Fent la viu-viu

La pel·lícula de “Jurassic Park” es basa en la idea que es poden clonar els animals extints. Per fer-ho caldria trobar una cèl·lula viable de l’animal ben conservada i convertir-la en un clon. Una altra manera podria ser inserir l’ADN de la criatura extinta en la cèl·lula d’un organisme viu. Bé, ja sabem que ara per ara, tot plegat és ficció però a la natura, hi ha veritables animals, plantes i organismes que han estat inactius durant períodes de temps molt llargs i són els campions de la “resurrecció”.

18ZIMM-master675

NY Times. P. Boelen.

A les illes de l’Antàrtida, el clima no permet que creixi res. Res, excepte molses que estan acostumades a condicions extremes. Les molses creixen en forma de manta i van brotant en la part superior quan les condicions són bones. Quan no hi ha sol, la molsa es torna marró i vella, i a més a més, es pot quedar congelada durant centenars d’anys.

Uns investigadors varen perforar la manta de les molses per entendre el seu creixement i van veure una cosa ben estranya. En tota la perforació es podien veure brots de molsa. Normalment, les plantes es descomponen i no té cap sentit que brotin. La pregunta era si la molsa congelada podria créixer de nou després de segles de foscor. I era una pregunta una mica agosarada perquè ningú havia aconseguit reviure molses que havien estat congelades durant molt de temps. Doncs sí, aquestes molses, amb llum al laboratori i molta humitat, es van posar a créixer. I el  més sorprenent és que amb la datació varen veure que és una molsa de més de 1.500 anys, vaja, de l’edat mitjana.

Aquesta ja té el record Guinness de  les molses supervivents! Ara bé, els científics han reviscut altres organismes com virus, bacteris, plantes i animals que han estat inactius durant centenars, milers, fins i tot milions d’anys. Aquí van alguns exemples. Uns investigadors russos han trobat llavors de plantes conservades en el permafrost de 32.000 anys que creixen, uns viròlegs francesos han descobert un virus en el permafrost siberià de 30.000 anys que encara pot infectar amebes, i uns limnòlegs han reactivat ous de Daphnia (puça d’aigua) d’un llac que havien estat enterrats durant 700 anys i els crustacis han crescut fins a ser adults. Ara bé, els campions de la “resurrecció” són els bacteris. Hi ha bacteris que poden reviure després d’estar atrapats en el gel antàrtic durant 8 milions d’anys, ja que passen gran part del seu temps en un estat de latència. Qui havia de pensar que els organismes podrien fer aquestes coses?

Tot plegat em porta a pensar que, de manera pràctica, es podria utilitzar el gel o el sediment congelat com una mena de còpia de seguretat on emmagatzemar organismes en fase latent. Ara bé, ens pensem que els organismes poden reviure amb l’ajuda dels científics, però a mi em sembla que ho podrien fer sense la nostra ajuda.

La primavera, el pol·len altera

Aquesta setmana he sentit i llegit la mateixa notícia de maneres ben diferents. Aquí van els titulars: “Els experts preveuen una primavera «d’alt risc» per l’elevat nivell de pol·len” (324.cat); “La primavera es presenta a Catalunya sense alts nivells de pol·linització” (El Periódico); “El xiprer desferma les al·lèrgies” (Segre); “La primavera respectarà els al·lèrgics” (El Punt Avui). De fet algun medi se n’ha adonat: ”Per un consens de la premsa en deferència als al·lèrgics” (Ara), però tot i així, aiiii!

Doncs que sapigueu que vaig tenir la sort de treballar amb els experts de pol·len de Catalunya de la Universitat Autònoma de Barcelona (Departament de Biologia Animal, Biologia Vegetal i Ecologia) durant uns anys. Aquests investigadors són gent molt seriosa i els seus estudis estan recollits a la XAC, la Xarxa Aerobiològica de Catalunya. La XAC serveix per saber quins nivells de pol·len i espores de fongs hi ha a l’aire i els que poden produir al·lèrgia. Voleu saber quina és la predicció dels nivells de pol·len a Catalunya aquesta setmana? A la xarxa hi trobareu la previsió i la seva dinàmica al llarg de l’any i, no, aquest any no hi ha més pol·len del que toca!

Senyors periodistes, si us plau, connecteu-vos a la xarxa! fins i tot hi ha una apli de mòbil!

Però a part del missatge anterior, la meva intenció és que no us quedeu només la part negativa del pol·len. Primer, us he deixat unes imatges de microscòpia electrònica dels grans de pol·len a veure si us agraden les formes.

Després, explicar que l’objectiu del pol·len no és produir al·lèrgies, l’objectiu de cada un dels milers de milions de grans de pol·len que volten per l’aire és trobar l’òvul, la futura llavor, d’una altra planta de la mateixa espècie. El gra de pol·len intenta iniciar un recorregut per arribar a l’òvul, si el pol·len cau sobre una espècie de planta equivocada, no hi ha fertilització, però de tant en tant  si que troba la seva espècie i llavors es desenvoluparà una llavor.

Hi ha moltes plantes que són testimoni d’aquesta loteria. En aquestes plantes, es varen desenvolupar sacs de pol·len que esclaten i impulsen els grans cap l’exterior i, a la vegada, els grans de pol·len varen evolucionar amb ales en forma de globus o altres extensions perquè la brisa els atrapi. Va tenir èxit, però la poca precisió en el transport obliga a produir pol·len en grans quantitats. És una manera, però…què deu tenir més probabilitats d’èxit? deixar el pol·len en mans del vent o intentar que sigui transportat per animals d’una flor a una altra? Així que algunes plantes varen començar a produir pètals atractius que atreien animals que, accidentalment, portaven el pol·len a les plomes i a la pell. I les plantes amb pètals es varen veure afavorides al llarg de l’evolució així que varen aparèixer molts colors i fins i tot les plantes varen començar a produir nèctar per tenir esquers addicionals. I com és l’evolució que els ocells varen desenvolupar pics llargs per arribar al nèctar, les arnes, abelles i mosques varen desenvolupar boques particulars i varen aparèixer llengües enganxoses en els ratpenats. La vida era una possibilitat remota i va funcionar.

Salze. M. Oeggerli.

Aquí deixo la fotografia de pol·len que més m’agrada.

De què parlen les plantes?

Semblava que no arribaria mai, però la temporada d’hort ja és aquí!. Aquesta setmana he plantat cebes i enciams. Les nits són encara massa fredes per altres plantes més tendres, però ja arribarà. Al jardí, jo sóc la força local de la selecció natural, jo decideixo quines espècies sobreviuen i quines han de desaparèixer. Trio les plantes, les planto i les cuido, però d’ençà que sé que les plantes parlen entre elles, me les miro d’una altra manera. Sí, sí, les plantes parlen entre elles.

1597434_10202467701286267_712035941_o

Comunicació entre flors. R. Rybakiewicz.

Les plantes es comuniquen entre elles de maneres diferents i les primeres idees eren que aquestes comunicacions tenien un impacte negatiu, la competència entre plantes veïnes. Ara bé, les relacions de veïnes de les plantes poden ser diverses. De fet, moltes plantes són molt bones companyes i es faciliten la vida entre elles, a vegades milloren el creixement de la veïna, li fixen nitrogen, la defensen contra les malalties i poden actuar com a control de plagues També poden atraure les abelles i altres pol·linitzadors per la veïna.

I com ho fan les plantes per comunicar-se? Doncs produint compostos químics, per contacte físic i modificant la llum que li arriba a la planta veïna. Tot i que, a part d’aquests mecanismes coneguts, fa res s’ha descobert un de nou.

Els investigadors van plantar llavors de pebrotera (Capsicum annuum) prop d’una planta d’alfàbrega. Ara bé, unes llavors les varen posar creixent amb alfàbrega en un incubador ben obert que permetia la llum i la comunicació química llavors–alfàbrega i, a la vegada, van posar unes altres llavors de pebrotera creixent en un incubador amb una alfàbrega segellada dins d’una caixa cilíndrica coberta amb plàstic negre per bloquejar els senyals lumínics i químics entre elles. Per descomptat, a l’experiment també varen plantar llavors de pebrotera sense alfàbrega.

El que va passar és que les llavors de la pebrotera van germinar més ràpid quan tenien l’alfàbrega de veïna, fins i tot quan hi havia la separació que bloquejava tots els senyals que es coneixen entre les plantes: llum, compostos químics i contacte físic. Com que es descarten els mecanismes coneguts, això indica que hi ha un nou tipus de comunicació entre plantes, però es desconeix què pot ser. Ara direu: els amants dels horts ja saben que hi ha associacions de cultiu! Sí, el meu avi ja ho sabia! Hi ha combinacions de plantes que van més bé que d’altres, però, com és aquest tipus de comunicació? i què es diuen? quin enigma! 

Jo ja tinc ganes que arribi el bon temps per plantar alfàbrega i observar les plantes ja que donava per fet que quan faig l’hort totes creixen sota les meves ordres. En realitat la natura té estratègies enginyoses que desconec i em sembla que des del punt de vista de les plantes no hi ha gaire diferència entre aquest jo sobirà i un borinot.

El color de la vida

Globes-2000

El 75% del planeta és blau, però el 25% restant de la superfície de la Terra és d’un verd dinàmic que canvia constantment.

Aquest any, els científics de la NOAA han desenvolupat un nou índex de vegetació gràcies al sensor VIIRS a bord del satèl·lit Suomi NPP que és capaç de detectar canvis subtils del color verd de la vegetació. Les zones verdes més fosques són els llocs amb una vegetació més exuberant i els colors clars són àrees que estan cobertes per vegetació menys densa, ja sigui a causa de la neu, les sequeres, els deserts o les ciutats. I per què és útil un índex de vegetació? Doncs els canvis de la vegetació cada setmana pot donar alertes primerenques de sequeres, de condicions de perill d’incendi, o fins i tot quan pot esclatar la malària a l’Àfrica subsahariana. També es pot estimar la quantitat de carboni absorbit per la vegetació mitjançant la fotosíntesi, però això queda per un altre dia.

La imatge del planeta que ensenyo és estàtica, d’un moment donat, així que si voleu veure els canvis estacionals de la vegetació en diferents llocs del món i d’altres efectes, hi ha un vídeo que mostra les imatges de satèl·lit de l’abril 2012 fins a l’abril 2013. Hi ha uns quants detalls de l’animació que m’han cridat l’atenció: el cicle de creixement i el marciment de la vegetació amb petits canvis setmana a setmana; l’efecte de l’aigua dels rius, com el Nil, i la manca en els deserts del món; els canvis naturals, com l’efecte del monsó en la productivitat de la vegetació al Pakistan; altres canvis provocats per l’home, com les àrees de la selva tropical brasilera convertides en àrees agrícoles o les àrees urbanes de la Xina i l’Índia… i molts altres detalls que us deixo per observar.

S’acaba el vídeo, i penso: sembla que hi ha un impacte humà en el color de la terra, tot i així, el cicle de creixement continua al seu ritme constant, bé. També rumio, comencem a tenir tota una col·lecció d’observacions de satèl·lit de la superfície terrestre, de l’oceà, del gel marí i dels núvols, en un mosaic continu de colors a cada quilòmetre quadrat del planeta, bé. Però trobo a faltar un component important a tot plegat. No es pot pensar en verd sense pensar amb les diminutes “plantes” flotants del mar, el fitoplàncton, per tant, queda pendent per un altre dia parlar del color de l’oceà, només és un 75% del planeta.

Viure de l’aire del cel

IMG_5103

Pinguicula longifolia al Canó de l’Añisclo.

He trobat el paradís de les plantes carnívores! La Pinguicula longifolia creix ben feliç a les parets verticals calcàries del Canó de l’Añisclo, un lloc ombrívol, humit i ben xulo.

La planta és endèmica dels Pirineus i està inclosa en el catàleg d’espècies amenaçades d’Aragó, però en el Canó hi ha milers d’exemplars escampats per les parets. On la roca regalima aigua, allà hi trobes varies plantes.

Les fulles llargues i de color verd tenen un mucílag enganxós que atrapa de manera passiva mosques, mosquits, papallones. Quan un insecte toca les fulles, hi queda enganxat. A l’Aragó li diuen “atrapasmoscas”. Els insectes li serveixen com a complement del que obté del sòl, que deu ser ben poc.

IMG_0727

Paret calcària on creix la Pinguicula. Canó de l’Añisclo.

El més divertit és que la planta proporciona aliment a altres animals. Hi ha una formiga que li “roba” els insectes atrapats a les fulles i també hi ha un àcar que viu a sobre d’ella. Per si en voleu saber més, he trobat una web només dedicada a aquest gènere.

Tot i que és estiu i sembla que és quan captura més preses, no hi havia “plantes” amb flor. S’haurà de tornar!

Vida latent

El retrocés de les glaceres és un indici del canvi global que vivim. Ara, aquest procés ens ha donat una altra pista. Es suposava que, quan un terreny nou es quedava exposat degut al retrocés de la glacera, les plantes, que quedaven exposades altre cop, estaven mortes i hi havia una colonització de les plantes properes al marge.

El que s’ha descobert és que hi ha molses que, tot i haver estat congelades sota una glacera, un cop queden descobertes, poden créixer després de segles d’inactivitat. I quan dic segles, vull dir entre 400 – 600 anys! Han trobat molses d’una glacera canadenca que varen ser sepultades durant la Petita Edat de Gel (1550 – 1850). Les molses estaven intactes i en les noves condicions ambientals, creixien. Ja es coneixia que les molses poden viure en condicions extremes excessives per altres plantes. Són plantes molt eficients, simples i fa més de 400 milions d’anys que existeixen, per tant han tingut temps de desenvolupar resistències. També es coneixia que poden romandre en estat latent durant molts anys, i després es reactiven, per exemple, en els deserts. Però, créixer després de segles, ha sorprès, doncs a més a més, qualsevol cèl·lula de la planta pot reprogramar-se per iniciar el desenvolupament de tota una nova planta. Això seria l’equivalent a les cèl·lules mare en cèl·lules animals.

IMG_0824

Marea baixa en un estuari atlàntic.

Per allò de l’associació d’idees, el tema de la vida latent m’ha fet pensar en les algues. Les microalgues també es poden recuperar després d’estar enterrades molt de temps en el fang més pudent, a les fosques i sense oxigen.

En el cicle biològic d’algunes microalgues, hi ha una fase que neda a la columna d’aigua i una altra de resistència. Segons les condicions, la fase nedadora s’enquista en la forma de resistència que anomen cist. Aquesta fase és similar a una llavor en les plantes. El cist no neda i sedimenta al fons del mar, on es conserva. Val a dir que, en el mar, hi ha sediments i sediments i aquestes fases s’acumulen en els més fins, les argiles i els llims. Si a més a més, són sediments on no hi ha oxigen, doncs es conserven millor.

Recordeu la típica olor d’ous podrits? Doncs si, recollim i remenem fangs per trobar les fases de resistència de les algues, però és, en aquests ambients tan desagradables, on trobem moltes espècies que ens interessen. Estan totes en dormició. Tamisem el fang, separem els cists i els posem en condicions òptimes de creixement, amb llum i oxigen. Es coneix que els cists poden germinar i créixerfins i tot, després d’un segle de repòs. No tenen el record guiness de les molses, però un segle també està bé. I tant se val que els cists hagin estat en repòs 10 o 80 anys, creixen igual. Així doncs, ens mirem els sediments marins com un banc de llavors d’espècies, on les fases resistents estan preparades per renéixer si es donen les condicions ambientals idònies.

Mira per on, tenim altres bancs, els bancs de biodiversitat en les glaceres i els fangs!

 

La botiga dels horrors

carnivoraLes plantes són fascinants. D’una petita llavor poden sorgir moltes vides, des de petites herbes fins arbres grans, des de flors a cultius que la humanitat necessita per sobreviure. Com que podem celebrar el dia internacional de qualsevol cosa que se’ns acut, algú ha pensat que avui és el Dia de la Fascinació per les Plantes.

Ja sé que direu: has posat un dibuix d’unes plantes carnívores! Però és que a mi, i com la majoria dels nens, el que em fascina de debò, són aquestes “plantes”, i és clar, ja us diré d’on vé. De joveneta vaig anar a veure “La botiga dels horrors” i això es devia quedar a la memòria. El musical explica que hi ha una planta a la floristeria que no creix i sembla que s’està morint. El noi de la floristeria té molta cura d’ella però es pregunta que fa malament. Un dia, el noi es punxa el dit amb l’espina d’una rosa, li surt sang i la planta obre la boca! Llavors se n’adona que la planta necessita sang per sobreviure! Grow For Me canta el noi a la “planta”.

Què s’ha de fer per fer feliç una planta carnívora? doncs has de saber què li hi agrada. Quan un insecte cau per error en els tentacles enganxosos d’una carnívora, com les dròseres, les fulles es pleguen en una mena d’estómac on es digereix la presa. Sembla un reflex, sembla fàcil i sembla una cosa coneguda, oi? en Darwin ja va descriure la flexió de les fulles a les espècies carnívores que permet que les plantes es tanquin i digereixin els insectes! però el que s’ha descobert ara són dos mecanismes nous de captura en dròseres, que jo les he anomenat l’estratègia de “tal faràs, tal trobaràs” i “la trampa-catapulta”.

La Drosera capensis, que es troba en els països d’Àfrica del Sud (la devien trobar a Ciutat del Cap, dic jo), té un sistema químic de capturar i devorar preses vives. Quan li donen de “dinar” mosques vives, la “planta” produeix compostos químics (fitohormones) anomenats jasmonats que augmenten amb la presencia de la presa enganxada, fa que la fulla es vagi doblegant i es converteixen en un estómac. Per confirmar-ho, es va provar amb preparacions de mosques triturades i jasmonat artificial i funcionava. Altres estímuls, com pedres petites o cops suaus amb un raspall, no van funcionar. Les mosques mortes tampoc produïen cap reacció. Així sembla que la fulla respon a una reacció al contacte o al moviment i que la presa viva deu alliberar substancies químiques que fan que la fulla produeixi jasmonats i es plegui. El més curiós és que moltes plantes produeixen jasmonats per defensar-se dels insectes que se les mengen. Però aquí no, no és el cas, la “planta” ha desenvolupat el sistema, no per defensar-se de qui se la pot menjar, sinó per menjar!

Com funciona la segona estratègia? s’ha vist que hi ha arts més sofisticades que atrapar la presa atraient-la cap les superfícies enganxoses. Amb la “trampa-catapulta” ja no hi ha escapatòria! La Drosera glanduligera del sud d’Austràlia fa dues coses desagradables a la vegada. Les vores de les seves fulles, que tenen forma de cullera, estan envoltades de tentacles llargs que es mouen molt ràpid, en un obrir i tancar d’ulls. Quan un insecte toca un tentacle, aquest el catapulta al centre de la fulla. Allà, un altre grup de tentacles coberts amb alguna cosa molt enganxosa, semblant a la cola, l’empaqueta ben doblegat cap el centre, on el digereix. Aquest moviment de catapulta només l’havia observat un investigador a la natura, i ara, s’ha gravat les reaccions de la “planta” amb diferents insectes visitants. No està clar com funciona l’impuls, però una vegada que el tentacle fa de catapulta no pot relaxar-se i fer-ho de nou, però no patiu, aquestes dròseres produeixen noves fulles cada pocs dies, per tant sempre hi ha una nova sèrie de trampes per les seves preses.

Són horrorosament fascinants!

Les bones olors que omplen la cuina

celerherb1

Apium graveolens. V. Jašková.

Un dels tres cuiners del millor restaurant del món explicava, en una entrevista, que la primera aroma que guarda en la memòria és l’olor d’api. L’olor de la planta la té associada a la seva infantesa, a la mare i a la cuina. A mi m’encanta l’olor d’api mentre es fa l’escudella, i és que hi ha olors que ens produeixen una curiosa sensació de benestar, oi? les olors familiars, les que desperten records de temps enrere, fins i tot, de quan érem ben petits.

Les olors normalment no es veuen, són gasoses, invisibles, amorfes i desconnectades físicament de la seva font. La complexitat de les olors planteja reptes únics per al sistema nerviós central que ha d’interioritzar el paisatge olfactiu extern.

Quina és la forma natural de les olors? en el món real, les aromes són barreges complexes de desenes o fins i tot centenars de molècules diferents. El sistema olfactiu teixeix perfectament tots els elements i percebem l’olor. Tot i així, en els éssers humans, la percepció és molt complexa. Perquè us feu una idea, els enòlegs més entrenats no poden distingir de manera inequívoca més de tres components en una barreja d’olors. Això passa perquè es minimitza la quantitat d’informació que el cervell necessita per identificar una olor determinada, i així s’evita la confusió entre les olors que poden contenir alguns dels mateixos components.

Una altra característica de les olors és la seva inconstància. L’olor pot variar en funció de la direcció del vent, aire, temperatura i humitat, el que resulta en variacions en la intensitat i la qualitat de l’olor que es percep. A més a més, la composició química que arriba al nas d’un font d’olor varia al llarg del temps. L’orina d’un gos a l’herba al matí pot tenir canvis olfactius dramàtics amb el sol del migdia, que cou els components més volàtils.

El que més m’agrada és que, de tots els sentits, l’olfacte és el que ens fa recordar de manera immediata. Això es deu a l’estructura del cervell. L’olfacte és el es troba més a prop de l’hipocamp, una de les estructures cerebrals responsables de la fixació dels records, i també és el que està connectat més directament amb el sistema límbic, el centre emotiu del cervell. Els altres sentits han de recórrer un llarg camí per arribar als circuits de la memòria i emocionals del cervell. Per tant, és la geografia del cervell la responsable que una olor concreta ens desperti un record. A la vegada, sembla que la primera vegada que associem un objecte a una olor es crea una empremta profunda en el cervell, tant per les olors “agradables” com les “desagradables”. És a dir, hi ha una “memòria especial” en les regions de l’hipocamp i la amídgala per la primera vegada que olorem alguna cosa.

A causa del component subjectiu de les olors i els records, tenim dificultats per a destriar entre les olors “agradables” i les “desagradables”. Una olor que és desagradable per algú, és un record extraordinari per algú altre. En conec un que li desagrada moltísim l’olor de pebrot verd i de fet l’odia com a component culinari. En conec un altre, que l’olor de quitrà li agrada perquè li recorda, quan era petit, veure les piconadores fent la carretera doncs, per un nen, era un fet molt excepcional veure màquines treballant davant de casa!  Jo mateixa, fa uns dies, vaig entrar a la farmàcia antiga del poble… m’hagués quedat tota la tarda!

Així que ara mateix, només se m’acuden olors “agradables”. Recordo una visita a unes vinyes on hi havia un recorregut dins del celler per un túnel blanc, on les imatges projectades donaven a conèixer un cicle anual d’una vinya. Mentre veiem imatges, s’acompanyava de sons i olors. Varem sentir olors molt variades, flors, fruita, herba, raïm, fusta cremada, roure, terra mullada, i sobretot dels components del vi com cafè, canyella, xocolata, pebre. Curiós, les olors eren seqüencials i no es barrejaven. Vàrem gaudir d’unes sensacions molt singulars.

És clar, doncs, que un element clau en aquesta cuina tan innovadora i els cellers de casa nostra són les olors. La nostra resposta a les sensacions i a la informació olfactiva és tot un espectacle multisensorial!

La mitja taronja perfecta

IMG_9891

Finca de tarongers.

Sortim de cap de setmana. Anem a collir taronges amb la família. La sortida es converteix en tota una delícia, doncs les coses quotidianes i normals per uns, poden ser extraordinàries per altres. Anem a dinar i en poca estona aprenem un munt!

Sabeu quines varietats de taronges compreu? Només us en parlaré de dues varietats, una de molt bona i una de bona.

La molt bona és la taronja Navelate. És una taronja amb la pell suau, llisa, no gaire gruixuda, difícil de desprendre, però consistent, de color taronja clar, forma ovalada i conté molt de suc. La qualitat és inigualable en comparació a qualsevol altra taronja, sigui del grup que sigui, en sabor i textura. Va sortir d’una mutació espontània d’una altra varietat a la zona de Villareal (una mutació! això requeriria un altra entrada!). Madura abans que altres varietats, així que al gener ja està bona. És mel, a mi m’agrada molt, i l’entès diu que és la millor taronja del món! Però no tot són avantatges… aquesta varietat té moltes pegues l’hora de cultivar. L’arbre requereixen un alt nivell de coneixements agrícoles per al bon desenvolupament de la varietat i si el pagès no li està a sobre, és poc productiu.

La taronja més normal que arriba a les nostres taules és la Navel Lane Late. És una taronja de mida mitjana, pell prima i llisa. Té molt de suc, bon aroma i sabor. També és bona, però qui en sap de debò, de debò, es decantaria sempre per la primera, només pel gust. No és tan perfecta com la Navelate però té un munt d’avantatges en el seu cultiu: el vent no la fa caure de l’arbre; l’arbre que la produeix no té punxes i dóna sempre un producció molt alta (180 kg l’arbre); la taronja es pot conservar fins el mes d’agost si està a l’arbre; el calibre és uniforme i fa un suc estable, que no es separa. Això del calibre em fa rumiar sempre, perquè volem que la fruita entri per la vista, que sigui perfecta amb mida, color i ens oblidem d’altres aspectes més importants?

Llavors, que decideix al pagès? una taronja que només tingui avantatges i és acceptablement bona. Doncs ja està clar quina varietat cultiva, oi? I això també passa amb la selecció de les varietats de préssecs, pomes i d’altres fruites, principalment manen criteris de producció.

Quina llàstima perdre el millor sabor de la fruita. Tot i que, hi ha pagesos romàntics que conserven algun arbre de la taronja perfecta a la finca, per fer gaudir el paladar de la família. Us podeu imaginar com està de bona? Doncs, espereu, espereu. A última hora ens fan saber que la sortida ha estat una oportunitat gairebé única. Aquest any, per temes de meteorologia, la taronja està extraordinàriament bona, i això passa un cop cada 10 anys.

Les meves postres preferides: tatín de poma

Heu tastat una poma una poma silvestre? puaj!

Resulta que les pomes modernes (Malus domestica) que comprem estan més relacionades amb les pomes silvestres que amb altres espècies antigues amb millor gust.

La poma és la fruita més comuna i important de zones temperades, però el seu origen i la seva historia de selecció de varietats no està gens clara. Les pomes es va originar a l’ Àsia central, on hi ha una increïble varietat en sabor i mida. Després, es van estendre durant molt de temps al llarg de la Ruta de la Seda. Es coneix que els romans van portar pomes dolces des de l’oest d’Àsia a Europa i les utilitzaven per fabricar la sidra. Però, a partir d’aquí, la historia de la selecció de la poma es perd.

3791-malus-domestica-goldstar-jablon

Malus domestica

El que han fet els científics ara és analitzar fragments d’ADN de mostres de pomes de cinc espècies que van des d’Espanya fins a la Xina per entendre si va haver creuament de les primeres pomes amb d’altres de silvestres presents al llarg de la Ruta de la Seda.  El que han trobat és que les pomes modernes van ser selecionades per primera vegada a partir de pomes silvestres d’Àsia, però també hi van haver força creuaments posteriors amb moltes altres varietats de pomes silvestres en el camí des d’Àsia cap Europa Occidental. Això podria ser degut a que s’havien de seleccionar arbres amb resistències, per exemple a malalties. Per tant, una part força important del genoma de les pomes modernes prové de les silvestres, primer de l’asiàtica i després d’altres varietats. I tot això amb empelts!

L’exemple em fa pensar, doncs, que hauríem de conservar les especies silvestres com a patrimoni genètic perquè poden contenir recursos encara sense utilitzar, com ara gens de resistència a malalties o gens que codifiquen característiques com el tacte, gust o olfacte que desconeixem.

mmm, quina olor! la tatín ja està feta!