Sexe, mentides i ibuprofèn

Escolto una notícia a la radio: “un estudi científic assegura que l’ibuprofèn podria augmentar la nostra esperança de vida una dotzena d’anys”.

Busco per internet i els titulars varien:

• Ibuprofèn com a medicina antienvelliment
• Ibuprofèn, la nova clau per viure més
• L’ibuprofèn allarga la vida útil de diverses espècies
• L’ ibuprofèn allarga la vida de llevats, cucs i mosques

Estalvio posar la font de cada frase. Aquí l’article científic.

Alguns científics s’emocionen amb la idea de sortir als mitjans de comunicació. Està molt bé que la premsa mostri la importància de la recerca dels investigadors. Però també passa que els mitjans escampen a bombo i platillos les descobertes de manera incorrecta. Un estudi amb cucs i mosques de laboratori pot acabar amb les afirmacions d’abans. Pitjor encara, un descobriment exagerat, sobretot en les àrees relacionades amb la salut humana, pot confondre als lectors, alguns dels quals poden acabar canviant el seu comportament basant-se en una informació confusa.

No assenyalo als periodistes. Potser la mateixa institució ha enviat una nota de premsa del descobriment científic amb un text exagerat. Potser el bombo l’ha començat els mateixos científics. Ningú se n’escapa. I és una cadena, on els missatges incomplets acaben en notícies inadequades. I perduts en tot això, els lectors, que estan al final d’aquesta cadena i que no saben com es fa l’experiment, desconeixen quin és l’engany.

Cada dia, els periodistes i els bloguers graten muntanyes d’investigació científica per trobar un treball rellevant i per informar-ne. Els comunicats de premsa de revistes científiques i institucions ajuden als periodistes a entendre els aspectes més destacats dels treballs. Els comunicats són resums dels estudis científics, pensats per explicar l’impacte i el potencial de la descoberta i utilitzen un llenguatge senzill per explicar els detalls tècnics, que de fet ja es troben publicats en l’article de la revista en si. Idealment, els periodistes, després de veure un comunicat de premsa, haurien de llegir l’article científic original, potser fins i tot altres articles relacionats i a continuació, entrevistar els autors del treball i accedir a altres experts en la matèria.

Això, en un món ideal.

I això, és el que passa a la realitat: “Aprendre noves paraules activa les mateixes àrees cerebrals que el sexe“.

Però, és clar, hi ha molta competència i és fàcil, si vols acaparar l’atenció del lector, que la notícia acabi amb una exageració, grans declaracions o conclusions cridaneres. Ja no dic si surt la paraula “sexe” a la notícia.

Avui també he après que hi ha tres tipus d’exageracions:

• Consells. Per exemple: “deixar de menjar ous o beure més cafè fa que…” però l’estudi científic no ho indica.
• Reivindicacions. Per exemple: “l’estrès causa les hemorroides”, quan de fet l’estudi només mostra que l’estrès s’associa amb les hemorroides.
• Troballes relacionades amb la salut humana, quan en realitat l’estudi s’ha dut a terme en rates, ratolins o cèl·lules.

Sembla que algunes exageracions surten dels mateixos científics, per l’entusiasme quan es publica un treball i aconsegueixes l’atenció de la premsa. Sona emocionat sortir als medis, és una cosa humana normal, oi?. També pot ser que els gabinets de premsa no siguin experts en els estudis científics, però em sembla que no hi ha excusa perquè acabin les notícies d’una manera incorrecta. Tothom s’ho ha de prendre més seriosament. Els investigadors, els gabinets de premsa i tothom que informi al públic.

Ah, sí! He utilitzat la paraula sexe en el titular. No m’ho tingueu en compte!