Sí, calia matar al drac per estudiar-lo!

A la jove donzella li acabaven de concedir un projecte d’investigació del Pla Nacional del Ministerio de Economía y Competitividad. El projecte no donava per molt, però ja se sap, en temps de retallades…Malgrat tot havia aconseguit finançament per un contracte de tècnic, així que de seguida va contractar en Jordi, que ja es coneixien i treballàven molt bé junts.

Un dels objectius del projecte era catalogar les espècies de la comarca amb les noves eines moleculars i definir quin paper hi tenen les espècies en l’ecosistema. Així que la jove donzella i en Jordi de seguida varen programar vàries campanyes de camp per recollir exemplars de la flora i fauna de la zona. La idea era, primer, recollir mostres i després fer la feina de la seqüenciació de l’ADN al laboratori. Dins dels plans de treball, la jove donzella volia trobar un exemplar poc conegut i poc comú, una d’aquestes espècies catalogades dins del que s’anomena la “biosfera rara”. Tenia molta curiositat perquè segons la gent de la comarca era una bèstia gran i terrible, que treia foc pels queixals, menjava tot tipus d’animals i potser fins i tot persones, però de fet ningú l’havia vist gairebé més de tres segons seguits! –Que exagerada és la gent! –pensava la jove donzella. –Quan les coses no es coneixen, la imaginació vola.

Rosa Sant Jordi 2014. E. Tenedor.

I així fou com la jove donzella i en Jordi van sortir del castell per anar a trobar la bèstia, mentre tot el poble mirava als científics com herois. Ja se sap, des de sempre els científics han estat molt ben considerats. No van tenir temps ni d’arribar al bosc, que de cop i volta va sortir la fera, davant de l’admiració de la jove donzella i el goig d’en Jordi. Valent ell va començar una intensa lluita, fins que li va clavar una bona estocada amb la seva llança, que va deixar malferida a la terrible bèstia i la va matar. –Ara és hora d’obrir-li l’estómac i veure que menja! – va dir la jove donzella.

Els continguts estomacals de la bèstia només varen mostrar restes vegetals i ni rastre de res que s’assemblés a una ovella, porc, gallina o persona. De fet, la bèstia menjava… roses! Les roses més vermelles que la jove donzella hagués vist mai. En Jordi va recollir una mostra de les roses i li va oferir a la donzella: –Aquestes mostres també les guardarem per fer la seqüenciació!. I la jove donzella afalagada, de seguida va pensar: -Quin ull que té en Jordi, potser les roses tampoc estan catalogades.

Després de mesos de feina de laboratori, l’informe final del projecte va presentar vàries conclusions. La bèstia era una espècie rara i menjava roses, per tant no calia patir pel benestar de les persones de la comarca. També varen identificar i descriure una nova espècie de rosa desconeguda fins aquell moment. I tot plegat va tenir tant d’èxit que la Comissió Europea els va finançar el següent projecte de catalogació d’espècies rares. Així que, de projecte en projecte, la jove donzella i en Jordi varen seguir treballant feliços i varen menjar anissos.

Sigueu feliços i gaudiu de la diada!

De què parlen les plantes?

Semblava que no arribaria mai, però la temporada d’hort ja és aquí!. Aquesta setmana he plantat cebes i enciams. Les nits són encara massa fredes per altres plantes més tendres, però ja arribarà. Al jardí, jo sóc la força local de la selecció natural, jo decideixo quines espècies sobreviuen i quines han de desaparèixer. Trio les plantes, les planto i les cuido, però d’ençà que sé que les plantes parlen entre elles, me les miro d’una altra manera. Sí, sí, les plantes parlen entre elles.

1597434_10202467701286267_712035941_o

Comunicació entre flors. R. Rybakiewicz.

Les plantes es comuniquen entre elles de maneres diferents i les primeres idees eren que aquestes comunicacions tenien un impacte negatiu, la competència entre plantes veïnes. Ara bé, les relacions de veïnes de les plantes poden ser diverses. De fet, moltes plantes són molt bones companyes i es faciliten la vida entre elles, a vegades milloren el creixement de la veïna, li fixen nitrogen, la defensen contra les malalties i poden actuar com a control de plagues També poden atraure les abelles i altres pol·linitzadors per la veïna.

I com ho fan les plantes per comunicar-se? Doncs produint compostos químics, per contacte físic i modificant la llum que li arriba a la planta veïna. Tot i que, a part d’aquests mecanismes coneguts, fa res s’ha descobert un de nou.

Els investigadors van plantar llavors de pebrotera (Capsicum annuum) prop d’una planta d’alfàbrega. Ara bé, unes llavors les varen posar creixent amb alfàbrega en un incubador ben obert que permetia la llum i la comunicació química llavors–alfàbrega i, a la vegada, van posar unes altres llavors de pebrotera creixent en un incubador amb una alfàbrega segellada dins d’una caixa cilíndrica coberta amb plàstic negre per bloquejar els senyals lumínics i químics entre elles. Per descomptat, a l’experiment també varen plantar llavors de pebrotera sense alfàbrega.

El que va passar és que les llavors de la pebrotera van germinar més ràpid quan tenien l’alfàbrega de veïna, fins i tot quan hi havia la separació que bloquejava tots els senyals que es coneixen entre les plantes: llum, compostos químics i contacte físic. Com que es descarten els mecanismes coneguts, això indica que hi ha un nou tipus de comunicació entre plantes, però es desconeix què pot ser. Ara direu: els amants dels horts ja saben que hi ha associacions de cultiu! Sí, el meu avi ja ho sabia! Hi ha combinacions de plantes que van més bé que d’altres, però, com és aquest tipus de comunicació? i què es diuen? quin enigma! 

Jo ja tinc ganes que arribi el bon temps per plantar alfàbrega i observar les plantes ja que donava per fet que quan faig l’hort totes creixen sota les meves ordres. En realitat la natura té estratègies enginyoses que desconec i em sembla que des del punt de vista de les plantes no hi ha gaire diferència entre aquest jo sobirà i un borinot.

Viure de l’aire del cel

IMG_5103

Pinguicula longifolia al Canó de l’Añisclo.

He trobat el paradís de les plantes carnívores! La Pinguicula longifolia creix ben feliç a les parets verticals calcàries del Canó de l’Añisclo, un lloc ombrívol, humit i ben xulo.

La planta és endèmica dels Pirineus i està inclosa en el catàleg d’espècies amenaçades d’Aragó, però en el Canó hi ha milers d’exemplars escampats per les parets. On la roca regalima aigua, allà hi trobes varies plantes.

Les fulles llargues i de color verd tenen un mucílag enganxós que atrapa de manera passiva mosques, mosquits, papallones. Quan un insecte toca les fulles, hi queda enganxat. A l’Aragó li diuen “atrapasmoscas”. Els insectes li serveixen com a complement del que obté del sòl, que deu ser ben poc.

IMG_0727

Paret calcària on creix la Pinguicula. Canó de l’Añisclo.

El més divertit és que la planta proporciona aliment a altres animals. Hi ha una formiga que li “roba” els insectes atrapats a les fulles i també hi ha un àcar que viu a sobre d’ella. Per si en voleu saber més, he trobat una web només dedicada a aquest gènere.

Tot i que és estiu i sembla que és quan captura més preses, no hi havia “plantes” amb flor. S’haurà de tornar!

Papallones, flamencs, conquilles i dinoflagel·lades

“Per dibuixar cal observar; si observes coneixes, si coneixes estimes, si estimes protegeixes” Jordi Sabater Pi, científic primatòleg català (1922-2009).

Reprenc el tema de les il·lustracions científiques. Potser us interessen les anècdotes o potser les il·lustracions o potser les dues coses a la vegada, així que quedeu-vos amb la història que us faci més gràcia. Ens mourem uns segles més endavant i ja ens situem després la invenció de la impremta, on la il·lustració científica comença a fer-se de forma seriada, i la difusió de les idees s’eixampla

921157_121492_LPR_0_0

Metamorphosis Insectorum Surinamensium. M. S. Merian, 1701.

La història de la Maria Sibylla Merian (1647-1717), naturalista i pintora alemanya, comença precisament amb el seu pare, que era un conegut gravador i això ja va facilitar la seva afició a la il·lustració. Es va donar el cas que Merian es va divorciar del seu marit perquè sovint tenia les facultats pertorbades per la ingestió d’alcohol. A la vegada, la seva filla gran es va casar amb un comerciant que traficava amb la colònia holandesa de Surinam a Sud Amèrica. Així que va decidir embarcar-se cap a Surinam amb la segona filla adolescent on es varen establir durant alguns anys. Les dues recollien i documentaven plantes i insectes tropicals mai vistos a Europa. Hi havia la creença que els insectes eren el resultat de la “generació espontània al fang” i l’església els anomenava les “bèsties del diable”. Tot i així, Merian tenia curiositat per saber com podien sorgir les papallones de les erugues. Així doncs, va documentar la metamorfosi de les papallones amb descripcions i il·lustracions pròpies amb la cura de dibuixar els detalls de les erugues i les plantes que menjaven. Va fer una llibreta d’esbossos. Obro parèntesis, mireu, m’ha fet gràcia comentar això de la llibreta, tanco parèntesis. I després va publicar el llibre: “Metamorphosis insectorum Surinamensium” (Metamorfosi dels insectes del Surinam). Com que el llibre era molt car per aquella època i Merian no podia viure de la seva pintura, donava cursos de dibuix. És ara, en les últimes dècades, quan se li ha reconegut la feina.

POSTER_6A

American Flamingo, J. J. Audubon,1838.

Un altre il·lustrador amb una bona historia és la d’en John James Audubon (1785-1851), un ornitòleg francès-americà, naturalista i pintor. Diuen les males llengües que era fill il·legal del rei de França i que el van enviar, literalment, a fer les amèriques. Es veu que no va tenir massa sort amb els negocis, i fins i tot va arruïnar el negoci de la seva dona. Però ell va destacar pels seus estudis de documentació de tot tipus d’aus dels Estats Units d’Amèrica. Les seves il·lustracions detallades representaven les aus en el seu hàbitat natural. Ell estava molt entossudit a fer les il·lustracions a mida real i eren unes mides que els gravadors americans no podien fer. Al final, un gravador d’Anglaterra va assumir la reproducció de les seves il·lustracions. Tot i les mides enormes de les làmines, moltes espècies d’ocells no hi canvien, i és per això que molts d’ells estan dibuixats amb el coll cap avall i amb postures una mica estranyes. Això de les postures sembla que és degut al fet que el senyor anava amb un fusell perquè alguns ocells es movien massa per dibuixar-los. Tot i així no li traiem cap mèrit! Audubon va identificar moltes espècies noves i la seva obra principal “Birds of America” (1827-1839) es considera una de les millors obres d’ornitologia mai realitzades.

6103388918_e5db0349be_b

Thesaurus conchyliorum, Sowerby, 1847-1887.

Tornem a Europa. Hi ha casos en què membres d’una mateixa família s’han dedicat a l’estudi de la natura i un exemple molt curiós és el cas de la nissaga dels Sowerby, cinc generacions que van treballar amb la il·lustració d’un ampli ventall de temes com la mineralogia, la botànica, la paleontologia, la malacologia. Varen ser tots tan prolífics que, moltes vegades, és difícil assignar l’autoria d’una il.lustració al Sowerby que li toca! El fundador de la nissaga, en James Sowerby (1757-1822) va ser molt actiu. A part de les seves obres, J. Sowerby participava en la il·lustració d’obres d’altres autors com “Malacostraca Podophthalmata Britaniae d’E. Leach (1815-20). Aquest llibre descriu espècies britàniques de crustacis. El podeu veure digitalitzat o, també, podeu trobar un original a la biblioteca de l’Institut de Ciències del Mar. Aquesta obra es va publicar per fascicles, i després de la mort d’E. Leach i de J. Sowerby, es va publicar dos fascicles més amb làmines noves d’un descendent Sowerby. Tot queda en família! En el cas del patriarca, no es coneix ben bé si tanta feina d’acolorir làmines a mà pot ser obra d’una sola persona, així que es pensa que l’acoloriment era realitzat pels diferents membres de la família i treballadors. En qualsevol cas, ell ho supervisava tot. I per seguir amb el clan i les anècdotes, cal dir que una de les branques de la família, fill, net i besnét, van esdevenir malacòlegs, persones especialitzades amb mol·luscs, doncs tenien un comerç de conquilles. Us deixo dibuix de cargols de mar, però cal ser una mica xafarder en la monografia Thesaurus Conchyliorum.

Haeckel_Peridinea

Peridinea, Kunstformen der Natur, Ernst Haeckel, 1904.

I ja arribem a l’últim exemple, en Ernst Haeckel (1834-1919) naturalista, filòsof, professor i artista alemany. En Haeckel va posar nom a milers d’espècies noves. Ell va treballar amb molts organismes, i per possar un exemple, quan es va possar a identificar protozous, després d’una campanya per la Mediterrània, va descriure “només” 150 espècies noves de radiolaris (d’una campanya!). Després d’uns viatges, en Haeckel va publicar “Kunstformen der Natur (Formes artístiques de la Natura) que és un llibre amb més de 100 litografies on hi ha dibuixats diversos organismes, molts d’ells descrits per primera vegada: ammonites, radiolaris, dinoflagel.lades, anemones, meduses… Doneu-hi un cop d’ull. Les imatges que componen cada litografia estan organitzades de manera que hi hagi un impacte visual. De fet, aquest llibre va influir en l’Art Noveau, i l’arquitectura i disseny de principis del segle XX.

I aquí, en Jordi va finalitzar la xerrada sobre alguns il·lustradors científics (o eren científics il·lustradors?). Segurament hi ha molts més exemples que es mereixen un comentari, però ho deixarem per més endavant. Aquesta setmana, la Natalia, la bibliotecària, i jo, estem atrafegades descobrint petites joies de la nostra biblioteca, com alguns volums de la “Fauna und flora des golfes von Neapel de Giuseppe Jatta (1896) i diversos volums de “Resultats des Campagnes Scientifiques Albert I de Monaco” (1889).

I ja no us explico més! En l’era digital i l’època dels “pdfs”, us convido a la biblioteca a veure làmines!

La botiga dels horrors

carnivoraLes plantes són fascinants. D’una petita llavor poden sorgir moltes vides, des de petites herbes fins arbres grans, des de flors a cultius que la humanitat necessita per sobreviure. Com que podem celebrar el dia internacional de qualsevol cosa que se’ns acut, algú ha pensat que avui és el Dia de la Fascinació per les Plantes.

Ja sé que direu: has posat un dibuix d’unes plantes carnívores! Però és que a mi, i com la majoria dels nens, el que em fascina de debò, són aquestes “plantes”, i és clar, ja us diré d’on vé. De joveneta vaig anar a veure “La botiga dels horrors” i això es devia quedar a la memòria. El musical explica que hi ha una planta a la floristeria que no creix i sembla que s’està morint. El noi de la floristeria té molta cura d’ella però es pregunta que fa malament. Un dia, el noi es punxa el dit amb l’espina d’una rosa, li surt sang i la planta obre la boca! Llavors se n’adona que la planta necessita sang per sobreviure! Grow For Me canta el noi a la “planta”.

Què s’ha de fer per fer feliç una planta carnívora? doncs has de saber què li hi agrada. Quan un insecte cau per error en els tentacles enganxosos d’una carnívora, com les dròseres, les fulles es pleguen en una mena d’estómac on es digereix la presa. Sembla un reflex, sembla fàcil i sembla una cosa coneguda, oi? en Darwin ja va descriure la flexió de les fulles a les espècies carnívores que permet que les plantes es tanquin i digereixin els insectes! però el que s’ha descobert ara són dos mecanismes nous de captura en dròseres, que jo les he anomenat l’estratègia de “tal faràs, tal trobaràs” i “la trampa-catapulta”.

La Drosera capensis, que es troba en els països d’Àfrica del Sud (la devien trobar a Ciutat del Cap, dic jo), té un sistema químic de capturar i devorar preses vives. Quan li donen de “dinar” mosques vives, la “planta” produeix compostos químics (fitohormones) anomenats jasmonats que augmenten amb la presencia de la presa enganxada, fa que la fulla es vagi doblegant i es converteixen en un estómac. Per confirmar-ho, es va provar amb preparacions de mosques triturades i jasmonat artificial i funcionava. Altres estímuls, com pedres petites o cops suaus amb un raspall, no van funcionar. Les mosques mortes tampoc produïen cap reacció. Així sembla que la fulla respon a una reacció al contacte o al moviment i que la presa viva deu alliberar substancies químiques que fan que la fulla produeixi jasmonats i es plegui. El més curiós és que moltes plantes produeixen jasmonats per defensar-se dels insectes que se les mengen. Però aquí no, no és el cas, la “planta” ha desenvolupat el sistema, no per defensar-se de qui se la pot menjar, sinó per menjar!

Com funciona la segona estratègia? s’ha vist que hi ha arts més sofisticades que atrapar la presa atraient-la cap les superfícies enganxoses. Amb la “trampa-catapulta” ja no hi ha escapatòria! La Drosera glanduligera del sud d’Austràlia fa dues coses desagradables a la vegada. Les vores de les seves fulles, que tenen forma de cullera, estan envoltades de tentacles llargs que es mouen molt ràpid, en un obrir i tancar d’ulls. Quan un insecte toca un tentacle, aquest el catapulta al centre de la fulla. Allà, un altre grup de tentacles coberts amb alguna cosa molt enganxosa, semblant a la cola, l’empaqueta ben doblegat cap el centre, on el digereix. Aquest moviment de catapulta només l’havia observat un investigador a la natura, i ara, s’ha gravat les reaccions de la “planta” amb diferents insectes visitants. No està clar com funciona l’impuls, però una vegada que el tentacle fa de catapulta no pot relaxar-se i fer-ho de nou, però no patiu, aquestes dròseres produeixen noves fulles cada pocs dies, per tant sempre hi ha una nova sèrie de trampes per les seves preses.

Són horrorosament fascinants!