Coneix al teu enemic…i al teu amic!

Tothom sap que el desenvolupament científic i tecnològic d’aquest segle ha avançat principalment gràcies a objectius militars i fa res que he trobat un exemple ben curiós.

Gairebé tots els arbres fruiters i moltes varietats vegetals que mengem necessiten algun insecte per a la pol·linització. Les abelles fan aquesta feina, transfereixen el pol·len d’una planta a una altra i ens aprofitem d’això. En ser tan importants per nosaltres, hi ha investigadors que fan inventari de totes les espècies d’abelles, tant les que participen en les tasques agrícoles però també d’altres, com les que es troben en entorns urbans, per saber que passa amb elles amb situacions de contaminació o, tan sols per conèixer si hi ha espècies introduïdes.

El primer que cal fer en un inventari d’abelles és identificar exactament quines espècies hi ha i el que es feia tradicionalment era caçar-les i enviar-les a especialistes per identificar-les. Ara bé, només es tenien alguns exemplars conservats i cada cop hi ha menys experts que siguin capaços de saber quina espècie és. A més a més, es dóna el cas que moltes espècies d’abelles són molt petites i, fins i tot aquells investigadors amb molta experiència poden mirar amb molta atenció i dir: “sí, això és una abella petita”.

Fa uns anys als US, varen decidir fer un catàleg de fotografies d’espècies per fer l’inventari de les abelles, però de seguida ja van veure que les fotografies que feien no captaven tots els detalls que es necessiten per saber quina espècie és. Necessitàvem un bon sistema de fotografia.

Resulta que l’exèrcit dels US havia ideat un sistema de càmeres per prendre imatges detallades dels insectes que piquen als soldats en llocs llunyans. Penseu que, per exemple, hi ha 80.000 espècies de mosquits al món però només un grapat piquen i transmeten malalties, així que és força útil tenir fotografies de l’enemic sospitós que t’acaba de picar.

L’exèrcit de seguida va veure que se n’havia d’empescar alguna per prendre imatges dels mosquits amb l’ampliació necessària per reconeixe’ls i, és clar, completament enfocats. Quan fas fotografies d’objectes molt petits, només una part de l’objecte queda enfocat, així que varen idear un sistema amb una càmera equipada amb una lent macro, muntada en una plataforma lliscant per prendre diverses imatges que va enfocant diferents punts de l’insecte i el programari digital per ajuntar les fotografies en una única imatge enfocada.

Doncs quan els investigadors de l’inventari de les abelles es van trobar amb els experts de l’exèrcit varen començar a fer les fotos que us he deixat. Primer les fotografies anaven dirigides als experts però que sapigueu que des que els autors han col·locat les fotografies al seu lloc flickr.com, la pàgina s’ha fet ben popular.

Impressionats les fotografies. Semblen éssers d’un altre món.

De què parlen les plantes?

Semblava que no arribaria mai, però la temporada d’hort ja és aquí!. Aquesta setmana he plantat cebes i enciams. Les nits són encara massa fredes per altres plantes més tendres, però ja arribarà. Al jardí, jo sóc la força local de la selecció natural, jo decideixo quines espècies sobreviuen i quines han de desaparèixer. Trio les plantes, les planto i les cuido, però d’ençà que sé que les plantes parlen entre elles, me les miro d’una altra manera. Sí, sí, les plantes parlen entre elles.

1597434_10202467701286267_712035941_o

Comunicació entre flors. R. Rybakiewicz.

Les plantes es comuniquen entre elles de maneres diferents i les primeres idees eren que aquestes comunicacions tenien un impacte negatiu, la competència entre plantes veïnes. Ara bé, les relacions de veïnes de les plantes poden ser diverses. De fet, moltes plantes són molt bones companyes i es faciliten la vida entre elles, a vegades milloren el creixement de la veïna, li fixen nitrogen, la defensen contra les malalties i poden actuar com a control de plagues També poden atraure les abelles i altres pol·linitzadors per la veïna.

I com ho fan les plantes per comunicar-se? Doncs produint compostos químics, per contacte físic i modificant la llum que li arriba a la planta veïna. Tot i que, a part d’aquests mecanismes coneguts, fa res s’ha descobert un de nou.

Els investigadors van plantar llavors de pebrotera (Capsicum annuum) prop d’una planta d’alfàbrega. Ara bé, unes llavors les varen posar creixent amb alfàbrega en un incubador ben obert que permetia la llum i la comunicació química llavors–alfàbrega i, a la vegada, van posar unes altres llavors de pebrotera creixent en un incubador amb una alfàbrega segellada dins d’una caixa cilíndrica coberta amb plàstic negre per bloquejar els senyals lumínics i químics entre elles. Per descomptat, a l’experiment també varen plantar llavors de pebrotera sense alfàbrega.

El que va passar és que les llavors de la pebrotera van germinar més ràpid quan tenien l’alfàbrega de veïna, fins i tot quan hi havia la separació que bloquejava tots els senyals que es coneixen entre les plantes: llum, compostos químics i contacte físic. Com que es descarten els mecanismes coneguts, això indica que hi ha un nou tipus de comunicació entre plantes, però es desconeix què pot ser. Ara direu: els amants dels horts ja saben que hi ha associacions de cultiu! Sí, el meu avi ja ho sabia! Hi ha combinacions de plantes que van més bé que d’altres, però, com és aquest tipus de comunicació? i què es diuen? quin enigma! 

Jo ja tinc ganes que arribi el bon temps per plantar alfàbrega i observar les plantes ja que donava per fet que quan faig l’hort totes creixen sota les meves ordres. En realitat la natura té estratègies enginyoses que desconec i em sembla que des del punt de vista de les plantes no hi ha gaire diferència entre aquest jo sobirà i un borinot.

La mitja taronja perfecta

IMG_9891

Finca de tarongers.

Sortim de cap de setmana. Anem a collir taronges amb la família. La sortida es converteix en tota una delícia, doncs les coses quotidianes i normals per uns, poden ser extraordinàries per altres. Anem a dinar i en poca estona aprenem un munt!

Sabeu quines varietats de taronges compreu? Només us en parlaré de dues varietats, una de molt bona i una de bona.

La molt bona és la taronja Navelate. És una taronja amb la pell suau, llisa, no gaire gruixuda, difícil de desprendre, però consistent, de color taronja clar, forma ovalada i conté molt de suc. La qualitat és inigualable en comparació a qualsevol altra taronja, sigui del grup que sigui, en sabor i textura. Va sortir d’una mutació espontània d’una altra varietat a la zona de Villareal (una mutació! això requeriria un altra entrada!). Madura abans que altres varietats, així que al gener ja està bona. És mel, a mi m’agrada molt, i l’entès diu que és la millor taronja del món! Però no tot són avantatges… aquesta varietat té moltes pegues l’hora de cultivar. L’arbre requereixen un alt nivell de coneixements agrícoles per al bon desenvolupament de la varietat i si el pagès no li està a sobre, és poc productiu.

La taronja més normal que arriba a les nostres taules és la Navel Lane Late. És una taronja de mida mitjana, pell prima i llisa. Té molt de suc, bon aroma i sabor. També és bona, però qui en sap de debò, de debò, es decantaria sempre per la primera, només pel gust. No és tan perfecta com la Navelate però té un munt d’avantatges en el seu cultiu: el vent no la fa caure de l’arbre; l’arbre que la produeix no té punxes i dóna sempre un producció molt alta (180 kg l’arbre); la taronja es pot conservar fins el mes d’agost si està a l’arbre; el calibre és uniforme i fa un suc estable, que no es separa. Això del calibre em fa rumiar sempre, perquè volem que la fruita entri per la vista, que sigui perfecta amb mida, color i ens oblidem d’altres aspectes més importants?

Llavors, que decideix al pagès? una taronja que només tingui avantatges i és acceptablement bona. Doncs ja està clar quina varietat cultiva, oi? I això també passa amb la selecció de les varietats de préssecs, pomes i d’altres fruites, principalment manen criteris de producció.

Quina llàstima perdre el millor sabor de la fruita. Tot i que, hi ha pagesos romàntics que conserven algun arbre de la taronja perfecta a la finca, per fer gaudir el paladar de la família. Us podeu imaginar com està de bona? Doncs, espereu, espereu. A última hora ens fan saber que la sortida ha estat una oportunitat gairebé única. Aquest any, per temes de meteorologia, la taronja està extraordinàriament bona, i això passa un cop cada 10 anys.

Les meves postres preferides: tatín de poma

Heu tastat una poma una poma silvestre? puaj!

Resulta que les pomes modernes (Malus domestica) que comprem estan més relacionades amb les pomes silvestres que amb altres espècies antigues amb millor gust.

La poma és la fruita més comuna i important de zones temperades, però el seu origen i la seva historia de selecció de varietats no està gens clara. Les pomes es va originar a l’ Àsia central, on hi ha una increïble varietat en sabor i mida. Després, es van estendre durant molt de temps al llarg de la Ruta de la Seda. Es coneix que els romans van portar pomes dolces des de l’oest d’Àsia a Europa i les utilitzaven per fabricar la sidra. Però, a partir d’aquí, la historia de la selecció de la poma es perd.

3791-malus-domestica-goldstar-jablon

Malus domestica

El que han fet els científics ara és analitzar fragments d’ADN de mostres de pomes de cinc espècies que van des d’Espanya fins a la Xina per entendre si va haver creuament de les primeres pomes amb d’altres de silvestres presents al llarg de la Ruta de la Seda.  El que han trobat és que les pomes modernes van ser selecionades per primera vegada a partir de pomes silvestres d’Àsia, però també hi van haver força creuaments posteriors amb moltes altres varietats de pomes silvestres en el camí des d’Àsia cap Europa Occidental. Això podria ser degut a que s’havien de seleccionar arbres amb resistències, per exemple a malalties. Per tant, una part força important del genoma de les pomes modernes prové de les silvestres, primer de l’asiàtica i després d’altres varietats. I tot això amb empelts!

L’exemple em fa pensar, doncs, que hauríem de conservar les especies silvestres com a patrimoni genètic perquè poden contenir recursos encara sense utilitzar, com ara gens de resistència a malalties o gens que codifiquen característiques com el tacte, gust o olfacte que desconeixem.

mmm, quina olor! la tatín ja està feta!