La ciència en temps de Facebook

El Facebook. El FB és la plaça del poble, el bar de la cantonada, la perruqueria, les cadires fora al carrer les nits d’estiu. El FB existeix des del principi dels temps!

Sí, d’acord puc renunciar al FB per dedicar-me a tasques “més profundes” com llegir poesia però és que al FB hi trobo notícies de ciència, fotos del National Geographic, els grups de flora i fauna del Pirineu i també d’oceanografia, la ciència del The New York Times, els de la Big Bang Theory, la Slow Science i un munt de coses més! I tot en una sola llista d’interessos i gairebé amb un sol clic.

10935919_10204840049593492_1705350261_o

Dibuix de’n R. Rybakiewicz, http://www.romanart.es/

Ara, el meu problema és triar entre tanta oferta i llegir amb un ordre i de manera sistemàtica. En una estona puc llegir com l’any 2014 ha estat el més càlid des de que tenim registres instrumentals, sobre l’excés de pessimisme en els informes científics de la salut dels oceans, com els fangs de depuradora podrien contenir or perdut, i que finalment troben la sonda Beagle a Mart. De pas també trobo un article sobre les distribucions de gènere en les disciplines acadèmiques, i un vídeo xulísim sobre matemàtiques, van Gogh i turbulència, que per cert, aquest 2015 es fa memoria dels 150 anys que el boig de pel roig se’n va anar. I per acabar, m’entretinc amb fotos de Nova Zelanda i d’altres destinacions molt interessants. D’acoooooord aquests dos últims enllaços no són de ciència, són per procrastinar. És de les altres coses que es fa al FB, però si s’ha de fer, que sigui amb estil, eh!

Si ja ho sé, amb els nostres clics, el FB s’ha convertit en un centre important de dades personals. Un estudi, molt discutit, diu que el FB ens coneix més que la nostra parella o els nostres amics. Amb el nostre comportament en línia, estem força més exposats del que pensem o del que ens trobaríem còmodes. Reconec que he pensat de donar-me de baixa del FB més d’una vegada, però segueixo mirant els missatges al mur. Deu ser que d’aquí que em surten idees desendreçades, i sabeu? estic segura que en Darwin estaria encantat amb una llista d’interessos de ciència al FB!

Sexe, mentides i ibuprofèn

Escolto una notícia a la radio: “un estudi científic assegura que l’ibuprofèn podria augmentar la nostra esperança de vida una dotzena d’anys”.
Ibuprofen-structure

Busco per internet i els titulars varien:

  • Ibuprofèn com a medicina antienvelliment
  • Ibuprofèn, la nova clau per viure més
  • L’ibuprofèn allarga la vida útil de diverses espècies
  • L’ ibuprofèn allarga la vida de llevats, cucs i mosques

Estalvio posar la font de cada frase. Aquí l’article científic.

Alguns científics s’emocionen amb la idea de sortir als mitjans de comunicació. Està molt bé que la premsa mostri la importància de la recerca dels investigadors. Però també passa que els mitjans escampen a bombo i platillos les descobertes de manera incorrecta. Un estudi amb cucs i mosques de laboratori pot acabar amb les afirmacions d’abans. Pitjor encara, un descobriment exagerat, sobretot en les àrees relacionades amb la salut humana, pot confondre als lectors, alguns dels quals poden acabar canviant el seu comportament basant-se en una informació confusa.

No assenyalo als periodistes. Potser la mateixa institució ha enviat una nota de premsa del descobriment científic amb un text exagerat. Potser el bombo l’ha començat els mateixos científics. Ningú se n’escapa. I és una cadena, on els missatges incomplets acaben en notícies inadequades. I perduts en tot això, els lectors, que estan al final d’aquesta cadena i que no saben com es fa l’experiment, desconeixen quin és l’engany.

Cada dia, els periodistes i els bloguers graten muntanyes d’investigació científica per trobar un treball rellevant i per informar-ne. Els comunicats de premsa de revistes científiques i institucions ajuden als periodistes a entendre els aspectes més destacats dels treballs. Els comunicats són resums dels estudis científics, pensats per explicar l’impacte i el potencial de la descoberta i utilitzen un llenguatge senzill per explicar els detalls tècnics, que de fet ja es troben publicats en l’article de la revista en si. Idealment, els periodistes, després de veure un comunicat de premsa, haurien de llegir l’article científic original, potser fins i tot altres articles relacionats i a continuació, entrevistar els autors del treball i accedir a altres experts en la matèria.

Això, en un món ideal.

I això, és el que passa a la realitat: “Aprendre noves paraules activa les mateixes àrees cerebrals que el sexe.

Però, és clar, hi ha molta competència i és fàcil, si vols acaparar l’atenció del lector, que la notícia acabi amb una exageració, grans declaracions o conclusions cridaneres. Ja no dic si surt la paraula “sexe” a la notícia.

Avui també he après que hi ha tres tipus d’exageracions:

  • Consells. Per exemple: “deixar de menjar ous o beure més cafè fa que…” però l’estudi científic no ho indica.
  • Reivindicacions. Per exemple: “l’estrès causa les hemorroides”, quan de fet l’estudi només mostra que l’estrès s’associa amb les hemorroides.
  • Troballes relacionades amb la salut humana, quan en realitat l’estudi s’ha dut a terme en rates, ratolins o cèl·lules.

Sembla que algunes exageracions surten dels mateixos científics, per l’entusiasme quan es publica un treball i aconsegueixes l’atenció de la premsa. Sona emocionat sortir als medis, és una cosa humana normal, oi?. També pot ser que els gabinets de premsa no siguin experts en els estudis científics, però em sembla que no hi ha excusa perquè acabin les notícies d’una manera incorrecta. Tothom s’ho ha de prendre més seriosament. Els investigadors, els gabinets de premsa i tothom que informi al públic.

Ah, sí! He utilitzat la paraula sexe en el titular. No m’ho tingueu en compte!

Mira què he trobat

Els blogs han sortit com a bolets. Es diu que en el món es dobla el nombre de blogs cada cinc mesos i això representa una taxa de creixement exponencial, però, en realitat, és un món difícil de quantificar i descriure d’una manera exacta. No és coneix ben bé quants n’hi ha, potser són incomptables, potser hi ha mètodes per saber-ho.
Diapositiva1

Per saber-ho s’hauria de saber quants se’n creen i també quants se’n tanquen, que són molts, i això ens donaria una idea de la taxa neta, però, a més a més, hi ha blogs que són “blogs brossa”, que es creen per donar publicitat, i barrejar-se amb els altres autèntics. Si aplico la taxa de duplicació mencionada, des de la creació dels blogs al món, me’n surten molts. No deu anar per aquí la cosa. Desisteixo. Tant se val el nombre, si en dono un, no serà veritat quan llegiu això.

Com és la blogosfera a casa?

Com que em costa pensar amb tots els blogs del món, he anat a buscar com està la situació a casa nostra. Resulta que tampoc sabem quants blogs hi ha a Catalunya però sabem alguna cosa. Es veu que l’explosió dels blogs als Estats Units va ser a finals dels 90 però no és fins al 2003 que els blogs en català arrenquen. Des de llavors la blogosfera catalana, o la catosfera com alguns anomenen, té una evolució ascendent. Tot plegat va començar amb blogs tècnics i finalment hi ha hagut l’esclat dels blogs personals.

Pels estudis que he trobat sembla que:

  • la major part dels bloguers són homes i menys d’un terç són dones,
  • les edats més típiques dels bloguers va dels 20 – 26 i són veterans, amb 5 o més anys de vida com internautes,
  • més de la meitat no fa ni un any que tenen el blog en marxa.

Curiós, formo part d’una categoria ben petita i espero passar la barrera anual.

La catosfera és molt diversa, des de grups que publiquen junts fins gent que va per lliure. També és una blogosfera en miniatura, però el fet de ser petita no la fa diferent d’altres en altres llengües i a l’any 2010 ja es va veure que la llengua catalana era la vuitena amb més producció. Però, si bé es produeix molt, sembla que estem a anys llum de la influència dels blogs americans. Llegeixo que al voltant del 2001 els blogs als Estats Units varen créixer i exercir molta influència durant la guerra d’Iraq, quan es van veure els punts de vista de dretes i esquerres en els blogs més periodístics. Això va donar molta popularitat als autors. Avui en dia, als Estats Units, hi ha polítics que expliquen les seves opinions i persones del món dels negocis amb molta presència, per posar uns exemples. Ui, encara ens falta molt recorregut amb aquest tema!

Què s’escriu? Què s’ensenya?

Es veu que hi ha tota una taxonomia dels blogs força definida, però no cal entrar-hi ara. El que hi ha a casa és el que hi ha arreu, hi ha tants tipus de blogs com persones que hi escriuen. Hi ha des de blogs d’opinions particulars a experts en diferents temes. Hi ha des de lletraferits que van per lliure fins xarxes de relacions cobrint diversos àmbits, el polític, el científic, el tecnològic… Hi ha persones anònimes que expliquen els seus pensaments, inquietuds, aficions i les aventures de cada dia. Hi ha qui mostra dissenys preciosos, qui dibuixa tires còmiques, qui ensenya el món amb les seves fotografies, qui escriu contes meravellosos, qui mostra les seves habilitats amb el patchwork. Hi ha blogs útils, de viatges, d’informàtica; hi ha blogs curiosos, un de dedicat als arbres!, blogs on s’expliquen pel·lícules… ui, això no s’acaba mai!

Com funciona?

Els espais gratuïts han ajudat molt a aquesta tendència a l’alça. Es crea un compte, es triar una aparença, un nom pel blog i a escriure un article, prémer el botó d’enviar i apareix publicat. Fàcil. Però és que, de fet, hi ha tot un món al darrere! La majoria de bloguers coneixen a d’altres de manera personal o virtual. També les persones que comenten. Això fa que la blogosfera tingui un caràcter de xarxa. És curiós com hi ha línies creuades de blogs que es referencien i es comenten uns als altres. Em ve al cap el concepte d’intel·ligència col·lectiva que ja en parlarem un altre dia.

Per què un blog?

I aquí va la meva opinió més personal. Entenc que la comunitat de persones que escriuen un blog tenen la voluntat de compartir i la necessitat de conèixer l’opinió dels altres. És una taca d’oli de coneixement i el que té de bo és que la contribució personal del que escriu es veu incrementada amb la implicació que hi posen els lectors. Els lectors participen en les idees, que es barregen i s’incrementen els punts de vista. Així que aquí va la meva idea, la més senzilla, del perquè d’un blog: el plaer de compartir idees i discussions.

Acabo

Hi ha qui diu que en un futur l’única forma de mitjà de comunicació a internet seran els blogs, altres critiquen aspectes com la credibilitat que puguin tenir molts llocs. El que és clar és l’impacte cultural que tenen. No hi ha una barrera entre les persones que contribueixen i les persones que comenten. Totes elles són persones curioses, culturalment actives i tot plegat funciona d’una manera majoritàriament altruista. Una molt bona idea creativa i interactiva per al nostre món.