8.522 kilòmetres, un llarg recorregut per les roses

Els humans fem coses molt estranyes. Més de 8.000 kilòmetres, camions i avions refrigerats, hidratació, bones cures i aspirines… per unes roses! Però… aturem-nos un moment! Té sentit portar roses de l’altra part del món per Sant Jordi?

La majoria de les roses que es vendran avui s’han d’anar a buscar fora. És impossible que localment puguem produir els milions de roses que es venen i, en un món globalitzat, les portem de molt lluny. Bé per totes les roses que es vendran però penseu per un moment si el cost del transport i l’energia que invertim està internalitzat en el preu de la rosa que comprarem, i penseu també si tot plegat ens fa més feliços.

Sabeu, hi ha moltes coses a fer que donen sentit a la diada. Podem donar sang, portar els nostres llibres llegits a biblioteques, anar a passejar, visitar exposicions de fotografies i també fer-ne, entrar als museus que estan de jornada de portes obertes, passar la revetlla a les biblioteques, anar a un concert. També podem regalar/compartir/enviar roses i dracs com els que us en deixo per aquí i sobretot, tant de bo que tots estiguem al costat d’un dels tresors de veritat, que són els llibres. Bona diada!

Drac de’n R. Rybakiewicz. http://www.romanart.es/

Sexe, mentides i ibuprofèn

Escolto una notícia a la radio: “un estudi científic assegura que l’ibuprofèn podria augmentar la nostra esperança de vida una dotzena d’anys”.
Ibuprofen-structure

Busco per internet i els titulars varien:

  • Ibuprofèn com a medicina antienvelliment
  • Ibuprofèn, la nova clau per viure més
  • L’ibuprofèn allarga la vida útil de diverses espècies
  • L’ ibuprofèn allarga la vida de llevats, cucs i mosques

Estalvio posar la font de cada frase. Aquí l’article científic.

Alguns científics s’emocionen amb la idea de sortir als mitjans de comunicació. Està molt bé que la premsa mostri la importància de la recerca dels investigadors. Però també passa que els mitjans escampen a bombo i platillos les descobertes de manera incorrecta. Un estudi amb cucs i mosques de laboratori pot acabar amb les afirmacions d’abans. Pitjor encara, un descobriment exagerat, sobretot en les àrees relacionades amb la salut humana, pot confondre als lectors, alguns dels quals poden acabar canviant el seu comportament basant-se en una informació confusa.

No assenyalo als periodistes. Potser la mateixa institució ha enviat una nota de premsa del descobriment científic amb un text exagerat. Potser el bombo l’ha començat els mateixos científics. Ningú se n’escapa. I és una cadena, on els missatges incomplets acaben en notícies inadequades. I perduts en tot això, els lectors, que estan al final d’aquesta cadena i que no saben com es fa l’experiment, desconeixen quin és l’engany.

Cada dia, els periodistes i els bloguers graten muntanyes d’investigació científica per trobar un treball rellevant i per informar-ne. Els comunicats de premsa de revistes científiques i institucions ajuden als periodistes a entendre els aspectes més destacats dels treballs. Els comunicats són resums dels estudis científics, pensats per explicar l’impacte i el potencial de la descoberta i utilitzen un llenguatge senzill per explicar els detalls tècnics, que de fet ja es troben publicats en l’article de la revista en si. Idealment, els periodistes, després de veure un comunicat de premsa, haurien de llegir l’article científic original, potser fins i tot altres articles relacionats i a continuació, entrevistar els autors del treball i accedir a altres experts en la matèria.

Això, en un món ideal.

I això, és el que passa a la realitat: “Aprendre noves paraules activa les mateixes àrees cerebrals que el sexe.

Però, és clar, hi ha molta competència i és fàcil, si vols acaparar l’atenció del lector, que la notícia acabi amb una exageració, grans declaracions o conclusions cridaneres. Ja no dic si surt la paraula “sexe” a la notícia.

Avui també he après que hi ha tres tipus d’exageracions:

  • Consells. Per exemple: “deixar de menjar ous o beure més cafè fa que…” però l’estudi científic no ho indica.
  • Reivindicacions. Per exemple: “l’estrès causa les hemorroides”, quan de fet l’estudi només mostra que l’estrès s’associa amb les hemorroides.
  • Troballes relacionades amb la salut humana, quan en realitat l’estudi s’ha dut a terme en rates, ratolins o cèl·lules.

Sembla que algunes exageracions surten dels mateixos científics, per l’entusiasme quan es publica un treball i aconsegueixes l’atenció de la premsa. Sona emocionat sortir als medis, és una cosa humana normal, oi?. També pot ser que els gabinets de premsa no siguin experts en els estudis científics, però em sembla que no hi ha excusa perquè acabin les notícies d’una manera incorrecta. Tothom s’ho ha de prendre més seriosament. Els investigadors, els gabinets de premsa i tothom que informi al públic.

Ah, sí! He utilitzat la paraula sexe en el titular. No m’ho tingueu en compte!

Els científics de veritat no fan vacances

Els científics de veritat no fan vacances.” Aquesta és una de les reflexions que fa en E. O. Wilson a Cartes a un jove científic. El biòleg americà, després de seixanta anys de recerca i docència, explica en el seu llibre els reptes i les recompenses que pots esperar d’una vida dedicada a la ciència. Les cartes, farcides d’anècdotes personals, ofereixen consells a científics, joves i no tan joves, i a tot estudiant que estigui interessat en la ciència.

Les formigues són els insectes més abundants en els ambients terrestres d’arreu del món. Acompleixen papers importants i, a més, posseeixen els sistemes socials més avançats de tots els animals.
Dibuix de’n R. Rybakiewicz.

L’especialitat de’n E. O. Wilson és l’estudi de les formigues i és ben conegut pel seu paper clau en l’estudi de la sociobiologia. Els exemples del llibre no se n’escapen d’això. Per presentar els seus consells, l’autor utilitza com excusa els detalls la recerca feta per trobar l’avantpassat de totes les formigues, o el descobriment de la formiga més estranya de l’Amazones, anomenada Martialis heureka (martialis perquè mig de broma varen dir que aquell organisme havia de ser de Mart) o el paper de les feromones en les poblacions de les formigues, entre altres estudis.

Les anècdotes que explica són tant treballs finalitzats amb èxit com alguns fracassos. I penso que això és del tot encertat! L’anècdota sobre l’estudi inicial del paper de les feromones és un bon exemple de com funciona la ciència. L’equip de recerca que feia l’estudi va arribar a la conclusió que no es podria identificar la substància que estaven buscant amb els medis que tenien i, per tant, varen abandonar. Tot i així, varen publicar una nota a la revista científica Nature, informant d’un experiment fallit (això no sol passar mai). Gràcies a això i a partir d’aquesta informació prèvia, anys més tard es va esbrinar la raó del fracàs i es va descobrir del que es tractava… i no puc explicar més.

Si llegiu el llibre, a part d’aprendre molt sobre formigues, com he fet jo, coneixereu la visió de l’autor sobre què és la ciència, el procés creatiu i els arquetips de la ment científica. També discuteix si el pensament en grup és la millor manera de crear ciència i quines són les relacions entre els científics. En Wilson acaba les cartes amb uns consells sobre l’ètica científica, de com ens podem equivocar, de com un ha d’admetre els errors de manera honesta, i com el frau no es perdona mai en ciència, mai de la vida!. Cito textualment: “el càstig (per al frau) és la mort professional: l’exili i que mai més se’t torni a tenir confiança”.

A part dels temes que he comentat, n’hi ha un munt més que cal descobrir si us interessa, només dir-vos que tot el llibre traspua la passió i el plaer del descobriment científic i sobretot anima a tota persona inquieta que vulgui seguir una carrera científica. Feu-li una ullada.

(Ah! sí, el tema de les vacances… doncs no patiu, l’autor ho comenta perquè quan estàs en una aventura tan gran com la ciència, sempre estàs rumiant, cada resposta que es troba crea més preguntes i això genera addicció! De fet he tret la frase de context. L’autor diu textualment: “Els científics de veritat no fan vacances. Fan expedicions de camp o aconsegueixen beques de recerca en altres institucions.”)

Petjada humana

De la mateixa manera que em meravellen les fotos de natura des del cel, em preocupa veure la petjada humana arreu del planeta, sobretot a la zona costanera. La major part de la població mundial viu en aquesta zona i diversos grups d’usuaris competeixen per la terra i els recursos del mar. A mesura que aquestes demandes són cada vegada més insostenibles, és més important protegir les zones costaneres pels seus valors naturals, econòmics, socials i estètics.

Les fotos de l’artista Edward Burtynky, de la seva col·lecció WATER, mostren com el creixement de la població transforma el paisatge.

Breaking smart

Sí, m’he empassat moltes hores de la sèrie Breaking Bad aquestes vacances i ja l’he acabada!

m12NO-coverTenia molta curiositat perquè té molt bones crítiques i per la demostració del domini del detall, especialment en assumptes científics. I bé, també tenia una altra raó: ara ja tinc tema de conversa amb els meus dos fills adolescents per molt temps.

La sèrie explica com en Walter White, un professor de química, ha d’encarar diversos problemes, un càncer de pulmó, la discapacitat del seu fill adolescent, el naixement de la seva filla i, sobretot, la necessitat de diners per pagar el seu tractament i no deixar la seva família amb un deute poc assumible. Així que la seva vida canvia de cop quan s’involucra en el negoci de les drogues, cuinant metamfetamina, per aconseguir aquests diners.

No explicaré res més de la sèrie perquè hi ha moltíssims fòrums d’internet discutint el més mínim detall. Però hi haurà poques persones que s’adonaran d’un. Quan he arribat aquí he discutit amb els adolescents mencionats abans si el que anava a explicar era un spoiler o no, i hem arribat a la conclusió que no ho és perquè és un detall que no és clau per la trama final, ara bé, si no heu vist la cinquena temporada i no voleu saber quin és aquest detall, no llegiu a partir d’aquí.

Quan la Marie, la germana de l’Skyler i dona de’n Hank, està amb el seu psicòleg, cita la saxitoxina com a possible mètode d’intoxicació mortal: “… Produces a flaccid paralysis that leaves its victim calm and conscious through the progression of symptoms. Death often occurs from respiratory failure.”

Doncs que sapigueu que la saxitoxina és una toxina produïda per microalgues marines que pertanyen al grup de les dinoflagel·lades! És una neurotoxina paralitzant, que bloqueja les cèl·lules nervioses i provoca paràlisis muscular. Així que la Marie no va gens desencaminada! Alguns símptomes d’intoxicació són sensació de formigueig, cremor en extremitats i cap, nàusees, diarrea, vòmits, mala coordinació, marejos, parla incoherent, i si la intoxicació és molt greu, fins i tot pot provocar la mort. Els casos mortals ocorren entre les dues i dotze hores posteriors a la ingestió de la toxina.

El que no diu la Marie és com et pots intoxicar amb un compost produït per microalgues marines. Doncs els mol·luscs bivalves com ara els musclos, les cloïsses, les ostres, són organismes filtradors i poden acumular les toxines en els seus teixits, sense que aquestes els afecti. Les persones podríem ingerir les toxines quan mengem aquest marisc tòxic. Ara bé, la part bona de tot plegat és que les micoalgues i les toxines es vigilen a arreu de la costa a nivell mundial per prevenir les intoxicacions. Els bivalves que trobem a la peixateria han passat controls estrictes i són aptes per al consum humà amb tota garantia. En el cas que la Marie es volgués intoxicar, ho tindria una mica complicat per trobar marisc tòxic i, a més a més, n’hauria d’ingerir força per morir! però és clar, és una sèrie…

Doncs mireu, m’ho he passat molt bé, m’ha agradat la sèrie i he après i recordat temes de química. A part de la conclusió final: “all bad things must come to an end”, jo n’he tret alguna més i aquesta va pels meus dos adolescents: nois, com “curren” els guionistes de les sèries, eh! han de saber un munt, treballen i estudien a fons els temes! doncs apa, a estudiar de valent!

Brutícia i altres coses per llençar

Wall1

WALL·E, Waste Allocation Load Lifter – Earth class

“Any 2115. La Terra està totalment coberta d’escombraries i els éssers humans l’han abandonat. Han deixat robots anomenats WALL·E que s’encarreguen de netejar i compactar les deixalles. Però el pla falla i la humanitat es veu obligada a establir-se a l’espai de forma indefinida.”

Sembla un argument de pel·lícula, oi?

La població mundial ha crescut, s’ha tornat més urbana i pròspera i la producció d’escombraries ha augmentat deu vegades en un segle. Quan la gestió de residus funciona bé, es recullen els materials rebutjats, es reciclen, es composten, s’incineren, li donem poca importància, però la producció de escombraries s’està accelerant i se’n generen més ràpid que altres contaminants ambientals. A tot això s’afegeix la preocupació de l’eliminació de les cendres, la contaminació atmosfèrica i els costos de tot plegat.

La producció dels residus sòlids és, sobretot, un fenomen urbà, i especialment problemàtic a les ciutats emergents. En el 1900 hi havia 220 milions d’habitants a les ciutats que produïen 300 mil tones d’escombraries per dia. En el 2000, hi havia 2900 milions de persones que en produïen més de 3 milions de tones per dia. Els models prediuen que serà el doble per l’any 2025. Aquesta última xifra és com imaginar una fila de camions d’escombraries cada dia de 5.000 quilòmetres de llarg. A més a més, quan un país s’enriqueix, la composició del seu rebuig canvia. Més riquesa vol dir més envasos, més residus electrònics, joguines i electrodomèstics. Es curiós com la riquesa d’un país es pot mesurar fàcilment, per exemple, pel nombre de telèfons mòbils llençats.

Alguns països generen més residus que altres. Japó produeix un terç menys d’escombraries per persona que els Estats Units, tot i tenir un producte intern brut similar. Això és degut a la concentració de la població, als preus més alts i a les normes culturals. La quantitat de residus també pot variar segons l’època de l’any. L’exemple el teniu a casa amb la quantitat de deixalles després de Nadal. Així, la generació de residus d’un país incrementa en funció de la població urbana, del nivell de vida i de les respostes humanes. El que es coneix és que, en general, les societats riques tendeixen a frenar seus residus i la quantitat arribarà a un límit. Així, la generació de residus sòlids mundial arribarà al seu punt màxim durant aquest segle, però és difícil de predir.

El planeta ja està pressionat pels impactes dels residus actuals i en produirem més quantitats. Si no reduïm el creixement de la població i les taxes de consum, haurem de gestionar una càrrega de residus cada vegada més gran. Com es pot millorar la situació actual? i la futura? Es pot fer molt a nivell local, cal reciclar, reutilitzar, cal comprar menys i pensar en activitats que requereixin menys recursos. I, per altra banda i en un altre ordre, hem d’anar cap a poblacions estables o en descens, en ciutats ben gestionades que consumeixin menys. Per imaginar un planeta cobert de residus, només per una estona, busqueu la pel·lícula de’n WALL·E, que tot i que és per nens, un adult que la veu no es queda indiferent.

“Any 2805. Només una unitat WALL·E ha sobreviscut. En WALL·E ha desenvolupat personalitat i sensibilitat pròpies així com emocions i curiositat. De les muntanyes d’escombraries, recull coses estranyes que li interessen, un cub de rubik, una llum incandescent… Un dia, troba una planta que creix entre les escombraries i la porta al seu camió.”

Quant val un bosc?

Santa Fe del Montsey i Riera de Gualba

Camins d’aigua dins dels colors de la tardor. Q. Dasquens.
http://quimdasquens.blogspot.com.es/

Avui en dia hi ha una tendència a valorar-ho tot, fins i tot el sistemes naturals. La qualitat de l’aigua, la biodiversitat, la massa forestal, tot es pot valorar. Hi ha una visió econòmica dels recursos i dels serveis que tots considerem gratuïts i dels quals ens beneficiem. Tot i que posar un preu a aquests recursos és criticable i a molts no ens agrada, no cal dir que hi ha certs sectors de la societat que entenen molt bé la òptica econòmica perquè facilita la pressa de decisions.

Quant penseu que val un bosc? i, com ho faríeu per calcular-ho? doncs hi ha un munt de models econòmics, amb punts de vista ben diferents. Els models varien entre els que només valoren els béns que proporciona el sistema natural fins els que tenen en compte el valor absolut del sistema, on es considera que, si es destruís, no es podria substituir.

Anem a calcular.

  • Podem pensar que el bosc ens proporciona fusta, i per tant, el valor del bosc és la quantitat de fusta pel seu preu de mercat. Això ens dona un valor 1 que, a preu actual, s’aproxima a uns quants mils d’euros per hectàrea. Però, hi haurà algú que dirà que valorar els beneficis extrets d’una matèria primera és només una part de la valoració. I a més, què valores? perquè si considerem que el bosc proporciona bolets, el preu puixa, que els bolets són més cars que la fusta!
  • Podem pensar que un bosc té varies funcions: capta CO2, reté la terra i evita l’erosió degut a les pluges i un llarg etcètera. Si no tinguéssim el bosc i haguéssim de reproduir totes les funcions, quan costaria? Llavors s’ha de fer una estimació del valor de les funcions del recurs natural = valor 2.
  • Hi haurà que dirà que ja li està bé això, però, a més a més vol un bosc per anar-hi a passejar i li donarà un valor recreatiu. Com es calcula això? doncs, per exemple, valorant quant de temps s’està disposat a invertir per visitar un paratge = valor 3.
  • Hi haurà que pensi que si, que tot això està molt bé, però el que cal és protegir i mantenir el bosc per les futures generacions = valor 4. Aquest sí que és un valor un pèl abstracte i no tothom pensa en aquest sentit, doncs, per als éssers humans, el que vagi més enllà de la vida dels seus fills no compta, perquè, de fet, no sabem el que passarà en els propers anys.
  • I per últim, i ja el més radical, hi haurà qui pensarà que el valor del bosc està en el valor intrínsec de l’existència, el valor de la natura perquè si, i tot plegat s’ha de considerar un bé absolut no reemplaçable = valor 5.

Segons les prioritats i valors de cadascú, anirem sumant.

Tot plegat no és nou. La consciència que els sistemes naturals proporcionen beneficis per a la societat i que són de gran valor econòmic ve dels anys 60 i al llarg del temps s’ha anat desenvolupat els diferents models de valoració. Fins i tot, als 90, hi ha qui va proposar un valor per tota la natura. Per si ho voleu saber: el valor dels sistemes ecològics i el capital natural que produeix tota la biosfera es va estimar entre 16-54 bilions de dòlars EUA per any (bilió = milió de milions o un 1012, ull! que en anglès un 1012 l’anomenen “trillion”, per tant, el nostre trilió no coincideix amb seu “trillion”). Per comparar la dada de tants zeros, cal dir que el valor multiplica per tres el producte interior brut dels EUA d’aquell any. També s’ha de dir que, tot i proposar un número, els autors del treball indicaven que tot plegat era una estimació mínima a causa de les incerteses.

Ara bé, malgrat que ha passat el temps, l’interès i l’esforç que s’ha fet en aquest sentit, avui en dia, encara hi moltes preguntes obertes per entendre el concepte del valor dels sistemes naturals. I després de molta feina i discussions no s’ha aconseguit arribar a un resultat satisfactori. No és fàcil traduir a euros el paper de la pol·linització de les abelles en l’agricultura o el potencial dels milers de biomolècules i gens útils del mar que encara no s’han descobert o analitzat. De fet hi ha molts dubtes sobre els mètodes de valoració i com s’interpreten. Imagineu doncs fer la suma total del valor de la natura!

Llavors, tornem a la pregunta, té sentit preguntar quin és el valor d’un bosc per al benestar de les persones? No, no té sentit posar-hi preu, però el que potser té sentit és preguntar el que costa que l’ecosistema funcioni bé. Es més fàcil valorar el que guanyem si el sistema funciona bé i el que perdem si el sistema funciona malament. L’exemple és l’aigua. L’aigua és important per a la vida i com a element de l’ecosistema, no hi ha dubte. És un recurs que satisfà necessitats de la població i és la clau del desenvolupament (agricultura, generació d’energia, etc). És fàcil imaginar les dificultats de la nostra vida sense o amb l’aigua contaminada. Llavors, l’aigua s’ha de veure com un patrimoni a protegir, no com un producte comercial. És per això que molts països han desenvolupat tota una legislació al voltant d’aquest patrimoni. Tot i així, i per fomentar un ús sostenible i raonable del recurs per part de tots, a la vegada, han establert un preu per l’ús de l’aigua. Potser no ho sabem entendre d’una altra manera?

La valoració econòmica dels sistemes naturals és imperfecte, però serveix per fer entendre a tothom el valor que tenen. Ja ho veieu oi? preu i valor no és el mateix, i no hi posem preu a allò que considerem mot valuós. El que ens hem de quedar és que el missatge de la valoració si que val, la xifra no.

Bota o bata

Sembla que hi ha una segregació conceptual en els estudis de Biologia que ve de temps immemorial: els biòlegs de “bota” i els de “bata”.

es1

“Bota” (=aleta). P. Garcés.

Quan vaig arribar a la Universitat, em vaig adherir a la tribu de la “bota”, els que, amb vocació naturalista, anàvem a buscar plantes i animalons al camp. Al penúltim curs de carrera, vaig agafar l’especialitat de Botànica i es va formar una petita colla dins d’un campus gegantí. Érem 15 estudiants a les classes d’especialitat. En algunes classes massificades ens ajuntàvem amb la colla de Fonamental, els de la “bata”, i encara que tots fèiem les mateixes pràctiques de laboratori, uns parlaven de tècniques avançades i incomprensibles i dominaven la bioquímica, i els altres parlàvem dels mecanismes d’adaptació de les plantes als incendis mediterranis. Amb el temps, però, i submergida al món laboral, jo ja havia difuminat aquesta dicotomia i em trobo molt còmoda dins d’una situació intermèdia, perquè tot i definir-me inicialment com a “bota”, durant molts anys he hagut d’aprendre molt de la “bata”. En el meu cas, les dues biologies han convergit.

Això no passaria d’anècdota, sinó fos que en l’últim curs que he assistit d’alumna, quan ens varen presentar, va haver un company molt jove que va començar per definir-se com a biòleg de “bota” i ho va dir amb un sentiment gremial considerable. Per una estranya raó tots vàrem seguir amb les definicions col·loquials en les nostres presentacions. Potser la meva percepció era equivocada? Serà que de tant en tant surt ens surt la vena?. És clar, si et fan triar entre blanc i negre… però, llavors, aquella separació ha arribat avui en dia? existeix aquesta dualitat entre el estudiants de grau? hi ha un excés d’especialització en els estudis? Doncs sí, aquesta setmana he comprovat que la separació és actual i la dualitat no és exclusiva del grau de Biologia. Per exemple, en el grau de Ciències Ambientals, la dualitat col·loquial és “camp” o “tecnologia”. I a més, els estudiants pensen que la seva opció marcarà el seu futur.

lab

“Bata”. P. Garcés

És obvi que les dues visions existeixen doncs estan adaptades a estudiar diferents nivells d’organització de la vida, i si hi penso amb calma hi trobo diferencies rellevants amb els conceptes, mètodes, temes d’estudi i en l’aplicació dels coneixements obtinguts. La “bota” vol entendre la diversitat dels organismes i les seves funcions, aborda l’estudi de les poblacions i comunitats i s’interessa per les interaccions ecològiques i evolutives. La “bata” tracta del funcionament dels sistemes biològics, com els processos cel·lulars i el genoma, i s’ajusta molt bé a l’estudi fi de la fisiologia dels organismes.

Però de debò que són camins tan separats per arribar a l’objectiu comú d’entendre la vida? La “bota” realitza estudis descriptius per a l’estudi de la natura. Quan aquests estudis es fan a grans escales al llarg d’un gradient podem esbrinar patrons existents. Si els paràmetres biològics i ambientals que escollim per a l’estudi són els adequats podem relacionar-los i deduir els processos que generen els patrons observats. Però, no podem comprovar, doncs per comprovar són indispensables els estudis experimentals. Això ho fa molt bé la “bata”. La “bata” replica processos, realitza comprovacions i per això domina la manipulació en condicions de laboratori on es repeteixen els processos que ens interessen. I, llavors, la informació detallada sobre els processos ens ajuda a comprendre com es formen els patrons.

Sembla raonable admetre una certa dualitat entre els dos camps de la biologia però també hi trobo connexions conceptuals i metodològiques. La descriptiva dels patrons i els processos de la “bota” no són suficients de per si. Si volem entendre els mecanismes i la magnitud dels processos hem de proposar hipòtesis i dissenyar experiments per comprovar-les. Precisament les preguntes plantejades des de l’observació de la natura necessiten ser respostes amb la manipulació experimental, tan en condicions de laboratori com al camp. Un cop entenem els mecanismes fins, podem tornar al camp i comprovar la seva rellevància i magnitud. Ambdues aproximacions són necessàries i una complementa a l’altra.

Podem rebre visions particulars de la biologia en funció del tipus d’escola i de l’especialització que triem en la nostra formació. Però a la fi, en moltes sortides professionals, hi ha diferents situacions intermèdies molt interessants. No cal preocupar-se molt del que es tria durant el grau. Tot serveix. El que cal és gaudir de cada opció, aprendre i, sobretot, cercar connexions entre les diferents visions. És més enginyós, original i divertit. Així que jo prefereixo canviar de roba i sabates de tant en tant.

Tallar o arrencar

IMG_5865

Ull! que hi ha bolets d’efectes al·lucinògens! No perdeu l’enteniment!

El món es divideix entre els boletaires que tallen els bolets i els que els arrenquen. Jo he après dels meus avis que els bolets es tallen. És millor tallar que arrencar? Si, és millor, perquè si no hi ha micelis sans, no hi ha bolets.

Qué és el miceli? Els fongs tenen un sistema filamentós de creixement, que són tubs que penetren en el sòl per buscar l’aliment, absorbir i transportar les substancies orgàniques. Són les hifes. Amb humitat, les hifes creixen, es ramifiquen i formen una veritable xarxa, com una teranyina, és el miceli.

Com es reprodueix el miceli? en la majoria de fongs, el miceli és la part de l’organisme que creix vegetativament. En un moment donat, entra en el cicle que produeix espores. Els bolets que recollim són les estructures visibles del miceli que produeixen les espores. Els bolets sobresurten i estan adaptats a dispersar-les a la capa d’aire, que se les emporta ben lluny. És un disseny de dispersió de màxima eficàcia.

A més a més de tot això, cal saber un altre punt rellevant.  La majoria de bolets que recollim són micorízics, que vol dir que els micelis estableixen relacions amb altres éssers vius, com les arrels dels arbres. En grec mýkes vol dir bolet i rhíza vol dir arrel. Ja sabeu on trobem rovellons i pinetells, oi? A les pinedes. Rovellons, pinetells, llenegues, tofones són totalment dependents d’aquestes associacions. I de fet, els processos que s’estableixen no es coneixen molt bé. Oi que no es coneix com es fan els rovellons? A casa nostra, qui esbrini la manera de produir-ne, es forra… bé, no em desvio.

Així doncs, arrencar un bolet vol dir que trenquem els micelis, que poden quedar afectats i per tant la seva complexa xarxa. Si a més a més, tens una relació amb altres tipus d’organismes, la cosa es complica encara més i pot suposar un impacte més general. Si tallem el bolet, la resta del peu del bolet es reincorpora al reciclatge de la xarxa del fong i minimitzem l’impacte.

Les societats de micologia recomanen que cal respectar els micelis. Per què els boletaires van a caçar bolets al mateix lloc cada any i localitzen de seguida les rovelloneres o les llenegueres? Els micelis no es veuen però hi són. Si un fong creix al laboratori en una placa de petri, el miceli creix en forma circular. Si li donem temps a envellir, començarà a morir per la part central i prendrà una forma d’anell. Aquesta és la forma que trobem a la natura, són els erols de bolets. Els micelis persisteixen, i per tant, els bolets surten al mateix lloc quan les condicions són favorables.

Ara, que ja hem rumiat sobre si tallar o arrencar, tenim un altre dilema d’un nivell diferent. Els catalans som un poble amb bon coneixement popular sobre els fongs, tenim més de 400 noms populars per anomenar els bolets. Hi ha tradició de recol·lecció, de consum i de cuina! A casa meva, després de les primeres pluges de tardor, tothom es posa nerviós. Ens posem a calcular i pensar quin és el cap de setmana propici per anar a buscar bolets (és que els pixapins només podem anar a caçar bolets el cap de setmana). Hi ha molta afició i això ens planteja una bona discussió, s’hauria de cobrar una taxa als boletaires?

Que si el bosc és privat, que si el bosc és públic… Si és un bosc privat, el propietari està en el seu dret en cobrar una taxa, però si és públic el tema és opinable. Jo penso que no, però si anar a caçar bolets es converteix en un negoci per alguns, si no es respecta el bosc, doncs haurem de pensar sistemes com el que han establer a la Val d’Aran, el carnet de boletaire!

Si tothom cuida el que és de tots, doncs benvingudes les passejades pel bosc i anar a caçar bolets! Apa, me’n vaig a sopar, una truiteta de camagrocs!  mmmhhh!

Bestieses

Trobo que hi ha un munt de noticies protagonitzades per bèsties aquest estiu.

Llegeixo que han descobert i batejat un nou mamífer, mig gat, mig ós, l’olinguito (Bassaricyon neblina). L’animal ja es coneixia, però no s’havia reconegut com una espècie a part. Es veu que un equip d’investigadors va romandre als Andes equatorians durant setmanes i van veure l’olinguito en el seu hàbitat natural. L’equip va traçar la distribució geogràfica de l’animal, va reorganitzar l’arbre de família amb la seqüenciació de l’ADN, i van examinar els seus ossos. Amb tot plegat varen considerar anomenar espècie nova. Això em fa pensar amb una entrada nova pel setembre (algues, seqüenciació i grups nous!).

Segueixo. Uns pescadors varen recuperar un calamar de 80 quilos a Astúries. És clar, des de fa molts anys, els exemplars d’Architeuthis són tema de conversa a la zona. Hi ha calamars gegants en els caladors propers als canons submarins de Llanes, Llast i Avilés. Recordo un exemplar de 114 quilos de pes i 10 metres de longitud exposat a la entrada de la Universitat d’Oviedo. Es tracta d’una femella immadura, d’un any i mig, trobada al 2001. Recordeu que els calamars gegants donaven lloc a mites? Són criatures extraordinàries i fugisseres i les expedicions finançades per filmar-les en viu havien donat molts pocs resultats. Per primera vegada, aquest any s’ha aconseguit una filmació d’un exemplar en el seu medi natural en aigües del Japó.

Segueixo llegint. Sembla que hi ha polèmica sobre els óssos panda xinesos del zoo d’Edimburg, doncs s’està discutint si seran britànics o escocesos en cas d’independència? No serà que fem bullir massa l’olla? Potser que els tornin a la Xina! I parlant de Xina, una de bona, en un zoo xinès havien disfressat un gos de lleó. El zoo anunciava una atracció principal, els lleons africans, però en realitat eren mastins tibetans! El rei de la selva borda? Els va enxampar, és clar!

Una altra de bona. A Dinamarca han trobat un peix piranya, el tambaqui, originari d’Amèrica del Sud, aficionat a mossegar els testicles dels banyistes mascles i per tant s’aconsellava anar amb banyador cenyit. I jo pregunto, com ha arribat a les aigües de Dinamarca un peix originari d’Amèrica del Sud? Però sembla que no és un cas aïllat d’introducció d’espècies. Una pitó albina es va escapar a Riells i Viabrea. Aquesta serp amb taques blanques i grogues és originària d’Àsia. I em torno a fer la pregunta, com és que un animal d’Àsia campa per La Selva? (La Selva, comarca de Catalunya). Per sort aquesta pitó no té verí, només mata les seves preses per constricció, i menja mamífers petits com rosegadors. Després he llegit que la varen trobar morta, tot i haver posat imaginació. Es veu que varen fer servir un gos coniller per trobar-la però també varen llançar guix al carrer amb l’objectiu de veure si la pitó el travessava i hi deixava la marca.

IMG_1261

Muda de serp.

Us imagineu l’escena? doncs, la noticia bèstia de l’estiu de casa meva és que he trobat la muda d’una serp al jardí. Concretament 90 cm de pell de serp! He de llençar guix pel patí? Espero que la nova veïna se’n vagi al bosc del costat i trobi un lloc per viure! No me la vull trobar!

I ja no cal comentar més notícies, perquè, tot i que els animals donen de si a l’estiu, la fauna humana continua protagonitzat les notícies més bèsties.