ull humà però quan es mira per un microscopi s’obre un món sorprenent. Per ensenyar-vos aquest món ocult, he trobat un vídeo que mostra l’inesperat ecosistema microscòpic de l’oceà: The secret life of plankton de’n T. Thys. Tot comença amb la història d’un peix.

El peix, que pertany al món del plàncton, explica com de divers és el món en una gota d’aigua, on neixen molts organismes però pocs arriben a adults. Així que explica la seva història des que és una larva fins que es fa adult. Explica la seva època de guarderia i quins són els seus veïns: els juvenils, el zooplàncton, els copèpodes, el krill. Explica quins són els seus depredadors i les batalles que s’hi lliuren amb els enemics. També surt en escena el fitoplàncton, organismes fotosintètics que suren lliures a l’aigua, que són l’aliment bàsic de molts organismes marins. Continua la historia i el peix explica com durant la nit molts com ell mengen i durant el dia tornen a la foscor amb uns companys ben rarets. Fixeu-vos amb els monstres que apareixen. Semblen trets de les pel·lícules d’aliens, o potser és al revés? I fixeu-vos que els organismes són transparents! un dia parlaré d’això.

Colla, després del vídeo m’agradaria que una altra vegada que aneu a la peixateria penseu en la vida que han seguit els peixos abans no arriben a la nostra taula. Una vida errant que és invisible als nostres ulls.

Pols per tot arreu

Avui us heu trobat la terrassa ben enfangada? la roba estesa de color marró? i el cotxe brut? Aquesta nit ens ha creuat una massa d’aire molt carregada de pols del Sàhara i la pluja que ha caigut anava acompanyada de fang!

Bgw3BXpCEAAqBaQ

Meteocat 18/02/2014.
Intrusió de pols (color rosa) direcció Catalunya.

El Sàhara és el desert més gran del món, amb 8,6 milions de quilòmetres quadrats i quan els corrents d’aire càlid i lleuger s’eleven, transporten pols del desert fins a zones de molta altitud que es mouen pels vents. Les tempestes de fang són molt comunes sobre el Sàhara, a vegades arriben a casa nostra i ocasionalment arriben ben lluny tot travessant la conca atlàntica (aquí està el vídeo).

La pols té greus repercussions en la qualitat de l’aire i pot portar fongs que afecten les persones però no tot és negatiu. Si aquests esdeveniments passen sobre l’oceà, actuen com un fertilitzant. La pols conté molts nutrients, nitrogen, fòsfor i ferro, que estimulen la producció marina, sobretot en aquelles zones ben pobres, com pot ser la mar Mediterrània. El fitoplàncton, les plantes marines microscòpiques que suren a la superfície del mar, és capaç de captar aquests nutrients, créixer, absorbir CO de l’atmosfera i al final converteix aquests nutrients en matèria orgànica. Com que aquests esdeveniments de pols solen ocórrer cap a la primavera i principis de l’estiu a la nostra àrea, de fet estimulen el creixement d’aquests boscos marins invisibles.

Sí, d’acord, queda tot brut, però hem de conviure amb els fenòmens naturals i aquest, precisament, pot ser molt bo pels nostres mars!

Galeria

Boscos invisibles a l’oceà

This gallery contains 2 photos.

Tots tenim la imatge d’un petit planeta blau perdut en la immensitat fosca, o la d’un petit planeta fosc o, fins i tot, la d’un petit planeta verd. L’exploració de l’espai ha canviat la nostra percepció del planeta i a mi, totes aquestes visions em porten a pensar que hi ha un límit. Des de … Continua llegint

Regals que inspiren

El millor regal és aquell que no es pot comprar, que no té preu i la persona que te’l fa ha pensat amb el que t’agrada. L’amic invisible de la feina m’ha deixat un regal original: un palet de platja i un tros de vidre. Tant el fragment de roca com el de vidre estan del tot arrodonits per les vegades que les ones els han fet rodolar amunt i avall.

ndals 13 164 3

El palet de platja llueix una aquarel·la d’una dinoflagel·lada, la Ornithocercus, i en el tros de vidre hi ha dibuixat uns radiolaris amb tinta xina.

Dinoflagel·lades? Radiolaris? Tant uns com els altres són organismes marins microscòpics i formen part del plàncton que depèn dels moviments de l’aigua. Unes són productores, els altres són consumidors; unes fan closques de cel·lulosa, els altres de sílice… i tots dos grups els trobem en el registre fòssil!

L’interès que tenim per conèixer els organismes que han anat poblant el planeta i les condicions ambientals passades es satisfà amb el registre fòssil. Les observacions d’organismes indicadors, com els radiolaris i les dinoflagel·lades, en els sediments marins ens ajuden a descodificar el registre i respondre algunes de les preguntes plantejades.

Les associacions de radiolaris en les mars actuals vénen determinades pels corrents i per això són utilitzades per conèixer el moviment dels corrents i les masses d’aigua. Així també, certes espècies de dinoflagel·lades s’adapten a les diferents condicions de l’aigua superficial i per tant, la forma fossilitzada, els cists de resistència, s’utilitza per reconstruir les condicions superficials oceàniques passades. Uns i altres fan de registre i es converteixen en la memòria del mar.

He decidit que a la meva definició de regal perfecte afegiré aquell que et fa pensar i recordar allò que tenim guardat en un calaix. Gràcies amic-no-tant-invisible, faré memòria de tot plegat cada vegada que tingui els palets a la mà.

Aficionar-se a la ciència

La investigació implica equips de científics que col·laboren arreu del món. Ara bé, cada cop més hi ha ciutadans interessats que participen en projectes científics. És la ciència ciutadana.

Un dels projectes pioners de ciència ciutadana és el SETI@home, on milions de voluntaris participen en la recerca de vida extraterrestre (SETI són les sigles de “Search for Extraterrestrial Intelligence”). Hi ha qui classifica galàxies i busca planetes voluntàriament en el Galaxy Zoo. Hi ha qui treballa per entendre la biodiversitat del seu entorn en el BioBlitz. Hi ha qui participa en la catalogació de les formes en què les persones juguem amb els nostres gossos, només cal enviar vídeos a Play with your dog. N’hi ha molts de projectes arreu del món, mireu aquí. A casa nostra també hi ha projectes molt interessants, com el seguiment de la nidificació dels ocells amb el projecte Nius gràcies a les observacions obtingudes des de Catalunya i illes Balears o l’Atrapa el tigre on es pot participar en el mapa de distribució del mosquit tigre i en l’estudi de la seva dispersió.

observacio

Tens curiositat? t’agrada observar? no t’ho pensis més i participa!

En temes marins hi ha força iniciatives i com que ja se sap que tinc predilecció pel plàncton, només cal recordar que sense plàncton no hi ha vida a l’oceà. Així que primer de tot es pot aprendre a classificar plàncton de diferents profunditats i ajudar a identificar mostres. Un cop sabem que hi ha, podem anar més enllà. Una de les preguntes clau entre els ecòlegs marins d’arreu del món és si el fitoplàncton augmenta o disminueix degut als canvis de les temperatures superficials del mar com a conseqüència del canvi climàtic. Uns diuen que disminueix, els altres diuen que no. Hi ha molta controvèrsia perquè no tenim totes les dades per esbrinar-ho i no és fàcil obtenir dades de l’oceà. Què es pot fer? Una manera de mesurar la quantitat del fitoplàncton a la columna d’aigua és amb el disc de Secchi, que és segurament l’instrument científic més simple mai inventat. La peça és un disc blanc de 30 cm de diàmetre que es lliga a una cinta mètrica i es fa baixar per la columna d’aigua. La profunditat a la qual el disc desapareix de la vista és una mesura la transparència de la columna d’aigua. Com més ràpid desapareix de la vista, més fitoplàncton hi ha. Tenir moltes dades d’arreu podria resoldre una bona discussió i és per això que els ciutadans científics poden donar un cop mà participant en el projecte Secchi disc.

Ara, si us agraden les especies marines un pèl més grans, a veure que us sembla això. Es coneix que el nombre de espècies diferents en un ecosistema dóna una idea dels patrons de biodiversitat. Ara bé, només el recompte de les especies és una forma grollera d’entendre la diversitat. Si tenim informació sobre les característiques de les especies, el que mengen, com es mouen, on viuen, podem entendre què és el que les diferencia i com interaccionen. Com obtenir aquestes dades? Doncs més de 100 bussos voluntaris han estat prenen dades que han permès observacions impossibles per als equips de busseig científic: 4000 transsectes de 2000 llocs d’arreu del món. Les dades han estat recollides amb el programa de ciència ciutadana Life Survey Reef i els resultats s’han publicat recentment. Ara, aquest programa està donant formació de busseig arreu del món!

Si us sembla que aquests projectes estan lluny i us agrada el mar, sabeu els noms de moltes espècies marines i us agradaria publicar les vostres observacions, feu el tafaner a Observadors del Mar i animeu-vos! Amb l’ajuda de molts científics aficionats /ades es pot moure el coneixement cap endavant. Jo n’estic convençuda.

Secrets de família

arbre

Arbre. E. Tenedor.

Els microorganismes estan presents a tot arreu, a l’aigua, a l’aire, a la terra, fins i tot dins i fora del nostre cos. A la mar, la vida és majoritàriament microbiana i el paper dels microorganismes marins és tan rellevant que ens cal entendre que fan. Ara bé, molts d’aquests microorganismes no creixen al laboratori, i ho tenim difícil per saber quantes espècies hi ha, qui són i com viuen. És un món que sabem que hi és, però no hi podíem arribar-hi d’una manera fàcil.

El microscopi va obrir una nova perspectiva sobre aquesta vida “invisible” i és així que durant el segle XX els investigadors es varen adonar que la diversitat del món dels microorganismes era més gran del que es pensava i per tant l’arbre de la vida, el símbol per explicar les relacions entre els organismes i l’evolució de les diferents espècies, no estava ben representat.

Tot i la microscòpia, molts microorganismes no tenen una morfologia particular que ens ajudin a saber qui són, per tant només s’han investigat, amb gran esforç, algunes especies dels grups existents. Actualment, arribem a conèixer els microorganismes amb la seqüenciació del seu ADN. Tothom coneix la tècnica de seqüenciació, oi? la biologia forense és un camp aplicat molt famós (gràcies CSI!). Comparar la mateixa peça d’ADN dels diferents organismes ens permet saber si són parents. Amb aquestes seqüencies, podem omplir i endreçar l’arbre de la vida. Així que nosaltres, a la feina, fem arbres. Com en una genealogia on es representa un arbre, la soca és un avantpassat i les ramificacions, els seus descendents.

Heu de saber que posar ordre a les branques de l’arbre de molts microorganismes marins no ha estat possible fins ara. Això ha estat possible gràcies a les tècniques moleculars que s’han desenvolupant de tal manera que ara podem desxifrar l’ADN d’una sola cèl·lula. Només d’una! I això és fantàstic perquè moltes algues que ens interessen no creixen al laboratori. De fet no sabem què els hi agrada per viure. Ara, només que pesquem una cèl·lula, ja podem saber qui és. Ah! però no és tot tan bonic com sembla. Les algues tenen entre 10 i 30 micres de diàmetre o, el que és igual, entre 0.01 – 0.03 mil·límetres. El mèrit de tot plegat és agafar una sola cèl·lula viva de 0.02 mil·límetres que, a més, neda! Ah! i aquell dia millor no prendre cafè de bon matí!

Es donava el cas que hi havia tot un seguit de microalgues amb pocs caràcters morfològics que només s’havien observat i classificat al microscopi. L’Albert, un dels estudiants de doctorat del meu grup, va veure que aquestes microalgues, amb noms i cognoms diferents, tenien un “cert aire de família” i es va posar a fer feina. Va aïllar cèl·lules individuals i les va seqüenciar. Ja us podeu imaginar la feinada que és!  Però, quin bon ull! Les microalgues “pescades” es seqüenciàvem per primera vegada i amb les dades a la mà, vàrem ser capaços de construir l’arbre de família. Vàrem veure que les algues eren parents i les relacions de família estaven molt embolicades. De la mateixa manera que es demostra que aquell fill és d’un altre pare, vàrem veure que els noms i cognoms de les especies eren totalment incorrectes. S’havia de posar ordre. Així que vàrem establir la seva nova família i no només això, que com que tot estava tot tan embolicat, també vàrem definir tot el clan familiar!

La troballa ens permet reorganitzar la diversitat de les algues, però, a més a més, el tema és força sorprenent! Les algues no les vàrem pescar en un lloc remot, poc accessible i poc estudiat. No. Les algues són de la costa Mediterrània, una àrea ben estudiada, o això ens pensàvem! Estem molt contents! Tot i així, sabem que el que hem fet és només una gota a l’oceà, així que continuarem amb la feina de resoldre més secrets, que n’hi ha molts!

———————————————————————————————————————————————————————

01/10/2013 Avui em fa il·lusió actualitzar l’entrada. M’ha arribat un article on llegim l’opinió de’n Ramon Margalef de com anomenem les espècies noves. Precisament parla del Ceratoperidinum margalefii (=yeye), un dels organismes que està inclòs en la nova família caracteritzada i que, de fet, ell va definir inicialment. Vegeu el paràgraf on R. Margalef parla amb en F. Español (pàgina 14):

“Molta gent creu que descriure espècies noves i sobretot, batejar-les, és el súmmum per a un zoòleg. La tria dels noms probablement vol dir alguna cosa sobre la personalitat del naturalista. Linné escriu de com s’han d’escollir i de com no s’han d’escollir els noms, i tots recordem el seu rebuig dels noms massa llargs (“sesquipedalia”). Jo vaig descriure un Ceratoperidinium yeye, per veure substituït el yeye per un margalefi per un altre autor, amb l’argument tècnic de que no havia donat una descripció en llatí, però notant també que l’epítet no era seriós. I què és seriós? Coccothraustes coccothraustes igual pot suggerir un ocell que un grup de rock. En un treball sobre plàncton del Oceà Índic, veig que allí hi ha un copèpod que es diu Bestiola similis. Llongi Naves fou també diguem, pintoresc en donar noms. I vos?”

Un altre secret de família que no coneixia!

Saviesa popular

Fosca

Proliferació de microalgues a la platja de La Fosca, Palamós.

Durant les vacances gaudeixo més de llegir llibres. Saps que tens moltes hores per endavant i que ningú no vindrà a destorbar-te. Quan érem feliços de’n Rafel Nadal, novel·la costumista, explica les vivències d’una família d’onze fills, els àpats, les picabaralles entre germans, el dies a la platja… un moment! rebobinem, el dies a la platja…a la platja de La Fosca!

Hi ha un fenomen que es repeteix cada estiu a La Fosca des de fa molt de temps: una proliferació de microalgues. Ho tenim registrat de manera sistemàtica des de fa 19 anys a l’ICM. I ves per on, hi ha una família que fa molts i molts anys estiueja a aquesta platja. Penso, com hi puc contactar amb la família Nadal-Farreras? La percepció d’algú que ha estat observant un fenomen durant molts anys ens pot servir i de molt! Anar enrere en el temps és difícil però, si s’hi pot anar, pot resultar molt útil.

Amb les noves tecnologies, les persones podem ser molt accessibles i és fàcil d’imaginar com he aconseguit quedar amb en Joaquim Nadal per parlar de les “taques” de La Fosca. Així, com que és una persona molt propera i ara ja ens coneixem, em permeto tutejar en Quim.

Quedem i parlem. En Quim m’explica la seva percepció del fenomen totalment encertada i d’una manera temporal em descriu el que ha succeït a la Fosca en tres fases. Sap el que passa, i a més, té memòria. Vull posar anys a tot! Li pregunto, des de quan hi ha taques verdes a La Fosca? Podem posar un any d’inici?

En Quim té paciència i m’explica. En un principi el clavegueram de les cases de la zona abocaven directament a la platja. Si, penso jo, això passava en totes les zones costaneres abans de les normatives ambientals. En Quim segueix, les taques que es veien a la platja no eren precisament verdes. Si, li dono la raó, el tema dels abocaments d’aigües residuals es va resoldre a partir de mitjans dels anys vuitanta, quan les xarxes de sanejament de la costa catalana van anar produint una millora del sanejament de les aigües residuals. Es va produir un canvi substancial a tota la costa quan les depuradores, col·lectors i emissaris, es van construir i posar en servei.

Tot i així en Quim recorda una segona etapa en que la xarxa de sanejament de la zona no rutllava del tot bé. Llavors recorda com de tant en tant les taques fecals es barrejaven amb unes taques verdes. Però un cop solucionat el tema de sanejament, les taques verdes continuaven allà. Era principis dels anys 90. En aquell temps l’Agencia Catalana de l’Aigua ens havia contactat per tal d’esbrinar què eren les taques i a què eren degudes. Les primeres mostres rebudes a l’ICM ja varen demostrar que les taques verdes eren degudes a una dinoflagel·lada, l’Alexandrium taylori, una microalga amb unes característiques particulars. Les grans concentracions de microalgues donaven coloració a l’aigua, però, a diferencia d’altres especies, aquesta no generava cap risc per als banyistes. En els anys següents, el fet que la proliferació de la microalga fós recurrent cada any puntualment els mesos d’estiu, ens va donar la raó d’unes declaracions desafortunades on es deia que tota la “contaminació” de La Fosca era deguda als col·lectors i fosses sèptiques del passeig.

En Quim continua amb la tercera etapa on ja no hi ha problemes de sanejament però els banyistes veuen que hi ha una terbolesa i coloració a l’aigua. I això no passa tot el dia! Penso, potser no sap la vida i miracles de les algues però el que em diu es totalment encertat. Jo li explico que al Juliol i Agost quan hi ha la màxima concentració d’algues, al matí, l’aigua és transparent i cap al migdia, l’aigua és torna totalment verda. Això és degut a que l’alga microscòpica migra en la columna d’aigua. A mesura que el dia avança es desplaça cap a la superfície buscant la llum i es fa evident la seva presència en forma de taques verdes ben delimitades. Aquestes taques són visibles des de terra i des de l’aire com podeu veure a la foto.

Ara és en Quim que pregunta: és un problema local? No, no, és un fenomen més global. Aquesta dinoflagel·lada està present en tota la Mediterrània. Vàrem treballar amb aquesta espècie en un projecte europeu i es va definir la seva distribució geogràfica. Coneixem la presència de l’organisme i els llocs on hi prolifera, com la Costa Brava, Mallorca, Menorca, Eivissa, Sardenya, Sicília, illes gregues. L’alga troba unes condicions que li són extraordinàriament favorables en alguns llocs a on és recurrent cada estiu. Per exemple aquest any, les proliferacions a l’Estartit han estat espectaculars!

Li explico que com que antigament el fenomen de les taques verdes venia associat o barrejat amb el tema dels abocaments i es dóna en llocs molt turístics, fa pensar que les taques verdes són degudes a una situació causada per excés de nutrients a l’aigua. Si, en principi hi ha proliferacions d’algues que poden ser degudes a un excés de nutrients, però en aquest cas haig de dir és un fenomen natural no associat a abocaments antròpics i per exemple, en zones gens urbanitzades, com cala Castell, també s’hi dóna el fenomen.

Anem acabant la conversa i ens posem d’acord ràpidament. En el nostre país, hi ha una demanda molt alta de qualitat paisatgística i de les zones marines per part dels ciutadans i les activitats turístiques. El cas de les taques desvaloritzen l’entorn. No s’hi pot fer massa res, però el que si es pot fer és explicar-ho. Quan vàrem començar a investigar el fenomen, gairebé no es coneixia res. Durant molts anys hem anat investigant la distribució de l’Alexandrium taylori, el seu cicle de vida, les seves estratègies biològiques i el cas és un dels exemples d’interacció física i biològica que expliquem a les conferències científiques internacionals. Penso que és un exemple bonic de com el coneixement ens ha portat a entendre un fenomen natural i com els científics tenim l’obligació d’explicar-ho perquè tothom en prengui consciència. A més, en aquest cas, la saviesa popular funciona!

Gracies Quim! M’ha agradat molt aprendre una mica més de tot plegat.

Vida latent

El retrocés de les glaceres és un indici del canvi global que vivim. Ara, aquest procés ens ha donat una altra pista. Es suposava que, quan un terreny nou es quedava exposat degut al retrocés de la glacera, les plantes, que quedaven exposades altre cop, estaven mortes i hi havia una colonització de les plantes properes al marge.

El que s’ha descobert és que hi ha molses que, tot i haver estat congelades sota una glacera, un cop queden descobertes, poden créixer després de segles d’inactivitat. I quan dic segles, vull dir entre 400 – 600 anys! Han trobat molses d’una glacera canadenca que varen ser sepultades durant la Petita Edat de Gel (1550 – 1850). Les molses estaven intactes i en les noves condicions ambientals, creixien. Ja es coneixia que les molses poden viure en condicions extremes excessives per altres plantes. Són plantes molt eficients, simples i fa més de 400 milions d’anys que existeixen, per tant han tingut temps de desenvolupar resistències. També es coneixia que poden romandre en estat latent durant molts anys, i després es reactiven, per exemple, en els deserts. Però, créixer després de segles, ha sorprès, doncs a més a més, qualsevol cèl·lula de la planta pot reprogramar-se per iniciar el desenvolupament de tota una nova planta. Això seria l’equivalent a les cèl·lules mare en cèl·lules animals.

IMG_0824

Marea baixa en un estuari atlàntic.

Per allò de l’associació d’idees, el tema de la vida latent m’ha fet pensar en les algues. Les microalgues també es poden recuperar després d’estar enterrades molt de temps en el fang més pudent, a les fosques i sense oxigen.

En el cicle biològic d’algunes microalgues, hi ha una fase que neda a la columna d’aigua i una altra de resistència. Segons les condicions, la fase nedadora s’enquista en la forma de resistència que anomen cist. Aquesta fase és similar a una llavor en les plantes. El cist no neda i sedimenta al fons del mar, on es conserva. Val a dir que, en el mar, hi ha sediments i sediments i aquestes fases s’acumulen en els més fins, les argiles i els llims. Si a més a més, són sediments on no hi ha oxigen, doncs es conserven millor.

Recordeu la típica olor d’ous podrits? Doncs si, recollim i remenem fangs per trobar les fases de resistència de les algues, però és, en aquests ambients tan desagradables, on trobem moltes espècies que ens interessen. Estan totes en dormició. Tamisem el fang, separem els cists i els posem en condicions òptimes de creixement, amb llum i oxigen. Es coneix que els cists poden germinar i créixerfins i tot, després d’un segle de repòs. No tenen el record guiness de les molses, però un segle també està bé. I tant se val que els cists hagin estat en repòs 10 o 80 anys, creixen igual. Així doncs, ens mirem els sediments marins com un banc de llavors d’espècies, on les fases resistents estan preparades per renéixer si es donen les condicions ambientals idònies.

Mira per on, tenim altres bancs, els bancs de biodiversitat en les glaceres i els fangs!

 

Algues a la sopa!

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La perruche et la sirene. Matisse.

Alga: organisme unicel·lular o pluricel·lular fotosintetitzador, predominantment aquàtic, que antigament era considerat com a planta i que actualment s’inclou en el regne dels protoctists (tret de l’Enciclopedia Catalana).

Les algues estan per tot arreu. I us ho demostraré!

Començo per anomenar totes les pel·lícules infantils que m’he anat empassant tooooooots aquests anys de dolça infantesa dels meus nens, nebots i nebodes, però aneu buscant perquè hi ha per tots els gustos: llibres, música, art, cuina…

En Bob Esponja té moltes referències a les algues. Per exemple, Bob Esponja menja Kelpo, una marca de “cereals”, per esmorzar, tot i que la referència més important és el personatge-alga, en Sheldon J. Plankton de color verd fosc, i un ull groc i vermell. És l’arxienemic del Bob Esponja i va protagonitzar l’episodi de ‘L’alga és sempre més verda

“Els Pokemon” tampoc s’escapen. Hi ha un episodi dedicat a les algues: “Les algues salsifiques”. De fet en els Pokemons, tot evolucionava!

La Sireneta” és el súmmum de l’elegància! té un gran material d’arxiu, per exemple, mostra els kelps gronxant amb les onades. Els kelps són algues que pertanyen a les algues marrons de l’ordre de les Laminarials.

En “Madagascar 1”, Marty, la zebra construeix un refugi quan es troben atrapats tots els animals i convida a Alex, el lleó, a menjar una piruleta d’alga.

En Harry Potter en el “Calze de Foc” es menja una “branquialga”, una planta que sembla unes cues de rata gris-verdes viscoses, que li permet respirar sota l’aigua en una prova d’un torneig. No es coneix ben bé quina planta va inspirar la “branquialga”, però sembla que JK Rowling es devia basar en un tipus d’alga cloròfita que produïa una mena de transferència de propietats màgiques. En Harry s’havia de menjar alguna cosa que pogués “respirar” sota l’aigua, com una alga, per tal de ser capaç de respirar per ell mateix.

A “Buscant en Nemo“, el Sr Ray canta temes sobre algues quan tots els peixos van a l’escola: “les algues són fresques, les algues són divertides, fan el seu menjar amb els raigs del sol”. Bé, de fet tota la pel·lícula és una delícia com a classe de biologia marina i oceanografia!

L’Illa de Nim” és una pel·lícula d’aventures per nens que recrea un paradís tropical on predomina la imaginació. El pare de Nim és un planctòleg (persona que estudia les algues). En un moment de la pel·lícula, es veu a través del microscopi i es pot veure dinoflagel·lades nedant. Més tard, els personatges es llencen a la recerca de la causa de la bioluminescència del mar. Però ai… aquí! aquí s’equivoquen, perquè diuen que la bioluminescència és causada per un protozou…fals!!! és clar, és el cine!. En el món de les algues, la bioluminiscència la produeix principalment les dinoflagel·lades! que m’han de dir a mi!

De les pel·lícules per grans, el clàssic és la pel·lícula de Hitchcock, “Els ocells”, en que una microlga tòxica, la Pseudo-nitzschia, produeix comportaments agressius als ocells i ataquen a la protagonista. En Hitchcock es va inspirar en el fet real que els ocells es varen intoxicar i presentaven comportaments molt estranys.

En “La vida de Pi, desprès de moltes dificultats del naufragi, en Pi arriba a una illa, una massa flotant d’algues plena de vegetació, aigua dolça i una població molt abundant de suricates. Durant el dia l’illa sembla el paradís, i ell i en Richard Parker, el tigre, es fan un fart de menjar, però descobreix que durant la nit, quan arriba la marea, les algues són carnívores i es converteixen un parany d’àcid que digereixen tot el que hi ha. Pi s’adona que, amb el temps, l’illa els consumirà i salpa de nou.

Dels llibres que conec, “El cinquè dia” de l’autor alemany Frank Schätzing, parla de dinoflagel·lades tòxiques, bàsicament microalgues assassines. El llibre presenta un món a la vora de l’apocalipsi i un escenari en que la humanitat està assetjada i incapaç de defensar-se davant l’enemic més desconegut: el mar.

Ep! heu vist la portada de “Les aventures de Tintín. El tresor de Rackham el Roig ‘” d’Hergé ?

Pel que fa a la poesia, en Rafael Alberti té un poema molt bonic: “Sobre tu nave —un plinto verde de algas marinas, de moluscos, de conchas, de esmeralda estelar, capitán de los vientos y de las golondrinas, fuiste condecorado por un golpe de mar”. I també he trobat poesia variada sobre algues.

En música, heu d’escoltar la Suzanne del Leonard Cohen, on diu que hi ha herois en les algues: “There are heroes in the seaweed. There are children in the morning. They are leaning out for love. And they will lean that way forever”. De curiositats musicals n’hi ha un munt, hi ha una banda de rock de punk anomenat Algues, una altra banda a Indonèsia anomenat Navicula (és una diatomea), una banda de jazz anomenada Spyro Gyra (és alga verda filamentosa). Hi ha una banda local francesa que s’anomena Taxyfolia que es va formar al 1997, quan va haver la invasió la Caulerpa taxifolia al Mediterrani i va ser el centre d’atenció dels mitjans de comunicació.

En art, resulta que Henri Matisse utilitzava les algues com a font d’inspiració per als seus “Gouches découpés” (retalls de paper) i en Paul Gauguin va pintar el “Seaweed gatherer’s”  (“Recol·lector d’algues”). Probablement és el quadre més car d’algues! I si voleu veure imatges que converteixen diatomees en art, heu de clicar l’enllaç.

… i ja no poso res més, i ull que potser un dia us trobareu algues a la amanida, al sushi o a la sopa!

No hi ha música sense ciència

Per si voleu escoltar la música mentre llegiu: Monsieur Cousteau. Els Amics de les Arts 

transparent-hydromedusae-arndt_18386_600x450

Hidromedusa. I. Arndt.

Parli’m d’aquells móns llunyans, de les espècies per catalogar.
Que ningú mai ha vist abans. Porti’m a aquells mars remots, on els indicadors de profunditat diuen que és de valents baixar.

Un viatge fragmentat. Un fascicle setmanal. Sóc l’home que busca. Perquè sempre he volgut ser part d’una tripulació. Perquè no hi ha color si em fa dir què vull ser de gran: Jo, Jacques Cousteau.

Mil balenes a tocar. Sentir l’electrostàtica i el mar. Calypso ve, Calypso va. Ser-hi sense haver-hi estat. Veure els colors dels esculls de corall. Vostè escafandre, jo xandall confiï amb mi, anem més avall!

transparent-jelly-larva-arndt_18387_600x450

Larva. I. Arndt.

Que amb aquest comandament puc eternitzar el moment o puc tornar enrere. Perquè sempre he volgut ser part d’una tripulació. Que jo amb vostè vull anar tan lluny, tan lluny que no hi arribi la ficció. 

transparent-cowfish-newbert_18385_600x450

Juvenil. C. Newbert.

Perquè sempre he volgut ser part d’una tripulació. Perquè hi ha coses noves sota el sol que esperen un explorador.

 

transparent-sea-butterfly-arndt_18393_600x450

Cargol de mar. I. Arndt.

Monsieur Cousteau, per què a vostè els taurons no li fan por? 

Monsieur Cousteau, a mi no em cal l’Alta Definició. 

Monsieur Cousteau, com més avall te’n vas, hi ha més pressió. Monsieur Cousteau, creuant l’oceà des d’una habitació. Monsieur Cousteau, la mare em crida des del menjador…”

Tinc molta curiositat de saber com un grup de música acaba parlant de ciència, d’expedicions, de diversitat d’espècies, de l’oceà. Són totes les paraules clau que m’interessen!

Aquesta entrada la dedico a un parell de noies que conec molt bé. Potser elles podrien preguntar als “seus amics” com és que els hi agrada tant l’oceanografia i la biologia marina.