Els científics de veritat no fan vacances

Els científics de veritat no fan vacances.” Aquesta és una de les reflexions que fa en E. O. Wilson a Cartes a un jove científic. El biòleg americà, després de seixanta anys de recerca i docència, explica en el seu llibre els reptes i les recompenses que pots esperar d’una vida dedicada a la ciència. Les cartes, farcides d’anècdotes personals, ofereixen consells a científics, joves i no tan joves, i a tot estudiant que estigui interessat en la ciència.

Les formigues són els insectes més abundants en els ambients terrestres d’arreu del món. Acompleixen papers importants i, a més, posseeixen els sistemes socials més avançats de tots els animals.
Dibuix de’n R. Rybakiewicz.

L’especialitat de’n E. O. Wilson és l’estudi de les formigues i és ben conegut pel seu paper clau en l’estudi de la sociobiologia. Els exemples del llibre no se n’escapen d’això. Per presentar els seus consells, l’autor utilitza com excusa els detalls la recerca feta per trobar l’avantpassat de totes les formigues, o el descobriment de la formiga més estranya de l’Amazones, anomenada Martialis heureka (martialis perquè mig de broma varen dir que aquell organisme havia de ser de Mart) o el paper de les feromones en les poblacions de les formigues, entre altres estudis.

Les anècdotes que explica són tant treballs finalitzats amb èxit com alguns fracassos. I penso que això és del tot encertat! L’anècdota sobre l’estudi inicial del paper de les feromones és un bon exemple de com funciona la ciència. L’equip de recerca que feia l’estudi va arribar a la conclusió que no es podria identificar la substància que estaven buscant amb els medis que tenien i, per tant, varen abandonar. Tot i així, varen publicar una nota a la revista científica Nature, informant d’un experiment fallit (això no sol passar mai). Gràcies a això i a partir d’aquesta informació prèvia, anys més tard es va esbrinar la raó del fracàs i es va descobrir del que es tractava… i no puc explicar més.

Si llegiu el llibre, a part d’aprendre molt sobre formigues, com he fet jo, coneixereu la visió de l’autor sobre què és la ciència, el procés creatiu i els arquetips de la ment científica. També discuteix si el pensament en grup és la millor manera de crear ciència i quines són les relacions entre els científics. En Wilson acaba les cartes amb uns consells sobre l’ètica científica, de com ens podem equivocar, de com un ha d’admetre els errors de manera honesta, i com el frau no es perdona mai en ciència, mai de la vida!. Cito textualment: “el càstig (per al frau) és la mort professional: l’exili i que mai més se’t torni a tenir confiança”.

A part dels temes que he comentat, n’hi ha un munt més que cal descobrir si us interessa, només dir-vos que tot el llibre traspua la passió i el plaer del descobriment científic i sobretot anima a tota persona inquieta que vulgui seguir una carrera científica. Feu-li una ullada.

(Ah! sí, el tema de les vacances… doncs no patiu, l’autor ho comenta perquè quan estàs en una aventura tan gran com la ciència, sempre estàs rumiant, cada resposta que es troba crea més preguntes i això genera addicció! De fet he tret la frase de context. L’autor diu textualment: “Els científics de veritat no fan vacances. Fan expedicions de camp o aconsegueixen beques de recerca en altres institucions.”)

La primavera, el pol·len altera

Aquesta setmana he sentit i llegit la mateixa notícia de maneres ben diferents. Aquí van els titulars: “Els experts preveuen una primavera «d’alt risc» per l’elevat nivell de pol·len” (324.cat); “La primavera es presenta a Catalunya sense alts nivells de pol·linització” (El Periódico); “El xiprer desferma les al·lèrgies” (Segre); “La primavera respectarà els al·lèrgics” (El Punt Avui). De fet algun medi se n’ha adonat: ”Per un consens de la premsa en deferència als al·lèrgics” (Ara), però tot i així, aiiii!

Doncs que sapigueu que vaig tenir la sort de treballar amb els experts de pol·len de Catalunya de la Universitat Autònoma de Barcelona (Departament de Biologia Animal, Biologia Vegetal i Ecologia) durant uns anys. Aquests investigadors són gent molt seriosa i els seus estudis estan recollits a la XAC, la Xarxa Aerobiològica de Catalunya. La XAC serveix per saber quins nivells de pol·len i espores de fongs hi ha a l’aire i els que poden produir al·lèrgia. Voleu saber quina és la predicció dels nivells de pol·len a Catalunya aquesta setmana? A la xarxa hi trobareu la previsió i la seva dinàmica al llarg de l’any i, no, aquest any no hi ha més pol·len del que toca!

Senyors periodistes, si us plau, connecteu-vos a la xarxa! fins i tot hi ha una apli de mòbil!

Però a part del missatge anterior, la meva intenció és que no us quedeu només la part negativa del pol·len. Primer, us he deixat unes imatges de microscòpia electrònica dels grans de pol·len a veure si us agraden les formes.

Després, explicar que l’objectiu del pol·len no és produir al·lèrgies, l’objectiu de cada un dels milers de milions de grans de pol·len que volten per l’aire és trobar l’òvul, la futura llavor, d’una altra planta de la mateixa espècie. El gra de pol·len intenta iniciar un recorregut per arribar a l’òvul, si el pol·len cau sobre una espècie de planta equivocada, no hi ha fertilització, però de tant en tant  si que troba la seva espècie i llavors es desenvoluparà una llavor.

Hi ha moltes plantes que són testimoni d’aquesta loteria. En aquestes plantes, es varen desenvolupar sacs de pol·len que esclaten i impulsen els grans cap l’exterior i, a la vegada, els grans de pol·len varen evolucionar amb ales en forma de globus o altres extensions perquè la brisa els atrapi. Va tenir èxit, però la poca precisió en el transport obliga a produir pol·len en grans quantitats. És una manera, però…què deu tenir més probabilitats d’èxit? deixar el pol·len en mans del vent o intentar que sigui transportat per animals d’una flor a una altra? Així que algunes plantes varen començar a produir pètals atractius que atreien animals que, accidentalment, portaven el pol·len a les plomes i a la pell. I les plantes amb pètals es varen veure afavorides al llarg de l’evolució així que varen aparèixer molts colors i fins i tot les plantes varen començar a produir nèctar per tenir esquers addicionals. I com és l’evolució que els ocells varen desenvolupar pics llargs per arribar al nèctar, les arnes, abelles i mosques varen desenvolupar boques particulars i varen aparèixer llengües enganxoses en els ratpenats. La vida era una possibilitat remota i va funcionar.

Salze. M. Oeggerli.

Aquí deixo la fotografia de pol·len que més m’agrada.

Rectificar és de savis

Fa dos dies que parlava dels endosimbionts i explicava l’estratègia del llimac marí que xucla algues per sobreviure durant mesos gràcies a la fotosíntesi dels plastidis “robats” a les algues, i a gaudir del sol!

carousel_1.14197_slug

Elysia timida amb orgànuls fotosintètics d’algues. S. Gould / J. De Vries.

Doncs la ciència avança que dóna gust i el que et penses que és una veritat absoluta, ve algú i la desmunta. És part del joc.

Els “llimacs-energia solar” ens l’han jugada. Contràriament al que es pensava, no està clar que utilitzin les algues com el seu panell solar personal. Un equip d’investigadors ha demostrat i ha publicat avui mateix que els plastidis no només són una font d’energia solar sinó que podrien ser reserves d’aliment de digestió lenta, o sigui, que si cal, també se’ls cruspeixen.

Els investigadors varen bloquejar la fotosíntesi posant els llimacs a la foscor, o bé, amb un fàrmac inhibidor de fotosíntesi. El resultat és que els llimacs poden sobreviure mesos, sense aliment i sense llum, i tan feliços, perquè, a part d’emmagatzemar els plastidis al llarg del cos, quan els hi convé, en temps de penúria, els digereixen.

Això no és tanta simbiosis, eh! i a sobre la llimac s’anomena Elysia timida… tímida?

Bota o bata

Sembla que hi ha una segregació conceptual en els estudis de Biologia que ve de temps immemorial: els biòlegs de “bota” i els de “bata”.

es1

“Bota” (=aleta). P. Garcés.

Quan vaig arribar a la Universitat, em vaig adherir a la tribu de la “bota”, els que, amb vocació naturalista, anàvem a buscar plantes i animalons al camp. Al penúltim curs de carrera, vaig agafar l’especialitat de Botànica i es va formar una petita colla dins d’un campus gegantí. Érem 15 estudiants a les classes d’especialitat. En algunes classes massificades ens ajuntàvem amb la colla de Fonamental, els de la “bata”, i encara que tots fèiem les mateixes pràctiques de laboratori, uns parlaven de tècniques avançades i incomprensibles i dominaven la bioquímica, i els altres parlàvem dels mecanismes d’adaptació de les plantes als incendis mediterranis. Amb el temps, però, i submergida al món laboral, jo ja havia difuminat aquesta dicotomia i em trobo molt còmoda dins d’una situació intermèdia, perquè tot i definir-me inicialment com a “bota”, durant molts anys he hagut d’aprendre molt de la “bata”. En el meu cas, les dues biologies han convergit.

Això no passaria d’anècdota, sinó fos que en l’últim curs que he assistit d’alumna, quan ens varen presentar, va haver un company molt jove que va començar per definir-se com a biòleg de “bota” i ho va dir amb un sentiment gremial considerable. Per una estranya raó tots vàrem seguir amb les definicions col·loquials en les nostres presentacions. Potser la meva percepció era equivocada? Serà que de tant en tant surt ens surt la vena?. És clar, si et fan triar entre blanc i negre… però, llavors, aquella separació ha arribat avui en dia? existeix aquesta dualitat entre el estudiants de grau? hi ha un excés d’especialització en els estudis? Doncs sí, aquesta setmana he comprovat que la separació és actual i la dualitat no és exclusiva del grau de Biologia. Per exemple, en el grau de Ciències Ambientals, la dualitat col·loquial és “camp” o “tecnologia”. I a més, els estudiants pensen que la seva opció marcarà el seu futur.

lab

“Bata”. P. Garcés

És obvi que les dues visions existeixen doncs estan adaptades a estudiar diferents nivells d’organització de la vida, i si hi penso amb calma hi trobo diferencies rellevants amb els conceptes, mètodes, temes d’estudi i en l’aplicació dels coneixements obtinguts. La “bota” vol entendre la diversitat dels organismes i les seves funcions, aborda l’estudi de les poblacions i comunitats i s’interessa per les interaccions ecològiques i evolutives. La “bata” tracta del funcionament dels sistemes biològics, com els processos cel·lulars i el genoma, i s’ajusta molt bé a l’estudi fi de la fisiologia dels organismes.

Però de debò que són camins tan separats per arribar a l’objectiu comú d’entendre la vida? La “bota” realitza estudis descriptius per a l’estudi de la natura. Quan aquests estudis es fan a grans escales al llarg d’un gradient podem esbrinar patrons existents. Si els paràmetres biològics i ambientals que escollim per a l’estudi són els adequats podem relacionar-los i deduir els processos que generen els patrons observats. Però, no podem comprovar, doncs per comprovar són indispensables els estudis experimentals. Això ho fa molt bé la “bata”. La “bata” replica processos, realitza comprovacions i per això domina la manipulació en condicions de laboratori on es repeteixen els processos que ens interessen. I, llavors, la informació detallada sobre els processos ens ajuda a comprendre com es formen els patrons.

Sembla raonable admetre una certa dualitat entre els dos camps de la biologia però també hi trobo connexions conceptuals i metodològiques. La descriptiva dels patrons i els processos de la “bota” no són suficients de per si. Si volem entendre els mecanismes i la magnitud dels processos hem de proposar hipòtesis i dissenyar experiments per comprovar-les. Precisament les preguntes plantejades des de l’observació de la natura necessiten ser respostes amb la manipulació experimental, tan en condicions de laboratori com al camp. Un cop entenem els mecanismes fins, podem tornar al camp i comprovar la seva rellevància i magnitud. Ambdues aproximacions són necessàries i una complementa a l’altra.

Podem rebre visions particulars de la biologia en funció del tipus d’escola i de l’especialització que triem en la nostra formació. Però a la fi, en moltes sortides professionals, hi ha diferents situacions intermèdies molt interessants. No cal preocupar-se molt del que es tria durant el grau. Tot serveix. El que cal és gaudir de cada opció, aprendre i, sobretot, cercar connexions entre les diferents visions. És més enginyós, original i divertit. Així que jo prefereixo canviar de roba i sabates de tant en tant.