8.522 kilòmetres, un llarg recorregut per les roses

Els humans fem coses molt estranyes. Més de 8.000 kilòmetres, camions i avions refrigerats, hidratació, bones cures i aspirines… per unes roses! Però… aturem-nos un moment! Té sentit portar roses de l’altra part del món per Sant Jordi?

La majoria de les roses que es vendran avui s’han d’anar a buscar fora. És impossible que localment puguem produir els milions de roses que es venen i, en un món globalitzat, les portem de molt lluny. Bé per totes les roses que es vendran però penseu per un moment si el cost del transport i l’energia que invertim està internalitzat en el preu de la rosa que comprarem, i penseu també si tot plegat ens fa més feliços.

Sabeu, hi ha moltes coses a fer que donen sentit a la diada. Podem donar sang, portar els nostres llibres llegits a biblioteques, anar a passejar, visitar exposicions de fotografies i també fer-ne, entrar als museus que estan de jornada de portes obertes, passar la revetlla a les biblioteques, anar a un concert. També podem regalar/compartir/enviar roses i dracs com els que us en deixo per aquí i sobretot, tant de bo que tots estiguem al costat d’un dels tresors de veritat, que són els llibres. Bona diada!

Drac de’n R. Rybakiewicz. http://www.romanart.es/

El món està fotografiat

Vivim en una era visual i el món està hiperfotografiat. Què és el que ens crida l’atenció de totes de les imatges que veiem cada dia és totalment personal i intransferible.

Avui m’ha cridat l’atenció una sèrie d’imatges d’un dels certàmens fotogràfics que més ràpid ha crescut en volum i en prestigi en els últims anys, el premi Atkins CIWEM. En aquest certamen, es busca les millors imatges que posin en rellevància el canvi climàtic i el desenvolupament humà. No busqueu imatges al·lucinants d’insectes o fauna salvatge en acció, en el concurs, els fotògrafs ens ensenyen la seva visió del món actual i jo, aquí, us deixo la meva tria de les millors imatges d’aquest any, des del paisatge urbà d’un grup de persones sense sostre que viuen dins uns enormes tubs de ciment a Bangla Desh fins al galopant desenvolupament del continent asiàtic i l’esgotament dels seus recursos. Fixeu-vos en l’erosió de la zona costanera a l’oest de Bengala, l’escassetat d’aigua potable en algunes poblacions rurals de l’Índia, el mosaic de contenidors al port de Barcelona que mostren el nostre consum i les plantes fotovoltaiques andaluses.

Potser les imatges ens ajuden a veure que les nostres decisions i accions tenen conseqüències reals sobre les comunitats, les persones i el paisatge del planeta.

Fent endreça d’idees

– Ei! Tens el blog una mica parat…

– Sí, no tinc massa temps per escriure aquests dies.

– No serà per manca d’idees?

– Manca d’idees? no, no… d’idees en tinc moltes. A vegades en tinc de bones, a vegades són estranyes i d’altres, directament, són males idees.  De fet en tinc tantes que, de tant en tant, haig de posar ordre. Saps què? Aquesta setmana que no ens veurem gaire, et deixo deures. Pensa què poden voler dir els dos eixos que classifiquen les meves idees. I… saps què? també pots moure els adjectius si no hi estàs d’acord, que pot passar, i afegir-ne de nous, tu mateix.

 Ja m’explicaràs!

La manera més friki de tallar el pastís d’aniversari

Com talleu un pastís rodó? Penseu-hi per un segon. No cal pensar gaire, oi? Tallem un pastís rodó amb falques triangulars! El mètode de sempre, però també sabeu que aquesta manera de tallar deixa els costats tallats exposats a l’aire i, a la nevera o al marbre de la cuina, s’assequen si és que no l’hem embolicat o tapat.

Doncs resulta que en Francis Galton, mig cosí de Charles Darwin, molt aficionat al te de la tarda, hi va pensar molt fins que va trobar un mètode per “tallar un pastís rodó sota els principis del rigor científic“. Ell es va fer una pregunta: donat un pastís rodó i unes persones amb gana moderada, de quina manera s’ha de tallar un pastís rodó per tal de deixar el mínim de superfície exposada perquè no s’assequi?

El mètode de Galton, que es va publicar a la revista Nature l’any 1906, proposa que es facin dos talls paral·lels en tot el diàmetre del pastís, per treure un tall llarg. A continuació, s’empeny les dues meitats del pastís intactes, perquè un cop juntes guardaran la humitat. Si es té més gana, es gira el pastís i es torna a fer dos talls paral·lels en tot el diàmetre per tornar a treure un tall llarg i s’ajunten les dues meitats que queden. I així successivament. En cada operació s’elimina aproximadament un terç de la superfície del pastís que es fa cada cop més petit i no es quedarà sec.

cake

Gaton, 1906. Nature, pag. 173.

Aquí va l’experiment.

Mmmmhhhhhh. Funciona. Així doncs, gairebé cent anys més tard, no sé perquè aquest mètode no ha tingut tant d’èxit com l’altre. Sembla que el mètode és robust i és una idea que també funciona amb un pa de motlle o un pastís quadrat. Oiteu, per no trobar mai més el tall del pastís sec l’endemà, proveu… això si és que en sobra de pastís!

Sexe, mentides i ibuprofèn

Escolto una notícia a la radio: “un estudi científic assegura que l’ibuprofèn podria augmentar la nostra esperança de vida una dotzena d’anys”.
Ibuprofen-structure

Busco per internet i els titulars varien:

  • Ibuprofèn com a medicina antienvelliment
  • Ibuprofèn, la nova clau per viure més
  • L’ibuprofèn allarga la vida útil de diverses espècies
  • L’ ibuprofèn allarga la vida de llevats, cucs i mosques

Estalvio posar la font de cada frase. Aquí l’article científic.

Alguns científics s’emocionen amb la idea de sortir als mitjans de comunicació. Està molt bé que la premsa mostri la importància de la recerca dels investigadors. Però també passa que els mitjans escampen a bombo i platillos les descobertes de manera incorrecta. Un estudi amb cucs i mosques de laboratori pot acabar amb les afirmacions d’abans. Pitjor encara, un descobriment exagerat, sobretot en les àrees relacionades amb la salut humana, pot confondre als lectors, alguns dels quals poden acabar canviant el seu comportament basant-se en una informació confusa.

No assenyalo als periodistes. Potser la mateixa institució ha enviat una nota de premsa del descobriment científic amb un text exagerat. Potser el bombo l’ha començat els mateixos científics. Ningú se n’escapa. I és una cadena, on els missatges incomplets acaben en notícies inadequades. I perduts en tot això, els lectors, que estan al final d’aquesta cadena i que no saben com es fa l’experiment, desconeixen quin és l’engany.

Cada dia, els periodistes i els bloguers graten muntanyes d’investigació científica per trobar un treball rellevant i per informar-ne. Els comunicats de premsa de revistes científiques i institucions ajuden als periodistes a entendre els aspectes més destacats dels treballs. Els comunicats són resums dels estudis científics, pensats per explicar l’impacte i el potencial de la descoberta i utilitzen un llenguatge senzill per explicar els detalls tècnics, que de fet ja es troben publicats en l’article de la revista en si. Idealment, els periodistes, després de veure un comunicat de premsa, haurien de llegir l’article científic original, potser fins i tot altres articles relacionats i a continuació, entrevistar els autors del treball i accedir a altres experts en la matèria.

Això, en un món ideal.

I això, és el que passa a la realitat: “Aprendre noves paraules activa les mateixes àrees cerebrals que el sexe.

Però, és clar, hi ha molta competència i és fàcil, si vols acaparar l’atenció del lector, que la notícia acabi amb una exageració, grans declaracions o conclusions cridaneres. Ja no dic si surt la paraula “sexe” a la notícia.

Avui també he après que hi ha tres tipus d’exageracions:

  • Consells. Per exemple: “deixar de menjar ous o beure més cafè fa que…” però l’estudi científic no ho indica.
  • Reivindicacions. Per exemple: “l’estrès causa les hemorroides”, quan de fet l’estudi només mostra que l’estrès s’associa amb les hemorroides.
  • Troballes relacionades amb la salut humana, quan en realitat l’estudi s’ha dut a terme en rates, ratolins o cèl·lules.

Sembla que algunes exageracions surten dels mateixos científics, per l’entusiasme quan es publica un treball i aconsegueixes l’atenció de la premsa. Sona emocionat sortir als medis, és una cosa humana normal, oi?. També pot ser que els gabinets de premsa no siguin experts en els estudis científics, però em sembla que no hi ha excusa perquè acabin les notícies d’una manera incorrecta. Tothom s’ho ha de prendre més seriosament. Els investigadors, els gabinets de premsa i tothom que informi al públic.

Ah, sí! He utilitzat la paraula sexe en el titular. No m’ho tingueu en compte!

Mira què he trobat

Els blogs han sortit com a bolets. Es diu que en el món es dobla el nombre de blogs cada cinc mesos i això representa una taxa de creixement exponencial, però, en realitat, és un món difícil de quantificar i descriure d’una manera exacta. No és coneix ben bé quants n’hi ha, potser són incomptables, potser hi ha mètodes per saber-ho.
Diapositiva1

Per saber-ho s’hauria de saber quants se’n creen i també quants se’n tanquen, que són molts, i això ens donaria una idea de la taxa neta, però, a més a més, hi ha blogs que són “blogs brossa”, que es creen per donar publicitat, i barrejar-se amb els altres autèntics. Si aplico la taxa de duplicació mencionada, des de la creació dels blogs al món, me’n surten molts. No deu anar per aquí la cosa. Desisteixo. Tant se val el nombre, si en dono un, no serà veritat quan llegiu això.

Com és la blogosfera a casa?

Com que em costa pensar amb tots els blogs del món, he anat a buscar com està la situació a casa nostra. Resulta que tampoc sabem quants blogs hi ha a Catalunya però sabem alguna cosa. Es veu que l’explosió dels blogs als Estats Units va ser a finals dels 90 però no és fins al 2003 que els blogs en català arrenquen. Des de llavors la blogosfera catalana, o la catosfera com alguns anomenen, té una evolució ascendent. Tot plegat va començar amb blogs tècnics i finalment hi ha hagut l’esclat dels blogs personals.

Pels estudis que he trobat sembla que:

  • la major part dels bloguers són homes i menys d’un terç són dones,
  • les edats més típiques dels bloguers va dels 20 – 26 i són veterans, amb 5 o més anys de vida com internautes,
  • més de la meitat no fa ni un any que tenen el blog en marxa.

Curiós, formo part d’una categoria ben petita i espero passar la barrera anual.

La catosfera és molt diversa, des de grups que publiquen junts fins gent que va per lliure. També és una blogosfera en miniatura, però el fet de ser petita no la fa diferent d’altres en altres llengües i a l’any 2010 ja es va veure que la llengua catalana era la vuitena amb més producció. Però, si bé es produeix molt, sembla que estem a anys llum de la influència dels blogs americans. Llegeixo que al voltant del 2001 els blogs als Estats Units varen créixer i exercir molta influència durant la guerra d’Iraq, quan es van veure els punts de vista de dretes i esquerres en els blogs més periodístics. Això va donar molta popularitat als autors. Avui en dia, als Estats Units, hi ha polítics que expliquen les seves opinions i persones del món dels negocis amb molta presència, per posar uns exemples. Ui, encara ens falta molt recorregut amb aquest tema!

Què s’escriu? Què s’ensenya?

Es veu que hi ha tota una taxonomia dels blogs força definida, però no cal entrar-hi ara. El que hi ha a casa és el que hi ha arreu, hi ha tants tipus de blogs com persones que hi escriuen. Hi ha des de blogs d’opinions particulars a experts en diferents temes. Hi ha des de lletraferits que van per lliure fins xarxes de relacions cobrint diversos àmbits, el polític, el científic, el tecnològic… Hi ha persones anònimes que expliquen els seus pensaments, inquietuds, aficions i les aventures de cada dia. Hi ha qui mostra dissenys preciosos, qui dibuixa tires còmiques, qui ensenya el món amb les seves fotografies, qui escriu contes meravellosos, qui mostra les seves habilitats amb el patchwork. Hi ha blogs útils, de viatges, d’informàtica; hi ha blogs curiosos, un de dedicat als arbres!, blogs on s’expliquen pel·lícules… ui, això no s’acaba mai!

Com funciona?

Els espais gratuïts han ajudat molt a aquesta tendència a l’alça. Es crea un compte, es triar una aparença, un nom pel blog i a escriure un article, prémer el botó d’enviar i apareix publicat. Fàcil. Però és que, de fet, hi ha tot un món al darrere! La majoria de bloguers coneixen a d’altres de manera personal o virtual. També les persones que comenten. Això fa que la blogosfera tingui un caràcter de xarxa. És curiós com hi ha línies creuades de blogs que es referencien i es comenten uns als altres. Em ve al cap el concepte d’intel·ligència col·lectiva que ja en parlarem un altre dia.

Per què un blog?

I aquí va la meva opinió més personal. Entenc que la comunitat de persones que escriuen un blog tenen la voluntat de compartir i la necessitat de conèixer l’opinió dels altres. És una taca d’oli de coneixement i el que té de bo és que la contribució personal del que escriu es veu incrementada amb la implicació que hi posen els lectors. Els lectors participen en les idees, que es barregen i s’incrementen els punts de vista. Així que aquí va la meva idea, la més senzilla, del perquè d’un blog: el plaer de compartir idees i discussions.

Acabo

Hi ha qui diu que en un futur l’única forma de mitjà de comunicació a internet seran els blogs, altres critiquen aspectes com la credibilitat que puguin tenir molts llocs. El que és clar és l’impacte cultural que tenen. No hi ha una barrera entre les persones que contribueixen i les persones que comenten. Totes elles són persones curioses, culturalment actives i tot plegat funciona d’una manera majoritàriament altruista. Una molt bona idea creativa i interactiva per al nostre món.

Regals que inspiren

El millor regal és aquell que no es pot comprar, que no té preu i la persona que te’l fa ha pensat amb el que t’agrada. L’amic invisible de la feina m’ha deixat un regal original: un palet de platja i un tros de vidre. Tant el fragment de roca com el de vidre estan del tot arrodonits per les vegades que les ones els han fet rodolar amunt i avall.

ndals 13 164 3

El palet de platja llueix una aquarel·la d’una dinoflagel·lada, la Ornithocercus, i en el tros de vidre hi ha dibuixat uns radiolaris amb tinta xina.

Dinoflagel·lades? Radiolaris? Tant uns com els altres són organismes marins microscòpics i formen part del plàncton que depèn dels moviments de l’aigua. Unes són productores, els altres són consumidors; unes fan closques de cel·lulosa, els altres de sílice… i tots dos grups els trobem en el registre fòssil!

L’interès que tenim per conèixer els organismes que han anat poblant el planeta i les condicions ambientals passades es satisfà amb el registre fòssil. Les observacions d’organismes indicadors, com els radiolaris i les dinoflagel·lades, en els sediments marins ens ajuden a descodificar el registre i respondre algunes de les preguntes plantejades.

Les associacions de radiolaris en les mars actuals vénen determinades pels corrents i per això són utilitzades per conèixer el moviment dels corrents i les masses d’aigua. Així també, certes espècies de dinoflagel·lades s’adapten a les diferents condicions de l’aigua superficial i per tant, la forma fossilitzada, els cists de resistència, s’utilitza per reconstruir les condicions superficials oceàniques passades. Uns i altres fan de registre i es converteixen en la memòria del mar.

He decidit que a la meva definició de regal perfecte afegiré aquell que et fa pensar i recordar allò que tenim guardat en un calaix. Gràcies amic-no-tant-invisible, faré memòria de tot plegat cada vegada que tingui els palets a la mà.

Tenir idees i posar-les a prova

Fem créixer el fitoplàncton i evitarem l’escalfament global! Una idea simple i elegant o atrevida i esbojarrada?

laura4

Fitoplàncton vist al microscopi òptic. L. Arín.

El fitoplàncton obté energia amb la fotosíntesi i en el procés absorbeix diòxid de carboni. Aquest diòxid de carboni no s’allibera necessàriament a l’atmosfera com ho fan les plantes. Part d’aquest carboni queda incorporat en les cèl·lules. Quan el fitoplàncton mor, sedimenta al fons de l’oceà, on es descompon. Aquest carboni orgànic roman en els sediments marins durant centenars d’anys. El procés és un ”segrest” de carboni de l’atmosfera cap el fons del mar i és per això que avui en dia entenem els oceans com embornals naturals de carboni.

El ferro és un nutrient essencial per al creixement del fitoplàncton i la forma dissolta és escassa a l’oceà. On hi ha manca de ferro, hi ha poc fitoplàncton. Una explicació és que la manca d’aquest nutrient manté aquests organismes limitats. Així que a principi dels anys 90 es va proposar la hipòtesis del ferro. La idea era que es podría fertilitzar l’oceà amb ferro, la fertilització augmentaria de manera espectacular la quantitat de fitoplàncton, i aquest després d’absorbir el diòxid de carboni, sedimentaria, per tant, es trauria carboni de circulació i es podria refredar el planeta. “Give me half a tanker of iron and I’ll give you the next ice age”, va dir mig en broma l’oceanògraf John Martin. Evitar l’escalfament global! El concepte era simple i les conseqüències incalculables.

El fitoplàncton com a control climàtic? Per alguns semblava una bestiesa. Les calculadores d’alguns oceanògrafs demostraven que els números de la fertilització i segrest de carboni no quadraven. Altres estaven convençuts que les poblacions minses de fitoplàncton en alguns oceans és perquè hi ha algú que se’l menja. Però, ningú tenia les proves per demostrar-ho. Potser la hipòtesis era certa.

El 1989, es va posar a prova la idea de la fertilització amb ferro amb un experiment a petita escala a l’Oceà Antàrtic. Es van omplir ampolles amb aigua de mar amb poblacions naturals de fitoplàncton, en algunes ampolles es va afegir ferro i en d’altres no es va afegir res i tot plegat es va posar a la llum del sol. En sis dies, el fitoplàncton va créixer de manera espectacular a l’aigua de mar enriquida amb ferro i el fitoplàncton sense ferro es va mantenir igual. S’havia trobat el que s’esperava: el ferro limita el creixement del fitoplàncton. Els resultats es van publicar a una revista molt prestigiosa i la idea es va transmetre al món.

Ara bé, alguns científics varen dir que les ampolles excloïen els depredadors que controlen el creixement de fitoplàncton i a més, el que passa en una ampolla no és podia generalitzar a l’oceà. La prova s’havia de fer a l’oceà.

Si? s’havia de modificar químicament una zona del mar per observar l’efecte? La controvèrsia estava servida. Tradicionalment, la investigació marina s’havia limitat a l’observació i els experiments “de l’ampolla” al laboratori per aprendre com funciona l’oceà. S’havia de fer geoenginyeria? Hi havia perill pel medi natural? Els efectes secundaris de la fertilització amb ferro a gran escala no es coneixien. Afegir ferro en àrees pobres marines és com regar un desert, s’està canviant un ecosistema. I amb tot això, hi havia un segon punt controvertit. Si es demostrava la hipòtesi del ferro, els polítics la podrien fer servir com a excusa per abandonar les polítiques de reducció del diòxid de carboni. Per què reduir el problema de l’escalfament global si la ciència podria proporcionar una solució ràpida, oi?

bloomMER_FR_20111202_51029_H1

Proliferacions de fitoplàncton a l’Oceà Atlàntic Sud, desembre del 2011. Els blaus i els verds corresponen a diferents tipus i quantitats de fitoplàncton. Imatge del satèl·lit Envisat, resolució de 300 m. http://www.esa.int/Our_Activities/Observing_the_Earth

Els científics van debatre aquest temes i van arribar a la conclusió que la hipòtesi de ferro s’havia de provar in situ i que una prova a petita escala no posaria en perill el medi natural. Així que, per primera vegada, al 1993, la hipòtesis del ferro es va posar a prova a l’oceà sota la mirada internacional. Un vaixell cap al sud-oest de les Illes Galàpagos, un laboratori portàtil, una grua del centre de la nau, grans barrils amb grànuls de ferro. Durant sis setmanes, els oceanògrafs varen treballar en un laboratori de la mida d’un vagó de metro. Hi havia moltes raons per què l’experiment es fes de manera impecable. També hi havia un rerefons particular, en John Martin havia mort per un càncer aquell any.

Així que es va fertilitzar una zona de 64 quilòmetres quadrats amb ferro. Per seguir la zona de mar rica en ferro es va idear una boia flotant com a guia del moviment de la mar. El vaixell podia seguir la zona en qüestió i durant l’experiment es treia aigua de la zona fertilitzada i la zona no fertilitzada per fer el seguiment del fitoplàncton. En tan sols un dia, la tripulació va veure que la mar tenia d’un color diferent: el fitoplàncton havia crescut. Martin tenia raó. I es va seguir l’experiment durant nou dies per calcular quan havia augmentat el fitoplàncton. Però en aquest experiment, la biomassa només va augmentar tres vegades més. La resposta de l’oceà a la fertilització era relativament feble i no era tant com esperaven. Tot i que la hipòtesi de ferro s’havia demostrat, els resultats donaven a entendre que l’ús de ferro per disminuir l’escalfament global no seria pràctic. La relació amb el clima no s’havia provat.

Els investigadors varen seguir pensant i discutint. I si la fertilització fos continua? El ferro que arriba a l’oceà prové de la pols dels deserts amb el vent i això passa de manera continua. Així que al 1995, una segona expedició científica va afegir ferro dues vegades i els resultats van ser impressionants. Aquest cop, el fitoplàncton va augmentar 30 vegades més. I, de tots els grups de fitoplàncton, les diatomees són les que més van créixer. A més a més, aquest cop es varen descobrir punts molt rellevants a l’hora de dissenyar els experiments i entendre els resultats. El ferro necessitava mantenir-se en solució i seguir estant disponible per als organismes a la zona superficial amb llum perquè tingues un efecte, i això no havia passat en el primer experiment. Altres aspectes rellevants a tenir en compte eren la composició de la comunitat de fitoplàncton, la fisiologia dels organismes, la relació dels compostos nutritius existents, les condicions oceanogràfiques, etc.

Des de llavors, s’han fet 9 experiments internacionals per entendre els efectes de la fertilització de ferro. Un d’ells es va dur a terme en aigües pobres en silici, un nutrient essencial necessari pel creixement de les diatomees. En aquest cas, va haver una proliferació de fitoplàncton però no de diatomees perquè el silici es va esgotar ràpidament. La quantitat de carboni segrestada va ser relativament petita perquè els depredadors es varen menjar el fitoplàncton i aquest no va sedimentar. Aquest experiment confirmava que el “segrest” potencial de carboni depenia en gran mesura de l’elecció del lloc de l’experiment i dels organismes que hi proliferen.

Un dels altres experiment es va realitzar en una àrea amb continguts alts de nitrats, un altre nutrient essencial necessari pel creixement del fitoplàncton. Aquest cop, el fitoplàncton que va créixer eren diatomees del gènere Pseudonitzschia. Aquest gènere és ben conegut doncs conté espècies tòxiques per la fauna marina i els humans. I així va ser, durant l’experiment varen trobar nivells alts del compost tòxic, l’àcid domoic. Aquesta toxina podia afectar directament als organismes que consumien el fitoplàncton i transferir la toxina als peixos i als ocells. L’ adició de ferro podia alterar significativament les xarxes tròfiques marines!

Desprès de tots els experiments i el camí recorregut, les conclusions dels estudis són que una única fertilització segresta molt poc carboni, i per tant, per captar una quantitat rellevant de carboni caldria una fertilització continua i a més gran escala que la realitzada fins ara. La fertilització pot tenir efectes inesperats sobre els cicles biogeoquímics i cap dels experiments realitzats fins ara descriu els efectes de les proliferacions de fitoplàncton a llarg termini. Els crítics i els defensors estan d’acord en què la majoria de les preguntes sobre l’impacte, la seguretat i l’eficàcia de la fertilització amb ferro de l’oceà només poden ser respostes amb més estudis. També s’està d’acord que no sembla correcte vendre la idea de l’adició de ferro amb les dades obtingudes doncs encara cal una demostració inequívoca de l’eliminació del diòxid de carboni, que aquest quedi retingut en els sediments marins per un temps llarg i que tot plegat té impactes ambientals acceptables i predictibles.

Si voleu saber més del tema, dintre de poc tenim una oportunitat única. Aquest any, el Premi Ramon Margalef ha estat concedit a la investigadora Sallie Chisholm per la seva contribució a la comprensió dels organismes fotosintètics dominants en l’oceà i per ser capdavantera en demostrar els efectes negatius de la fertilització amb ferro a l’oceà a les xarxes tròfiques. Aquí podeu trobar un article d’opinió sobre el tema. Quan vingui a l’octubre, la Dra Chisholm ens podrà explicar molt més de la forma d’estudiar l’oceà i tot el que s’ha après durant aquest camí. Serà molt interessant escoltar-la!

Si vols un mar bo, cuida la terra

Hi ha un fort lligam entre el que passa a terra i retorna a mar. Aquesta idea s’entén molt bé quan pensem en el cicle de l’aigua. L’evaporació del mar cau en forma de pluja sobre la terra, on s’escola o recorre el sòl a favor del pendent, arrossega materials i retorna al mar a través de la línia de costa. Aquesta aigua, quan arriba a mar, és diferent en funció de les característiques del territori sobre el que ha lliscat.

vol 9 06 n 133

Desembocadura de La Muga, entre Empuriabrava i els Aiguamolls de l’Empordà.

Per exemple, l’aigua que arriba a mar després de caure en una àrea urbana pot tenir mil vegades més nutrients i contaminants que la que ha lliscat sobre un bosc. L’aigua que ha passat per un territori natural és pobre en minerals i nutrients i és, també, molt diferent de l’aigua que s’escola en àrees agrícoles i arrossega part de la càrrega de fertilitzants que s’utilitzen en el camp.

Així la quantitat i qualitat dels materials transportats per l’aigua que arriba a mar depèn del que anomenem usos del territori.

Això sembla molt ben conegut, oi? però, de fet, només es coneix una part de la història. Sabem quanta aigua porten els rius cap mar o la que passa per les depuradores i s’aboca pels emissaris. Però no es coneix ben bé com és l’aigua que s’escola i arriba a mar de manera difusa i quanta n’arriba! I per què és important conèixer-ho? perquè condiciona com són les aigües litorals, sobretot a la Mediterrània, i per tant, les comunitats d’organismes que hi habiten.

Aquestes mesures que semblen tan rellevants i estan tan mal estudiades, ha donat peu a pensar un projecte nou de recerca. Ens hem ajuntat, amb molta il·lusió, investigadors de disciplines, experiències i punts de vista molt diferents per buscar la manera de resoldre aquesta incògnita. Pensar un projecte d’investigació és de les feines més engrescadores i gratificants que faig. Rumiar com resoldràs la pregunta que et fas, discutir les idees, conciliar punts de vista, posar-se d’acord amb el que hem de fer conjuntament en el grup de treball, tots pensant en un mateix objectiu, és el que hem fet durant les últimes setmanes. I fins hi tot, hem redactat una proposta que ha estat enviada a una convocatòria de la comissió europea en temes mediambientals.

Aquesta proposta és un “mar i muntanya”. I això és del tot excepcional! Hi participem biòlegs, ecòlegs terrestres i marins, geògrafs i gestors, especialistes en ciències del sòl, dinàmica del paisatge, ús de l’aigua, comunitats d’organismes que indiquen la qualitat de la zona costanera i gestió de l’aigua i del territori. Hem planejat utilitzar eines com les imatges de satèl·lit per quantificar el territori que tenim a Catalunya i quin ús li donem, models de pluviometria per saber l’aigua que cau i s’escola, dades de la qualitat de la zona litoral i les seves comunitats vivents. Tot per entendre el lligam dels usos del territori i com està el mar.

Durant tot el procés de pensar i discutir, tothom de l’equip ha après, uns dels altres, un munt de conceptes nous. Ara, quan tots mirem el mar, primer pensarem com és casa nostra i com voldríem que fos.

Retalls de roba i natura

IMG_3489

Màquina de cosir de l’àvia.

Jo pensava que faria un blog per escriure dels temes que m’interessen, sobretot de natura i ciència i és curiós quina és la percepció que tenim de les coses si fem memòria.

Intento endreçar idees i el primer que em surt són vàries referències a l’àvia, com era i que feia. L’ àvia era sastressa, feia vestits per a home. Cosia a casa, tot el dia, pantalons i jaquetes, pel sastre del poble. Recordo els carrets de fils, la màquina de cosir, el munt de roba, la planxa, el didal, les agulles, els fils de cotó entortolligats i els petits retalls de roba que jo recollia pels vestits de les nines. Desprès de dies de molta feina, tot acabava amb un vestit impecable cap a cal sastre. Tot i que treballava a casa, tot i que no sortia del cosidor, llegia molt i somiava amb viatges i sempre tenia un munt de plans.  L’àvia semblava una dona culta que havia vist món i tenia curiositat per tot. Recordo les sortides a les tardes de l’estiu. Anàvem a passejar pel camí dels horts del poble. Reconeixíem les plantes, oloràvem les flors, seguíem els camins de les formigues, recollíem “dimonis” que eren els fruits del xiprer, i és estrany, però no recordo perquè els anomenàvem així. Observàvem les orenetes i buscàvem els nius per comptar-los. Anàvem a buscar aigua fresca a la font i recollíem mores. Pel camí fèiem jocs. Ofegàvem amb la mà les gramínies dels marges dels camins per arrencar els plomalls. Els llençàvem en forma de pluja a sobre d’algú i cada plomall que es quedava enganxat a la roba eren els “novios” que teníem! Si trobàvem pixallits, bufaven i veiem com volaven lluny les llavors de pèls plomosos. Tornàvem a casa amb una galleda plena pedres, fulles, herbes, poncelles, mores, troncs, cargolins blancs, saltamartins sense potes, papallones i escarabats. Si hi havia sort i trobàvem el pagès pel camí, tornàvem també amb unes quantes cireres, figues, prunes i préssecs. Tot ben madur i dolç. Llavors, quan arribàvem a casa, els meus retalls, eren aquests petits tresors que havíem recollit com un joc de nens.

Petits retalls de memòria és el que em queda de l’àvia sastressa i ves per on, potser ella va fer néixer la meva curiositat per la natura. Tots aquells retalls plegats, ara, comencen a tenir sentit.