El món està fotografiat

Vivim en una era visual i el món està hiperfotografiat. Què és el que ens crida l’atenció de totes de les imatges que veiem cada dia és totalment personal i intransferible.

Avui m’ha cridat l’atenció una sèrie d’imatges d’un dels certàmens fotogràfics que més ràpid ha crescut en volum i en prestigi en els últims anys, el premi Atkins CIWEM. En aquest certamen, es busca les millors imatges que posin en rellevància el canvi climàtic i el desenvolupament humà. No busqueu imatges al·lucinants d’insectes o fauna salvatge en acció, en el concurs, els fotògrafs ens ensenyen la seva visió del món actual i jo, aquí, us deixo la meva tria de les millors imatges d’aquest any, des del paisatge urbà d’un grup de persones sense sostre que viuen dins uns enormes tubs de ciment a Bangla Desh fins al galopant desenvolupament del continent asiàtic i l’esgotament dels seus recursos. Fixeu-vos en l’erosió de la zona costanera a l’oest de Bengala, l’escassetat d’aigua potable en algunes poblacions rurals de l’Índia, el mosaic de contenidors al port de Barcelona que mostren el nostre consum i les plantes fotovoltaiques andaluses.

Potser les imatges ens ajuden a veure que les nostres decisions i accions tenen conseqüències reals sobre les comunitats, les persones i el paisatge del planeta.

Podem fer-ho millor

Gairebé 13 milions de tones de plàstics arriben a mar cada any. Aquest és el resultat de l’estudi que ha mesurat la quantitat de plàstics que arriben als oceans del món. I la predicció que ens proposen els investigadors no és gaire positiva. La quantitat anual de residus plàstics cap al mar podria ser més del doble en els pròxims 10 anys.

Jambeck et al. 2015. Quantitat de plàstics que arriben als oceans del món.

A principis dels anys 70, s’estimava que la quantitat de plàstic que entrava a l’oceà cada any era aproximadament el 0,1% de la producció mundial de plàstic. Ara, els investigadors diuen que la realitat és totalment diferent. L’equip va analitzar la quantitat de residus plàstics que produeix cada país costaner del món i va calcular la quantitat que podria arribar a mar. Els científics calculen que aproximadament entre l’1,5% a 4,5% del total de plàstic que es produeix entra a mar cada any. Si sumen els gairebé 200 països al món amb una població costanera important, els investigadors estimen que entre 4 i 12 milions de tones de plàstic van entrar a mar l’any 2010.

Aquesta quantitat és suficient per omplir cada pam de costa de tot el món amb cinc bosses plenes de plàstic.

Però la historia no acaba aquí. Es poden fer molts números, però el fet és que no està gens clar on estan exactament totes aquestes tones de residus plàstics que podrien entrar a mar des de terra. Hi ha molta controvèrsia sobre la quantitat de brossa que hi ha a mar i si augmenta o no. Ja ho vaig comentar en una entrada. El fet és que els científics encara no sabem on estan més del 99% de les deixalles de plàstic a l’oceà. Tampoc es coneix del tot l’impacte que té en la vida marina i el perill per la salut humana que suposa el consum dels peixos que poden haver ingerit plàstic .

Amb aquesta perspectiva, la meva reflexió és que, en tot cas, aquesta investigació ha de servir com una crida per trobar bons números de la problemàtica dels plàstics a mar. També, per conscienciar que s’han de millorar els sistemes de gestió de residus sòlids. De moment sabem que hi ha una solució, hem de reduir la generació de residus, reutilitzar, reciclar i fer-ho millor. És un problema global, on tots hi contribuïm.

Aquí, allà i a tot arreu? el problema dels plàstics al mar

Hem plastificat la nostra vida. Diàriament utilitzem bosses, contenidors de beguda i menjar, estris de cuina, joguines. Generem milions de tones de plàstic i un percentatge important arriba al mar. La contaminació marina de residus plàstics és una de les preocupacions mediambientals actuals perquè el problema té caràcter planetari. Tot i així, cal dir que l’abast d’aquest problema a l’oceà obert encara no està clar. Fa un temps, els estudis deien que la brossa marina augmentava, ara, d’altres diuen que l’abundància és molt menor de la que s’esperava i fins i tot hi ha qui diu que no augmenta. 

1404469168_410839_1404492903_noticia_normal

Tot comença amb les històries dels vessaments de contenidors que cauen al mar carregats d’aneguets de goma i bambes. Aquests objectes flotants varen ajudar als científics a estudiar els patrons de circulació oceànica. Però aquestes històries tan romàntiques tenen, avui en dia, altres lliçons. Les zones on es concentren la major part de les deixalles de plàstics es troben a latituds subtropicals i estan associades a convergències dels corrents superficials, com el Pacífic Nord. Ras i curt: els plàstics segueix els corrents marins i es concentren. S’esperaria que la contaminació de plàstics en els girs oceànics augmentés a mesura que augmenta el seu ús, però hi ha estudis que diuen que les deixalles de plàstic ja no augmenten i de fet, en els últims anys, s’han estabilitzat. Això contradiu la tendència de l’augment de les poblacions humanes i l’ús del plàstic? Bé, en molts llocs del planeta la tendència és a eliminar el seu ús, però… què passa a mar? no hi ha un augment clar de plàstics? els estudis són contradictoris?

Els corrents oceànics que transporten els plàstics, la radiació solar, l’acció de les ones, els vents superficials fan que les escombraries de plàstic s’esquerdin i es trenquin en fragments cada vegada més petits. Les restes de la brossa vella a mar són peces molt petites, que no s’assemblen a les bosses, botes i ampolles que es van llençar. Aquests petits fragments de plàstic són coneguts com microplàstics, que suren just per sota de la superfície del mar i poden arribar a durar centenars d’anys.

Les quantitats de microplàstics a l’oceà no són gens fàcils de detectar ni de quantificar. Els microplàstics no es veuen des de l’espai amb satèl·lit i quan s’intenta esbrinar quants n’hi ha, tot i que les xarxes que s’utilitzen són molt fines, se n’escapa una part. A més, normalment només es mostreja la capa superficial, però de fet, impulsats pel vent, en poden haver-hi a capes més profundes de l’oceà. De fet, alguns organismes marins utilitzen el plàstic com a substrat per créixer, i el que fan és augmentar la seva densitat i fer que el plàstic s’enfonsi encara més de forma natural. Això podria treure’ls de les profunditats mostrejades. Falta una fracció important de microplàstics i no sabem on és?

Així que el resum és que no sabem ben bé quantes deixalles de plàstic hi ha al mar, sobretot de microplàstics i no sembla clara quina tendència segueixen. El que sí coneixem és que tenen un impacte directe en els organismes i els ecosistemes marins. Plàstics i microplàstics maten o fereixen als animals que s’enreden o en mengen. També es coneix que els peixos que mengem poden estar acumulant el plàstic en els seus estómacs, i els plàstics, a causa de les seves toxines, no són inerts. I el més important, no es coneix l’efecte d’això sobre la salut humana. Hi ha d’altres impactes dels microplàstics a l’ecosistema marí. Els fragments de plàstics flotants fan de substrats per organismes que viuen sedentàriament. Això permet que, organismes amb molt poca capacitat de dispersió, però adherits a un plàstic, naveguin i colonitzin llocs nous. I no només els organismes sèssils poden treure profit d’això, sabem que els plàstics poden actuar com vectors de dispersió d’organismes tan petits com les microalgues, espècies bones i no tan bones.

Plàstics i microplàstics, n’hi hagi molts o pocs, el problema és que no hi ha massa res que puguem fer per eliminar el perill dels residus que ja hi són al mar, però el que sí podem és posar fil a l’agulla, adonar-nos del problema, intentar reduir aquest tipus de contaminació amb campanyes de sensibilització i, potser, posar normes més estrictes. De moment, em sembla bona idea reduir plàstics de la nostra vida quotidiana, reutilitzar i reciclar molt.

Els oceans estan a les nostres mans

Andrei Popov (Rússia)

Avui és el Dia dels Oceans.

Al maig, els organitzadors del Niels Bugge Cartoon Award, un guardó que s’atorga a Dinamarca a còmics i vinyetes, van demanar a il·lustradors de tot el món que enviessin dibuixos basats en una temàtica: el clima. El lema del concurs era: “Els oceans estan a les nostres mans”.

Com a resposta, el concurs va rebre més de mil dibuixos, des de l’Iran, la Xina, Síria, els Estats Units o Dinamarca. Els dibuixos aconsegueixen combinar la temàtica del clima i resumir els temes i sentiments implicats en l’impacte dels humans a l’oceà. Els guanyadors del premi d’enguany han estat Andrei Popov (Rússia), Bruce Mackinnon (Canadà) i Pawel Kuczynski (Polònia).

Us deixo algunes vinyetes més, però si voleu donar un cop d’ull a les altres, aquí.

 

 

Com està la mar?

BCN

Front marítim de Barcelona. J. Camp.

Quan conec una persona per primera vegada i pregunta a què em dedico, li contesto: faig recerca i estudio els organismes més petits que viuen al mar. La següent pregunta que cau és: i com està la mar?

Doncs mireu, depèn. La mar està com li toca estar i depèn molt del territori que hi ha al darrera. La mar reflecteix els rius i les aigües subterrànies que hi arriben, però sobretot reflecteix el que construïm a terra i les activitats que hi portem a terme. I entre la terra i la mar, hi ha una línia ben prima que fa de frontera, la costa.

En aquesta línia, a més, hi ha una pressió humana que produeix canvis: urbanitzem, fem passeigs marítims, construïm ports i platges protegides… bàsicament hi posem ciment! Doncs és clar que totes aquestes estructures modifiquen la manera com arriba el que hi aboquem a mar, com ara els nutrients, els pesticides o els contaminants químics, per donar alguns exemples.

Si això li afegim el nostre clima mediterrani, de pluges intenses alguns mesos de l’any, el resultat és que, de tant en tant, la mar queda força alterada. Unes pluges intenses a Barcelona, com les de principi d’aquest mes d’abril, renten tota la ciutat i tot plegat va a parar a mar. Tota l’aigua, en la seva totalitat, no n’hi ha que quedi retinguda o filtrada com podria donar-se en altres zones costaneres menys urbanitzades.

La normalitat a mar es recupera uns dies després del pas dels temporals. Ara, que vol dir “normalitat”? Preguntar com està la mar és com preguntar com estàs de salut. Si costa definir la salut de les persones, imagineu definir la salut del mar o dels oceans. Si bé, és cert que les alteracions que ocorren a la mar, afecten les comunitats d’organismes que hi viuen i això ens dóna pistes d’aquesta “salut”, però aquest tema ja l’explicaré en una altra entrada.

Així que, per reprendre el fil, si acceptem la nostra manera de viure, hem d’acceptar que una costa humanitzada afecta a la mar. Quina mar volem? A vegades ho volem tot, transports, una ciutat, una platja neta, una passarel·la per arribar a l’aigua, una aigua transparent i una mar plena de peixos de colors. Doncs no, no es pot tenir tot, haurem de triar.

Fent la viu-viu

La pel·lícula de “Jurassic Park” es basa en la idea que es poden clonar els animals extints. Per fer-ho caldria trobar una cèl·lula viable de l’animal ben conservada i convertir-la en un clon. Una altra manera podria ser inserir l’ADN de la criatura extinta en la cèl·lula d’un organisme viu. Bé, ja sabem que ara per ara, tot plegat és ficció però a la natura, hi ha veritables animals, plantes i organismes que han estat inactius durant períodes de temps molt llargs i són els campions de la “resurrecció”.

18ZIMM-master675

NY Times. P. Boelen.

A les illes de l’Antàrtida, el clima no permet que creixi res. Res, excepte molses que estan acostumades a condicions extremes. Les molses creixen en forma de manta i van brotant en la part superior quan les condicions són bones. Quan no hi ha sol, la molsa es torna marró i vella, i a més a més, es pot quedar congelada durant centenars d’anys.

Uns investigadors varen perforar la manta de les molses per entendre el seu creixement i van veure una cosa ben estranya. En tota la perforació es podien veure brots de molsa. Normalment, les plantes es descomponen i no té cap sentit que brotin. La pregunta era si la molsa congelada podria créixer de nou després de segles de foscor. I era una pregunta una mica agosarada perquè ningú havia aconseguit reviure molses que havien estat congelades durant molt de temps. Doncs sí, aquestes molses, amb llum al laboratori i molta humitat, es van posar a créixer. I el  més sorprenent és que amb la datació varen veure que és una molsa de més de 1.500 anys, vaja, de l’edat mitjana.

Aquesta ja té el record Guinness de  les molses supervivents! Ara bé, els científics han reviscut altres organismes com virus, bacteris, plantes i animals que han estat inactius durant centenars, milers, fins i tot milions d’anys. Aquí van alguns exemples. Uns investigadors russos han trobat llavors de plantes conservades en el permafrost de 32.000 anys que creixen, uns viròlegs francesos han descobert un virus en el permafrost siberià de 30.000 anys que encara pot infectar amebes, i uns limnòlegs han reactivat ous de Daphnia (puça d’aigua) d’un llac que havien estat enterrats durant 700 anys i els crustacis han crescut fins a ser adults. Ara bé, els campions de la “resurrecció” són els bacteris. Hi ha bacteris que poden reviure després d’estar atrapats en el gel antàrtic durant 8 milions d’anys, ja que passen gran part del seu temps en un estat de latència. Qui havia de pensar que els organismes podrien fer aquestes coses?

Tot plegat em porta a pensar que, de manera pràctica, es podria utilitzar el gel o el sediment congelat com una mena de còpia de seguretat on emmagatzemar organismes en fase latent. Ara bé, ens pensem que els organismes poden reviure amb l’ajuda dels científics, però a mi em sembla que ho podrien fer sense la nostra ajuda.

Petjada humana

De la mateixa manera que em meravellen les fotos de natura des del cel, em preocupa veure la petjada humana arreu del planeta, sobretot a la zona costanera. La major part de la població mundial viu en aquesta zona i diversos grups d’usuaris competeixen per la terra i els recursos del mar. A mesura que aquestes demandes són cada vegada més insostenibles, és més important protegir les zones costaneres pels seus valors naturals, econòmics, socials i estètics.

Les fotos de l’artista Edward Burtynky, de la seva col·lecció WATER, mostren com el creixement de la població transforma el paisatge.

Galeria

Boscos invisibles a l’oceà

This gallery contains 2 photos.

Tots tenim la imatge d’un petit planeta blau perdut en la immensitat fosca, o la d’un petit planeta fosc o, fins i tot, la d’un petit planeta verd. L’exploració de l’espai ha canviat la nostra percepció del planeta i a mi, totes aquestes visions em porten a pensar que hi ha un límit. Des de … Continua llegint

El color de la vida

Globes-2000

El 75% del planeta és blau, però el 25% restant de la superfície de la Terra és d’un verd dinàmic que canvia constantment.

Aquest any, els científics de la NOAA han desenvolupat un nou índex de vegetació gràcies al sensor VIIRS a bord del satèl·lit Suomi NPP que és capaç de detectar canvis subtils del color verd de la vegetació. Les zones verdes més fosques són els llocs amb una vegetació més exuberant i els colors clars són àrees que estan cobertes per vegetació menys densa, ja sigui a causa de la neu, les sequeres, els deserts o les ciutats. I per què és útil un índex de vegetació? Doncs els canvis de la vegetació cada setmana pot donar alertes primerenques de sequeres, de condicions de perill d’incendi, o fins i tot quan pot esclatar la malària a l’Àfrica subsahariana. També es pot estimar la quantitat de carboni absorbit per la vegetació mitjançant la fotosíntesi, però això queda per un altre dia.

La imatge del planeta que ensenyo és estàtica, d’un moment donat, així que si voleu veure els canvis estacionals de la vegetació en diferents llocs del món i d’altres efectes, hi ha un vídeo que mostra les imatges de satèl·lit de l’abril 2012 fins a l’abril 2013. Hi ha uns quants detalls de l’animació que m’han cridat l’atenció: el cicle de creixement i el marciment de la vegetació amb petits canvis setmana a setmana; l’efecte de l’aigua dels rius, com el Nil, i la manca en els deserts del món; els canvis naturals, com l’efecte del monsó en la productivitat de la vegetació al Pakistan; altres canvis provocats per l’home, com les àrees de la selva tropical brasilera convertides en àrees agrícoles o les àrees urbanes de la Xina i l’Índia… i molts altres detalls que us deixo per observar.

S’acaba el vídeo, i penso: sembla que hi ha un impacte humà en el color de la terra, tot i així, el cicle de creixement continua al seu ritme constant, bé. També rumio, comencem a tenir tota una col·lecció d’observacions de satèl·lit de la superfície terrestre, de l’oceà, del gel marí i dels núvols, en un mosaic continu de colors a cada quilòmetre quadrat del planeta, bé. Però trobo a faltar un component important a tot plegat. No es pot pensar en verd sense pensar amb les diminutes “plantes” flotants del mar, el fitoplàncton, per tant, queda pendent per un altre dia parlar del color de l’oceà, només és un 75% del planeta.

Brutícia i altres coses per llençar

Wall1

WALL·E, Waste Allocation Load Lifter – Earth class

“Any 2115. La Terra està totalment coberta d’escombraries i els éssers humans l’han abandonat. Han deixat robots anomenats WALL·E que s’encarreguen de netejar i compactar les deixalles. Però el pla falla i la humanitat es veu obligada a establir-se a l’espai de forma indefinida.”

Sembla un argument de pel·lícula, oi?

La població mundial ha crescut, s’ha tornat més urbana i pròspera i la producció d’escombraries ha augmentat deu vegades en un segle. Quan la gestió de residus funciona bé, es recullen els materials rebutjats, es reciclen, es composten, s’incineren, li donem poca importància, però la producció de escombraries s’està accelerant i se’n generen més ràpid que altres contaminants ambientals. A tot això s’afegeix la preocupació de l’eliminació de les cendres, la contaminació atmosfèrica i els costos de tot plegat.

La producció dels residus sòlids és, sobretot, un fenomen urbà, i especialment problemàtic a les ciutats emergents. En el 1900 hi havia 220 milions d’habitants a les ciutats que produïen 300 mil tones d’escombraries per dia. En el 2000, hi havia 2900 milions de persones que en produïen més de 3 milions de tones per dia. Els models prediuen que serà el doble per l’any 2025. Aquesta última xifra és com imaginar una fila de camions d’escombraries cada dia de 5.000 quilòmetres de llarg. A més a més, quan un país s’enriqueix, la composició del seu rebuig canvia. Més riquesa vol dir més envasos, més residus electrònics, joguines i electrodomèstics. Es curiós com la riquesa d’un país es pot mesurar fàcilment, per exemple, pel nombre de telèfons mòbils llençats.

Alguns països generen més residus que altres. Japó produeix un terç menys d’escombraries per persona que els Estats Units, tot i tenir un producte intern brut similar. Això és degut a la concentració de la població, als preus més alts i a les normes culturals. La quantitat de residus també pot variar segons l’època de l’any. L’exemple el teniu a casa amb la quantitat de deixalles després de Nadal. Així, la generació de residus d’un país incrementa en funció de la població urbana, del nivell de vida i de les respostes humanes. El que es coneix és que, en general, les societats riques tendeixen a frenar seus residus i la quantitat arribarà a un límit. Així, la generació de residus sòlids mundial arribarà al seu punt màxim durant aquest segle, però és difícil de predir.

El planeta ja està pressionat pels impactes dels residus actuals i en produirem més quantitats. Si no reduïm el creixement de la població i les taxes de consum, haurem de gestionar una càrrega de residus cada vegada més gran. Com es pot millorar la situació actual? i la futura? Es pot fer molt a nivell local, cal reciclar, reutilitzar, cal comprar menys i pensar en activitats que requereixin menys recursos. I, per altra banda i en un altre ordre, hem d’anar cap a poblacions estables o en descens, en ciutats ben gestionades que consumeixin menys. Per imaginar un planeta cobert de residus, només per una estona, busqueu la pel·lícula de’n WALL·E, que tot i que és per nens, un adult que la veu no es queda indiferent.

“Any 2805. Només una unitat WALL·E ha sobreviscut. En WALL·E ha desenvolupat personalitat i sensibilitat pròpies així com emocions i curiositat. De les muntanyes d’escombraries, recull coses estranyes que li interessen, un cub de rubik, una llum incandescent… Un dia, troba una planta que creix entre les escombraries i la porta al seu camió.”