8.522 kilòmetres, un llarg recorregut per les roses

Els humans fem coses molt estranyes. Més de 8.000 kilòmetres, camions i avions refrigerats, hidratació, bones cures i aspirines… per unes roses! Però… aturem-nos un moment! Té sentit portar roses de l’altra part del món per Sant Jordi?

La majoria de les roses que es vendran avui s’han d’anar a buscar fora. És impossible que localment puguem produir els milions de roses que es venen i, en un món globalitzat, les portem de molt lluny. Bé per totes les roses que es vendran però penseu per un moment si el cost del transport i l’energia que invertim està internalitzat en el preu de la rosa que comprarem, i penseu també si tot plegat ens fa més feliços.

Sabeu, hi ha moltes coses a fer que donen sentit a la diada. Podem donar sang, portar els nostres llibres llegits a biblioteques, anar a passejar, visitar exposicions de fotografies i també fer-ne, entrar als museus que estan de jornada de portes obertes, passar la revetlla a les biblioteques, anar a un concert. També podem regalar/compartir/enviar roses i dracs com els que us en deixo per aquí i sobretot, tant de bo que tots estiguem al costat d’un dels tresors de veritat, que són els llibres. Bona diada!

Drac de’n R. Rybakiewicz. http://www.romanart.es/

El món està fotografiat

Vivim en una era visual i el món està hiperfotografiat. Què és el que ens crida l’atenció de totes de les imatges que veiem cada dia és totalment personal i intransferible.

Avui m’ha cridat l’atenció una sèrie d’imatges d’un dels certàmens fotogràfics que més ràpid ha crescut en volum i en prestigi en els últims anys, el premi Atkins CIWEM. En aquest certamen, es busca les millors imatges que posin en rellevància el canvi climàtic i el desenvolupament humà. No busqueu imatges al·lucinants d’insectes o fauna salvatge en acció, en el concurs, els fotògrafs ens ensenyen la seva visió del món actual i jo, aquí, us deixo la meva tria de les millors imatges d’aquest any, des del paisatge urbà d’un grup de persones sense sostre que viuen dins uns enormes tubs de ciment a Bangla Desh fins al galopant desenvolupament del continent asiàtic i l’esgotament dels seus recursos. Fixeu-vos en l’erosió de la zona costanera a l’oest de Bengala, l’escassetat d’aigua potable en algunes poblacions rurals de l’Índia, el mosaic de contenidors al port de Barcelona que mostren el nostre consum i les plantes fotovoltaiques andaluses.

Potser les imatges ens ajuden a veure que les nostres decisions i accions tenen conseqüències reals sobre les comunitats, les persones i el paisatge del planeta.

Fent endreça d’idees

– Ei! Tens el blog una mica parat…

– Sí, no tinc massa temps per escriure aquests dies.

– No serà per manca d’idees?

– Manca d’idees? no, no… d’idees en tinc moltes. A vegades en tinc de bones, a vegades són estranyes i d’altres, directament, són males idees.  De fet en tinc tantes que, de tant en tant, haig de posar ordre. Saps què? Aquesta setmana que no ens veurem gaire, et deixo deures. Pensa què poden voler dir els dos eixos que classifiquen les meves idees. I… saps què? també pots moure els adjectius si no hi estàs d’acord, que pot passar, i afegir-ne de nous, tu mateix.

 Ja m’explicaràs!

La ciència en temps de Facebook

El Facebook. El FB és la plaça del poble, el bar de la cantonada, la perruqueria, les cadires fora al carrer les nits d’estiu. El FB existeix des del principi dels temps!

Sí, d’acord puc renunciar al FB per dedicar-me a tasques “més profundes” com llegir poesia però és que al FB hi trobo notícies de ciència, fotos del National Geographic, els grups de flora i fauna del Pirineu i també d’oceanografia, la ciència del The New York Times, els de la Big Bang Theory, la Slow Science i un munt de coses més! I tot en una sola llista d’interessos i gairebé amb un sol clic.

10935919_10204840049593492_1705350261_o

Dibuix de’n R. Rybakiewicz, http://www.romanart.es/

Ara, el meu problema és triar entre tanta oferta i llegir amb un ordre i de manera sistemàtica. En una estona puc llegir com l’any 2014 ha estat el més càlid des de que tenim registres instrumentals, sobre l’excés de pessimisme en els informes científics de la salut dels oceans, com els fangs de depuradora podrien contenir or perdut, i que finalment troben la sonda Beagle a Mart. De pas també trobo un article sobre les distribucions de gènere en les disciplines acadèmiques, i un vídeo xulísim sobre matemàtiques, van Gogh i turbulència, que per cert, aquest 2015 es fa memoria dels 150 anys que el boig de pel roig se’n va anar. I per acabar, m’entretinc amb fotos de Nova Zelanda i d’altres destinacions molt interessants. D’acoooooord aquests dos últims enllaços no són de ciència, són per procrastinar. És de les altres coses que es fa al FB, però si s’ha de fer, que sigui amb estil, eh!

Si ja ho sé, amb els nostres clics, el FB s’ha convertit en un centre important de dades personals. Un estudi, molt discutit, diu que el FB ens coneix més que la nostra parella o els nostres amics. Amb el nostre comportament en línia, estem força més exposats del que pensem o del que ens trobaríem còmodes. Reconec que he pensat de donar-me de baixa del FB més d’una vegada, però segueixo mirant els missatges al mur. Deu ser que d’aquí que em surten idees desendreçades, i sabeu? estic segura que en Darwin estaria encantat amb una llista d’interessos de ciència al FB!

Sí, calia matar al drac per estudiar-lo!

A la jove donzella li acabaven de concedir un projecte d’investigació del Pla Nacional del Ministerio de Economía y Competitividad. El projecte no donava per molt, però ja se sap, en temps de retallades…Malgrat tot havia aconseguit finançament per un contracte de tècnic, així que de seguida va contractar en Jordi, que ja es coneixien i treballàven molt bé junts.

Un dels objectius del projecte era catalogar les espècies de la comarca amb les noves eines moleculars i definir quin paper hi tenen les espècies en l’ecosistema. Així que la jove donzella i en Jordi de seguida varen programar vàries campanyes de camp per recollir exemplars de la flora i fauna de la zona. La idea era, primer, recollir mostres i després fer la feina de la seqüenciació de l’ADN al laboratori. Dins dels plans de treball, la jove donzella volia trobar un exemplar poc conegut i poc comú, una d’aquestes espècies catalogades dins del que s’anomena la “biosfera rara”. Tenia molta curiositat perquè segons la gent de la comarca era una bèstia gran i terrible, que treia foc pels queixals, menjava tot tipus d’animals i potser fins i tot persones, però de fet ningú l’havia vist gairebé més de tres segons seguits! –Que exagerada és la gent! –pensava la jove donzella. –Quan les coses no es coneixen, la imaginació vola.

Rosa Sant Jordi 2014. E. Tenedor.

I així fou com la jove donzella i en Jordi van sortir del castell per anar a trobar la bèstia, mentre tot el poble mirava als científics com herois. Ja se sap, des de sempre els científics han estat molt ben considerats. No van tenir temps ni d’arribar al bosc, que de cop i volta va sortir la fera, davant de l’admiració de la jove donzella i el goig d’en Jordi. Valent ell va començar una intensa lluita, fins que li va clavar una bona estocada amb la seva llança, que va deixar malferida a la terrible bèstia i la va matar. –Ara és hora d’obrir-li l’estómac i veure que menja! – va dir la jove donzella.

Els continguts estomacals de la bèstia només varen mostrar restes vegetals i ni rastre de res que s’assemblés a una ovella, porc, gallina o persona. De fet, la bèstia menjava… roses! Les roses més vermelles que la jove donzella hagués vist mai. En Jordi va recollir una mostra de les roses i li va oferir a la donzella: –Aquestes mostres també les guardarem per fer la seqüenciació!. I la jove donzella afalagada, de seguida va pensar: -Quin ull que té en Jordi, potser les roses tampoc estan catalogades.

Després de mesos de feina de laboratori, l’informe final del projecte va presentar vàries conclusions. La bèstia era una espècie rara i menjava roses, per tant no calia patir pel benestar de les persones de la comarca. També varen identificar i descriure una nova espècie de rosa desconeguda fins aquell moment. I tot plegat va tenir tant d’èxit que la Comissió Europea els va finançar el següent projecte de catalogació d’espècies rares. Així que, de projecte en projecte, la jove donzella i en Jordi varen seguir treballant feliços i varen menjar anissos.

Sigueu feliços i gaudiu de la diada!

Mira què he trobat

Els blogs han sortit com a bolets. Es diu que en el món es dobla el nombre de blogs cada cinc mesos i això representa una taxa de creixement exponencial, però, en realitat, és un món difícil de quantificar i descriure d’una manera exacta. No és coneix ben bé quants n’hi ha, potser són incomptables, potser hi ha mètodes per saber-ho.
Diapositiva1

Per saber-ho s’hauria de saber quants se’n creen i també quants se’n tanquen, que són molts, i això ens donaria una idea de la taxa neta, però, a més a més, hi ha blogs que són “blogs brossa”, que es creen per donar publicitat, i barrejar-se amb els altres autèntics. Si aplico la taxa de duplicació mencionada, des de la creació dels blogs al món, me’n surten molts. No deu anar per aquí la cosa. Desisteixo. Tant se val el nombre, si en dono un, no serà veritat quan llegiu això.

Com és la blogosfera a casa?

Com que em costa pensar amb tots els blogs del món, he anat a buscar com està la situació a casa nostra. Resulta que tampoc sabem quants blogs hi ha a Catalunya però sabem alguna cosa. Es veu que l’explosió dels blogs als Estats Units va ser a finals dels 90 però no és fins al 2003 que els blogs en català arrenquen. Des de llavors la blogosfera catalana, o la catosfera com alguns anomenen, té una evolució ascendent. Tot plegat va començar amb blogs tècnics i finalment hi ha hagut l’esclat dels blogs personals.

Pels estudis que he trobat sembla que:

  • la major part dels bloguers són homes i menys d’un terç són dones,
  • les edats més típiques dels bloguers va dels 20 – 26 i són veterans, amb 5 o més anys de vida com internautes,
  • més de la meitat no fa ni un any que tenen el blog en marxa.

Curiós, formo part d’una categoria ben petita i espero passar la barrera anual.

La catosfera és molt diversa, des de grups que publiquen junts fins gent que va per lliure. També és una blogosfera en miniatura, però el fet de ser petita no la fa diferent d’altres en altres llengües i a l’any 2010 ja es va veure que la llengua catalana era la vuitena amb més producció. Però, si bé es produeix molt, sembla que estem a anys llum de la influència dels blogs americans. Llegeixo que al voltant del 2001 els blogs als Estats Units varen créixer i exercir molta influència durant la guerra d’Iraq, quan es van veure els punts de vista de dretes i esquerres en els blogs més periodístics. Això va donar molta popularitat als autors. Avui en dia, als Estats Units, hi ha polítics que expliquen les seves opinions i persones del món dels negocis amb molta presència, per posar uns exemples. Ui, encara ens falta molt recorregut amb aquest tema!

Què s’escriu? Què s’ensenya?

Es veu que hi ha tota una taxonomia dels blogs força definida, però no cal entrar-hi ara. El que hi ha a casa és el que hi ha arreu, hi ha tants tipus de blogs com persones que hi escriuen. Hi ha des de blogs d’opinions particulars a experts en diferents temes. Hi ha des de lletraferits que van per lliure fins xarxes de relacions cobrint diversos àmbits, el polític, el científic, el tecnològic… Hi ha persones anònimes que expliquen els seus pensaments, inquietuds, aficions i les aventures de cada dia. Hi ha qui mostra dissenys preciosos, qui dibuixa tires còmiques, qui ensenya el món amb les seves fotografies, qui escriu contes meravellosos, qui mostra les seves habilitats amb el patchwork. Hi ha blogs útils, de viatges, d’informàtica; hi ha blogs curiosos, un de dedicat als arbres!, blogs on s’expliquen pel·lícules… ui, això no s’acaba mai!

Com funciona?

Els espais gratuïts han ajudat molt a aquesta tendència a l’alça. Es crea un compte, es triar una aparença, un nom pel blog i a escriure un article, prémer el botó d’enviar i apareix publicat. Fàcil. Però és que, de fet, hi ha tot un món al darrere! La majoria de bloguers coneixen a d’altres de manera personal o virtual. També les persones que comenten. Això fa que la blogosfera tingui un caràcter de xarxa. És curiós com hi ha línies creuades de blogs que es referencien i es comenten uns als altres. Em ve al cap el concepte d’intel·ligència col·lectiva que ja en parlarem un altre dia.

Per què un blog?

I aquí va la meva opinió més personal. Entenc que la comunitat de persones que escriuen un blog tenen la voluntat de compartir i la necessitat de conèixer l’opinió dels altres. És una taca d’oli de coneixement i el que té de bo és que la contribució personal del que escriu es veu incrementada amb la implicació que hi posen els lectors. Els lectors participen en les idees, que es barregen i s’incrementen els punts de vista. Així que aquí va la meva idea, la més senzilla, del perquè d’un blog: el plaer de compartir idees i discussions.

Acabo

Hi ha qui diu que en un futur l’única forma de mitjà de comunicació a internet seran els blogs, altres critiquen aspectes com la credibilitat que puguin tenir molts llocs. El que és clar és l’impacte cultural que tenen. No hi ha una barrera entre les persones que contribueixen i les persones que comenten. Totes elles són persones curioses, culturalment actives i tot plegat funciona d’una manera majoritàriament altruista. Una molt bona idea creativa i interactiva per al nostre món.

Bota o bata

Sembla que hi ha una segregació conceptual en els estudis de Biologia que ve de temps immemorial: els biòlegs de “bota” i els de “bata”.

es1

“Bota” (=aleta). P. Garcés.

Quan vaig arribar a la Universitat, em vaig adherir a la tribu de la “bota”, els que, amb vocació naturalista, anàvem a buscar plantes i animalons al camp. Al penúltim curs de carrera, vaig agafar l’especialitat de Botànica i es va formar una petita colla dins d’un campus gegantí. Érem 15 estudiants a les classes d’especialitat. En algunes classes massificades ens ajuntàvem amb la colla de Fonamental, els de la “bata”, i encara que tots fèiem les mateixes pràctiques de laboratori, uns parlaven de tècniques avançades i incomprensibles i dominaven la bioquímica, i els altres parlàvem dels mecanismes d’adaptació de les plantes als incendis mediterranis. Amb el temps, però, i submergida al món laboral, jo ja havia difuminat aquesta dicotomia i em trobo molt còmoda dins d’una situació intermèdia, perquè tot i definir-me inicialment com a “bota”, durant molts anys he hagut d’aprendre molt de la “bata”. En el meu cas, les dues biologies han convergit.

Això no passaria d’anècdota, sinó fos que en l’últim curs que he assistit d’alumna, quan ens varen presentar, va haver un company molt jove que va començar per definir-se com a biòleg de “bota” i ho va dir amb un sentiment gremial considerable. Per una estranya raó tots vàrem seguir amb les definicions col·loquials en les nostres presentacions. Potser la meva percepció era equivocada? Serà que de tant en tant surt ens surt la vena?. És clar, si et fan triar entre blanc i negre… però, llavors, aquella separació ha arribat avui en dia? existeix aquesta dualitat entre el estudiants de grau? hi ha un excés d’especialització en els estudis? Doncs sí, aquesta setmana he comprovat que la separació és actual i la dualitat no és exclusiva del grau de Biologia. Per exemple, en el grau de Ciències Ambientals, la dualitat col·loquial és “camp” o “tecnologia”. I a més, els estudiants pensen que la seva opció marcarà el seu futur.

lab

“Bata”. P. Garcés

És obvi que les dues visions existeixen doncs estan adaptades a estudiar diferents nivells d’organització de la vida, i si hi penso amb calma hi trobo diferencies rellevants amb els conceptes, mètodes, temes d’estudi i en l’aplicació dels coneixements obtinguts. La “bota” vol entendre la diversitat dels organismes i les seves funcions, aborda l’estudi de les poblacions i comunitats i s’interessa per les interaccions ecològiques i evolutives. La “bata” tracta del funcionament dels sistemes biològics, com els processos cel·lulars i el genoma, i s’ajusta molt bé a l’estudi fi de la fisiologia dels organismes.

Però de debò que són camins tan separats per arribar a l’objectiu comú d’entendre la vida? La “bota” realitza estudis descriptius per a l’estudi de la natura. Quan aquests estudis es fan a grans escales al llarg d’un gradient podem esbrinar patrons existents. Si els paràmetres biològics i ambientals que escollim per a l’estudi són els adequats podem relacionar-los i deduir els processos que generen els patrons observats. Però, no podem comprovar, doncs per comprovar són indispensables els estudis experimentals. Això ho fa molt bé la “bata”. La “bata” replica processos, realitza comprovacions i per això domina la manipulació en condicions de laboratori on es repeteixen els processos que ens interessen. I, llavors, la informació detallada sobre els processos ens ajuda a comprendre com es formen els patrons.

Sembla raonable admetre una certa dualitat entre els dos camps de la biologia però també hi trobo connexions conceptuals i metodològiques. La descriptiva dels patrons i els processos de la “bota” no són suficients de per si. Si volem entendre els mecanismes i la magnitud dels processos hem de proposar hipòtesis i dissenyar experiments per comprovar-les. Precisament les preguntes plantejades des de l’observació de la natura necessiten ser respostes amb la manipulació experimental, tan en condicions de laboratori com al camp. Un cop entenem els mecanismes fins, podem tornar al camp i comprovar la seva rellevància i magnitud. Ambdues aproximacions són necessàries i una complementa a l’altra.

Podem rebre visions particulars de la biologia en funció del tipus d’escola i de l’especialització que triem en la nostra formació. Però a la fi, en moltes sortides professionals, hi ha diferents situacions intermèdies molt interessants. No cal preocupar-se molt del que es tria durant el grau. Tot serveix. El que cal és gaudir de cada opció, aprendre i, sobretot, cercar connexions entre les diferents visions. És més enginyós, original i divertit. Així que jo prefereixo canviar de roba i sabates de tant en tant.

Bestieses

Trobo que hi ha un munt de noticies protagonitzades per bèsties aquest estiu.

Llegeixo que han descobert i batejat un nou mamífer, mig gat, mig ós, l’olinguito (Bassaricyon neblina). L’animal ja es coneixia, però no s’havia reconegut com una espècie a part. Es veu que un equip d’investigadors va romandre als Andes equatorians durant setmanes i van veure l’olinguito en el seu hàbitat natural. L’equip va traçar la distribució geogràfica de l’animal, va reorganitzar l’arbre de família amb la seqüenciació de l’ADN, i van examinar els seus ossos. Amb tot plegat varen considerar anomenar espècie nova. Això em fa pensar amb una entrada nova pel setembre (algues, seqüenciació i grups nous!).

Segueixo. Uns pescadors varen recuperar un calamar de 80 quilos a Astúries. És clar, des de fa molts anys, els exemplars d’Architeuthis són tema de conversa a la zona. Hi ha calamars gegants en els caladors propers als canons submarins de Llanes, Llast i Avilés. Recordo un exemplar de 114 quilos de pes i 10 metres de longitud exposat a la entrada de la Universitat d’Oviedo. Es tracta d’una femella immadura, d’un any i mig, trobada al 2001. Recordeu que els calamars gegants donaven lloc a mites? Són criatures extraordinàries i fugisseres i les expedicions finançades per filmar-les en viu havien donat molts pocs resultats. Per primera vegada, aquest any s’ha aconseguit una filmació d’un exemplar en el seu medi natural en aigües del Japó.

Segueixo llegint. Sembla que hi ha polèmica sobre els óssos panda xinesos del zoo d’Edimburg, doncs s’està discutint si seran britànics o escocesos en cas d’independència? No serà que fem bullir massa l’olla? Potser que els tornin a la Xina! I parlant de Xina, una de bona, en un zoo xinès havien disfressat un gos de lleó. El zoo anunciava una atracció principal, els lleons africans, però en realitat eren mastins tibetans! El rei de la selva borda? Els va enxampar, és clar!

Una altra de bona. A Dinamarca han trobat un peix piranya, el tambaqui, originari d’Amèrica del Sud, aficionat a mossegar els testicles dels banyistes mascles i per tant s’aconsellava anar amb banyador cenyit. I jo pregunto, com ha arribat a les aigües de Dinamarca un peix originari d’Amèrica del Sud? Però sembla que no és un cas aïllat d’introducció d’espècies. Una pitó albina es va escapar a Riells i Viabrea. Aquesta serp amb taques blanques i grogues és originària d’Àsia. I em torno a fer la pregunta, com és que un animal d’Àsia campa per La Selva? (La Selva, comarca de Catalunya). Per sort aquesta pitó no té verí, només mata les seves preses per constricció, i menja mamífers petits com rosegadors. Després he llegit que la varen trobar morta, tot i haver posat imaginació. Es veu que varen fer servir un gos coniller per trobar-la però també varen llançar guix al carrer amb l’objectiu de veure si la pitó el travessava i hi deixava la marca.

IMG_1261

Muda de serp.

Us imagineu l’escena? doncs, la noticia bèstia de l’estiu de casa meva és que he trobat la muda d’una serp al jardí. Concretament 90 cm de pell de serp! He de llençar guix pel patí? Espero que la nova veïna se’n vagi al bosc del costat i trobi un lloc per viure! No me la vull trobar!

I ja no cal comentar més notícies, perquè, tot i que els animals donen de si a l’estiu, la fauna humana continua protagonitzat les notícies més bèsties.

Estimar i llegir

foto

Rosa Sant Jordi 2013. E. Tenedor

roses, llibres, primavera, carrer, gent, herois, dracs, emocions, contes, passió, princeses, cançons, poesia, bèsties, olors, petons, batalles, tradició, abril, cavallers, arrels, enamorats, llegenda…

passeu una bona diada!

Retalls de roba i natura

IMG_3489

Màquina de cosir de l’àvia.

Jo pensava que faria un blog per escriure dels temes que m’interessen, sobretot de natura i ciència i és curiós quina és la percepció que tenim de les coses si fem memòria.

Intento endreçar idees i el primer que em surt són vàries referències a l’àvia, com era i que feia. L’ àvia era sastressa, feia vestits per a home. Cosia a casa, tot el dia, pantalons i jaquetes, pel sastre del poble. Recordo els carrets de fils, la màquina de cosir, el munt de roba, la planxa, el didal, les agulles, els fils de cotó entortolligats i els petits retalls de roba que jo recollia pels vestits de les nines. Desprès de dies de molta feina, tot acabava amb un vestit impecable cap a cal sastre. Tot i que treballava a casa, tot i que no sortia del cosidor, llegia molt i somiava amb viatges i sempre tenia un munt de plans.  L’àvia semblava una dona culta que havia vist món i tenia curiositat per tot. Recordo les sortides a les tardes de l’estiu. Anàvem a passejar pel camí dels horts del poble. Reconeixíem les plantes, oloràvem les flors, seguíem els camins de les formigues, recollíem “dimonis” que eren els fruits del xiprer, i és estrany, però no recordo perquè els anomenàvem així. Observàvem les orenetes i buscàvem els nius per comptar-los. Anàvem a buscar aigua fresca a la font i recollíem mores. Pel camí fèiem jocs. Ofegàvem amb la mà les gramínies dels marges dels camins per arrencar els plomalls. Els llençàvem en forma de pluja a sobre d’algú i cada plomall que es quedava enganxat a la roba eren els “novios” que teníem! Si trobàvem pixallits, bufaven i veiem com volaven lluny les llavors de pèls plomosos. Tornàvem a casa amb una galleda plena pedres, fulles, herbes, poncelles, mores, troncs, cargolins blancs, saltamartins sense potes, papallones i escarabats. Si hi havia sort i trobàvem el pagès pel camí, tornàvem també amb unes quantes cireres, figues, prunes i préssecs. Tot ben madur i dolç. Llavors, quan arribàvem a casa, els meus retalls, eren aquests petits tresors que havíem recollit com un joc de nens.

Petits retalls de memòria és el que em queda de l’àvia sastressa i ves per on, potser ella va fer néixer la meva curiositat per la natura. Tots aquells retalls plegats, ara, comencen a tenir sentit.