A l’estiu, taurons i rajades

No ho entenc. Ens agrada anar al bosc i veure tota classe d’animalons i ens sembla que veure’ls és estar en plena natura i gaudir-la de debò. Ara bé, anem a mar i ens espanten les aparicions de tintoreres i rajades petites a pocs metres de la costa. Fins i tot aquesta por ha fet que els municipis on s’ha vist els animals hagin hissat la bandera vermella a les platges aquest estiu.

Potser sí que fan por, potser és que tenen mala fama, però el que s’ha de saber és que no som part de la dieta de les tintoreres i les rajades no són perilloses per a l’home. I mireu, sempre n’hi ha hagut d’animals al mar!

20091118-DSC_5272

Si voleu saber més d’aquests animals visiteu la col·lecció biològica de l’Institut de Ciències del Mar (CSIC) de Barcelona.

És curiós com els homes interpretem la natura i creiem que ens en podem sostreure. I no només això, sinó que demanem a l’administració una mena de proteccionisme exagerat. Si anem al bosc i no coneixem un bolet o sospitem que pot ser tòxic, no l’agafarem, oi? Prendre aquesta decisió és una responsabilitat nostra i el que cal és que aquesta decisió es basi en un coneixement de la natura. Com aconseguim aquest coneixement? Doncs en una població cada cop més urbanita, el que ens cal és estar amb contacte directe amb la natura per estimar-la i conèixer-la.

Una recomanació i reflexió per a tots aquest estiu: aneu a la platja, poseu-vos unes ulleres i observeu, hi ha petites meravelles per descobrir a sota l’aigua i potser us adonareu que som nosaltres els que envaïm el medi natural dels organismes.

261956_1959633522186_6534769_n

Aficionar-se a la ciència

La investigació implica equips de científics que col·laboren arreu del món. Ara bé, cada cop més hi ha ciutadans interessats que participen en projectes científics. És la ciència ciutadana.

Un dels projectes pioners de ciència ciutadana és el SETI@home, on milions de voluntaris participen en la recerca de vida extraterrestre (SETI són les sigles de “Search for Extraterrestrial Intelligence”). Hi ha qui classifica galàxies i busca planetes voluntàriament en el Galaxy Zoo. Hi ha qui treballa per entendre la biodiversitat del seu entorn en el BioBlitz. Hi ha qui participa en la catalogació de les formes en què les persones juguem amb els nostres gossos, només cal enviar vídeos a Play with your dog. N’hi ha molts de projectes arreu del món, mireu aquí. A casa nostra també hi ha projectes molt interessants, com el seguiment de la nidificació dels ocells amb el projecte Nius gràcies a les observacions obtingudes des de Catalunya i illes Balears o l’Atrapa el tigre on es pot participar en el mapa de distribució del mosquit tigre i en l’estudi de la seva dispersió.

observacio

Tens curiositat? t’agrada observar? no t’ho pensis més i participa!

En temes marins hi ha força iniciatives i com que ja se sap que tinc predilecció pel plàncton, només cal recordar que sense plàncton no hi ha vida a l’oceà. Així que primer de tot es pot aprendre a classificar plàncton de diferents profunditats i ajudar a identificar mostres. Un cop sabem que hi ha, podem anar més enllà. Una de les preguntes clau entre els ecòlegs marins d’arreu del món és si el fitoplàncton augmenta o disminueix degut als canvis de les temperatures superficials del mar com a conseqüència del canvi climàtic. Uns diuen que disminueix, els altres diuen que no. Hi ha molta controvèrsia perquè no tenim totes les dades per esbrinar-ho i no és fàcil obtenir dades de l’oceà. Què es pot fer? Una manera de mesurar la quantitat del fitoplàncton a la columna d’aigua és amb el disc de Secchi, que és segurament l’instrument científic més simple mai inventat. La peça és un disc blanc de 30 cm de diàmetre que es lliga a una cinta mètrica i es fa baixar per la columna d’aigua. La profunditat a la qual el disc desapareix de la vista és una mesura la transparència de la columna d’aigua. Com més ràpid desapareix de la vista, més fitoplàncton hi ha. Tenir moltes dades d’arreu podria resoldre una bona discussió i és per això que els ciutadans científics poden donar un cop mà participant en el projecte Secchi disc.

Ara, si us agraden les especies marines un pèl més grans, a veure que us sembla això. Es coneix que el nombre de espècies diferents en un ecosistema dóna una idea dels patrons de biodiversitat. Ara bé, només el recompte de les especies és una forma grollera d’entendre la diversitat. Si tenim informació sobre les característiques de les especies, el que mengen, com es mouen, on viuen, podem entendre què és el que les diferencia i com interaccionen. Com obtenir aquestes dades? Doncs més de 100 bussos voluntaris han estat prenen dades que han permès observacions impossibles per als equips de busseig científic: 4000 transsectes de 2000 llocs d’arreu del món. Les dades han estat recollides amb el programa de ciència ciutadana Life Survey Reef i els resultats s’han publicat recentment. Ara, aquest programa està donant formació de busseig arreu del món!

Si us sembla que aquests projectes estan lluny i us agrada el mar, sabeu els noms de moltes espècies marines i us agradaria publicar les vostres observacions, feu el tafaner a Observadors del Mar i animeu-vos! Amb l’ajuda de molts científics aficionats /ades es pot moure el coneixement cap endavant. Jo n’estic convençuda.

Tallar o arrencar

IMG_5865

Ull! que hi ha bolets d’efectes al·lucinògens! No perdeu l’enteniment!

El món es divideix entre els boletaires que tallen els bolets i els que els arrenquen. Jo he après dels meus avis que els bolets es tallen. És millor tallar que arrencar? Si, és millor, perquè si no hi ha micelis sans, no hi ha bolets.

Qué és el miceli? Els fongs tenen un sistema filamentós de creixement, que són tubs que penetren en el sòl per buscar l’aliment, absorbir i transportar les substancies orgàniques. Són les hifes. Amb humitat, les hifes creixen, es ramifiquen i formen una veritable xarxa, com una teranyina, és el miceli.

Com es reprodueix el miceli? en la majoria de fongs, el miceli és la part de l’organisme que creix vegetativament. En un moment donat, entra en el cicle que produeix espores. Els bolets que recollim són les estructures visibles del miceli que produeixen les espores. Els bolets sobresurten i estan adaptats a dispersar-les a la capa d’aire, que se les emporta ben lluny. És un disseny de dispersió de màxima eficàcia.

A més a més de tot això, cal saber un altre punt rellevant.  La majoria de bolets que recollim són micorízics, que vol dir que els micelis estableixen relacions amb altres éssers vius, com les arrels dels arbres. En grec mýkes vol dir bolet i rhíza vol dir arrel. Ja sabeu on trobem rovellons i pinetells, oi? A les pinedes. Rovellons, pinetells, llenegues, tofones són totalment dependents d’aquestes associacions. I de fet, els processos que s’estableixen no es coneixen molt bé. Oi que no es coneix com es fan els rovellons? A casa nostra, qui esbrini la manera de produir-ne, es forra… bé, no em desvio.

Així doncs, arrencar un bolet vol dir que trenquem els micelis, que poden quedar afectats i per tant la seva complexa xarxa. Si a més a més, tens una relació amb altres tipus d’organismes, la cosa es complica encara més i pot suposar un impacte més general. Si tallem el bolet, la resta del peu del bolet es reincorpora al reciclatge de la xarxa del fong i minimitzem l’impacte.

Les societats de micologia recomanen que cal respectar els micelis. Per què els boletaires van a caçar bolets al mateix lloc cada any i localitzen de seguida les rovelloneres o les llenegueres? Els micelis no es veuen però hi són. Si un fong creix al laboratori en una placa de petri, el miceli creix en forma circular. Si li donem temps a envellir, començarà a morir per la part central i prendrà una forma d’anell. Aquesta és la forma que trobem a la natura, són els erols de bolets. Els micelis persisteixen, i per tant, els bolets surten al mateix lloc quan les condicions són favorables.

Ara, que ja hem rumiat sobre si tallar o arrencar, tenim un altre dilema d’un nivell diferent. Els catalans som un poble amb bon coneixement popular sobre els fongs, tenim més de 400 noms populars per anomenar els bolets. Hi ha tradició de recol·lecció, de consum i de cuina! A casa meva, després de les primeres pluges de tardor, tothom es posa nerviós. Ens posem a calcular i pensar quin és el cap de setmana propici per anar a buscar bolets (és que els pixapins només podem anar a caçar bolets el cap de setmana). Hi ha molta afició i això ens planteja una bona discussió, s’hauria de cobrar una taxa als boletaires?

Que si el bosc és privat, que si el bosc és públic… Si és un bosc privat, el propietari està en el seu dret en cobrar una taxa, però si és públic el tema és opinable. Jo penso que no, però si anar a caçar bolets es converteix en un negoci per alguns, si no es respecta el bosc, doncs haurem de pensar sistemes com el que han establer a la Val d’Aran, el carnet de boletaire!

Si tothom cuida el que és de tots, doncs benvingudes les passejades pel bosc i anar a caçar bolets! Apa, me’n vaig a sopar, una truiteta de camagrocs!  mmmhhh!

L’embolic del sexe

1098185_556505677731006_528136385_n

La parella. Q. Dasquens.
http://quimdasquens.blogspot.com.es/

Penseu que discutir amb el sexe contrari és complicat? Imagineu tenir 7 sexes i 21 combinacions possibles!

La Tetrahymena thermophila és un ciliat que té 7 sexes. Per tant, una cèl·lula d’un sexe de la Tetrahymena pot aparellar-se amb individus de qualsevol dels altres set tipus amb excepció del seu propi. Els fills no han de tenir el mateix sexe que el dels pares i poden ser qualsevol dels set. Definir el sexe en la majoria dels animals sol ser senzill. Un ésser humà amb dos cromosomes X és femení, mentre que XY és masculí i ja sabem com i qui decideix això. Però el ciliat en qüestió té un sistema ben diferent que s’acaba de descobrir. Cada cèl·lula de Tetrahymena conté versions dels set gens que corresponen al tipus d’aparellament: I, II, III, IV, V, VI i VII. Després de la fertilització, es tria el sexe del fill d’una manera sorprenent. De totes les versions dels gens que governen el tema, només un parell es fusionen i formen un gen complet i funcional. Les altres sis versions s’eliminen. Això requereix programació i reordenació d’ADN, o sigui: copia, enganxa, mou, retalla i esborra. Caram!

Ara bé, hi ha qui no es complica la vida! Algunes espècies de rotífers, un grup d’animals microscòpics aquàtics, han sobreviscut durant milions d’anys sense sexe. De fet el sexe en biologia és una paradoxa: té un alt cost, el de produir un mascle, i és complicat i perillós, buscar parella pren temps i energia i té riscs. I després de tot, l’aparellament podria ser infèrtil! Per què prendre’t la molèstia? Doncs perquè malgrat el cost, es creu que les espècies amb reproducció sexual persisteixen en el temps, mentre que les que només tenen reproducció asexual s’extingeixen ràpidament. La combinació de l’ADN d’ambdós pares crea la diversitat genètica que les poblacions necessiten per adaptar-se a l’ambient que les rodeja (recordeu la Reina Roja?). O sigui, no hi a cap avantatge a no tenir sexe, evolutivament parlant, és clar.

Així doncs, com és que els rotífers no han desaparegut? Hi ha més de 460 espècies i han aconseguit sobreviure al llarg del temps. Com aconsegueixen diversificar-se sense sexe?. S’ha descobert que el genoma de la Adineta, un rotífer, és incompatible amb processos sexuals com la meiosis, però el genoma conté una quantitat insòlita de ADN d’altres organismes. Aquest ADN podrien ser gens “robats” a d’altres organismes! Ja és coneguda la transferència horitzontal de gens en els bacteris, doncs els gens poden saltar fàcilment d’un a l’altre, però és molt estrany la transferència horitzontal en animals. Potser aquesta fracció ajuda a mantenir les poblacions genèticament diverses i adaptables?

Desprès d’aquests dos casos extrems, les algues no són ni tan simples ni tan complicades. Per exemple, les diatomees es divideixen sobretot asexualment i només en moments concrets entren en el cicle sexual. L’avantatge del sexe en les diatomees no és només aconseguir recombinació genètica, n’hi ha un altra. Quan creixen hi ha una reducció de mida i de tant crèixer poden arribar a una mida tant petita que la població es mor. La manera de recuperar la mida normal és la reproducció sexual. Així que, en el laboratori, les diatomees aïllades, solitàries i sense creuar es moren, perquè necessiten trobar la seva parella!

Bestieses

Trobo que hi ha un munt de noticies protagonitzades per bèsties aquest estiu.

Llegeixo que han descobert i batejat un nou mamífer, mig gat, mig ós, l’olinguito (Bassaricyon neblina). L’animal ja es coneixia, però no s’havia reconegut com una espècie a part. Es veu que un equip d’investigadors va romandre als Andes equatorians durant setmanes i van veure l’olinguito en el seu hàbitat natural. L’equip va traçar la distribució geogràfica de l’animal, va reorganitzar l’arbre de família amb la seqüenciació de l’ADN, i van examinar els seus ossos. Amb tot plegat varen considerar anomenar espècie nova. Això em fa pensar amb una entrada nova pel setembre (algues, seqüenciació i grups nous!).

Segueixo. Uns pescadors varen recuperar un calamar de 80 quilos a Astúries. És clar, des de fa molts anys, els exemplars d’Architeuthis són tema de conversa a la zona. Hi ha calamars gegants en els caladors propers als canons submarins de Llanes, Llast i Avilés. Recordo un exemplar de 114 quilos de pes i 10 metres de longitud exposat a la entrada de la Universitat d’Oviedo. Es tracta d’una femella immadura, d’un any i mig, trobada al 2001. Recordeu que els calamars gegants donaven lloc a mites? Són criatures extraordinàries i fugisseres i les expedicions finançades per filmar-les en viu havien donat molts pocs resultats. Per primera vegada, aquest any s’ha aconseguit una filmació d’un exemplar en el seu medi natural en aigües del Japó.

Segueixo llegint. Sembla que hi ha polèmica sobre els óssos panda xinesos del zoo d’Edimburg, doncs s’està discutint si seran britànics o escocesos en cas d’independència? No serà que fem bullir massa l’olla? Potser que els tornin a la Xina! I parlant de Xina, una de bona, en un zoo xinès havien disfressat un gos de lleó. El zoo anunciava una atracció principal, els lleons africans, però en realitat eren mastins tibetans! El rei de la selva borda? Els va enxampar, és clar!

Una altra de bona. A Dinamarca han trobat un peix piranya, el tambaqui, originari d’Amèrica del Sud, aficionat a mossegar els testicles dels banyistes mascles i per tant s’aconsellava anar amb banyador cenyit. I jo pregunto, com ha arribat a les aigües de Dinamarca un peix originari d’Amèrica del Sud? Però sembla que no és un cas aïllat d’introducció d’espècies. Una pitó albina es va escapar a Riells i Viabrea. Aquesta serp amb taques blanques i grogues és originària d’Àsia. I em torno a fer la pregunta, com és que un animal d’Àsia campa per La Selva? (La Selva, comarca de Catalunya). Per sort aquesta pitó no té verí, només mata les seves preses per constricció, i menja mamífers petits com rosegadors. Després he llegit que la varen trobar morta, tot i haver posat imaginació. Es veu que varen fer servir un gos coniller per trobar-la però també varen llançar guix al carrer amb l’objectiu de veure si la pitó el travessava i hi deixava la marca.

IMG_1261

Muda de serp.

Us imagineu l’escena? doncs, la noticia bèstia de l’estiu de casa meva és que he trobat la muda d’una serp al jardí. Concretament 90 cm de pell de serp! He de llençar guix pel patí? Espero que la nova veïna se’n vagi al bosc del costat i trobi un lloc per viure! No me la vull trobar!

I ja no cal comentar més notícies, perquè, tot i que els animals donen de si a l’estiu, la fauna humana continua protagonitzat les notícies més bèsties.

Viure de l’aire del cel

IMG_5103

Pinguicula longifolia al Canó de l’Añisclo.

He trobat el paradís de les plantes carnívores! La Pinguicula longifolia creix ben feliç a les parets verticals calcàries del Canó de l’Añisclo, un lloc ombrívol, humit i ben xulo.

La planta és endèmica dels Pirineus i està inclosa en el catàleg d’espècies amenaçades d’Aragó, però en el Canó hi ha milers d’exemplars escampats per les parets. On la roca regalima aigua, allà hi trobes varies plantes.

Les fulles llargues i de color verd tenen un mucílag enganxós que atrapa de manera passiva mosques, mosquits, papallones. Quan un insecte toca les fulles, hi queda enganxat. A l’Aragó li diuen “atrapasmoscas”. Els insectes li serveixen com a complement del que obté del sòl, que deu ser ben poc.

IMG_0727

Paret calcària on creix la Pinguicula. Canó de l’Añisclo.

El més divertit és que la planta proporciona aliment a altres animals. Hi ha una formiga que li “roba” els insectes atrapats a les fulles i també hi ha un àcar que viu a sobre d’ella. Per si en voleu saber més, he trobat una web només dedicada a aquest gènere.

Tot i que és estiu i sembla que és quan captura més preses, no hi havia “plantes” amb flor. S’haurà de tornar!

Al mar hi ha meduses, krakens i sirenes

Al llarg del temps, al mar, hi ha hagut monstres marins, criatures mítiques i fantàstiques, éssers prodigiosos i, moltes vegades, de grans dimensions. Aquests éssers poden ser viscosos, enganxosos, mucilaginosos, gelatinosos, semitransparents, amb escames, tentacles i múltiples braços. Molts d’ells ataquen als homes. Hi ha monstres que són reals, n’hi ha que són ficticis, i altres que poden haver estat exageracions de criatures reals com les balenes i els calamars gegants. La qüestió és demostrar que existeixen, conèixe’ls i saber que fan.

Per exemple, el kraken és un monstre marí, similar a un pop gegant, que viu al fons del mar. Ara sabem que és fictici però durant molt de temps es va creure que era una criatura real. Es veu que fins hi tot en von Linné l’havia inclòs dins l’ordre dels cefalòpodes on hi encabim els pops, els calamars i les sípies. Claríssimament aquest monstre ha estat una exageració d’alguna d’aquestes criatures reals.

Jo pensava que les sirenes també eren fictícies, però tinc un dubte amb una que vaig veure a Copenhaguen. No, no em refereixo a l’escultura de bronze a la badia del port. El que vaig veure va ser un ésser amb cos de dona i cua de peix. Malauradament l’ésser no estava viu, i aquest exemplar no ens donarà molta informació.

copenhagen 2006

Possible esquelet de sirena. J. Camp, 2006.

Ah sí! les meduses. Sempre hi ha hagut meduses al mar, van aparèixer fa 500 milions d’anys. Tenim la percepció que hi ha més meduses als oceans, però hi ha anys que n’hi ha més, hi ha anys que n’hi ha menys i sembla que això correspon a cicles naturals. Mentre hi hagi qüestions que no es coneixen, les investigarem. Recomanació final lògica: si trobeu meduses a la platja, esbrineu quina és i si és perillosa, eviteu un contacte dolorós amb aquesta criatura.

La meva família i altres animals

IMG_1646

Sabeu quin cotxe és?

La part masculina de la meva família té el gen “del motor” i és, inequívocament, dominant. Si miren les peces d’un motor són capaços d’esbrinar si la màquina sencera corre molt, si és eficient, si és un sport-back o un familiar, si té molt de manteniment, quan consumeix. Si veuen la suspensió i l’amortidor, saben dir si és un model per anar per carretera o és un 4×4. Mirant la forma del cotxe o de la moto, saben quina marca és i fins hi tot es coneixen l’evolució dels models! A més, si veuen l’equipament, li posen un preu i l’encerten. Són uns cracks!

Doncs, em fan molta enveja. Això mateix és el que ens hauria de passar als investigadors quan observem la natura. Moltes vegades no sabem com funcionen els sistemes naturals perquè són molt complexes, i estudiar-los tot sencers se’ns fa complicat. Per fer-ho fàcil, el que fem és estudiar quines peces tenen els sistemes i quines són les seves funcions, però per separat. Amb l’informació parcial podem imaginar com funciona el sistema sencer. Però ja veieu que les nostres conclusions poden ser del tot errònies només perquè moltes vegades no sabem entendre totes les peces i que hi fan en el seu conjunt.

Hi ha un conte indi, “Els cecs i l’elefant”, que es fa servir per il·lustrar la incapacitat humana per percebre la realitat en el seu conjunt. En ciència s’utilitza per parlar de les diferents interpretacions i visions dels investigadors en camps on pot haver un dèficit d’informació. El conte explica que un grup d’homes cecs toquen el cos d’un elefant per decidir què i com és. Cadascun d’ells toca una part diferent, comparen les seves observacions i veuen que no tenen res en comú. Perquè, de fet, cada persona cega només ha tocat una part.

En el meu camp d’investigació, entendre la diversitat dels organismes que conviuen i que hi fan, ens hauria de donar pistes de com funciona el mar. Ai! però les coses no són gens fàcils! Primer de tot, tenim dificultats per identificar les peces. Hi ha organismes que no ens mostren cap mena de pista (aspecte, forma, color o mida) que ens indiqui qui és. N’hi ha que s’assemblen molt entre ells però en realitat són organismes diferents. N’hi ha que semblen molt diferents però, de fet, són el mateix. Quin embolic! però intentem per tots els mitjans possibles saber qui és qui. Quan esbrinem quin organisme tenim entre mans, pot passar que l’organisme no l’ha vist ningú abans o no l’ha observat tan bé com nosaltres i no té nom…..aix! llavors toquem el cel! podem descriure aquella espècie com a nova, li podem posar nom, i el nom que vulguem! Llavors se’ns ocorren un munt de noms per aquella bèstia! (ui, m’estic desviant, això ja ho explicaré en una altra entrada).

Doncs, un cop sabem quines peces tenim, ens interessa conèixer quina és la seva funció: és el guaita que fan! Per saber com funcionen els organismes, fem experiments: al laboratori o al camp. Fem créixer els organismes, els tanquem en ampolles, els aïllem en cultiu per observar-los, els afegim o traiem condicions que pensem que els hi va bé i veiem la resposta. Es com si algú de fora estigues observant la vostra unitat familiar per saber com funcioneu i quines costums teniu: a quina hora us lleveu, què mengeu, a quina hora sortiu de casa, com i amb qui us relacioneu.

Bé, quan tenim les peces i sabem que fan, toca imaginar com funciona el sistema marí. Entre els investigadors, hi ha la discussió de si volem un (eco)sistema que tingui moltes peces (biodiversitat) o el que volem és un que funcioni amb la diversitat que li toqui. O sigui, que volem? una màquina amb moltes peces, que potser n’hi ha que no hi fan res, però que s’han de preservar o una que funcioni amb un òptim d’energia i de complexitat? Sempre ens debatim entre una visió conservacionista de la natura i una visió funcional amb l’integració de l’home en l’ecosistema.

De fet, Gerald Durell, naturalista i escriptor, representa la primera visió, la conservacionista, la de preservació de les espècies i protecció de la natura. La seva obra més coneguda és el títol d’aquesta entrada. Si no l’heu llegit, feu-ho, doncs l’autor té molt sentit de l’ humor. Amb els diners del llibre, va organitzar expedicions per aplegar animals per als zoos i de fet, va crear el seu propi amb la idea de conservar la fauna amenaçada d’arreu del món. Però ja heu vist que una sola visió no ha de ser la més correcta. I en aquest tema, als investigadors, ens queda molt a discutir per quedar-nos en un terme mig amb esperit crític.

P.D. ep! m’he adonat que queda pendent comentar això de posar-li preu a les coses a partir de les peces o del funcionament! La valoració econòmica dels serveis que donen els ecosistemes naturals és un altre tema molt discutit. Això requereix una altra entrada, aquesta ja ha quedat força llarga i complexa. Ja se sap, quan ajuntes tantes parts!

Retalls de roba i natura

IMG_3489

Màquina de cosir de l’àvia.

Jo pensava que faria un blog per escriure dels temes que m’interessen, sobretot de natura i ciència i és curiós quina és la percepció que tenim de les coses si fem memòria.

Intento endreçar idees i el primer que em surt són vàries referències a l’àvia, com era i que feia. L’ àvia era sastressa, feia vestits per a home. Cosia a casa, tot el dia, pantalons i jaquetes, pel sastre del poble. Recordo els carrets de fils, la màquina de cosir, el munt de roba, la planxa, el didal, les agulles, els fils de cotó entortolligats i els petits retalls de roba que jo recollia pels vestits de les nines. Desprès de dies de molta feina, tot acabava amb un vestit impecable cap a cal sastre. Tot i que treballava a casa, tot i que no sortia del cosidor, llegia molt i somiava amb viatges i sempre tenia un munt de plans.  L’àvia semblava una dona culta que havia vist món i tenia curiositat per tot. Recordo les sortides a les tardes de l’estiu. Anàvem a passejar pel camí dels horts del poble. Reconeixíem les plantes, oloràvem les flors, seguíem els camins de les formigues, recollíem “dimonis” que eren els fruits del xiprer, i és estrany, però no recordo perquè els anomenàvem així. Observàvem les orenetes i buscàvem els nius per comptar-los. Anàvem a buscar aigua fresca a la font i recollíem mores. Pel camí fèiem jocs. Ofegàvem amb la mà les gramínies dels marges dels camins per arrencar els plomalls. Els llençàvem en forma de pluja a sobre d’algú i cada plomall que es quedava enganxat a la roba eren els “novios” que teníem! Si trobàvem pixallits, bufaven i veiem com volaven lluny les llavors de pèls plomosos. Tornàvem a casa amb una galleda plena pedres, fulles, herbes, poncelles, mores, troncs, cargolins blancs, saltamartins sense potes, papallones i escarabats. Si hi havia sort i trobàvem el pagès pel camí, tornàvem també amb unes quantes cireres, figues, prunes i préssecs. Tot ben madur i dolç. Llavors, quan arribàvem a casa, els meus retalls, eren aquests petits tresors que havíem recollit com un joc de nens.

Petits retalls de memòria és el que em queda de l’àvia sastressa i ves per on, potser ella va fer néixer la meva curiositat per la natura. Tots aquells retalls plegats, ara, comencen a tenir sentit.