La botiga dels horrors

carnivoraLes plantes són fascinants. D’una petita llavor poden sorgir moltes vides, des de petites herbes fins arbres grans, des de flors a cultius que la humanitat necessita per sobreviure. Com que podem celebrar el dia internacional de qualsevol cosa que se’ns acut, algú ha pensat que avui és el Dia de la Fascinació per les Plantes.

Ja sé que direu: has posat un dibuix d’unes plantes carnívores! Però és que a mi, i com la majoria dels nens, el que em fascina de debò, són aquestes “plantes”, i és clar, ja us diré d’on vé. De joveneta vaig anar a veure “La botiga dels horrors” i això es devia quedar a la memòria. El musical explica que hi ha una planta a la floristeria que no creix i sembla que s’està morint. El noi de la floristeria té molta cura d’ella però es pregunta que fa malament. Un dia, el noi es punxa el dit amb l’espina d’una rosa, li surt sang i la planta obre la boca! Llavors se n’adona que la planta necessita sang per sobreviure! Grow For Me canta el noi a la “planta”.

Què s’ha de fer per fer feliç una planta carnívora? doncs has de saber què li hi agrada. Quan un insecte cau per error en els tentacles enganxosos d’una carnívora, com les dròseres, les fulles es pleguen en una mena d’estómac on es digereix la presa. Sembla un reflex, sembla fàcil i sembla una cosa coneguda, oi? en Darwin ja va descriure la flexió de les fulles a les espècies carnívores que permet que les plantes es tanquin i digereixin els insectes! però el que s’ha descobert ara són dos mecanismes nous de captura en dròseres, que jo les he anomenat l’estratègia de “tal faràs, tal trobaràs” i “la trampa-catapulta”.

La Drosera capensis, que es troba en els països d’Àfrica del Sud (la devien trobar a Ciutat del Cap, dic jo), té un sistema químic de capturar i devorar preses vives. Quan li donen de “dinar” mosques vives, la “planta” produeix compostos químics (fitohormones) anomenats jasmonats que augmenten amb la presencia de la presa enganxada, fa que la fulla es vagi doblegant i es converteixen en un estómac. Per confirmar-ho, es va provar amb preparacions de mosques triturades i jasmonat artificial i funcionava. Altres estímuls, com pedres petites o cops suaus amb un raspall, no van funcionar. Les mosques mortes tampoc produïen cap reacció. Així sembla que la fulla respon a una reacció al contacte o al moviment i que la presa viva deu alliberar substancies químiques que fan que la fulla produeixi jasmonats i es plegui. El més curiós és que moltes plantes produeixen jasmonats per defensar-se dels insectes que se les mengen. Però aquí no, no és el cas, la “planta” ha desenvolupat el sistema, no per defensar-se de qui se la pot menjar, sinó per menjar!

Com funciona la segona estratègia? s’ha vist que hi ha arts més sofisticades que atrapar la presa atraient-la cap les superfícies enganxoses. Amb la “trampa-catapulta” ja no hi ha escapatòria! La Drosera glanduligera del sud d’Austràlia fa dues coses desagradables a la vegada. Les vores de les seves fulles, que tenen forma de cullera, estan envoltades de tentacles llargs que es mouen molt ràpid, en un obrir i tancar d’ulls. Quan un insecte toca un tentacle, aquest el catapulta al centre de la fulla. Allà, un altre grup de tentacles coberts amb alguna cosa molt enganxosa, semblant a la cola, l’empaqueta ben doblegat cap el centre, on el digereix. Aquest moviment de catapulta només l’havia observat un investigador a la natura, i ara, s’ha gravat les reaccions de la “planta” amb diferents insectes visitants. No està clar com funciona l’impuls, però una vegada que el tentacle fa de catapulta no pot relaxar-se i fer-ho de nou, però no patiu, aquestes dròseres produeixen noves fulles cada pocs dies, per tant sempre hi ha una nova sèrie de trampes per les seves preses.

Són horrorosament fascinants!

I will survive!

598px-Darwins_first_tree

Primer esbós d’un arbre evolutiu de Charles Darwin (1837).

Els animals, les plantes, les algues, són el producte de la selecció natural darwiniana. La selecció natural ens diu que els organismes (els seus gens) poden variar i que aquesta variabilitat té conseqüències. Algunes variants són dolentes i s’extingeixen, mentre que d’altres són bones i perduren. Aquest procés es repeteix durant milions d’anys i ens dóna la vida que ara veiem.

Fa dies explicava que la música s’està homogeneitzant, i algú em va fer pensar que si la música és com un genoma, per tant, pot evolucionar. I ara ja tinc la resposta! Si, la música també pot evolucionar a mesura que els oients ens acostumen als sons, que al principi ens semblen estranys o fins i tot xocants.

Els artistes proven noves direccions i proposen música nova però llavors els gustos dels usuaris exerceixen una selecció natural, empenyent les cançons a evolucionar d’altres músiques d’una manera determinada. Uns bioinformàtics han estan treballant amb un programa anomenat DarwinTunes  per estudiar l’equivalent musical de l’evolució en el món natural. El programa reprodueix 8 segons de sons generats a l’atzar (seqüències) d’una base de dades digitals (gens). En un procés similar a la reproducció sexual, les seqüències intercanvien informació per crear “fills” o “bucles de so” (a partir d’ara “fills” o “bucles de so”serà el mateix concepte). També hi poden haver mutacions que s’insereixen en els “fills” aleatòriament. Al final, aquests “fills” retenen alguna cosa de la qualitat del so i el ritme dels seus pares, però amb el seu propi material únic.

La primera versió del DarwinTunes podia decidir quines seqüències passaven a aparellar-se repetidament per aconseguir un so agradable (era com un criador de gossos de raça pura que selecciona uns trets particulars) però es varen adonar que això no és una imatge real de com la música canvia naturalment (no veiem gossos només d’una raça pel carrer, oi?).

De fet, els compositors i els medis determinen el que escoltem, ens acostumem a la música que ens donen i ho recomanen als nostres amics. En una nova versió del DarwinTunes, es consultava a 7.000 participants sobre cada “fill” nou i se l’hi posava nota, des de “no ho puc suportar” a “m’encanta”. Llavors, només els “fills” més aptes, passaven i s’aparellaven amb els altres i es replicaven. Després de 2.500 generacions de “bucles de so”, el que va començar com un munt de sorolls s’havia convertit en música!

Bé, tot això no invalida l’inspiració dels compositors per anar innovant música emocionant, doncs es veu que la música creada de manera artificial és agradable, però realment ningú es mou a ballar! Per tant la reproducció artificial té els seus límits, i potser només arriba als sentiments a un nivell acceptable. Aquest efecte pot ser degut al tipus reproducció utilitzat en el programa, que és a l’atzar. En el món real, l’ADN dels dos pares no es transmet als fills de forma aleatòria: el fill/filla rep una còpia de cada gen de cada pare/mare i els gens funcionen o no depenen de moltes variables. I tots hem dit algun cop que la genètica mana però la influència de l’ambient hi deu fer alguna cosa, oi?

Així, els compositors i músics poden estar influenciats per la seva música i la dels altres, i aquesta influència treballa de moltes maneres. Mozart tenia opinions de la seva audiència, però en general va continuar, i fins i tot exagerar trets musicals que els oients no els agradava. Altres compositors, busquen nous rumbs quan senten que el seu treball s’està tornant massa agradable.

Voleu influir en l’evolució de la música? podeu votar al lloc web DarwinTunes. Quina música sobreviurà? Esperem que no sigui la més repetitiva!

Sempre la mateixa cançó

Em sona aquesta cançó!

Ho heu pensat més d’una vegada mentre escolteu qualsevol música d’un país occidental? I a més, la cançó és repetitiva i s’enganxa? Es podem identificar patrons darrere de la música de manera objectiva? Es podem detectar diferències entre la música nova i vella? Es pot esbrinar si els músics canvien al llarg dels anys i hi ha una “evolució” del seu discurs musical?

Si, tot això es pot fer. Es pot analitzar d’una manera objectiva l’ús el to, el timbre i la sonoritat de les cançons. Uns investigadors varen analitzar 464.411 cançons per esbrinar els patrons i regularitats en la música popular occidental. La música analitzada respon a estils com rock, pop, hip hop, metall i electrònica entre 1955 i 2010. Però, es clar, atès que una cançó dura de mitjana 4 minuts i que un expert, per poder anotar els paràmetres d’interès per estudiar la peça, necessita d’un mínim de 4 escoltes, la investigació hauria necessitat 16 anys d’escolta, 365 dies l’any, 24 hores al dia! Els investigadors se les han empescat per utilitzar ordinadors amb eines i conceptes d’estadística i xarxes complexes per buscar patrons que caracteritzen la música contemporània.

Sembla que les cançons compostes en les últimes dècades tendeixen a assemblar-se molt entre elles, més que amb les antigues. Això vol dir que, en dècades anteriors, els grups experimentaven amb la sonoritat molt més que ara. Així doncs, les composicions musicals més recents presenten una menor diversitat de timbres i es tendeixen a interpretar amb els mateixos instruments. Si féssim un paral·lelisme entre els paràmetres musicals de les cançons amb les paraules d’un text, sembla doncs, que cada vegada hi ha menys “paraules” diferents.

img3392yv

Barca a la platja de Calella de Palafrugell.

I els investigadors no només saben això! Donada una nota musical, és relativament fàcil predir quina serà la següent. I proposen una “recepta teòrica” per crear cançons que sonin modernes i actuals: canvis d’acords senzills, instruments comuns i volum fort. A més a més, si es realitzen aquests canvis sobre cançons antigues, sonen a noves!. Us venen al cap moltes peces antigues que han estat recuperades?. Doncs només cal seguir les directrius mencionades, sense alterar la semàntica del discurs de la cançó. Tot plegat és un procés d’homogeneïtzació, segurament degut a la força de les modes. I penso, les cançons no haurien d’incorporar patrons diferents per tal de jugar amb els records i expectatives de l’oient? i fer la cançó atractiva i original en comptes de ser repetitiva? La música és una expressió cultural clau que capta la nostra atenció. No hauríem de perdre aquesta diversitat.

…tot i així, haig de reconèixer que existeixen excepcions. A vegades, la versió modificada d’una cançó supera a l’original. A l’anunci d’una cervesa molt coneguda, han traduït l’havanera La Bella Lola a l’anglès. Sona a nova, però no ho és: what a delight, I felt inside, when from the beach, she grabbed her scarf and waved at me, then she would come, straight up to me and hold me tight, I knew that we were meant to be.

Quina versió preferiu?

No hi ha música sense ciència

Per si voleu escoltar la música mentre llegiu: Monsieur Cousteau. Els Amics de les Arts 

transparent-hydromedusae-arndt_18386_600x450

Hidromedusa. I. Arndt.

Parli’m d’aquells móns llunyans, de les espècies per catalogar.
Que ningú mai ha vist abans. Porti’m a aquells mars remots, on els indicadors de profunditat diuen que és de valents baixar.

Un viatge fragmentat. Un fascicle setmanal. Sóc l’home que busca. Perquè sempre he volgut ser part d’una tripulació. Perquè no hi ha color si em fa dir què vull ser de gran: Jo, Jacques Cousteau.

Mil balenes a tocar. Sentir l’electrostàtica i el mar. Calypso ve, Calypso va. Ser-hi sense haver-hi estat. Veure els colors dels esculls de corall. Vostè escafandre, jo xandall confiï amb mi, anem més avall!

transparent-jelly-larva-arndt_18387_600x450

Larva. I. Arndt.

Que amb aquest comandament puc eternitzar el moment o puc tornar enrere. Perquè sempre he volgut ser part d’una tripulació. Que jo amb vostè vull anar tan lluny, tan lluny que no hi arribi la ficció. 

transparent-cowfish-newbert_18385_600x450

Juvenil. C. Newbert.

Perquè sempre he volgut ser part d’una tripulació. Perquè hi ha coses noves sota el sol que esperen un explorador.

 

transparent-sea-butterfly-arndt_18393_600x450

Cargol de mar. I. Arndt.

Monsieur Cousteau, per què a vostè els taurons no li fan por? 

Monsieur Cousteau, a mi no em cal l’Alta Definició. 

Monsieur Cousteau, com més avall te’n vas, hi ha més pressió. Monsieur Cousteau, creuant l’oceà des d’una habitació. Monsieur Cousteau, la mare em crida des del menjador…”

Tinc molta curiositat de saber com un grup de música acaba parlant de ciència, d’expedicions, de diversitat d’espècies, de l’oceà. Són totes les paraules clau que m’interessen!

Aquesta entrada la dedico a un parell de noies que conec molt bé. Potser elles podrien preguntar als “seus amics” com és que els hi agrada tant l’oceanografia i la biologia marina.