A l’estiu, taurons i rajades

No ho entenc. Ens agrada anar al bosc i veure tota classe d’animalons i ens sembla que veure’ls és estar en plena natura i gaudir-la de debò. Ara bé, anem a mar i ens espanten les aparicions de tintoreres i rajades petites a pocs metres de la costa. Fins i tot aquesta por ha fet que els municipis on s’ha vist els animals hagin hissat la bandera vermella a les platges aquest estiu.

Potser sí que fan por, potser és que tenen mala fama, però el que s’ha de saber és que no som part de la dieta de les tintoreres i les rajades no són perilloses per a l’home. I mireu, sempre n’hi ha hagut d’animals al mar!

20091118-DSC_5272

Si voleu saber més d’aquests animals visiteu la col·lecció biològica de l’Institut de Ciències del Mar (CSIC) de Barcelona.

És curiós com els homes interpretem la natura i creiem que ens en podem sostreure. I no només això, sinó que demanem a l’administració una mena de proteccionisme exagerat. Si anem al bosc i no coneixem un bolet o sospitem que pot ser tòxic, no l’agafarem, oi? Prendre aquesta decisió és una responsabilitat nostra i el que cal és que aquesta decisió es basi en un coneixement de la natura. Com aconseguim aquest coneixement? Doncs en una població cada cop més urbanita, el que ens cal és estar amb contacte directe amb la natura per estimar-la i conèixer-la.

Una recomanació i reflexió per a tots aquest estiu: aneu a la platja, poseu-vos unes ulleres i observeu, hi ha petites meravelles per descobrir a sota l’aigua i potser us adonareu que som nosaltres els que envaïm el medi natural dels organismes.

261956_1959633522186_6534769_n

Aquí, allà i a tot arreu? el problema dels plàstics al mar

Hem plastificat la nostra vida. Diàriament utilitzem bosses, contenidors de beguda i menjar, estris de cuina, joguines. Generem milions de tones de plàstic i un percentatge important arriba al mar. La contaminació marina de residus plàstics és una de les preocupacions mediambientals actuals perquè el problema té caràcter planetari. Tot i així, cal dir que l’abast d’aquest problema a l’oceà obert encara no està clar. Fa un temps, els estudis deien que la brossa marina augmentava, ara, d’altres diuen que l’abundància és molt menor de la que s’esperava i fins i tot hi ha qui diu que no augmenta. 

1404469168_410839_1404492903_noticia_normal

Tot comença amb les històries dels vessaments de contenidors que cauen al mar carregats d’aneguets de goma i bambes. Aquests objectes flotants varen ajudar als científics a estudiar els patrons de circulació oceànica. Però aquestes històries tan romàntiques tenen, avui en dia, altres lliçons. Les zones on es concentren la major part de les deixalles de plàstics es troben a latituds subtropicals i estan associades a convergències dels corrents superficials, com el Pacífic Nord. Ras i curt: els plàstics segueix els corrents marins i es concentren. S’esperaria que la contaminació de plàstics en els girs oceànics augmentés a mesura que augmenta el seu ús, però hi ha estudis que diuen que les deixalles de plàstic ja no augmenten i de fet, en els últims anys, s’han estabilitzat. Això contradiu la tendència de l’augment de les poblacions humanes i l’ús del plàstic? Bé, en molts llocs del planeta la tendència és a eliminar el seu ús, però… què passa a mar? no hi ha un augment clar de plàstics? els estudis són contradictoris?

Els corrents oceànics que transporten els plàstics, la radiació solar, l’acció de les ones, els vents superficials fan que les escombraries de plàstic s’esquerdin i es trenquin en fragments cada vegada més petits. Les restes de la brossa vella a mar són peces molt petites, que no s’assemblen a les bosses, botes i ampolles que es van llençar. Aquests petits fragments de plàstic són coneguts com microplàstics, que suren just per sota de la superfície del mar i poden arribar a durar centenars d’anys.

Les quantitats de microplàstics a l’oceà no són gens fàcils de detectar ni de quantificar. Els microplàstics no es veuen des de l’espai amb satèl·lit i quan s’intenta esbrinar quants n’hi ha, tot i que les xarxes que s’utilitzen són molt fines, se n’escapa una part. A més, normalment només es mostreja la capa superficial, però de fet, impulsats pel vent, en poden haver-hi a capes més profundes de l’oceà. De fet, alguns organismes marins utilitzen el plàstic com a substrat per créixer, i el que fan és augmentar la seva densitat i fer que el plàstic s’enfonsi encara més de forma natural. Això podria treure’ls de les profunditats mostrejades. Falta una fracció important de microplàstics i no sabem on és?

Així que el resum és que no sabem ben bé quantes deixalles de plàstic hi ha al mar, sobretot de microplàstics i no sembla clara quina tendència segueixen. El que sí coneixem és que tenen un impacte directe en els organismes i els ecosistemes marins. Plàstics i microplàstics maten o fereixen als animals que s’enreden o en mengen. També es coneix que els peixos que mengem poden estar acumulant el plàstic en els seus estómacs, i els plàstics, a causa de les seves toxines, no són inerts. I el més important, no es coneix l’efecte d’això sobre la salut humana. Hi ha d’altres impactes dels microplàstics a l’ecosistema marí. Els fragments de plàstics flotants fan de substrats per organismes que viuen sedentàriament. Això permet que, organismes amb molt poca capacitat de dispersió, però adherits a un plàstic, naveguin i colonitzin llocs nous. I no només els organismes sèssils poden treure profit d’això, sabem que els plàstics poden actuar com vectors de dispersió d’organismes tan petits com les microalgues, espècies bones i no tan bones.

Plàstics i microplàstics, n’hi hagi molts o pocs, el problema és que no hi ha massa res que puguem fer per eliminar el perill dels residus que ja hi són al mar, però el que sí podem és posar fil a l’agulla, adonar-nos del problema, intentar reduir aquest tipus de contaminació amb campanyes de sensibilització i, potser, posar normes més estrictes. De moment, em sembla bona idea reduir plàstics de la nostra vida quotidiana, reutilitzar i reciclar molt.

Els oceans estan a les nostres mans

Andrei Popov (Rússia)

Avui és el Dia dels Oceans.

Al maig, els organitzadors del Niels Bugge Cartoon Award, un guardó que s’atorga a Dinamarca a còmics i vinyetes, van demanar a il·lustradors de tot el món que enviessin dibuixos basats en una temàtica: el clima. El lema del concurs era: “Els oceans estan a les nostres mans”.

Com a resposta, el concurs va rebre més de mil dibuixos, des de l’Iran, la Xina, Síria, els Estats Units o Dinamarca. Els dibuixos aconsegueixen combinar la temàtica del clima i resumir els temes i sentiments implicats en l’impacte dels humans a l’oceà. Els guanyadors del premi d’enguany han estat Andrei Popov (Rússia), Bruce Mackinnon (Canadà) i Pawel Kuczynski (Polònia).

Us deixo algunes vinyetes més, però si voleu donar un cop d’ull a les altres, aquí.

 

 

Els científics de veritat no fan vacances

Els científics de veritat no fan vacances.” Aquesta és una de les reflexions que fa en E. O. Wilson a Cartes a un jove científic. El biòleg americà, després de seixanta anys de recerca i docència, explica en el seu llibre els reptes i les recompenses que pots esperar d’una vida dedicada a la ciència. Les cartes, farcides d’anècdotes personals, ofereixen consells a científics, joves i no tan joves, i a tot estudiant que estigui interessat en la ciència.

Les formigues són els insectes més abundants en els ambients terrestres d’arreu del món. Acompleixen papers importants i, a més, posseeixen els sistemes socials més avançats de tots els animals.
Dibuix de’n R. Rybakiewicz.

L’especialitat de’n E. O. Wilson és l’estudi de les formigues i és ben conegut pel seu paper clau en l’estudi de la sociobiologia. Els exemples del llibre no se n’escapen d’això. Per presentar els seus consells, l’autor utilitza com excusa els detalls la recerca feta per trobar l’avantpassat de totes les formigues, o el descobriment de la formiga més estranya de l’Amazones, anomenada Martialis heureka (martialis perquè mig de broma varen dir que aquell organisme havia de ser de Mart) o el paper de les feromones en les poblacions de les formigues, entre altres estudis.

Les anècdotes que explica són tant treballs finalitzats amb èxit com alguns fracassos. I penso que això és del tot encertat! L’anècdota sobre l’estudi inicial del paper de les feromones és un bon exemple de com funciona la ciència. L’equip de recerca que feia l’estudi va arribar a la conclusió que no es podria identificar la substància que estaven buscant amb els medis que tenien i, per tant, varen abandonar. Tot i així, varen publicar una nota a la revista científica Nature, informant d’un experiment fallit (això no sol passar mai). Gràcies a això i a partir d’aquesta informació prèvia, anys més tard es va esbrinar la raó del fracàs i es va descobrir del que es tractava… i no puc explicar més.

Si llegiu el llibre, a part d’aprendre molt sobre formigues, com he fet jo, coneixereu la visió de l’autor sobre què és la ciència, el procés creatiu i els arquetips de la ment científica. També discuteix si el pensament en grup és la millor manera de crear ciència i quines són les relacions entre els científics. En Wilson acaba les cartes amb uns consells sobre l’ètica científica, de com ens podem equivocar, de com un ha d’admetre els errors de manera honesta, i com el frau no es perdona mai en ciència, mai de la vida!. Cito textualment: “el càstig (per al frau) és la mort professional: l’exili i que mai més se’t torni a tenir confiança”.

A part dels temes que he comentat, n’hi ha un munt més que cal descobrir si us interessa, només dir-vos que tot el llibre traspua la passió i el plaer del descobriment científic i sobretot anima a tota persona inquieta que vulgui seguir una carrera científica. Feu-li una ullada.

(Ah! sí, el tema de les vacances… doncs no patiu, l’autor ho comenta perquè quan estàs en una aventura tan gran com la ciència, sempre estàs rumiant, cada resposta que es troba crea més preguntes i això genera addicció! De fet he tret la frase de context. L’autor diu textualment: “Els científics de veritat no fan vacances. Fan expedicions de camp o aconsegueixen beques de recerca en altres institucions.”)

Contes del mar extraordinàriament petits

Som gegants. Vivim en un món de bellesa invisible que és imperceptible a l’ull humà però quan es mira per un microscopi s’obre un món sorprenent. Per ensenyar-vos aquest món ocult, he trobat un vídeo que mostra l’inesperat ecosistema microscòpic de l’oceà: The secret life of plankton de’n T. Thys. Tot comença amb la història d’un peix.

El peix, que pertany al món del plàncton, explica com de divers és el món en una gota d’aigua, on neixen molts organismes però pocs arriben a adults. Així que explica la seva història des que és una larva fins que es fa adult. Explica la seva època de guarderia i quins són els seus veïns: els juvenils, el zooplàncton, els copèpodes, el krill. Explica quins són els seus depredadors i les batalles que s’hi lliuren amb els enemics. També surt en escena el fitoplàncton, organismes fotosintètics que suren lliures a l’aigua, que són l’aliment bàsic de molts organismes marins. Continua la historia i el peix explica com durant la nit molts com ell mengen i durant el dia tornen a la foscor amb uns companys ben rarets. Fixeu-vos amb els monstres que apareixen. Semblen trets de les pel·lícules d’aliens, o potser és al revés? I fixeu-vos que els organismes són transparents! un dia parlaré d’això.

Colla, després del vídeo m’agradaria que una altra vegada que aneu a la peixateria penseu en la vida que han seguit els peixos abans no arriben a la nostra taula. Una vida errant que és invisible als nostres ulls.

Coneix al teu enemic…i al teu amic!

Tothom sap que el desenvolupament científic i tecnològic d’aquest segle ha avançat principalment gràcies a objectius militars i fa res que he trobat un exemple ben curiós.

Gairebé tots els arbres fruiters i moltes varietats vegetals que mengem necessiten algun insecte per a la pol·linització. Les abelles fan aquesta feina, transfereixen el pol·len d’una planta a una altra i ens aprofitem d’això. En ser tan importants per nosaltres, hi ha investigadors que fan inventari de totes les espècies d’abelles, tant les que participen en les tasques agrícoles però també d’altres, com les que es troben en entorns urbans, per saber que passa amb elles amb situacions de contaminació o, tan sols per conèixer si hi ha espècies introduïdes.

El primer que cal fer en un inventari d’abelles és identificar exactament quines espècies hi ha i el que es feia tradicionalment era caçar-les i enviar-les a especialistes per identificar-les. Ara bé, només es tenien alguns exemplars conservats i cada cop hi ha menys experts que siguin capaços de saber quina espècie és. A més a més, es dóna el cas que moltes espècies d’abelles són molt petites i, fins i tot aquells investigadors amb molta experiència poden mirar amb molta atenció i dir: “sí, això és una abella petita”.

Fa uns anys als US, varen decidir fer un catàleg de fotografies d’espècies per fer l’inventari de les abelles, però de seguida ja van veure que les fotografies que feien no captaven tots els detalls que es necessiten per saber quina espècie és. Necessitàvem un bon sistema de fotografia.

Resulta que l’exèrcit dels US havia ideat un sistema de càmeres per prendre imatges detallades dels insectes que piquen als soldats en llocs llunyans. Penseu que, per exemple, hi ha 80.000 espècies de mosquits al món però només un grapat piquen i transmeten malalties, així que és força útil tenir fotografies de l’enemic sospitós que t’acaba de picar.

L’exèrcit de seguida va veure que se n’havia d’empescar alguna per prendre imatges dels mosquits amb l’ampliació necessària per reconeixe’ls i, és clar, completament enfocats. Quan fas fotografies d’objectes molt petits, només una part de l’objecte queda enfocat, així que varen idear un sistema amb una càmera equipada amb una lent macro, muntada en una plataforma lliscant per prendre diverses imatges que va enfocant diferents punts de l’insecte i el programari digital per ajuntar les fotografies en una única imatge enfocada.

Doncs quan els investigadors de l’inventari de les abelles es van trobar amb els experts de l’exèrcit varen començar a fer les fotos que us he deixat. Primer les fotografies anaven dirigides als experts però que sapigueu que des que els autors han col·locat les fotografies al seu lloc flickr.com, la pàgina s’ha fet ben popular.

Impressionats les fotografies. Semblen éssers d’un altre món.

Quantes espècies hi ha al planeta?

beetle

Nou tipus d’escarabat, l’Arispoda, trobat a Nova Caledònia.

El científic Robert May va comentar una vegada que si ens visités un extraterrestre, una de les seves primeres preguntes seria: quantes formes de vida (espècies) diferents teniu en aquest planeta? I va afegir que ens hauríem d’avergonyir de la nostra millor resposta doncs tant podríem defensar que són més de 100 milions com menys de 3 milions. Quina incertesa!

Conèixer el nombre d’espècies al planeta és una de les preguntes més bàsiques en ciència i a la vegada, una pregunta que molts científics eviten. Tenir una xifra ens permet saber quantes espècies es poden descobrir i quantes ens falta per conèixer. Però és difícil tenir un nombre precís perquè només tenim descrita una petita part de l’inventari de les espècies, només tenim una petita part del món mostrejada i moltes vegades les espècies no estan ben identificades. Per tot plegat, hem de dir honestament: no ho sabem.

Ens hem passat 250 anys classificant i no sabem quantes espècies existeixen? Avui en dia hi ha 1.2 milions d’espècies catalogades però no podem parlar del nombre total de l’inventari. Molts experts opinen que el 86% de les espècies a la terra i 91% de les de l’oceà encara estan per catalogar. Quanta feina! Hi ha qui diu que es necessitarien 7.000 experts per produir un inventari d’espècies d’una hectàrea representativa d’un bosc i fer-ho en un temps raonable.

És clar que hi ha excepcions. És possible tenir un registre on la flora i fauna és ben coneguda. També hi ha grups ben estudiats com els ocells (9.000 espècies), els mamífers (10.000 espècies) i els escarabats (300.000 espècies). Però fixeu-vos que són organismes “grans” i que si ens pregunten quantes espècies d’invertebrats hi ha, ui!, i quins microorganismes hi ha al mar, uf!, i què hi ha en el mar profund, doncs mmhh… Podríem pensar que aquests grups i llocs tenen una alta diversitat però, de fet, no ho tenim documentat. A més a més, potser tampoc tenim diners per fer-ho.

Llavors, com obtenim una resposta (mitjanament satisfactòria)? doncs, tot i la subjectivitat, una de les millors maneres de contestar la pregunta és l’opinió dels experts. Una altra manera de respondre és fer estimes indirectes, amb les dades existents (llistes i llistes d’espècies), amb la proporció d’espècies noves de llocs pocs mostrejats, amb la taxa de descobriment de noves espècies, i amb tot això s’extrapola un nombre, però aquestes prediccions només s’han fet en grups concrets, insectes, animals, fongs, plantes. Alguns treballs han combinat expertesa amb estadística, fins hi tot en el mar. Per tant, el valor total és del tot incert.

Senyor extraterrestre, tenim curiositat per saber quantes espècies hi ha i de fet des d’un punt de vista pràctic necessitem saber-ho perquè el món està canviant. Perquè la humanitat visqui feliç hem de decidir què tenim, què volem conservar i a on, perquè no es pot tenir tot. Ai! i aquí també tenim moltes discussions: què hem de protegir? quina és la diversitat necessària per garantir que els ecosistemes funcionin? I un llarg etc. de preguntes que s’han d’explicar en una altra entrada, però per anar pensant, aquí van algunes preguntes. Protegim espècies com el linx ibèric, l’ós bru, l’àguila imperial ibèrica o el gall fer, però, hem de protegir les 300.000 espècies d’escarabats que hi ha? ens ho podem permetre? què passa si en perdem alguna? la seva funció en l’ecosistema canviaria?

Paraules que entren, paraules que surten i experiments

La llengua és viva.

paraulaEn el TERMCAT hi diu blog: m. [LC] [IN] Pàgina web, generalment de caràcter personal, que té una estructura cronològica que s’actualitza freqüentment i presenta informació o opinions sobre temes diversos. Així que d’acord amb aquest terme, hem d’utilitzar bloguer o bloguera en català. Aquesta decisió va ser presa per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a principis d’aquest any per tancar un debat. L’any 2005 es van adoptar les formes bloc i blocaire però, ara, les han desestimat. Per què? Doncs el terme blog s’ha estès molt més que bloc, s’utilitza en la majoria de mitjans de comunicació i diversos especialistes el defensen.

He estat xafardejant una estona en la finestra neològica del TERMCAT i he vist que hi ha molts termes nous incorporats al català gràcies a la feina de molts experts en diversos àmbits. Fan recerca en aquests termes i els normalitzen. En biologia, ciències de la salut i cirurgia, aquest mes s’han incorporat paraules com bioxip de DNA o matriu de DNA, ciències de laboratori clínic o anàlisis clíniques, clampar, clipar. Hi ha termes nous com fitnes en esport, el cupcake i el sucre llustre en pastisseria, el n-tupla i el n-pla en matemàtiques…Hi ha termes nous en economia, estadística, informàtica, teledetecció, gastronomia japonesa…ui, això no s’acaba mai!

Recordeu el símil de l’altre dia entre la biodiversitat i el diccionari? Doncs la dinàmica del diccionari i la de la diversitat biològica són semblants. A partir d’un reservori paraules, hi tenen lloc experiments d’evolució. Els experiments són la parla quotidiana que alimenten al diccionari: apareixen paraules noves, es modifiquen, se n’eliminen algunes, sobretot les poc utilitzades… I més val, n’hi ha que s’han d’extingir ja! com algunes paraules utilitzades durant molt de temps que estaven en la DRAE. Si la societat canvia, el diccionari també ho ha de fer.

Estaré alerta d’un altre experiment. Diu el TERMCAT que podem utilitzar la forma app en català (de l’anglès application) doncs l’utilitzem constantment. Ara bé, la forma catalana completa és aplicació mòbil i algú també ha proposat d’utilitzar apli. Si apli es difon, i s’usa, potser el veurem més endavant en el diccionari.

Rectificar és de savis

Fa dos dies que parlava dels endosimbionts i explicava l’estratègia del llimac marí que xucla algues per sobreviure durant mesos gràcies a la fotosíntesi dels plastidis “robats” a les algues, i a gaudir del sol!

carousel_1.14197_slug

Elysia timida amb orgànuls fotosintètics d’algues. S. Gould / J. De Vries.

Doncs la ciència avança que dóna gust i el que et penses que és una veritat absoluta, ve algú i la desmunta. És part del joc.

Els “llimacs-energia solar” ens l’han jugada. Contràriament al que es pensava, no està clar que utilitzin les algues com el seu panell solar personal. Un equip d’investigadors ha demostrat i ha publicat avui mateix que els plastidis no només són una font d’energia solar sinó que podrien ser reserves d’aliment de digestió lenta, o sigui, que si cal, també se’ls cruspeixen.

Els investigadors varen bloquejar la fotosíntesi posant els llimacs a la foscor, o bé, amb un fàrmac inhibidor de fotosíntesi. El resultat és que els llimacs poden sobreviure mesos, sense aliment i sense llum, i tan feliços, perquè, a part d’emmagatzemar els plastidis al llarg del cos, quan els hi convé, en temps de penúria, els digereixen.

Això no és tanta simbiosis, eh! i a sobre la llimac s’anomena Elysia timida… tímida?

Secrets de família

arbre

Arbre. E. Tenedor.

Els microorganismes estan presents a tot arreu, a l’aigua, a l’aire, a la terra, fins i tot dins i fora del nostre cos. A la mar, la vida és majoritàriament microbiana i el paper dels microorganismes marins és tan rellevant que ens cal entendre que fan. Ara bé, molts d’aquests microorganismes no creixen al laboratori, i ho tenim difícil per saber quantes espècies hi ha, qui són i com viuen. És un món que sabem que hi és, però no hi podíem arribar-hi d’una manera fàcil.

El microscopi va obrir una nova perspectiva sobre aquesta vida “invisible” i és així que durant el segle XX els investigadors es varen adonar que la diversitat del món dels microorganismes era més gran del que es pensava i per tant l’arbre de la vida, el símbol per explicar les relacions entre els organismes i l’evolució de les diferents espècies, no estava ben representat.

Tot i la microscòpia, molts microorganismes no tenen una morfologia particular que ens ajudin a saber qui són, per tant només s’han investigat, amb gran esforç, algunes especies dels grups existents. Actualment, arribem a conèixer els microorganismes amb la seqüenciació del seu ADN. Tothom coneix la tècnica de seqüenciació, oi? la biologia forense és un camp aplicat molt famós (gràcies CSI!). Comparar la mateixa peça d’ADN dels diferents organismes ens permet saber si són parents. Amb aquestes seqüencies, podem omplir i endreçar l’arbre de la vida. Així que nosaltres, a la feina, fem arbres. Com en una genealogia on es representa un arbre, la soca és un avantpassat i les ramificacions, els seus descendents.

Heu de saber que posar ordre a les branques de l’arbre de molts microorganismes marins no ha estat possible fins ara. Això ha estat possible gràcies a les tècniques moleculars que s’han desenvolupant de tal manera que ara podem desxifrar l’ADN d’una sola cèl·lula. Només d’una! I això és fantàstic perquè moltes algues que ens interessen no creixen al laboratori. De fet no sabem què els hi agrada per viure. Ara, només que pesquem una cèl·lula, ja podem saber qui és. Ah! però no és tot tan bonic com sembla. Les algues tenen entre 10 i 30 micres de diàmetre o, el que és igual, entre 0.01 – 0.03 mil·límetres. El mèrit de tot plegat és agafar una sola cèl·lula viva de 0.02 mil·límetres que, a més, neda! Ah! i aquell dia millor no prendre cafè de bon matí!

Es donava el cas que hi havia tot un seguit de microalgues amb pocs caràcters morfològics que només s’havien observat i classificat al microscopi. L’Albert, un dels estudiants de doctorat del meu grup, va veure que aquestes microalgues, amb noms i cognoms diferents, tenien un “cert aire de família” i es va posar a fer feina. Va aïllar cèl·lules individuals i les va seqüenciar. Ja us podeu imaginar la feinada que és!  Però, quin bon ull! Les microalgues “pescades” es seqüenciàvem per primera vegada i amb les dades a la mà, vàrem ser capaços de construir l’arbre de família. Vàrem veure que les algues eren parents i les relacions de família estaven molt embolicades. De la mateixa manera que es demostra que aquell fill és d’un altre pare, vàrem veure que els noms i cognoms de les especies eren totalment incorrectes. S’havia de posar ordre. Així que vàrem establir la seva nova família i no només això, que com que tot estava tot tan embolicat, també vàrem definir tot el clan familiar!

La troballa ens permet reorganitzar la diversitat de les algues, però, a més a més, el tema és força sorprenent! Les algues no les vàrem pescar en un lloc remot, poc accessible i poc estudiat. No. Les algues són de la costa Mediterrània, una àrea ben estudiada, o això ens pensàvem! Estem molt contents! Tot i així, sabem que el que hem fet és només una gota a l’oceà, així que continuarem amb la feina de resoldre més secrets, que n’hi ha molts!

———————————————————————————————————————————————————————

01/10/2013 Avui em fa il·lusió actualitzar l’entrada. M’ha arribat un article on llegim l’opinió de’n Ramon Margalef de com anomenem les espècies noves. Precisament parla del Ceratoperidinum margalefii (=yeye), un dels organismes que està inclòs en la nova família caracteritzada i que, de fet, ell va definir inicialment. Vegeu el paràgraf on R. Margalef parla amb en F. Español (pàgina 14):

“Molta gent creu que descriure espècies noves i sobretot, batejar-les, és el súmmum per a un zoòleg. La tria dels noms probablement vol dir alguna cosa sobre la personalitat del naturalista. Linné escriu de com s’han d’escollir i de com no s’han d’escollir els noms, i tots recordem el seu rebuig dels noms massa llargs (“sesquipedalia”). Jo vaig descriure un Ceratoperidinium yeye, per veure substituït el yeye per un margalefi per un altre autor, amb l’argument tècnic de que no havia donat una descripció en llatí, però notant també que l’epítet no era seriós. I què és seriós? Coccothraustes coccothraustes igual pot suggerir un ocell que un grup de rock. En un treball sobre plàncton del Oceà Índic, veig que allí hi ha un copèpod que es diu Bestiola similis. Llongi Naves fou també diguem, pintoresc en donar noms. I vos?”

Un altre secret de família que no coneixia!