Aquí, allà i a tot arreu? el problema dels plàstics al mar

Hem plastificat la nostra vida. Diàriament utilitzem bosses, contenidors de beguda i menjar, estris de cuina, joguines. Generem milions de tones de plàstic i un percentatge important arriba al mar. La contaminació marina de residus plàstics és una de les preocupacions mediambientals actuals perquè el problema té caràcter planetari. Tot i així, cal dir que l’abast d’aquest problema a l’oceà obert encara no està clar. Fa un temps, els estudis deien que la brossa marina augmentava, ara, d’altres diuen que l’abundància és molt menor de la que s’esperava i fins i tot hi ha qui diu que no augmenta. 

1404469168_410839_1404492903_noticia_normal

Tot comença amb les històries dels vessaments de contenidors que cauen al mar carregats d’aneguets de goma i bambes. Aquests objectes flotants varen ajudar als científics a estudiar els patrons de circulació oceànica. Però aquestes històries tan romàntiques tenen, avui en dia, altres lliçons. Les zones on es concentren la major part de les deixalles de plàstics es troben a latituds subtropicals i estan associades a convergències dels corrents superficials, com el Pacífic Nord. Ras i curt: els plàstics segueix els corrents marins i es concentren. S’esperaria que la contaminació de plàstics en els girs oceànics augmentés a mesura que augmenta el seu ús, però hi ha estudis que diuen que les deixalles de plàstic ja no augmenten i de fet, en els últims anys, s’han estabilitzat. Això contradiu la tendència de l’augment de les poblacions humanes i l’ús del plàstic? Bé, en molts llocs del planeta la tendència és a eliminar el seu ús, però… què passa a mar? no hi ha un augment clar de plàstics? els estudis són contradictoris?

Els corrents oceànics que transporten els plàstics, la radiació solar, l’acció de les ones, els vents superficials fan que les escombraries de plàstic s’esquerdin i es trenquin en fragments cada vegada més petits. Les restes de la brossa vella a mar són peces molt petites, que no s’assemblen a les bosses, botes i ampolles que es van llençar. Aquests petits fragments de plàstic són coneguts com microplàstics, que suren just per sota de la superfície del mar i poden arribar a durar centenars d’anys.

Les quantitats de microplàstics a l’oceà no són gens fàcils de detectar ni de quantificar. Els microplàstics no es veuen des de l’espai amb satèl·lit i quan s’intenta esbrinar quants n’hi ha, tot i que les xarxes que s’utilitzen són molt fines, se n’escapa una part. A més, normalment només es mostreja la capa superficial, però de fet, impulsats pel vent, en poden haver-hi a capes més profundes de l’oceà. De fet, alguns organismes marins utilitzen el plàstic com a substrat per créixer, i el que fan és augmentar la seva densitat i fer que el plàstic s’enfonsi encara més de forma natural. Això podria treure’ls de les profunditats mostrejades. Falta una fracció important de microplàstics i no sabem on és?

Així que el resum és que no sabem ben bé quantes deixalles de plàstic hi ha al mar, sobretot de microplàstics i no sembla clara quina tendència segueixen. El que sí coneixem és que tenen un impacte directe en els organismes i els ecosistemes marins. Plàstics i microplàstics maten o fereixen als animals que s’enreden o en mengen. També es coneix que els peixos que mengem poden estar acumulant el plàstic en els seus estómacs, i els plàstics, a causa de les seves toxines, no són inerts. I el més important, no es coneix l’efecte d’això sobre la salut humana. Hi ha d’altres impactes dels microplàstics a l’ecosistema marí. Els fragments de plàstics flotants fan de substrats per organismes que viuen sedentàriament. Això permet que, organismes amb molt poca capacitat de dispersió, però adherits a un plàstic, naveguin i colonitzin llocs nous. I no només els organismes sèssils poden treure profit d’això, sabem que els plàstics poden actuar com vectors de dispersió d’organismes tan petits com les microalgues, espècies bones i no tan bones.

Plàstics i microplàstics, n’hi hagi molts o pocs, el problema és que no hi ha massa res que puguem fer per eliminar el perill dels residus que ja hi són al mar, però el que sí podem és posar fil a l’agulla, adonar-nos del problema, intentar reduir aquest tipus de contaminació amb campanyes de sensibilització i, potser, posar normes més estrictes. De moment, em sembla bona idea reduir plàstics de la nostra vida quotidiana, reutilitzar i reciclar molt.

Els oceans estan a les nostres mans

Andrei Popov (Rússia)

Avui és el Dia dels Oceans.

Al maig, els organitzadors del Niels Bugge Cartoon Award, un guardó que s’atorga a Dinamarca a còmics i vinyetes, van demanar a il·lustradors de tot el món que enviessin dibuixos basats en una temàtica: el clima. El lema del concurs era: “Els oceans estan a les nostres mans”.

Com a resposta, el concurs va rebre més de mil dibuixos, des de l’Iran, la Xina, Síria, els Estats Units o Dinamarca. Els dibuixos aconsegueixen combinar la temàtica del clima i resumir els temes i sentiments implicats en l’impacte dels humans a l’oceà. Els guanyadors del premi d’enguany han estat Andrei Popov (Rússia), Bruce Mackinnon (Canadà) i Pawel Kuczynski (Polònia).

Us deixo algunes vinyetes més, però si voleu donar un cop d’ull a les altres, aquí.

 

 

Contes del mar extraordinàriament petits

Som gegants. Vivim en un món de bellesa invisible que és imperceptible a l’ull humà però quan es mira per un microscopi s’obre un món sorprenent. Per ensenyar-vos aquest món ocult, he trobat un vídeo que mostra l’inesperat ecosistema microscòpic de l’oceà: The secret life of plankton de’n T. Thys. Tot comença amb la història d’un peix.

El peix, que pertany al món del plàncton, explica com de divers és el món en una gota d’aigua, on neixen molts organismes però pocs arriben a adults. Així que explica la seva història des que és una larva fins que es fa adult. Explica la seva època de guarderia i quins són els seus veïns: els juvenils, el zooplàncton, els copèpodes, el krill. Explica quins són els seus depredadors i les batalles que s’hi lliuren amb els enemics. També surt en escena el fitoplàncton, organismes fotosintètics que suren lliures a l’aigua, que són l’aliment bàsic de molts organismes marins. Continua la historia i el peix explica com durant la nit molts com ell mengen i durant el dia tornen a la foscor amb uns companys ben rarets. Fixeu-vos amb els monstres que apareixen. Semblen trets de les pel·lícules d’aliens, o potser és al revés? I fixeu-vos que els organismes són transparents! un dia parlaré d’això.

Colla, després del vídeo m’agradaria que una altra vegada que aneu a la peixateria penseu en la vida que han seguit els peixos abans no arriben a la nostra taula. Una vida errant que és invisible als nostres ulls.

Com està la mar?

BCN

Front marítim de Barcelona. J. Camp.

Quan conec una persona per primera vegada i pregunta a què em dedico, li contesto: faig recerca i estudio els organismes més petits que viuen al mar. La següent pregunta que cau és: i com està la mar?

Doncs mireu, depèn. La mar està com li toca estar i depèn molt del territori que hi ha al darrera. La mar reflecteix els rius i les aigües subterrànies que hi arriben, però sobretot reflecteix el que construïm a terra i les activitats que hi portem a terme. I entre la terra i la mar, hi ha una línia ben prima que fa de frontera, la costa.

En aquesta línia, a més, hi ha una pressió humana que produeix canvis: urbanitzem, fem passeigs marítims, construïm ports i platges protegides… bàsicament hi posem ciment! Doncs és clar que totes aquestes estructures modifiquen la manera com arriba el que hi aboquem a mar, com ara els nutrients, els pesticides o els contaminants químics, per donar alguns exemples.

Si això li afegim el nostre clima mediterrani, de pluges intenses alguns mesos de l’any, el resultat és que, de tant en tant, la mar queda força alterada. Unes pluges intenses a Barcelona, com les de principi d’aquest mes d’abril, renten tota la ciutat i tot plegat va a parar a mar. Tota l’aigua, en la seva totalitat, no n’hi ha que quedi retinguda o filtrada com podria donar-se en altres zones costaneres menys urbanitzades.

La normalitat a mar es recupera uns dies després del pas dels temporals. Ara, que vol dir “normalitat”? Preguntar com està la mar és com preguntar com estàs de salut. Si costa definir la salut de les persones, imagineu definir la salut del mar o dels oceans. Si bé, és cert que les alteracions que ocorren a la mar, afecten les comunitats d’organismes que hi viuen i això ens dóna pistes d’aquesta “salut”, però aquest tema ja l’explicaré en una altra entrada.

Així que, per reprendre el fil, si acceptem la nostra manera de viure, hem d’acceptar que una costa humanitzada afecta a la mar. Quina mar volem? A vegades ho volem tot, transports, una ciutat, una platja neta, una passarel·la per arribar a l’aigua, una aigua transparent i una mar plena de peixos de colors. Doncs no, no es pot tenir tot, haurem de triar.

Ciència creativa

Tots sabem com és un peix per dintre un cop està fregit i al nostre plat, però hi ha un investigador, l’Adam Summers, que ens vol donar una nova perspectiva de les estructures internes dels peixos i no fent disseccions precisament, sinó amb una sèrie de fotografies.

L’autor, que va ser assessor científic de la pel·lícula Buscant en Nemo, ha fet un munt de fotografies de peixos per a la seva investigació de biomecànica i abans de fer-les, tenyeix els peixos amb colorants per mostrar els seus teixits esquelètics.

La tècnica és una fórmula coneguda des de fa dècades amb alguna petita modificació de la recepta per part de l’autor. Primer tenyeix les parts cartilaginoses dels peixos amb un colorant (Alcian Blue en anglès), llavors, tenyeix amb un segon colorant (Alziarin Red S) els teixits mineralitzats que s’han endurit, com les espines. Després l’aigua oxigenada blanqueja el peix i un enzim dissol la carn. Finalment col·loca el peix en glicerina perquè sembli transparent i ja! aquí us deixo altres fotografies que ha fet l’autor des de 2013.

La gràcia de les imatges és que permeten veure de molt de prop les estructures dels peixos però també permeten fer un pas enrere i apreciar tot l’organisme en un gran format. Potser són aquests nivells de detalls fractals el que m’agrada. Jo penjaré alguna de les fotografies pel laboratori per decorar perquè realment em criden l’atenció.

Pols per tot arreu

Avui us heu trobat la terrassa ben enfangada? la roba estesa de color marró? i el cotxe brut? Aquesta nit ens ha creuat una massa d’aire molt carregada de pols del Sàhara i la pluja que ha caigut anava acompanyada de fang!

Bgw3BXpCEAAqBaQ

Meteocat 18/02/2014.
Intrusió de pols (color rosa) direcció Catalunya.

El Sàhara és el desert més gran del món, amb 8,6 milions de quilòmetres quadrats i quan els corrents d’aire càlid i lleuger s’eleven, transporten pols del desert fins a zones de molta altitud que es mouen pels vents. Les tempestes de fang són molt comunes sobre el Sàhara, a vegades arriben a casa nostra i ocasionalment arriben ben lluny tot travessant la conca atlàntica (aquí està el vídeo).

La pols té greus repercussions en la qualitat de l’aire i pot portar fongs que afecten les persones però no tot és negatiu. Si aquests esdeveniments passen sobre l’oceà, actuen com un fertilitzant. La pols conté molts nutrients, nitrogen, fòsfor i ferro, que estimulen la producció marina, sobretot en aquelles zones ben pobres, com pot ser la mar Mediterrània. El fitoplàncton, les plantes marines microscòpiques que suren a la superfície del mar, és capaç de captar aquests nutrients, créixer, absorbir CO de l’atmosfera i al final converteix aquests nutrients en matèria orgànica. Com que aquests esdeveniments de pols solen ocórrer cap a la primavera i principis de l’estiu a la nostra àrea, de fet estimulen el creixement d’aquests boscos marins invisibles.

Sí, d’acord, queda tot brut, però hem de conviure amb els fenòmens naturals i aquest, precisament, pot ser molt bo pels nostres mars!

Estranyes coincidències

Anemonia viridis i Leptomysis Llança Cap de Ras

L’Anemonia viridis i les gambetes Leptomysis
Plàncton, Divulgació i Serveis Marins SCP
http://www.plancton.cat

Imagineu que heu d’atacar la vostra presa o us heu de defensar d’un depredador? Doncs fàcil, la batalla comença quan expulses fletxes del teu cos per clavar-les a la teva víctima, li injectes líquids verinosos per matar-la i llavors ja te la pots menjar. És molt bona estratègia i el més curiós és que, a la natura, està present en organismes molt diferents.

Aquest mecanisme és molt conegut en les meduses, coralls i anemones doncs tenen unes estructures que s’anomenen nematocists. Són estructures en forma de càpsula amb un filament i substàncies urticants que funcionen d’una manera molt fàcil: en presència de preses es descarreguen els nematocists, es claven els filaments a la víctima i se’ls injecta el líquid verinós. Si voleu veure una batalla d’anemones, aquí va un vídeo. Aquest mecanisme, que a l’organisme li serveix per menjar o defensar-se, el coneixeu molt bé, doncs és la font de la picor causada per les meduses, i ja sabeu que segons quines espècies tot plegat pot tenir conseqüències fatals.

Les dinoflagel·lades són organismes unicel·lulars i un dels meus grups preferits perquè nedant són el Michael Phelps de les microalgues. La meitat de les dinoflagel·lades que coneixem són fotosintètiques però l’altra meitat han perdut els seus cloroplasts i s’han convertit al costat fosc de l’heterotrofisme. Vaja, que com que han de menjar, se les han empescat per tenir estratègies de captura de les preses preferides. Penseu que moltes vegades ataquen preses d’una mida igual o més gran que elles mateixes, així que han de tenir un bon arsenal. Així, de la mateixa manera que els invertebrats marins que us he explicat abans, les dinoflagel·lades també tenen nematocists. Hi ha un grup, l’anomenat polykrikoid, que tenen aquests orgànuls plens de líquid amb un estilet connectat a un filament i una rampa, que sembla un conducte cap a l’exterior per les descàrregues. Es pensa que els nematocists de les dinoflagel·lades també estan involucrats amb la captura de les preses.

tanit

Polykrikos tanit vista al microscopi de rastreig.
A. Reñé. ICM.

Com és que dos grups d’organismes tan diferents i sense parentesc tenen estructures i estratègies similars? Possiblement és un dels exemples de convergència evolutiva: especies ben diferents desenvolupen solucions semblants. Però, com s’explica? Doncs a la natura és possible que problemes similars portin a solucions similars. Quina coincidència! …però de fet la coincidència és una mica intrigant amb el que ve ara.

Fa poc que hem descobert una nova espècie de dinoflagel·lada, la Polykrikos tanit, una d’aquestes que mengen i hauria de tenir nematocists perquè es troba a la base de la família de les espècies que sí que en tenen. Ens l’hem mirada i remirada i no n’hem trobat de nematocists. Potser no en té, potser els té i no els hem vist. Potser és l’ovella negra de la família de dinoflagel·lades amb nematocists. El que sí hem vist és que pot tenir una altra estratègia més refinada per capturar les seves preses. La tanit té una prolongació, una estructura que surt de la cèl·lula que l’ajuda a agafar la presa i perforar la seva membrana. És un peduncle que “xucla” el contingut de la presa com a si ho fes amb una palleta (veieu els peduncles a la foto del microscopi?). La tanit no té filaments ni líquids verinosos per disparar, però té tubs per agafar la presa i menjar-se-la… ja us deixo que imagineu i trobeu altres estranyes coincidències.

Galeria

Boscos invisibles a l’oceà

This gallery contains 2 photos.

Tots tenim la imatge d’un petit planeta blau perdut en la immensitat fosca, o la d’un petit planeta fosc o, fins i tot, la d’un petit planeta verd. L’exploració de l’espai ha canviat la nostra percepció del planeta i a mi, totes aquestes visions em porten a pensar que hi ha un límit. Des de … Continua llegint

Regals que inspiren

El millor regal és aquell que no es pot comprar, que no té preu i la persona que te’l fa ha pensat amb el que t’agrada. L’amic invisible de la feina m’ha deixat un regal original: un palet de platja i un tros de vidre. Tant el fragment de roca com el de vidre estan del tot arrodonits per les vegades que les ones els han fet rodolar amunt i avall.

ndals 13 164 3

El palet de platja llueix una aquarel·la d’una dinoflagel·lada, la Ornithocercus, i en el tros de vidre hi ha dibuixat uns radiolaris amb tinta xina.

Dinoflagel·lades? Radiolaris? Tant uns com els altres són organismes marins microscòpics i formen part del plàncton que depèn dels moviments de l’aigua. Unes són productores, els altres són consumidors; unes fan closques de cel·lulosa, els altres de sílice… i tots dos grups els trobem en el registre fòssil!

L’interès que tenim per conèixer els organismes que han anat poblant el planeta i les condicions ambientals passades es satisfà amb el registre fòssil. Les observacions d’organismes indicadors, com els radiolaris i les dinoflagel·lades, en els sediments marins ens ajuden a descodificar el registre i respondre algunes de les preguntes plantejades.

Les associacions de radiolaris en les mars actuals vénen determinades pels corrents i per això són utilitzades per conèixer el moviment dels corrents i les masses d’aigua. Així també, certes espècies de dinoflagel·lades s’adapten a les diferents condicions de l’aigua superficial i per tant, la forma fossilitzada, els cists de resistència, s’utilitza per reconstruir les condicions superficials oceàniques passades. Uns i altres fan de registre i es converteixen en la memòria del mar.

He decidit que a la meva definició de regal perfecte afegiré aquell que et fa pensar i recordar allò que tenim guardat en un calaix. Gràcies amic-no-tant-invisible, faré memòria de tot plegat cada vegada que tingui els palets a la mà.

Aficionar-se a la ciència

La investigació implica equips de científics que col·laboren arreu del món. Ara bé, cada cop més hi ha ciutadans interessats que participen en projectes científics. És la ciència ciutadana.

Un dels projectes pioners de ciència ciutadana és el SETI@home, on milions de voluntaris participen en la recerca de vida extraterrestre (SETI són les sigles de “Search for Extraterrestrial Intelligence”). Hi ha qui classifica galàxies i busca planetes voluntàriament en el Galaxy Zoo. Hi ha qui treballa per entendre la biodiversitat del seu entorn en el BioBlitz. Hi ha qui participa en la catalogació de les formes en què les persones juguem amb els nostres gossos, només cal enviar vídeos a Play with your dog. N’hi ha molts de projectes arreu del món, mireu aquí. A casa nostra també hi ha projectes molt interessants, com el seguiment de la nidificació dels ocells amb el projecte Nius gràcies a les observacions obtingudes des de Catalunya i illes Balears o l’Atrapa el tigre on es pot participar en el mapa de distribució del mosquit tigre i en l’estudi de la seva dispersió.

observacio

Tens curiositat? t’agrada observar? no t’ho pensis més i participa!

En temes marins hi ha força iniciatives i com que ja se sap que tinc predilecció pel plàncton, només cal recordar que sense plàncton no hi ha vida a l’oceà. Així que primer de tot es pot aprendre a classificar plàncton de diferents profunditats i ajudar a identificar mostres. Un cop sabem que hi ha, podem anar més enllà. Una de les preguntes clau entre els ecòlegs marins d’arreu del món és si el fitoplàncton augmenta o disminueix degut als canvis de les temperatures superficials del mar com a conseqüència del canvi climàtic. Uns diuen que disminueix, els altres diuen que no. Hi ha molta controvèrsia perquè no tenim totes les dades per esbrinar-ho i no és fàcil obtenir dades de l’oceà. Què es pot fer? Una manera de mesurar la quantitat del fitoplàncton a la columna d’aigua és amb el disc de Secchi, que és segurament l’instrument científic més simple mai inventat. La peça és un disc blanc de 30 cm de diàmetre que es lliga a una cinta mètrica i es fa baixar per la columna d’aigua. La profunditat a la qual el disc desapareix de la vista és una mesura la transparència de la columna d’aigua. Com més ràpid desapareix de la vista, més fitoplàncton hi ha. Tenir moltes dades d’arreu podria resoldre una bona discussió i és per això que els ciutadans científics poden donar un cop mà participant en el projecte Secchi disc.

Ara, si us agraden les especies marines un pèl més grans, a veure que us sembla això. Es coneix que el nombre de espècies diferents en un ecosistema dóna una idea dels patrons de biodiversitat. Ara bé, només el recompte de les especies és una forma grollera d’entendre la diversitat. Si tenim informació sobre les característiques de les especies, el que mengen, com es mouen, on viuen, podem entendre què és el que les diferencia i com interaccionen. Com obtenir aquestes dades? Doncs més de 100 bussos voluntaris han estat prenen dades que han permès observacions impossibles per als equips de busseig científic: 4000 transsectes de 2000 llocs d’arreu del món. Les dades han estat recollides amb el programa de ciència ciutadana Life Survey Reef i els resultats s’han publicat recentment. Ara, aquest programa està donant formació de busseig arreu del món!

Si us sembla que aquests projectes estan lluny i us agrada el mar, sabeu els noms de moltes espècies marines i us agradaria publicar les vostres observacions, feu el tafaner a Observadors del Mar i animeu-vos! Amb l’ajuda de molts científics aficionats /ades es pot moure el coneixement cap endavant. Jo n’estic convençuda.