A l’estiu, taurons i rajades

No ho entenc. Ens agrada anar al bosc i veure tota classe d’animalons i ens sembla que veure’ls és estar en plena natura i gaudir-la de debò. Ara bé, anem a mar i ens espanten les aparicions de tintoreres i rajades petites a pocs metres de la costa. Fins i tot aquesta por ha fet que els municipis on s’ha vist els animals hagin hissat la bandera vermella a les platges aquest estiu.

Potser sí que fan por, potser és que tenen mala fama, però el que s’ha de saber és que no som part de la dieta de les tintoreres i les rajades no són perilloses per a l’home. I mireu, sempre n’hi ha hagut d’animals al mar!

20091118-DSC_5272

Si voleu saber més d’aquests animals visiteu la col·lecció biològica de l’Institut de Ciències del Mar (CSIC) de Barcelona.

És curiós com els homes interpretem la natura i creiem que ens en podem sostreure. I no només això, sinó que demanem a l’administració una mena de proteccionisme exagerat. Si anem al bosc i no coneixem un bolet o sospitem que pot ser tòxic, no l’agafarem, oi? Prendre aquesta decisió és una responsabilitat nostra i el que cal és que aquesta decisió es basi en un coneixement de la natura. Com aconseguim aquest coneixement? Doncs en una població cada cop més urbanita, el que ens cal és estar amb contacte directe amb la natura per estimar-la i conèixer-la.

Una recomanació i reflexió per a tots aquest estiu: aneu a la platja, poseu-vos unes ulleres i observeu, hi ha petites meravelles per descobrir a sota l’aigua i potser us adonareu que som nosaltres els que envaïm el medi natural dels organismes.

261956_1959633522186_6534769_n

Sí, calia matar al drac per estudiar-lo!

A la jove donzella li acabaven de concedir un projecte d’investigació del Pla Nacional del Ministerio de Economía y Competitividad. El projecte no donava per molt, però ja se sap, en temps de retallades…Malgrat tot havia aconseguit finançament per un contracte de tècnic, així que de seguida va contractar en Jordi, que ja es coneixien i treballàven molt bé junts.

Un dels objectius del projecte era catalogar les espècies de la comarca amb les noves eines moleculars i definir quin paper hi tenen les espècies en l’ecosistema. Així que la jove donzella i en Jordi de seguida varen programar vàries campanyes de camp per recollir exemplars de la flora i fauna de la zona. La idea era, primer, recollir mostres i després fer la feina de la seqüenciació de l’ADN al laboratori. Dins dels plans de treball, la jove donzella volia trobar un exemplar poc conegut i poc comú, una d’aquestes espècies catalogades dins del que s’anomena la “biosfera rara”. Tenia molta curiositat perquè segons la gent de la comarca era una bèstia gran i terrible, que treia foc pels queixals, menjava tot tipus d’animals i potser fins i tot persones, però de fet ningú l’havia vist gairebé més de tres segons seguits! –Que exagerada és la gent! –pensava la jove donzella. –Quan les coses no es coneixen, la imaginació vola.

Rosa Sant Jordi 2014. E. Tenedor.

I així fou com la jove donzella i en Jordi van sortir del castell per anar a trobar la bèstia, mentre tot el poble mirava als científics com herois. Ja se sap, des de sempre els científics han estat molt ben considerats. No van tenir temps ni d’arribar al bosc, que de cop i volta va sortir la fera, davant de l’admiració de la jove donzella i el goig d’en Jordi. Valent ell va començar una intensa lluita, fins que li va clavar una bona estocada amb la seva llança, que va deixar malferida a la terrible bèstia i la va matar. –Ara és hora d’obrir-li l’estómac i veure que menja! – va dir la jove donzella.

Els continguts estomacals de la bèstia només varen mostrar restes vegetals i ni rastre de res que s’assemblés a una ovella, porc, gallina o persona. De fet, la bèstia menjava… roses! Les roses més vermelles que la jove donzella hagués vist mai. En Jordi va recollir una mostra de les roses i li va oferir a la donzella: –Aquestes mostres també les guardarem per fer la seqüenciació!. I la jove donzella afalagada, de seguida va pensar: -Quin ull que té en Jordi, potser les roses tampoc estan catalogades.

Després de mesos de feina de laboratori, l’informe final del projecte va presentar vàries conclusions. La bèstia era una espècie rara i menjava roses, per tant no calia patir pel benestar de les persones de la comarca. També varen identificar i descriure una nova espècie de rosa desconeguda fins aquell moment. I tot plegat va tenir tant d’èxit que la Comissió Europea els va finançar el següent projecte de catalogació d’espècies rares. Així que, de projecte en projecte, la jove donzella i en Jordi varen seguir treballant feliços i varen menjar anissos.

Sigueu feliços i gaudiu de la diada!

Coneix al teu enemic…i al teu amic!

Tothom sap que el desenvolupament científic i tecnològic d’aquest segle ha avançat principalment gràcies a objectius militars i fa res que he trobat un exemple ben curiós.

Gairebé tots els arbres fruiters i moltes varietats vegetals que mengem necessiten algun insecte per a la pol·linització. Les abelles fan aquesta feina, transfereixen el pol·len d’una planta a una altra i ens aprofitem d’això. En ser tan importants per nosaltres, hi ha investigadors que fan inventari de totes les espècies d’abelles, tant les que participen en les tasques agrícoles però també d’altres, com les que es troben en entorns urbans, per saber que passa amb elles amb situacions de contaminació o, tan sols per conèixer si hi ha espècies introduïdes.

El primer que cal fer en un inventari d’abelles és identificar exactament quines espècies hi ha i el que es feia tradicionalment era caçar-les i enviar-les a especialistes per identificar-les. Ara bé, només es tenien alguns exemplars conservats i cada cop hi ha menys experts que siguin capaços de saber quina espècie és. A més a més, es dóna el cas que moltes espècies d’abelles són molt petites i, fins i tot aquells investigadors amb molta experiència poden mirar amb molta atenció i dir: “sí, això és una abella petita”.

Fa uns anys als US, varen decidir fer un catàleg de fotografies d’espècies per fer l’inventari de les abelles, però de seguida ja van veure que les fotografies que feien no captaven tots els detalls que es necessiten per saber quina espècie és. Necessitàvem un bon sistema de fotografia.

Resulta que l’exèrcit dels US havia ideat un sistema de càmeres per prendre imatges detallades dels insectes que piquen als soldats en llocs llunyans. Penseu que, per exemple, hi ha 80.000 espècies de mosquits al món però només un grapat piquen i transmeten malalties, així que és força útil tenir fotografies de l’enemic sospitós que t’acaba de picar.

L’exèrcit de seguida va veure que se n’havia d’empescar alguna per prendre imatges dels mosquits amb l’ampliació necessària per reconeixe’ls i, és clar, completament enfocats. Quan fas fotografies d’objectes molt petits, només una part de l’objecte queda enfocat, així que varen idear un sistema amb una càmera equipada amb una lent macro, muntada en una plataforma lliscant per prendre diverses imatges que va enfocant diferents punts de l’insecte i el programari digital per ajuntar les fotografies en una única imatge enfocada.

Doncs quan els investigadors de l’inventari de les abelles es van trobar amb els experts de l’exèrcit varen començar a fer les fotos que us he deixat. Primer les fotografies anaven dirigides als experts però que sapigueu que des que els autors han col·locat les fotografies al seu lloc flickr.com, la pàgina s’ha fet ben popular.

Impressionats les fotografies. Semblen éssers d’un altre món.

Love is in the air

Avui mitja humanitat enamorada celebra una festa anglosaxona. Hi haurà notes, regals, símbols amb forma de cor i angelets amb un arc que envien fletxes d’or amb la punta esmolada que provoquen l’amor a l’instant. Doncs que sapigueu que això de les fletxes no és gens original, i que a la natura ja està inventat!

Dards

Diversitat de dards.
Escala 500 micres vistes laterals i 50 micres seccions transversals.
J. M. Koene and H. Schulenburg. BMC Evolutionary Biology, 2005, 5:25

Els llimacs i cargols tenen un festeig molt curiós. Abans de la còpula, aquests organismes apunyalen a les seves parelles amb dards. Sí, sí, es disparen mútuament dards de mides i formes ben diferents. Us deixo unes fotografies de microscòpia electrònica d’aquests dards, fotos de costat i de la secció transversal.

Bé, en realitat no els disparen, els dards sobresurten del cos dels cargols però tot i així poden causar lesions i fins i tot la mort de les seves parelles! Els investigadors pensaven que això era estimulant o estava dissenyat per coordinar l’intercanvi d’esperma i òvuls, però ara es pensa que els dards introdueixen mocs que transporten un tipus d’hormones. Els llimacs i cargols són hermafrodites i les hormones servirien per configurar els òrgans reproductius. Si un cargol produeix l’esperma, l’altre l’hauria d’acceptar més fàcilment i ajudar a moure’l cap als ous femenins perquè els gàmetes arribin al seu destí final.

Aquest comportament també s’ha vist en alguns cucs, que són hermafrodites. Durant el festeig i la còpula, hi ha uns pèls de quitina que són impulsats cap a la parella. De vegades penetra la paret del cos i gairebé arriba a la cavitat abdominal. També en aquest cas es pensa que s’allibera un tipus d’hormones per organitzar l’emmagatzematge d’esperma.

No sé jo si la historia del cupido ve dels llimacs, dels cargols o dels cucs, però quines coincidències més estranyes! 

Bestieses

Trobo que hi ha un munt de noticies protagonitzades per bèsties aquest estiu.

Llegeixo que han descobert i batejat un nou mamífer, mig gat, mig ós, l’olinguito (Bassaricyon neblina). L’animal ja es coneixia, però no s’havia reconegut com una espècie a part. Es veu que un equip d’investigadors va romandre als Andes equatorians durant setmanes i van veure l’olinguito en el seu hàbitat natural. L’equip va traçar la distribució geogràfica de l’animal, va reorganitzar l’arbre de família amb la seqüenciació de l’ADN, i van examinar els seus ossos. Amb tot plegat varen considerar anomenar espècie nova. Això em fa pensar amb una entrada nova pel setembre (algues, seqüenciació i grups nous!).

Segueixo. Uns pescadors varen recuperar un calamar de 80 quilos a Astúries. És clar, des de fa molts anys, els exemplars d’Architeuthis són tema de conversa a la zona. Hi ha calamars gegants en els caladors propers als canons submarins de Llanes, Llast i Avilés. Recordo un exemplar de 114 quilos de pes i 10 metres de longitud exposat a la entrada de la Universitat d’Oviedo. Es tracta d’una femella immadura, d’un any i mig, trobada al 2001. Recordeu que els calamars gegants donaven lloc a mites? Són criatures extraordinàries i fugisseres i les expedicions finançades per filmar-les en viu havien donat molts pocs resultats. Per primera vegada, aquest any s’ha aconseguit una filmació d’un exemplar en el seu medi natural en aigües del Japó.

Segueixo llegint. Sembla que hi ha polèmica sobre els óssos panda xinesos del zoo d’Edimburg, doncs s’està discutint si seran britànics o escocesos en cas d’independència? No serà que fem bullir massa l’olla? Potser que els tornin a la Xina! I parlant de Xina, una de bona, en un zoo xinès havien disfressat un gos de lleó. El zoo anunciava una atracció principal, els lleons africans, però en realitat eren mastins tibetans! El rei de la selva borda? Els va enxampar, és clar!

Una altra de bona. A Dinamarca han trobat un peix piranya, el tambaqui, originari d’Amèrica del Sud, aficionat a mossegar els testicles dels banyistes mascles i per tant s’aconsellava anar amb banyador cenyit. I jo pregunto, com ha arribat a les aigües de Dinamarca un peix originari d’Amèrica del Sud? Però sembla que no és un cas aïllat d’introducció d’espècies. Una pitó albina es va escapar a Riells i Viabrea. Aquesta serp amb taques blanques i grogues és originària d’Àsia. I em torno a fer la pregunta, com és que un animal d’Àsia campa per La Selva? (La Selva, comarca de Catalunya). Per sort aquesta pitó no té verí, només mata les seves preses per constricció, i menja mamífers petits com rosegadors. Després he llegit que la varen trobar morta, tot i haver posat imaginació. Es veu que varen fer servir un gos coniller per trobar-la però també varen llançar guix al carrer amb l’objectiu de veure si la pitó el travessava i hi deixava la marca.

IMG_1261

Muda de serp.

Us imagineu l’escena? doncs, la noticia bèstia de l’estiu de casa meva és que he trobat la muda d’una serp al jardí. Concretament 90 cm de pell de serp! He de llençar guix pel patí? Espero que la nova veïna se’n vagi al bosc del costat i trobi un lloc per viure! No me la vull trobar!

I ja no cal comentar més notícies, perquè, tot i que els animals donen de si a l’estiu, la fauna humana continua protagonitzat les notícies més bèsties.

Al mar hi ha meduses, krakens i sirenes

Al llarg del temps, al mar, hi ha hagut monstres marins, criatures mítiques i fantàstiques, éssers prodigiosos i, moltes vegades, de grans dimensions. Aquests éssers poden ser viscosos, enganxosos, mucilaginosos, gelatinosos, semitransparents, amb escames, tentacles i múltiples braços. Molts d’ells ataquen als homes. Hi ha monstres que són reals, n’hi ha que són ficticis, i altres que poden haver estat exageracions de criatures reals com les balenes i els calamars gegants. La qüestió és demostrar que existeixen, conèixe’ls i saber que fan.

Per exemple, el kraken és un monstre marí, similar a un pop gegant, que viu al fons del mar. Ara sabem que és fictici però durant molt de temps es va creure que era una criatura real. Es veu que fins hi tot en von Linné l’havia inclòs dins l’ordre dels cefalòpodes on hi encabim els pops, els calamars i les sípies. Claríssimament aquest monstre ha estat una exageració d’alguna d’aquestes criatures reals.

Jo pensava que les sirenes també eren fictícies, però tinc un dubte amb una que vaig veure a Copenhaguen. No, no em refereixo a l’escultura de bronze a la badia del port. El que vaig veure va ser un ésser amb cos de dona i cua de peix. Malauradament l’ésser no estava viu, i aquest exemplar no ens donarà molta informació.

copenhagen 2006

Possible esquelet de sirena. J. Camp, 2006.

Ah sí! les meduses. Sempre hi ha hagut meduses al mar, van aparèixer fa 500 milions d’anys. Tenim la percepció que hi ha més meduses als oceans, però hi ha anys que n’hi ha més, hi ha anys que n’hi ha menys i sembla que això correspon a cicles naturals. Mentre hi hagi qüestions que no es coneixen, les investigarem. Recomanació final lògica: si trobeu meduses a la platja, esbrineu quina és i si és perillosa, eviteu un contacte dolorós amb aquesta criatura.

Papallones, flamencs, conquilles i dinoflagel·lades

“Per dibuixar cal observar; si observes coneixes, si coneixes estimes, si estimes protegeixes” Jordi Sabater Pi, científic primatòleg català (1922-2009).

Reprenc el tema de les il·lustracions científiques. Potser us interessen les anècdotes o potser les il·lustracions o potser les dues coses a la vegada, així que quedeu-vos amb la història que us faci més gràcia. Ens mourem uns segles més endavant i ja ens situem després la invenció de la impremta, on la il·lustració científica comença a fer-se de forma seriada, i la difusió de les idees s’eixampla

921157_121492_LPR_0_0

Metamorphosis Insectorum Surinamensium. M. S. Merian, 1701.

La història de la Maria Sibylla Merian (1647-1717), naturalista i pintora alemanya, comença precisament amb el seu pare, que era un conegut gravador i això ja va facilitar la seva afició a la il·lustració. Es va donar el cas que Merian es va divorciar del seu marit perquè sovint tenia les facultats pertorbades per la ingestió d’alcohol. A la vegada, la seva filla gran es va casar amb un comerciant que traficava amb la colònia holandesa de Surinam a Sud Amèrica. Així que va decidir embarcar-se cap a Surinam amb la segona filla adolescent on es varen establir durant alguns anys. Les dues recollien i documentaven plantes i insectes tropicals mai vistos a Europa. Hi havia la creença que els insectes eren el resultat de la “generació espontània al fang” i l’església els anomenava les “bèsties del diable”. Tot i així, Merian tenia curiositat per saber com podien sorgir les papallones de les erugues. Així doncs, va documentar la metamorfosi de les papallones amb descripcions i il·lustracions pròpies amb la cura de dibuixar els detalls de les erugues i les plantes que menjaven. Va fer una llibreta d’esbossos. Obro parèntesis, mireu, m’ha fet gràcia comentar això de la llibreta, tanco parèntesis. I després va publicar el llibre: “Metamorphosis insectorum Surinamensium” (Metamorfosi dels insectes del Surinam). Com que el llibre era molt car per aquella època i Merian no podia viure de la seva pintura, donava cursos de dibuix. És ara, en les últimes dècades, quan se li ha reconegut la feina.

POSTER_6A

American Flamingo, J. J. Audubon,1838.

Un altre il·lustrador amb una bona historia és la d’en John James Audubon (1785-1851), un ornitòleg francès-americà, naturalista i pintor. Diuen les males llengües que era fill il·legal del rei de França i que el van enviar, literalment, a fer les amèriques. Es veu que no va tenir massa sort amb els negocis, i fins i tot va arruïnar el negoci de la seva dona. Però ell va destacar pels seus estudis de documentació de tot tipus d’aus dels Estats Units d’Amèrica. Les seves il·lustracions detallades representaven les aus en el seu hàbitat natural. Ell estava molt entossudit a fer les il·lustracions a mida real i eren unes mides que els gravadors americans no podien fer. Al final, un gravador d’Anglaterra va assumir la reproducció de les seves il·lustracions. Tot i les mides enormes de les làmines, moltes espècies d’ocells no hi canvien, i és per això que molts d’ells estan dibuixats amb el coll cap avall i amb postures una mica estranyes. Això de les postures sembla que és degut al fet que el senyor anava amb un fusell perquè alguns ocells es movien massa per dibuixar-los. Tot i així no li traiem cap mèrit! Audubon va identificar moltes espècies noves i la seva obra principal “Birds of America” (1827-1839) es considera una de les millors obres d’ornitologia mai realitzades.

6103388918_e5db0349be_b

Thesaurus conchyliorum, Sowerby, 1847-1887.

Tornem a Europa. Hi ha casos en què membres d’una mateixa família s’han dedicat a l’estudi de la natura i un exemple molt curiós és el cas de la nissaga dels Sowerby, cinc generacions que van treballar amb la il·lustració d’un ampli ventall de temes com la mineralogia, la botànica, la paleontologia, la malacologia. Varen ser tots tan prolífics que, moltes vegades, és difícil assignar l’autoria d’una il.lustració al Sowerby que li toca! El fundador de la nissaga, en James Sowerby (1757-1822) va ser molt actiu. A part de les seves obres, J. Sowerby participava en la il·lustració d’obres d’altres autors com “Malacostraca Podophthalmata Britaniae d’E. Leach (1815-20). Aquest llibre descriu espècies britàniques de crustacis. El podeu veure digitalitzat o, també, podeu trobar un original a la biblioteca de l’Institut de Ciències del Mar. Aquesta obra es va publicar per fascicles, i després de la mort d’E. Leach i de J. Sowerby, es va publicar dos fascicles més amb làmines noves d’un descendent Sowerby. Tot queda en família! En el cas del patriarca, no es coneix ben bé si tanta feina d’acolorir làmines a mà pot ser obra d’una sola persona, així que es pensa que l’acoloriment era realitzat pels diferents membres de la família i treballadors. En qualsevol cas, ell ho supervisava tot. I per seguir amb el clan i les anècdotes, cal dir que una de les branques de la família, fill, net i besnét, van esdevenir malacòlegs, persones especialitzades amb mol·luscs, doncs tenien un comerç de conquilles. Us deixo dibuix de cargols de mar, però cal ser una mica xafarder en la monografia Thesaurus Conchyliorum.

Haeckel_Peridinea

Peridinea, Kunstformen der Natur, Ernst Haeckel, 1904.

I ja arribem a l’últim exemple, en Ernst Haeckel (1834-1919) naturalista, filòsof, professor i artista alemany. En Haeckel va posar nom a milers d’espècies noves. Ell va treballar amb molts organismes, i per possar un exemple, quan es va possar a identificar protozous, després d’una campanya per la Mediterrània, va descriure “només” 150 espècies noves de radiolaris (d’una campanya!). Després d’uns viatges, en Haeckel va publicar “Kunstformen der Natur (Formes artístiques de la Natura) que és un llibre amb més de 100 litografies on hi ha dibuixats diversos organismes, molts d’ells descrits per primera vegada: ammonites, radiolaris, dinoflagel.lades, anemones, meduses… Doneu-hi un cop d’ull. Les imatges que componen cada litografia estan organitzades de manera que hi hagi un impacte visual. De fet, aquest llibre va influir en l’Art Noveau, i l’arquitectura i disseny de principis del segle XX.

I aquí, en Jordi va finalitzar la xerrada sobre alguns il·lustradors científics (o eren científics il·lustradors?). Segurament hi ha molts més exemples que es mereixen un comentari, però ho deixarem per més endavant. Aquesta setmana, la Natalia, la bibliotecària, i jo, estem atrafegades descobrint petites joies de la nostra biblioteca, com alguns volums de la “Fauna und flora des golfes von Neapel de Giuseppe Jatta (1896) i diversos volums de “Resultats des Campagnes Scientifiques Albert I de Monaco” (1889).

I ja no us explico més! En l’era digital i l’època dels “pdfs”, us convido a la biblioteca a veure làmines!

Il·lustradors científics, científics il·lustradors

Agafo seient a la sala d’actes amb el temps una mica just, fa res que ha començat la xerrada. Ciència i art. Fa dies que espero la xerrada amb curiositat, doncs sempre va bé entendre com temes, aparentment diferents, s’encreuen. Trobo a faltar les meves amigues artistes, segur que els hagués agradat escoltar els diferents il·lustradors i artistes que presenten les seves idees i obres.

Els conferenciants comencen amb conceptes. Les il·lustracions científiques són imatges associades a texts, la imatge serveix per donar més informació doncs hi ha la voluntat d’explicar coses, d’ensenyar els detalls. A diferència de la il·lustració, un dibuix no està pensat per acompanyar i donar més informació a un text, aquí entren els sentiments i l’opinió personal de l’artista. Tot i així, si es vol, es pot convertir el dibuix en una il·lustració. Uf, ja hem reconciliat els dibuixants i els il·lustradors! Seguim, més conceptes, però decideixo que ja els explicaré en un altre moment, m’han cridat l’atenció altres temes.

En Jordi Corbera, un il·lustrador científic, ens explica una breu història d’aquesta professió, entre l’art i la ciència, amb alguns exemples d’il·lustradors i les seves obres perquè veiem com ha anat evolucionant el tema. No hi ha massa temps, així que els ha hagut de triar molt bé. Segur que tots són molt pertinents.

rhinoceros

‘Rhinoceros’ d’Albercht Dürer, 1515.

Explica que en les primeres il·lustracions científiques (estem parlant de finals de segle XV) no es mostrava la realitat, doncs es donava la informació a l’il·lustrador i aquest interpretava. L’exemple és Albrecht Dürer (1471-1528), un dels grans pintors del Renaixement, que és famós per les seves aquarel·les i gravats. En aquell temps, els animals no eren considerats apropiats per a l’art però Dürer va ser un dels primers artistes en veure els animals com un tema digne d’atenció doncs estava fascinat per la natura. Poc a poc, el món natural es va anar convertint en un focus d’interès científic i cultural, doncs els exploradors i els viatgers tornaven de terres llunyanes amb descripcions i il·lustracions de espècies noves. Però no sempre l’il·lustrador veia l’animal que es pretenia dibuixar en viu i en directe. Es va donar el cas que, en tot Europa, hi havia un rinoceront que vivia al regne de Portugal. A Dürer li va arribar algunes notes i un croquis fet per un artista desconegut i el va dibuixar. Ell mai va veure la criatura en directe. Ja veieu que el “rinoceront” de Dürer, més que un rinoceront sembla un dinosaure: mireu els plecs de la pell, semblen plaques d’una armadura. Sorprenentment, aquesta imatge exagerada va ser acceptada com una representació exacta d’un rinoceront fins a mitjans del segle XVIII doncs era reproduïda una i altra vegada. Recomano però, que no us quedeu només amb aquesta anècdota. Mireu les meravelloses aquarel·les que té. Dürer mostra una extraordinària habilitat pel dibuix: precisió, textura i color.

Leonardo-da-Vinci-Anatomia-Brazo

Els músculs de l’espatlla i del braç, Leonardo da Vinci.

Continuem en aquest segle: Leonardo da Vinci (1452-1519). No puc resumir en quatre ratlles el que representa aquest artista i home d’esperit universal. Només menciono l’anècdota que treu cap a la xerrada. Les il·lustracions de da Vinci van contribuir a desenvolupar el coneixement en àmbits molt diversos, un d’ells l’anatomia. Es coneix que els seus dibuixos en aquest tema van anar evolucionant en funció de la informació i el coneixement que ell tenia. En aquella època, la dissecció humana estava censurada, i es feien servir porcs i vaques, per tant, els primers dibuixos d’anatomia contenen, a vegades, inexactituds degudes als coneixements de l’època i perquè els detalls no venien de disseccions en humans. Ens mostren un exemple, la il·lustració del sistema cardiovascular i els principals òrgans de la dona. Curiós, hi ha uns vasos sanguinis que surten de la matriu i arriben al cervell. Una il·lustració anatòmicament errònia, doncs, i amb d’altres connotacions. És més endavant que da Vinci aconsegueix una bula papal per anar a veure disseccions humanes i dissecar cadàvers, i és quan realitza nombrosos estudis sobre músculs, tendons i d’altres característiques anatòmiques visibles, totalment realistes. Aquests dibuixos són una mostra que l’autor no només té una visió directa sinó que comença a tenir coneixements profunds del tema. De seguida, da Vinci es va convertir en un mestre i va posar bases científiques sobre estructura anatòmica i fisiologia humana.

Ui, quan he arribat aquí ja m’he adonat que aquesta entrada quedaria molt llarga si continuo. Encara queden quatre exemples més. Com s’ho ha fet el conferenciant per explicar tantes coses en tan poca estona? Cadascú d’aquests il·lustradors científics – científics il·lustradors mereixen un comentari. Així que avui ens quedem aquí, amb els dos exemples i amb una cita d’Ernst Gombrich, historiador en temes d’art: “És una màxima constant que ningú veu el que són les coses, si no sap el que haurien de ser”.

Ara bé, anuncio que continuaré amb els altres exemples! Hi ha histories molt sucoses, com la de la senyora divorciada del segle XVII que se’n va anar a dibuixar les papallones de Surinam; la d’un suposat fill il·legal del rei de França enviat a les amèriques que se li reconeix el millor treball ornitològic mai realitzat, tot i que, quan volia pintar els ocells anava amb un fusell a la mà; la d’una nissaga familiar que durant cinc generacions van fer il·lustracions de molts temes, des de la botànica fins a la paleontologia, passant per la biologia marina i tot els hi va venir perquè tenien un comerç de conquilles; i és clar, la història del biòleg alemany que va dibuixar i posar nom a milers d’espècies noves, entre elles, els meus bitxos preferits. Us demano una mica de paciència, que és la mare de la ciència i segurament també de l’art!

La botiga dels horrors

carnivoraLes plantes són fascinants. D’una petita llavor poden sorgir moltes vides, des de petites herbes fins arbres grans, des de flors a cultius que la humanitat necessita per sobreviure. Com que podem celebrar el dia internacional de qualsevol cosa que se’ns acut, algú ha pensat que avui és el Dia de la Fascinació per les Plantes.

Ja sé que direu: has posat un dibuix d’unes plantes carnívores! Però és que a mi, i com la majoria dels nens, el que em fascina de debò, són aquestes “plantes”, i és clar, ja us diré d’on vé. De joveneta vaig anar a veure “La botiga dels horrors” i això es devia quedar a la memòria. El musical explica que hi ha una planta a la floristeria que no creix i sembla que s’està morint. El noi de la floristeria té molta cura d’ella però es pregunta que fa malament. Un dia, el noi es punxa el dit amb l’espina d’una rosa, li surt sang i la planta obre la boca! Llavors se n’adona que la planta necessita sang per sobreviure! Grow For Me canta el noi a la “planta”.

Què s’ha de fer per fer feliç una planta carnívora? doncs has de saber què li hi agrada. Quan un insecte cau per error en els tentacles enganxosos d’una carnívora, com les dròseres, les fulles es pleguen en una mena d’estómac on es digereix la presa. Sembla un reflex, sembla fàcil i sembla una cosa coneguda, oi? en Darwin ja va descriure la flexió de les fulles a les espècies carnívores que permet que les plantes es tanquin i digereixin els insectes! però el que s’ha descobert ara són dos mecanismes nous de captura en dròseres, que jo les he anomenat l’estratègia de “tal faràs, tal trobaràs” i “la trampa-catapulta”.

La Drosera capensis, que es troba en els països d’Àfrica del Sud (la devien trobar a Ciutat del Cap, dic jo), té un sistema químic de capturar i devorar preses vives. Quan li donen de “dinar” mosques vives, la “planta” produeix compostos químics (fitohormones) anomenats jasmonats que augmenten amb la presencia de la presa enganxada, fa que la fulla es vagi doblegant i es converteixen en un estómac. Per confirmar-ho, es va provar amb preparacions de mosques triturades i jasmonat artificial i funcionava. Altres estímuls, com pedres petites o cops suaus amb un raspall, no van funcionar. Les mosques mortes tampoc produïen cap reacció. Així sembla que la fulla respon a una reacció al contacte o al moviment i que la presa viva deu alliberar substancies químiques que fan que la fulla produeixi jasmonats i es plegui. El més curiós és que moltes plantes produeixen jasmonats per defensar-se dels insectes que se les mengen. Però aquí no, no és el cas, la “planta” ha desenvolupat el sistema, no per defensar-se de qui se la pot menjar, sinó per menjar!

Com funciona la segona estratègia? s’ha vist que hi ha arts més sofisticades que atrapar la presa atraient-la cap les superfícies enganxoses. Amb la “trampa-catapulta” ja no hi ha escapatòria! La Drosera glanduligera del sud d’Austràlia fa dues coses desagradables a la vegada. Les vores de les seves fulles, que tenen forma de cullera, estan envoltades de tentacles llargs que es mouen molt ràpid, en un obrir i tancar d’ulls. Quan un insecte toca un tentacle, aquest el catapulta al centre de la fulla. Allà, un altre grup de tentacles coberts amb alguna cosa molt enganxosa, semblant a la cola, l’empaqueta ben doblegat cap el centre, on el digereix. Aquest moviment de catapulta només l’havia observat un investigador a la natura, i ara, s’ha gravat les reaccions de la “planta” amb diferents insectes visitants. No està clar com funciona l’impuls, però una vegada que el tentacle fa de catapulta no pot relaxar-se i fer-ho de nou, però no patiu, aquestes dròseres produeixen noves fulles cada pocs dies, per tant sempre hi ha una nova sèrie de trampes per les seves preses.

Són horrorosament fascinants!