El món està fotografiat

Vivim en una era visual i el món està hiperfotografiat. Què és el que ens crida l’atenció de totes de les imatges que veiem cada dia és totalment personal i intransferible.

Avui m’ha cridat l’atenció una sèrie d’imatges d’un dels certàmens fotogràfics que més ràpid ha crescut en volum i en prestigi en els últims anys, el premi Atkins CIWEM. En aquest certamen, es busca les millors imatges que posin en rellevància el canvi climàtic i el desenvolupament humà. No busqueu imatges al·lucinants d’insectes o fauna salvatge en acció, en el concurs, els fotògrafs ens ensenyen la seva visió del món actual i jo, aquí, us deixo la meva tria de les millors imatges d’aquest any, des del paisatge urbà d’un grup de persones sense sostre que viuen dins uns enormes tubs de ciment a Bangla Desh fins al galopant desenvolupament del continent asiàtic i l’esgotament dels seus recursos. Fixeu-vos en l’erosió de la zona costanera a l’oest de Bengala, l’escassetat d’aigua potable en algunes poblacions rurals de l’Índia, el mosaic de contenidors al port de Barcelona que mostren el nostre consum i les plantes fotovoltaiques andaluses.

Potser les imatges ens ajuden a veure que les nostres decisions i accions tenen conseqüències reals sobre les comunitats, les persones i el paisatge del planeta.

Aquí, allà i a tot arreu? el problema dels plàstics al mar

Hem plastificat la nostra vida. Diàriament utilitzem bosses, contenidors de beguda i menjar, estris de cuina, joguines. Generem milions de tones de plàstic i un percentatge important arriba al mar. La contaminació marina de residus plàstics és una de les preocupacions mediambientals actuals perquè el problema té caràcter planetari. Tot i així, cal dir que l’abast d’aquest problema a l’oceà obert encara no està clar. Fa un temps, els estudis deien que la brossa marina augmentava, ara, d’altres diuen que l’abundància és molt menor de la que s’esperava i fins i tot hi ha qui diu que no augmenta. 

1404469168_410839_1404492903_noticia_normal

Tot comença amb les històries dels vessaments de contenidors que cauen al mar carregats d’aneguets de goma i bambes. Aquests objectes flotants varen ajudar als científics a estudiar els patrons de circulació oceànica. Però aquestes històries tan romàntiques tenen, avui en dia, altres lliçons. Les zones on es concentren la major part de les deixalles de plàstics es troben a latituds subtropicals i estan associades a convergències dels corrents superficials, com el Pacífic Nord. Ras i curt: els plàstics segueix els corrents marins i es concentren. S’esperaria que la contaminació de plàstics en els girs oceànics augmentés a mesura que augmenta el seu ús, però hi ha estudis que diuen que les deixalles de plàstic ja no augmenten i de fet, en els últims anys, s’han estabilitzat. Això contradiu la tendència de l’augment de les poblacions humanes i l’ús del plàstic? Bé, en molts llocs del planeta la tendència és a eliminar el seu ús, però… què passa a mar? no hi ha un augment clar de plàstics? els estudis són contradictoris?

Els corrents oceànics que transporten els plàstics, la radiació solar, l’acció de les ones, els vents superficials fan que les escombraries de plàstic s’esquerdin i es trenquin en fragments cada vegada més petits. Les restes de la brossa vella a mar són peces molt petites, que no s’assemblen a les bosses, botes i ampolles que es van llençar. Aquests petits fragments de plàstic són coneguts com microplàstics, que suren just per sota de la superfície del mar i poden arribar a durar centenars d’anys.

Les quantitats de microplàstics a l’oceà no són gens fàcils de detectar ni de quantificar. Els microplàstics no es veuen des de l’espai amb satèl·lit i quan s’intenta esbrinar quants n’hi ha, tot i que les xarxes que s’utilitzen són molt fines, se n’escapa una part. A més, normalment només es mostreja la capa superficial, però de fet, impulsats pel vent, en poden haver-hi a capes més profundes de l’oceà. De fet, alguns organismes marins utilitzen el plàstic com a substrat per créixer, i el que fan és augmentar la seva densitat i fer que el plàstic s’enfonsi encara més de forma natural. Això podria treure’ls de les profunditats mostrejades. Falta una fracció important de microplàstics i no sabem on és?

Així que el resum és que no sabem ben bé quantes deixalles de plàstic hi ha al mar, sobretot de microplàstics i no sembla clara quina tendència segueixen. El que sí coneixem és que tenen un impacte directe en els organismes i els ecosistemes marins. Plàstics i microplàstics maten o fereixen als animals que s’enreden o en mengen. També es coneix que els peixos que mengem poden estar acumulant el plàstic en els seus estómacs, i els plàstics, a causa de les seves toxines, no són inerts. I el més important, no es coneix l’efecte d’això sobre la salut humana. Hi ha d’altres impactes dels microplàstics a l’ecosistema marí. Els fragments de plàstics flotants fan de substrats per organismes que viuen sedentàriament. Això permet que, organismes amb molt poca capacitat de dispersió, però adherits a un plàstic, naveguin i colonitzin llocs nous. I no només els organismes sèssils poden treure profit d’això, sabem que els plàstics poden actuar com vectors de dispersió d’organismes tan petits com les microalgues, espècies bones i no tan bones.

Plàstics i microplàstics, n’hi hagi molts o pocs, el problema és que no hi ha massa res que puguem fer per eliminar el perill dels residus que ja hi són al mar, però el que sí podem és posar fil a l’agulla, adonar-nos del problema, intentar reduir aquest tipus de contaminació amb campanyes de sensibilització i, potser, posar normes més estrictes. De moment, em sembla bona idea reduir plàstics de la nostra vida quotidiana, reutilitzar i reciclar molt.

Com està la mar?

BCN

Front marítim de Barcelona. J. Camp.

Quan conec una persona per primera vegada i pregunta a què em dedico, li contesto: faig recerca i estudio els organismes més petits que viuen al mar. La següent pregunta que cau és: i com està la mar?

Doncs mireu, depèn. La mar està com li toca estar i depèn molt del territori que hi ha al darrera. La mar reflecteix els rius i les aigües subterrànies que hi arriben, però sobretot reflecteix el que construïm a terra i les activitats que hi portem a terme. I entre la terra i la mar, hi ha una línia ben prima que fa de frontera, la costa.

En aquesta línia, a més, hi ha una pressió humana que produeix canvis: urbanitzem, fem passeigs marítims, construïm ports i platges protegides… bàsicament hi posem ciment! Doncs és clar que totes aquestes estructures modifiquen la manera com arriba el que hi aboquem a mar, com ara els nutrients, els pesticides o els contaminants químics, per donar alguns exemples.

Si això li afegim el nostre clima mediterrani, de pluges intenses alguns mesos de l’any, el resultat és que, de tant en tant, la mar queda força alterada. Unes pluges intenses a Barcelona, com les de principi d’aquest mes d’abril, renten tota la ciutat i tot plegat va a parar a mar. Tota l’aigua, en la seva totalitat, no n’hi ha que quedi retinguda o filtrada com podria donar-se en altres zones costaneres menys urbanitzades.

La normalitat a mar es recupera uns dies després del pas dels temporals. Ara, que vol dir “normalitat”? Preguntar com està la mar és com preguntar com estàs de salut. Si costa definir la salut de les persones, imagineu definir la salut del mar o dels oceans. Si bé, és cert que les alteracions que ocorren a la mar, afecten les comunitats d’organismes que hi viuen i això ens dóna pistes d’aquesta “salut”, però aquest tema ja l’explicaré en una altra entrada.

Així que, per reprendre el fil, si acceptem la nostra manera de viure, hem d’acceptar que una costa humanitzada afecta a la mar. Quina mar volem? A vegades ho volem tot, transports, una ciutat, una platja neta, una passarel·la per arribar a l’aigua, una aigua transparent i una mar plena de peixos de colors. Doncs no, no es pot tenir tot, haurem de triar.

Barcelona, superfície urbana

Catalunya té 7.565.603 habitants (cens de població 2012) i quasi cinc milions de persones es troben a l’àmbit metropolità de Barcelona. Això vol dir més del 67% de la població.

El canvi més important en l’augment de la població a Barcelona es va donar entre els anys 1950-1975, quan van haver-hi grans creixements econòmics i socials i l’impacte migratori va ser especialment rellevant. Aquests fets van fer créixer ràpidament i de forma desordenada la ciutat i els seus voltants.

Com va créixer la ciutat? Doncs ara es pot visualitzar molt bé. Resulta que la Força Aèria nord-americana va fer diversos vols fotogramètrics a Espanya entre els anys 1945-1946. A més, l’any 1956 es van fer les primeres fotografies aèries de tota Catalunya. A partir d’aquests fotogrames originals, la Diputació de Barcelona i el CREAF han generat ortofotografies de l’any 1956 per a tota la província de Barcelona. L’objectiu és interpretar les fotografies i comparar-les amb les imatges aèries actuals de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, ICC. Podeu comprovar per vosaltres mateixos quins han estat els canvis en el territori.

L’Hospitalet. Fotografies cedides per la Diputació de Barcelona.

A la zona de l’Hospitalet s’han reduït els conreus i ha augmentat la superfície urbana de manera dràstica: habitatge, polígons i vies de transport. És un exemple de què ha passat a altres zones.

Montjuïc i port de Barcelona. Fotografies cedides per la Diputació de Barcelona.

A la zona de Montjuïc hi ha hagut el mateix canvi.  A més, el creixement del port de Barcelona i d’algunes platges del litoral sud ha fet augmentar la superfície de la ciutat.  El port va guanyar nous terrenys industrials amb el trasllat del riu Llobregat que el veieu desviat a la imatge de sota.

Aeroport. Fotografies cedides per la Diputació de Barcelona.

Ampliació de l’aeroport de Barcelona, nova terminal, tercera pista d’aterratge, infraestructures de transport.

Nus de la Trinitat. Fotografies cedides per la Diputació de Barcelona.

Canvis d’urbanització a la zona del nus de la Trinitat: habitatge, polígons i vies de transport. Veieu també el canvi que s’ha fet en el riu Besòs.

És molt interessant tenir una imatge global del territori previ als canvis que ha sofert. Els canvis són realment espectaculars i visibles amb un simple vol. Cal recordar també que les transformacions urbanístiques referides a la xarxa viària, habitatge i aeroport varen ser rellevants entre el 1986-1992 per l’organització dels Jocs Olímpics de Barcelona. Aquí us deixo un vídeo de la transformació de la ciutat olímpica, per si voleu fer memòria.

Així que quan els nostres avis diuen: “Aquí hi havia horts, vaqueries i passejaven ovelles! “, doncs tenen tot la raó. La ciutat dels anys 50 tenia zones verdes, horts i s’abastia a ella mateixa. El que s’ha fet és crear una zona urbana molt densa, que necessita una gran quantitat d’energia per funcionar. És clar que aquests canvis visibles han provocat un canvi en la manera de viure, i jo em pregunto si aquesta planificació territorial pensa amb el benestar de les persones o ens hem oblidat un pèl d’això.

Galeria

Boscos invisibles a l’oceà

This gallery contains 2 photos.

Tots tenim la imatge d’un petit planeta blau perdut en la immensitat fosca, o la d’un petit planeta fosc o, fins i tot, la d’un petit planeta verd. L’exploració de l’espai ha canviat la nostra percepció del planeta i a mi, totes aquestes visions em porten a pensar que hi ha un límit. Des de … Continua llegint

Brutícia i altres coses per llençar

Wall1

WALL·E, Waste Allocation Load Lifter – Earth class

“Any 2115. La Terra està totalment coberta d’escombraries i els éssers humans l’han abandonat. Han deixat robots anomenats WALL·E que s’encarreguen de netejar i compactar les deixalles. Però el pla falla i la humanitat es veu obligada a establir-se a l’espai de forma indefinida.”

Sembla un argument de pel·lícula, oi?

La població mundial ha crescut, s’ha tornat més urbana i pròspera i la producció d’escombraries ha augmentat deu vegades en un segle. Quan la gestió de residus funciona bé, es recullen els materials rebutjats, es reciclen, es composten, s’incineren, li donem poca importància, però la producció de escombraries s’està accelerant i se’n generen més ràpid que altres contaminants ambientals. A tot això s’afegeix la preocupació de l’eliminació de les cendres, la contaminació atmosfèrica i els costos de tot plegat.

La producció dels residus sòlids és, sobretot, un fenomen urbà, i especialment problemàtic a les ciutats emergents. En el 1900 hi havia 220 milions d’habitants a les ciutats que produïen 300 mil tones d’escombraries per dia. En el 2000, hi havia 2900 milions de persones que en produïen més de 3 milions de tones per dia. Els models prediuen que serà el doble per l’any 2025. Aquesta última xifra és com imaginar una fila de camions d’escombraries cada dia de 5.000 quilòmetres de llarg. A més a més, quan un país s’enriqueix, la composició del seu rebuig canvia. Més riquesa vol dir més envasos, més residus electrònics, joguines i electrodomèstics. Es curiós com la riquesa d’un país es pot mesurar fàcilment, per exemple, pel nombre de telèfons mòbils llençats.

Alguns països generen més residus que altres. Japó produeix un terç menys d’escombraries per persona que els Estats Units, tot i tenir un producte intern brut similar. Això és degut a la concentració de la població, als preus més alts i a les normes culturals. La quantitat de residus també pot variar segons l’època de l’any. L’exemple el teniu a casa amb la quantitat de deixalles després de Nadal. Així, la generació de residus d’un país incrementa en funció de la població urbana, del nivell de vida i de les respostes humanes. El que es coneix és que, en general, les societats riques tendeixen a frenar seus residus i la quantitat arribarà a un límit. Així, la generació de residus sòlids mundial arribarà al seu punt màxim durant aquest segle, però és difícil de predir.

El planeta ja està pressionat pels impactes dels residus actuals i en produirem més quantitats. Si no reduïm el creixement de la població i les taxes de consum, haurem de gestionar una càrrega de residus cada vegada més gran. Com es pot millorar la situació actual? i la futura? Es pot fer molt a nivell local, cal reciclar, reutilitzar, cal comprar menys i pensar en activitats que requereixin menys recursos. I, per altra banda i en un altre ordre, hem d’anar cap a poblacions estables o en descens, en ciutats ben gestionades que consumeixin menys. Per imaginar un planeta cobert de residus, només per una estona, busqueu la pel·lícula de’n WALL·E, que tot i que és per nens, un adult que la veu no es queda indiferent.

“Any 2805. Només una unitat WALL·E ha sobreviscut. En WALL·E ha desenvolupat personalitat i sensibilitat pròpies així com emocions i curiositat. De les muntanyes d’escombraries, recull coses estranyes que li interessen, un cub de rubik, una llum incandescent… Un dia, troba una planta que creix entre les escombraries i la porta al seu camió.”

Quant val un bosc?

Santa Fe del Montsey i Riera de Gualba

Camins d’aigua dins dels colors de la tardor. Q. Dasquens.
http://quimdasquens.blogspot.com.es/

Avui en dia hi ha una tendència a valorar-ho tot, fins i tot el sistemes naturals. La qualitat de l’aigua, la biodiversitat, la massa forestal, tot es pot valorar. Hi ha una visió econòmica dels recursos i dels serveis que tots considerem gratuïts i dels quals ens beneficiem. Tot i que posar un preu a aquests recursos és criticable i a molts no ens agrada, no cal dir que hi ha certs sectors de la societat que entenen molt bé la òptica econòmica perquè facilita la pressa de decisions.

Quant penseu que val un bosc? i, com ho faríeu per calcular-ho? doncs hi ha un munt de models econòmics, amb punts de vista ben diferents. Els models varien entre els que només valoren els béns que proporciona el sistema natural fins els que tenen en compte el valor absolut del sistema, on es considera que, si es destruís, no es podria substituir.

Anem a calcular.

  • Podem pensar que el bosc ens proporciona fusta, i per tant, el valor del bosc és la quantitat de fusta pel seu preu de mercat. Això ens dona un valor 1 que, a preu actual, s’aproxima a uns quants mils d’euros per hectàrea. Però, hi haurà algú que dirà que valorar els beneficis extrets d’una matèria primera és només una part de la valoració. I a més, què valores? perquè si considerem que el bosc proporciona bolets, el preu puixa, que els bolets són més cars que la fusta!
  • Podem pensar que un bosc té varies funcions: capta CO2, reté la terra i evita l’erosió degut a les pluges i un llarg etcètera. Si no tinguéssim el bosc i haguéssim de reproduir totes les funcions, quan costaria? Llavors s’ha de fer una estimació del valor de les funcions del recurs natural = valor 2.
  • Hi haurà que dirà que ja li està bé això, però, a més a més vol un bosc per anar-hi a passejar i li donarà un valor recreatiu. Com es calcula això? doncs, per exemple, valorant quant de temps s’està disposat a invertir per visitar un paratge = valor 3.
  • Hi haurà que pensi que si, que tot això està molt bé, però el que cal és protegir i mantenir el bosc per les futures generacions = valor 4. Aquest sí que és un valor un pèl abstracte i no tothom pensa en aquest sentit, doncs, per als éssers humans, el que vagi més enllà de la vida dels seus fills no compta, perquè, de fet, no sabem el que passarà en els propers anys.
  • I per últim, i ja el més radical, hi haurà qui pensarà que el valor del bosc està en el valor intrínsec de l’existència, el valor de la natura perquè si, i tot plegat s’ha de considerar un bé absolut no reemplaçable = valor 5.

Segons les prioritats i valors de cadascú, anirem sumant.

Tot plegat no és nou. La consciència que els sistemes naturals proporcionen beneficis per a la societat i que són de gran valor econòmic ve dels anys 60 i al llarg del temps s’ha anat desenvolupat els diferents models de valoració. Fins i tot, als 90, hi ha qui va proposar un valor per tota la natura. Per si ho voleu saber: el valor dels sistemes ecològics i el capital natural que produeix tota la biosfera es va estimar entre 16-54 bilions de dòlars EUA per any (bilió = milió de milions o un 1012, ull! que en anglès un 1012 l’anomenen “trillion”, per tant, el nostre trilió no coincideix amb seu “trillion”). Per comparar la dada de tants zeros, cal dir que el valor multiplica per tres el producte interior brut dels EUA d’aquell any. També s’ha de dir que, tot i proposar un número, els autors del treball indicaven que tot plegat era una estimació mínima a causa de les incerteses.

Ara bé, malgrat que ha passat el temps, l’interès i l’esforç que s’ha fet en aquest sentit, avui en dia, encara hi moltes preguntes obertes per entendre el concepte del valor dels sistemes naturals. I després de molta feina i discussions no s’ha aconseguit arribar a un resultat satisfactori. No és fàcil traduir a euros el paper de la pol·linització de les abelles en l’agricultura o el potencial dels milers de biomolècules i gens útils del mar que encara no s’han descobert o analitzat. De fet hi ha molts dubtes sobre els mètodes de valoració i com s’interpreten. Imagineu doncs fer la suma total del valor de la natura!

Llavors, tornem a la pregunta, té sentit preguntar quin és el valor d’un bosc per al benestar de les persones? No, no té sentit posar-hi preu, però el que potser té sentit és preguntar el que costa que l’ecosistema funcioni bé. Es més fàcil valorar el que guanyem si el sistema funciona bé i el que perdem si el sistema funciona malament. L’exemple és l’aigua. L’aigua és important per a la vida i com a element de l’ecosistema, no hi ha dubte. És un recurs que satisfà necessitats de la població i és la clau del desenvolupament (agricultura, generació d’energia, etc). És fàcil imaginar les dificultats de la nostra vida sense o amb l’aigua contaminada. Llavors, l’aigua s’ha de veure com un patrimoni a protegir, no com un producte comercial. És per això que molts països han desenvolupat tota una legislació al voltant d’aquest patrimoni. Tot i així, i per fomentar un ús sostenible i raonable del recurs per part de tots, a la vegada, han establert un preu per l’ús de l’aigua. Potser no ho sabem entendre d’una altra manera?

La valoració econòmica dels sistemes naturals és imperfecte, però serveix per fer entendre a tothom el valor que tenen. Ja ho veieu oi? preu i valor no és el mateix, i no hi posem preu a allò que considerem mot valuós. El que ens hem de quedar és que el missatge de la valoració si que val, la xifra no.

Saviesa popular

Fosca

Proliferació de microalgues a la platja de La Fosca, Palamós.

Durant les vacances gaudeixo més de llegir llibres. Saps que tens moltes hores per endavant i que ningú no vindrà a destorbar-te. Quan érem feliços de’n Rafel Nadal, novel·la costumista, explica les vivències d’una família d’onze fills, els àpats, les picabaralles entre germans, el dies a la platja… un moment! rebobinem, el dies a la platja…a la platja de La Fosca!

Hi ha un fenomen que es repeteix cada estiu a La Fosca des de fa molt de temps: una proliferació de microalgues. Ho tenim registrat de manera sistemàtica des de fa 19 anys a l’ICM. I ves per on, hi ha una família que fa molts i molts anys estiueja a aquesta platja. Penso, com hi puc contactar amb la família Nadal-Farreras? La percepció d’algú que ha estat observant un fenomen durant molts anys ens pot servir i de molt! Anar enrere en el temps és difícil però, si s’hi pot anar, pot resultar molt útil.

Amb les noves tecnologies, les persones podem ser molt accessibles i és fàcil d’imaginar com he aconseguit quedar amb en Joaquim Nadal per parlar de les “taques” de La Fosca. Així, com que és una persona molt propera i ara ja ens coneixem, em permeto tutejar en Quim.

Quedem i parlem. En Quim m’explica la seva percepció del fenomen totalment encertada i d’una manera temporal em descriu el que ha succeït a la Fosca en tres fases. Sap el que passa, i a més, té memòria. Vull posar anys a tot! Li pregunto, des de quan hi ha taques verdes a La Fosca? Podem posar un any d’inici?

En Quim té paciència i m’explica. En un principi el clavegueram de les cases de la zona abocaven directament a la platja. Si, penso jo, això passava en totes les zones costaneres abans de les normatives ambientals. En Quim segueix, les taques que es veien a la platja no eren precisament verdes. Si, li dono la raó, el tema dels abocaments d’aigües residuals es va resoldre a partir de mitjans dels anys vuitanta, quan les xarxes de sanejament de la costa catalana van anar produint una millora del sanejament de les aigües residuals. Es va produir un canvi substancial a tota la costa quan les depuradores, col·lectors i emissaris, es van construir i posar en servei.

Tot i així en Quim recorda una segona etapa en que la xarxa de sanejament de la zona no rutllava del tot bé. Llavors recorda com de tant en tant les taques fecals es barrejaven amb unes taques verdes. Però un cop solucionat el tema de sanejament, les taques verdes continuaven allà. Era principis dels anys 90. En aquell temps l’Agencia Catalana de l’Aigua ens havia contactat per tal d’esbrinar què eren les taques i a què eren degudes. Les primeres mostres rebudes a l’ICM ja varen demostrar que les taques verdes eren degudes a una dinoflagel·lada, l’Alexandrium taylori, una microalga amb unes característiques particulars. Les grans concentracions de microalgues donaven coloració a l’aigua, però, a diferencia d’altres especies, aquesta no generava cap risc per als banyistes. En els anys següents, el fet que la proliferació de la microalga fós recurrent cada any puntualment els mesos d’estiu, ens va donar la raó d’unes declaracions desafortunades on es deia que tota la “contaminació” de La Fosca era deguda als col·lectors i fosses sèptiques del passeig.

En Quim continua amb la tercera etapa on ja no hi ha problemes de sanejament però els banyistes veuen que hi ha una terbolesa i coloració a l’aigua. I això no passa tot el dia! Penso, potser no sap la vida i miracles de les algues però el que em diu es totalment encertat. Jo li explico que al Juliol i Agost quan hi ha la màxima concentració d’algues, al matí, l’aigua és transparent i cap al migdia, l’aigua és torna totalment verda. Això és degut a que l’alga microscòpica migra en la columna d’aigua. A mesura que el dia avança es desplaça cap a la superfície buscant la llum i es fa evident la seva presència en forma de taques verdes ben delimitades. Aquestes taques són visibles des de terra i des de l’aire com podeu veure a la foto.

Ara és en Quim que pregunta: és un problema local? No, no, és un fenomen més global. Aquesta dinoflagel·lada està present en tota la Mediterrània. Vàrem treballar amb aquesta espècie en un projecte europeu i es va definir la seva distribució geogràfica. Coneixem la presència de l’organisme i els llocs on hi prolifera, com la Costa Brava, Mallorca, Menorca, Eivissa, Sardenya, Sicília, illes gregues. L’alga troba unes condicions que li són extraordinàriament favorables en alguns llocs a on és recurrent cada estiu. Per exemple aquest any, les proliferacions a l’Estartit han estat espectaculars!

Li explico que com que antigament el fenomen de les taques verdes venia associat o barrejat amb el tema dels abocaments i es dóna en llocs molt turístics, fa pensar que les taques verdes són degudes a una situació causada per excés de nutrients a l’aigua. Si, en principi hi ha proliferacions d’algues que poden ser degudes a un excés de nutrients, però en aquest cas haig de dir és un fenomen natural no associat a abocaments antròpics i per exemple, en zones gens urbanitzades, com cala Castell, també s’hi dóna el fenomen.

Anem acabant la conversa i ens posem d’acord ràpidament. En el nostre país, hi ha una demanda molt alta de qualitat paisatgística i de les zones marines per part dels ciutadans i les activitats turístiques. El cas de les taques desvaloritzen l’entorn. No s’hi pot fer massa res, però el que si es pot fer és explicar-ho. Quan vàrem començar a investigar el fenomen, gairebé no es coneixia res. Durant molts anys hem anat investigant la distribució de l’Alexandrium taylori, el seu cicle de vida, les seves estratègies biològiques i el cas és un dels exemples d’interacció física i biològica que expliquem a les conferències científiques internacionals. Penso que és un exemple bonic de com el coneixement ens ha portat a entendre un fenomen natural i com els científics tenim l’obligació d’explicar-ho perquè tothom en prengui consciència. A més, en aquest cas, la saviesa popular funciona!

Gracies Quim! M’ha agradat molt aprendre una mica més de tot plegat.

Si vols un mar bo, cuida la terra

Hi ha un fort lligam entre el que passa a terra i retorna a mar. Aquesta idea s’entén molt bé quan pensem en el cicle de l’aigua. L’evaporació del mar cau en forma de pluja sobre la terra, on s’escola o recorre el sòl a favor del pendent, arrossega materials i retorna al mar a través de la línia de costa. Aquesta aigua, quan arriba a mar, és diferent en funció de les característiques del territori sobre el que ha lliscat.

vol 9 06 n 133

Desembocadura de La Muga, entre Empuriabrava i els Aiguamolls de l’Empordà.

Per exemple, l’aigua que arriba a mar després de caure en una àrea urbana pot tenir mil vegades més nutrients i contaminants que la que ha lliscat sobre un bosc. L’aigua que ha passat per un territori natural és pobre en minerals i nutrients i és, també, molt diferent de l’aigua que s’escola en àrees agrícoles i arrossega part de la càrrega de fertilitzants que s’utilitzen en el camp.

Així la quantitat i qualitat dels materials transportats per l’aigua que arriba a mar depèn del que anomenem usos del territori.

Això sembla molt ben conegut, oi? però, de fet, només es coneix una part de la història. Sabem quanta aigua porten els rius cap mar o la que passa per les depuradores i s’aboca pels emissaris. Però no es coneix ben bé com és l’aigua que s’escola i arriba a mar de manera difusa i quanta n’arriba! I per què és important conèixer-ho? perquè condiciona com són les aigües litorals, sobretot a la Mediterrània, i per tant, les comunitats d’organismes que hi habiten.

Aquestes mesures que semblen tan rellevants i estan tan mal estudiades, ha donat peu a pensar un projecte nou de recerca. Ens hem ajuntat, amb molta il·lusió, investigadors de disciplines, experiències i punts de vista molt diferents per buscar la manera de resoldre aquesta incògnita. Pensar un projecte d’investigació és de les feines més engrescadores i gratificants que faig. Rumiar com resoldràs la pregunta que et fas, discutir les idees, conciliar punts de vista, posar-se d’acord amb el que hem de fer conjuntament en el grup de treball, tots pensant en un mateix objectiu, és el que hem fet durant les últimes setmanes. I fins hi tot, hem redactat una proposta que ha estat enviada a una convocatòria de la comissió europea en temes mediambientals.

Aquesta proposta és un “mar i muntanya”. I això és del tot excepcional! Hi participem biòlegs, ecòlegs terrestres i marins, geògrafs i gestors, especialistes en ciències del sòl, dinàmica del paisatge, ús de l’aigua, comunitats d’organismes que indiquen la qualitat de la zona costanera i gestió de l’aigua i del territori. Hem planejat utilitzar eines com les imatges de satèl·lit per quantificar el territori que tenim a Catalunya i quin ús li donem, models de pluviometria per saber l’aigua que cau i s’escola, dades de la qualitat de la zona litoral i les seves comunitats vivents. Tot per entendre el lligam dels usos del territori i com està el mar.

Durant tot el procés de pensar i discutir, tothom de l’equip ha après, uns dels altres, un munt de conceptes nous. Ara, quan tots mirem el mar, primer pensarem com és casa nostra i com voldríem que fos.