Fent endreça d’idees

– Ei! Tens el blog una mica parat…

– Sí, no tinc massa temps per escriure aquests dies.

– No serà per manca d’idees?

– Manca d’idees? no, no… d’idees en tinc moltes. A vegades en tinc de bones, a vegades són estranyes i d’altres, directament, són males idees.  De fet en tinc tantes que, de tant en tant, haig de posar ordre. Saps què? Aquesta setmana que no ens veurem gaire, et deixo deures. Pensa què poden voler dir els dos eixos que classifiquen les meves idees. I… saps què? també pots moure els adjectius si no hi estàs d’acord, que pot passar, i afegir-ne de nous, tu mateix.

 Ja m’explicaràs!

La manera més friki de tallar el pastís d’aniversari

Com talleu un pastís rodó? Penseu-hi per un segon. No cal pensar gaire, oi? Tallem un pastís rodó amb falques triangulars! El mètode de sempre, però també sabeu que aquesta manera de tallar deixa els costats tallats exposats a l’aire i, a la nevera o al marbre de la cuina, s’assequen si és que no l’hem embolicat o tapat.

Doncs resulta que en Francis Galton, mig cosí de Charles Darwin, molt aficionat al te de la tarda, hi va pensar molt fins que va trobar un mètode per “tallar un pastís rodó sota els principis del rigor científic“. Ell es va fer una pregunta: donat un pastís rodó i unes persones amb gana moderada, de quina manera s’ha de tallar un pastís rodó per tal de deixar el mínim de superfície exposada perquè no s’assequi?

El mètode de Galton, que es va publicar a la revista Nature l’any 1906, proposa que es facin dos talls paral·lels en tot el diàmetre del pastís, per treure un tall llarg. A continuació, s’empeny les dues meitats del pastís intactes, perquè un cop juntes guardaran la humitat. Si es té més gana, es gira el pastís i es torna a fer dos talls paral·lels en tot el diàmetre per tornar a treure un tall llarg i s’ajunten les dues meitats que queden. I així successivament. En cada operació s’elimina aproximadament un terç de la superfície del pastís que es fa cada cop més petit i no es quedarà sec.

cake

Gaton, 1906. Nature, pag. 173.

Aquí va l’experiment.

Mmmmhhhhhh. Funciona. Així doncs, gairebé cent anys més tard, no sé perquè aquest mètode no ha tingut tant d’èxit com l’altre. Sembla que el mètode és robust i és una idea que també funciona amb un pa de motlle o un pastís quadrat. Oiteu, per no trobar mai més el tall del pastís sec l’endemà, proveu… això si és que en sobra de pastís!

L’oceanografia és bella

La visualització de dades juga un paper important en el procés científic. Ens ajuda a entendre processos que poden arribar a ser molt complexos.

He trobat un vídeo on es mostren els corrents superficials de l’oceà a tot el món entre el període de juny del 2005 fins a desembre de 2007 fet per la NASA.

Aquesta visualització és producte de models molt complexos que volen entendre el clima i l’oceà. En aquests models es sintetitzen les dades que es prenen in situ i de satèl·lit dels oceans del món i del gel marí. Imagineu la quantitat de dades que hi ha sintetitzades ja que la resolució de l’animació permet veure els remolins oceànics que transporten la calor i el carboni als oceans.

Però, sabeu què? L’objectiu d’avui no és la ciència, ni l’objectiu del vídeo és fer càlculs. No. La visualització no inclou una narració ni anotacions ni explicaré com s’han fet els models, perquè l’objectiu del vídeo és utilitzar les dades de flux de l’oceà per crear una experiència simple, artística i gaudir-la.

Visualitzeu el món!

Quin tipus de científic ets?

Tens vocació o ànima de científic i vols esbrinar quin “tipus de científic” ets? He preparat un joc (*). Agafa paper i llapis. Escull les frases que més et motiven en el món de la ciència i anota les lletres que hi ha entre parèntesis. En pots escollir varies.

M’agradaria…

  • aconseguir la immortalitat humana (a)
  • assolir l’energia de fusió controlada (a)
  • avançar amb la campanya contra l’escalfament global (c)
  • contemplar la part més profunda del fons oceànic (b)
  • deduir els multiversos (a)
  • descobrir el secret de l’origen de la vida (a)
  • descobrir les restes dels nostres avantpassats prehumans i esbrinar d’on venim i què som (b)
  • descobrir senyals de vida en altres planetes (b)
  • descobrir un nou enzim o una hormona molt potent (a)
  • descriure l’estructura microscòpica de la cèl·lula (b)
  • desxifrar el codi genètic (a)
  • detectar els neutrins i el bosó de Higgs (a)
  • dominar una nova font d’energia que pugui salvar el món (c)
  • escoltar per si arriben missatges extraterrestres als telescopis (b)
  • guanyar la batalla contra la fam (c)
  • guanyar la guerra contra el càncer (c)
  • lluitar contra altres malalties mortals (c)
  • localitzar feromones i hormones insospitades en els organismes (b)
  • resoldre el misteri de la matèria obscura (a)
  • seqüenciar l’ADN per capturar un criminal (c)
  • trobar noves espècies en ecosistemes inexplorats (b)
  • trobar organismes fòssil que es remunten a l’origen de la Terra (b)
  • veure el límit exterior de l’univers (b)
  • viatjar al llarg de les plaques tectòniques i cartografiar-ne la batimetria (b)
  • crear un organisme simple al laboratori (a)
  • trobar el primer organisme que va evolucionar (a)

Ara compta les vegades que has escollit l’opció a, b o c i sabràs quin “tipus de científic” ets, ara bé… no em facis massa cas, només és un joc! 🙂

cientifica 2Si la teva opció és majoritàriament a, ets el científic a la recerca del Sant Grial, busques el tresor amagat, la clau que obre la porta inexpugnable, la font de l’eterna joventut o la poció màgica que confereix la immortalitat. Enhorabona, segueix així, potser trobaràs la pedra filosofal!

Si la teva opció és majoritàriament b, ets el científic que fa el viatge a una terra inexplorada, cerca una illa desconeguda, puja una muntanya llunyana i mira més enllà, entra en contacte amb una tribu que es rumoreja que viu allà, descobreix mons perduts o s’estableix i comença una nova vida en un país llunyà. Enhorabona, segueix així, potser viatjaràs a un altre planeta!

Si la teva opció és majoritàriament c, ets el científic que persegueix la lluita entre el bé i el mal, ets un heroi, el campió, el mag bo, la força màgica. Enhorabona, segueix així, potser descobriràs algun secret!

(*) el joc està basat en el capítol “Arquetips de la ment científica” del llibre Cartes a un jove científic de l’ E. O. Wilson i el dibuix és de’n R. Rybakiewicz.

Sí, calia matar al drac per estudiar-lo!

A la jove donzella li acabaven de concedir un projecte d’investigació del Pla Nacional del Ministerio de Economía y Competitividad. El projecte no donava per molt, però ja se sap, en temps de retallades…Malgrat tot havia aconseguit finançament per un contracte de tècnic, així que de seguida va contractar en Jordi, que ja es coneixien i treballàven molt bé junts.

Un dels objectius del projecte era catalogar les espècies de la comarca amb les noves eines moleculars i definir quin paper hi tenen les espècies en l’ecosistema. Així que la jove donzella i en Jordi de seguida varen programar vàries campanyes de camp per recollir exemplars de la flora i fauna de la zona. La idea era, primer, recollir mostres i després fer la feina de la seqüenciació de l’ADN al laboratori. Dins dels plans de treball, la jove donzella volia trobar un exemplar poc conegut i poc comú, una d’aquestes espècies catalogades dins del que s’anomena la “biosfera rara”. Tenia molta curiositat perquè segons la gent de la comarca era una bèstia gran i terrible, que treia foc pels queixals, menjava tot tipus d’animals i potser fins i tot persones, però de fet ningú l’havia vist gairebé més de tres segons seguits! –Que exagerada és la gent! –pensava la jove donzella. –Quan les coses no es coneixen, la imaginació vola.

Rosa Sant Jordi 2014. E. Tenedor.

I així fou com la jove donzella i en Jordi van sortir del castell per anar a trobar la bèstia, mentre tot el poble mirava als científics com herois. Ja se sap, des de sempre els científics han estat molt ben considerats. No van tenir temps ni d’arribar al bosc, que de cop i volta va sortir la fera, davant de l’admiració de la jove donzella i el goig d’en Jordi. Valent ell va començar una intensa lluita, fins que li va clavar una bona estocada amb la seva llança, que va deixar malferida a la terrible bèstia i la va matar. –Ara és hora d’obrir-li l’estómac i veure que menja! – va dir la jove donzella.

Els continguts estomacals de la bèstia només varen mostrar restes vegetals i ni rastre de res que s’assemblés a una ovella, porc, gallina o persona. De fet, la bèstia menjava… roses! Les roses més vermelles que la jove donzella hagués vist mai. En Jordi va recollir una mostra de les roses i li va oferir a la donzella: –Aquestes mostres també les guardarem per fer la seqüenciació!. I la jove donzella afalagada, de seguida va pensar: -Quin ull que té en Jordi, potser les roses tampoc estan catalogades.

Després de mesos de feina de laboratori, l’informe final del projecte va presentar vàries conclusions. La bèstia era una espècie rara i menjava roses, per tant no calia patir pel benestar de les persones de la comarca. També varen identificar i descriure una nova espècie de rosa desconeguda fins aquell moment. I tot plegat va tenir tant d’èxit que la Comissió Europea els va finançar el següent projecte de catalogació d’espècies rares. Així que, de projecte en projecte, la jove donzella i en Jordi varen seguir treballant feliços i varen menjar anissos.

Sigueu feliços i gaudiu de la diada!

Blog-aniversari

Aquarel·la de l’E. Tenedor.

Bon dia, avui La llibreta de les idees fa un any!

I, apa, aquí estic, explicant coses que em passen pel cap i pel blog.

Vull que sapigueu que de les coses més divertides del blog és veure quines són les “paraules de cerca” que s’utilitzen quan algú busca informació per internet i el fan arribar a La llibreta. Us deixo algunes, més que res per aclarir que el blog no dóna idees per organitzar calaixos ni idees per cosir ni proposa poemes dedicats a les nebodes ni explico Cousteau per nens. Tampoc sé ben bé què fer amb iogurts caducats d’un mes i realment desconec què s’ha de fer quan a una taronja li cauen les fulles, i tampoc he explicat com és la soca de l’arbre familiar. I no, les meduses no tenen cèl·lules mareQuines coses!

Però sí que un dia puc explicar per què és important que el mar tingui fitoplàncton si és que no ho heu llegit encara, o per què les plantes punxen per defensar-se, i fins hi tot, també podria explicar quan es planten les cebes i què passa quan tens un hort. Així que el calaix de les idees o el calaix de sastre per revisar els protozous la llibreta de mar o com li vulgueu dir, continua amb l’experiment.

Gràcies per llegir i comentar. I gràcies a l’artista que m’ha fet un dibuix ben xulo per celebrar el blog-aniversari!

2048

Diapositiva1

Fixeu-vos que l’individu en qüestió s’ha passat el joc!

Que el teu fill de 15 anys et proposi un repte, no té preu.

M’ha dit: “Si em guanyes al 2048, et guanyes el meu respecte matemàtic per sempre més. Pensa que no és fàcil, que sobre un total de 51 milions de partides, només s’han guanyat 530.000, això és només 1% del total i jo m’he passat el joc!”

El joc tracta de fer parelles de números en una quadrícula de 4×4. S’ha d’utilitzar les tecles de cursor per moure les fitxes i quan dos peces amb el mateix número es toquen, es fonen en un. L’objectiu és aconseguir la casella 2048. Apa, allà vaig!

Ja porto una bona estona i ara ja sé que el joc no és gens senzill, i a sobre m’estic quedant del tot enganxada. No he tingut ni temps d’escriure una entrada al blog. Tot sigui per superar un petit cervell que, de fet, ja m’ha superat vàries vegades.

Ull que és addictiu! Si entreu, no fareu res més en tot el dia.

Love is in the air

Avui mitja humanitat enamorada celebra una festa anglosaxona. Hi haurà notes, regals, símbols amb forma de cor i angelets amb un arc que envien fletxes d’or amb la punta esmolada que provoquen l’amor a l’instant. Doncs que sapigueu que això de les fletxes no és gens original, i que a la natura ja està inventat!

Dards

Diversitat de dards.
Escala 500 micres vistes laterals i 50 micres seccions transversals.
J. M. Koene and H. Schulenburg. BMC Evolutionary Biology, 2005, 5:25

Els llimacs i cargols tenen un festeig molt curiós. Abans de la còpula, aquests organismes apunyalen a les seves parelles amb dards. Sí, sí, es disparen mútuament dards de mides i formes ben diferents. Us deixo unes fotografies de microscòpia electrònica d’aquests dards, fotos de costat i de la secció transversal.

Bé, en realitat no els disparen, els dards sobresurten del cos dels cargols però tot i així poden causar lesions i fins i tot la mort de les seves parelles! Els investigadors pensaven que això era estimulant o estava dissenyat per coordinar l’intercanvi d’esperma i òvuls, però ara es pensa que els dards introdueixen mocs que transporten un tipus d’hormones. Els llimacs i cargols són hermafrodites i les hormones servirien per configurar els òrgans reproductius. Si un cargol produeix l’esperma, l’altre l’hauria d’acceptar més fàcilment i ajudar a moure’l cap als ous femenins perquè els gàmetes arribin al seu destí final.

Aquest comportament també s’ha vist en alguns cucs, que són hermafrodites. Durant el festeig i la còpula, hi ha uns pèls de quitina que són impulsats cap a la parella. De vegades penetra la paret del cos i gairebé arriba a la cavitat abdominal. També en aquest cas es pensa que s’allibera un tipus d’hormones per organitzar l’emmagatzematge d’esperma.

No sé jo si la historia del cupido ve dels llimacs, dels cargols o dels cucs, però quines coincidències més estranyes! 

Mira què he trobat

Els blogs han sortit com a bolets. Es diu que en el món es dobla el nombre de blogs cada cinc mesos i això representa una taxa de creixement exponencial, però, en realitat, és un món difícil de quantificar i descriure d’una manera exacta. No és coneix ben bé quants n’hi ha, potser són incomptables, potser hi ha mètodes per saber-ho.
Diapositiva1

Per saber-ho s’hauria de saber quants se’n creen i també quants se’n tanquen, que són molts, i això ens donaria una idea de la taxa neta, però, a més a més, hi ha blogs que són “blogs brossa”, que es creen per donar publicitat, i barrejar-se amb els altres autèntics. Si aplico la taxa de duplicació mencionada, des de la creació dels blogs al món, me’n surten molts. No deu anar per aquí la cosa. Desisteixo. Tant se val el nombre, si en dono un, no serà veritat quan llegiu això.

Com és la blogosfera a casa?

Com que em costa pensar amb tots els blogs del món, he anat a buscar com està la situació a casa nostra. Resulta que tampoc sabem quants blogs hi ha a Catalunya però sabem alguna cosa. Es veu que l’explosió dels blogs als Estats Units va ser a finals dels 90 però no és fins al 2003 que els blogs en català arrenquen. Des de llavors la blogosfera catalana, o la catosfera com alguns anomenen, té una evolució ascendent. Tot plegat va començar amb blogs tècnics i finalment hi ha hagut l’esclat dels blogs personals.

Pels estudis que he trobat sembla que:

  • la major part dels bloguers són homes i menys d’un terç són dones,
  • les edats més típiques dels bloguers va dels 20 – 26 i són veterans, amb 5 o més anys de vida com internautes,
  • més de la meitat no fa ni un any que tenen el blog en marxa.

Curiós, formo part d’una categoria ben petita i espero passar la barrera anual.

La catosfera és molt diversa, des de grups que publiquen junts fins gent que va per lliure. També és una blogosfera en miniatura, però el fet de ser petita no la fa diferent d’altres en altres llengües i a l’any 2010 ja es va veure que la llengua catalana era la vuitena amb més producció. Però, si bé es produeix molt, sembla que estem a anys llum de la influència dels blogs americans. Llegeixo que al voltant del 2001 els blogs als Estats Units varen créixer i exercir molta influència durant la guerra d’Iraq, quan es van veure els punts de vista de dretes i esquerres en els blogs més periodístics. Això va donar molta popularitat als autors. Avui en dia, als Estats Units, hi ha polítics que expliquen les seves opinions i persones del món dels negocis amb molta presència, per posar uns exemples. Ui, encara ens falta molt recorregut amb aquest tema!

Què s’escriu? Què s’ensenya?

Es veu que hi ha tota una taxonomia dels blogs força definida, però no cal entrar-hi ara. El que hi ha a casa és el que hi ha arreu, hi ha tants tipus de blogs com persones que hi escriuen. Hi ha des de blogs d’opinions particulars a experts en diferents temes. Hi ha des de lletraferits que van per lliure fins xarxes de relacions cobrint diversos àmbits, el polític, el científic, el tecnològic… Hi ha persones anònimes que expliquen els seus pensaments, inquietuds, aficions i les aventures de cada dia. Hi ha qui mostra dissenys preciosos, qui dibuixa tires còmiques, qui ensenya el món amb les seves fotografies, qui escriu contes meravellosos, qui mostra les seves habilitats amb el patchwork. Hi ha blogs útils, de viatges, d’informàtica; hi ha blogs curiosos, un de dedicat als arbres!, blogs on s’expliquen pel·lícules… ui, això no s’acaba mai!

Com funciona?

Els espais gratuïts han ajudat molt a aquesta tendència a l’alça. Es crea un compte, es triar una aparença, un nom pel blog i a escriure un article, prémer el botó d’enviar i apareix publicat. Fàcil. Però és que, de fet, hi ha tot un món al darrere! La majoria de bloguers coneixen a d’altres de manera personal o virtual. També les persones que comenten. Això fa que la blogosfera tingui un caràcter de xarxa. És curiós com hi ha línies creuades de blogs que es referencien i es comenten uns als altres. Em ve al cap el concepte d’intel·ligència col·lectiva que ja en parlarem un altre dia.

Per què un blog?

I aquí va la meva opinió més personal. Entenc que la comunitat de persones que escriuen un blog tenen la voluntat de compartir i la necessitat de conèixer l’opinió dels altres. És una taca d’oli de coneixement i el que té de bo és que la contribució personal del que escriu es veu incrementada amb la implicació que hi posen els lectors. Els lectors participen en les idees, que es barregen i s’incrementen els punts de vista. Així que aquí va la meva idea, la més senzilla, del perquè d’un blog: el plaer de compartir idees i discussions.

Acabo

Hi ha qui diu que en un futur l’única forma de mitjà de comunicació a internet seran els blogs, altres critiquen aspectes com la credibilitat que puguin tenir molts llocs. El que és clar és l’impacte cultural que tenen. No hi ha una barrera entre les persones que contribueixen i les persones que comenten. Totes elles són persones curioses, culturalment actives i tot plegat funciona d’una manera majoritàriament altruista. Una molt bona idea creativa i interactiva per al nostre món.

Breaking smart

Sí, m’he empassat moltes hores de la sèrie Breaking Bad aquestes vacances i ja l’he acabada!

m12NO-coverTenia molta curiositat perquè té molt bones crítiques i per la demostració del domini del detall, especialment en assumptes científics. I bé, també tenia una altra raó: ara ja tinc tema de conversa amb els meus dos fills adolescents per molt temps.

La sèrie explica com en Walter White, un professor de química, ha d’encarar diversos problemes, un càncer de pulmó, la discapacitat del seu fill adolescent, el naixement de la seva filla i, sobretot, la necessitat de diners per pagar el seu tractament i no deixar la seva família amb un deute poc assumible. Així que la seva vida canvia de cop quan s’involucra en el negoci de les drogues, cuinant metamfetamina, per aconseguir aquests diners.

No explicaré res més de la sèrie perquè hi ha moltíssims fòrums d’internet discutint el més mínim detall. Però hi haurà poques persones que s’adonaran d’un. Quan he arribat aquí he discutit amb els adolescents mencionats abans si el que anava a explicar era un spoiler o no, i hem arribat a la conclusió que no ho és perquè és un detall que no és clau per la trama final, ara bé, si no heu vist la cinquena temporada i no voleu saber quin és aquest detall, no llegiu a partir d’aquí.

Quan la Marie, la germana de l’Skyler i dona de’n Hank, està amb el seu psicòleg, cita la saxitoxina com a possible mètode d’intoxicació mortal: “… Produces a flaccid paralysis that leaves its victim calm and conscious through the progression of symptoms. Death often occurs from respiratory failure.”

Doncs que sapigueu que la saxitoxina és una toxina produïda per microalgues marines que pertanyen al grup de les dinoflagel·lades! És una neurotoxina paralitzant, que bloqueja les cèl·lules nervioses i provoca paràlisis muscular. Així que la Marie no va gens desencaminada! Alguns símptomes d’intoxicació són sensació de formigueig, cremor en extremitats i cap, nàusees, diarrea, vòmits, mala coordinació, marejos, parla incoherent, i si la intoxicació és molt greu, fins i tot pot provocar la mort. Els casos mortals ocorren entre les dues i dotze hores posteriors a la ingestió de la toxina.

El que no diu la Marie és com et pots intoxicar amb un compost produït per microalgues marines. Doncs els mol·luscs bivalves com ara els musclos, les cloïsses, les ostres, són organismes filtradors i poden acumular les toxines en els seus teixits, sense que aquestes els afecti. Les persones podríem ingerir les toxines quan mengem aquest marisc tòxic. Ara bé, la part bona de tot plegat és que les micoalgues i les toxines es vigilen a arreu de la costa a nivell mundial per prevenir les intoxicacions. Els bivalves que trobem a la peixateria han passat controls estrictes i són aptes per al consum humà amb tota garantia. En el cas que la Marie es volgués intoxicar, ho tindria una mica complicat per trobar marisc tòxic i, a més a més, n’hauria d’ingerir força per morir! però és clar, és una sèrie…

Doncs mireu, m’ho he passat molt bé, m’ha agradat la sèrie i he après i recordat temes de química. A part de la conclusió final: “all bad things must come to an end”, jo n’he tret alguna més i aquesta va pels meus dos adolescents: nois, com “curren” els guionistes de les sèries, eh! han de saber un munt, treballen i estudien a fons els temes! doncs apa, a estudiar de valent!