Per què les zebres tenen ratlles?

10259874_10202984760012412_5526407916588452891_n

Zebra. Dibuix de’n R. Rybakiewicz.

Fa més d’un segle que Wallace i Darwin discutien sobre la funció de les ratlles de les zebres. Les explicacions que debatien eren si les ratlles els servien de camuflatge, per evitar depredadors, per gestionar la calor o per evitar els atacs dels paràsits. Fins i tot es pensava en funcions d’interacció social.

L’explicació que més ha perdurat en el temps ha estat la relacionada amb l’efecte confusió. Es coneix que els humans ens costa més apuntar a objectes ratllats en moviment per un efecte de confusió. També es coneix que les mosques, tàvecs i altres bitxos voladors, els costa més d’aterrar en superfícies amb ratlles blanques i negres que en superfícies uniformes.

Així que uns investigadors han provat les diferents explicacions de la funció de les ratlles en espècies i subespècies d’èquids d’una manera sistemàtica. I res de camuflatge o de funció social. Les ratlles són una adaptació per evitar mossegades molestes dels tàvecs i mosques.

És curiós, m’acabo d’adonar que els animals presenten un munt de patrons. Seran tots per despistar? hauré de buscar si es coneix el perquè. Mentre us deixo algunes fotos tretes de Patterns in Nature: Animals de la web de National Geographic.

Papallones, flamencs, conquilles i dinoflagel·lades

“Per dibuixar cal observar; si observes coneixes, si coneixes estimes, si estimes protegeixes” Jordi Sabater Pi, científic primatòleg català (1922-2009).

Reprenc el tema de les il·lustracions científiques. Potser us interessen les anècdotes o potser les il·lustracions o potser les dues coses a la vegada, així que quedeu-vos amb la història que us faci més gràcia. Ens mourem uns segles més endavant i ja ens situem després la invenció de la impremta, on la il·lustració científica comença a fer-se de forma seriada, i la difusió de les idees s’eixampla

921157_121492_LPR_0_0

Metamorphosis Insectorum Surinamensium. M. S. Merian, 1701.

La història de la Maria Sibylla Merian (1647-1717), naturalista i pintora alemanya, comença precisament amb el seu pare, que era un conegut gravador i això ja va facilitar la seva afició a la il·lustració. Es va donar el cas que Merian es va divorciar del seu marit perquè sovint tenia les facultats pertorbades per la ingestió d’alcohol. A la vegada, la seva filla gran es va casar amb un comerciant que traficava amb la colònia holandesa de Surinam a Sud Amèrica. Així que va decidir embarcar-se cap a Surinam amb la segona filla adolescent on es varen establir durant alguns anys. Les dues recollien i documentaven plantes i insectes tropicals mai vistos a Europa. Hi havia la creença que els insectes eren el resultat de la “generació espontània al fang” i l’església els anomenava les “bèsties del diable”. Tot i així, Merian tenia curiositat per saber com podien sorgir les papallones de les erugues. Així doncs, va documentar la metamorfosi de les papallones amb descripcions i il·lustracions pròpies amb la cura de dibuixar els detalls de les erugues i les plantes que menjaven. Va fer una llibreta d’esbossos. Obro parèntesis, mireu, m’ha fet gràcia comentar això de la llibreta, tanco parèntesis. I després va publicar el llibre: “Metamorphosis insectorum Surinamensium” (Metamorfosi dels insectes del Surinam). Com que el llibre era molt car per aquella època i Merian no podia viure de la seva pintura, donava cursos de dibuix. És ara, en les últimes dècades, quan se li ha reconegut la feina.

POSTER_6A

American Flamingo, J. J. Audubon,1838.

Un altre il·lustrador amb una bona historia és la d’en John James Audubon (1785-1851), un ornitòleg francès-americà, naturalista i pintor. Diuen les males llengües que era fill il·legal del rei de França i que el van enviar, literalment, a fer les amèriques. Es veu que no va tenir massa sort amb els negocis, i fins i tot va arruïnar el negoci de la seva dona. Però ell va destacar pels seus estudis de documentació de tot tipus d’aus dels Estats Units d’Amèrica. Les seves il·lustracions detallades representaven les aus en el seu hàbitat natural. Ell estava molt entossudit a fer les il·lustracions a mida real i eren unes mides que els gravadors americans no podien fer. Al final, un gravador d’Anglaterra va assumir la reproducció de les seves il·lustracions. Tot i les mides enormes de les làmines, moltes espècies d’ocells no hi canvien, i és per això que molts d’ells estan dibuixats amb el coll cap avall i amb postures una mica estranyes. Això de les postures sembla que és degut al fet que el senyor anava amb un fusell perquè alguns ocells es movien massa per dibuixar-los. Tot i així no li traiem cap mèrit! Audubon va identificar moltes espècies noves i la seva obra principal “Birds of America” (1827-1839) es considera una de les millors obres d’ornitologia mai realitzades.

6103388918_e5db0349be_b

Thesaurus conchyliorum, Sowerby, 1847-1887.

Tornem a Europa. Hi ha casos en què membres d’una mateixa família s’han dedicat a l’estudi de la natura i un exemple molt curiós és el cas de la nissaga dels Sowerby, cinc generacions que van treballar amb la il·lustració d’un ampli ventall de temes com la mineralogia, la botànica, la paleontologia, la malacologia. Varen ser tots tan prolífics que, moltes vegades, és difícil assignar l’autoria d’una il.lustració al Sowerby que li toca! El fundador de la nissaga, en James Sowerby (1757-1822) va ser molt actiu. A part de les seves obres, J. Sowerby participava en la il·lustració d’obres d’altres autors com “Malacostraca Podophthalmata Britaniae d’E. Leach (1815-20). Aquest llibre descriu espècies britàniques de crustacis. El podeu veure digitalitzat o, també, podeu trobar un original a la biblioteca de l’Institut de Ciències del Mar. Aquesta obra es va publicar per fascicles, i després de la mort d’E. Leach i de J. Sowerby, es va publicar dos fascicles més amb làmines noves d’un descendent Sowerby. Tot queda en família! En el cas del patriarca, no es coneix ben bé si tanta feina d’acolorir làmines a mà pot ser obra d’una sola persona, així que es pensa que l’acoloriment era realitzat pels diferents membres de la família i treballadors. En qualsevol cas, ell ho supervisava tot. I per seguir amb el clan i les anècdotes, cal dir que una de les branques de la família, fill, net i besnét, van esdevenir malacòlegs, persones especialitzades amb mol·luscs, doncs tenien un comerç de conquilles. Us deixo dibuix de cargols de mar, però cal ser una mica xafarder en la monografia Thesaurus Conchyliorum.

Haeckel_Peridinea

Peridinea, Kunstformen der Natur, Ernst Haeckel, 1904.

I ja arribem a l’últim exemple, en Ernst Haeckel (1834-1919) naturalista, filòsof, professor i artista alemany. En Haeckel va posar nom a milers d’espècies noves. Ell va treballar amb molts organismes, i per possar un exemple, quan es va possar a identificar protozous, després d’una campanya per la Mediterrània, va descriure “només” 150 espècies noves de radiolaris (d’una campanya!). Després d’uns viatges, en Haeckel va publicar “Kunstformen der Natur (Formes artístiques de la Natura) que és un llibre amb més de 100 litografies on hi ha dibuixats diversos organismes, molts d’ells descrits per primera vegada: ammonites, radiolaris, dinoflagel.lades, anemones, meduses… Doneu-hi un cop d’ull. Les imatges que componen cada litografia estan organitzades de manera que hi hagi un impacte visual. De fet, aquest llibre va influir en l’Art Noveau, i l’arquitectura i disseny de principis del segle XX.

I aquí, en Jordi va finalitzar la xerrada sobre alguns il·lustradors científics (o eren científics il·lustradors?). Segurament hi ha molts més exemples que es mereixen un comentari, però ho deixarem per més endavant. Aquesta setmana, la Natalia, la bibliotecària, i jo, estem atrafegades descobrint petites joies de la nostra biblioteca, com alguns volums de la “Fauna und flora des golfes von Neapel de Giuseppe Jatta (1896) i diversos volums de “Resultats des Campagnes Scientifiques Albert I de Monaco” (1889).

I ja no us explico més! En l’era digital i l’època dels “pdfs”, us convido a la biblioteca a veure làmines!

Il·lustradors científics, científics il·lustradors

Agafo seient a la sala d’actes amb el temps una mica just, fa res que ha començat la xerrada. Ciència i art. Fa dies que espero la xerrada amb curiositat, doncs sempre va bé entendre com temes, aparentment diferents, s’encreuen. Trobo a faltar les meves amigues artistes, segur que els hagués agradat escoltar els diferents il·lustradors i artistes que presenten les seves idees i obres.

Els conferenciants comencen amb conceptes. Les il·lustracions científiques són imatges associades a texts, la imatge serveix per donar més informació doncs hi ha la voluntat d’explicar coses, d’ensenyar els detalls. A diferència de la il·lustració, un dibuix no està pensat per acompanyar i donar més informació a un text, aquí entren els sentiments i l’opinió personal de l’artista. Tot i així, si es vol, es pot convertir el dibuix en una il·lustració. Uf, ja hem reconciliat els dibuixants i els il·lustradors! Seguim, més conceptes, però decideixo que ja els explicaré en un altre moment, m’han cridat l’atenció altres temes.

En Jordi Corbera, un il·lustrador científic, ens explica una breu història d’aquesta professió, entre l’art i la ciència, amb alguns exemples d’il·lustradors i les seves obres perquè veiem com ha anat evolucionant el tema. No hi ha massa temps, així que els ha hagut de triar molt bé. Segur que tots són molt pertinents.

rhinoceros

‘Rhinoceros’ d’Albercht Dürer, 1515.

Explica que en les primeres il·lustracions científiques (estem parlant de finals de segle XV) no es mostrava la realitat, doncs es donava la informació a l’il·lustrador i aquest interpretava. L’exemple és Albrecht Dürer (1471-1528), un dels grans pintors del Renaixement, que és famós per les seves aquarel·les i gravats. En aquell temps, els animals no eren considerats apropiats per a l’art però Dürer va ser un dels primers artistes en veure els animals com un tema digne d’atenció doncs estava fascinat per la natura. Poc a poc, el món natural es va anar convertint en un focus d’interès científic i cultural, doncs els exploradors i els viatgers tornaven de terres llunyanes amb descripcions i il·lustracions de espècies noves. Però no sempre l’il·lustrador veia l’animal que es pretenia dibuixar en viu i en directe. Es va donar el cas que, en tot Europa, hi havia un rinoceront que vivia al regne de Portugal. A Dürer li va arribar algunes notes i un croquis fet per un artista desconegut i el va dibuixar. Ell mai va veure la criatura en directe. Ja veieu que el “rinoceront” de Dürer, més que un rinoceront sembla un dinosaure: mireu els plecs de la pell, semblen plaques d’una armadura. Sorprenentment, aquesta imatge exagerada va ser acceptada com una representació exacta d’un rinoceront fins a mitjans del segle XVIII doncs era reproduïda una i altra vegada. Recomano però, que no us quedeu només amb aquesta anècdota. Mireu les meravelloses aquarel·les que té. Dürer mostra una extraordinària habilitat pel dibuix: precisió, textura i color.

Leonardo-da-Vinci-Anatomia-Brazo

Els músculs de l’espatlla i del braç, Leonardo da Vinci.

Continuem en aquest segle: Leonardo da Vinci (1452-1519). No puc resumir en quatre ratlles el que representa aquest artista i home d’esperit universal. Només menciono l’anècdota que treu cap a la xerrada. Les il·lustracions de da Vinci van contribuir a desenvolupar el coneixement en àmbits molt diversos, un d’ells l’anatomia. Es coneix que els seus dibuixos en aquest tema van anar evolucionant en funció de la informació i el coneixement que ell tenia. En aquella època, la dissecció humana estava censurada, i es feien servir porcs i vaques, per tant, els primers dibuixos d’anatomia contenen, a vegades, inexactituds degudes als coneixements de l’època i perquè els detalls no venien de disseccions en humans. Ens mostren un exemple, la il·lustració del sistema cardiovascular i els principals òrgans de la dona. Curiós, hi ha uns vasos sanguinis que surten de la matriu i arriben al cervell. Una il·lustració anatòmicament errònia, doncs, i amb d’altres connotacions. És més endavant que da Vinci aconsegueix una bula papal per anar a veure disseccions humanes i dissecar cadàvers, i és quan realitza nombrosos estudis sobre músculs, tendons i d’altres característiques anatòmiques visibles, totalment realistes. Aquests dibuixos són una mostra que l’autor no només té una visió directa sinó que comença a tenir coneixements profunds del tema. De seguida, da Vinci es va convertir en un mestre i va posar bases científiques sobre estructura anatòmica i fisiologia humana.

Ui, quan he arribat aquí ja m’he adonat que aquesta entrada quedaria molt llarga si continuo. Encara queden quatre exemples més. Com s’ho ha fet el conferenciant per explicar tantes coses en tan poca estona? Cadascú d’aquests il·lustradors científics – científics il·lustradors mereixen un comentari. Així que avui ens quedem aquí, amb els dos exemples i amb una cita d’Ernst Gombrich, historiador en temes d’art: “És una màxima constant que ningú veu el que són les coses, si no sap el que haurien de ser”.

Ara bé, anuncio que continuaré amb els altres exemples! Hi ha histories molt sucoses, com la de la senyora divorciada del segle XVII que se’n va anar a dibuixar les papallones de Surinam; la d’un suposat fill il·legal del rei de França enviat a les amèriques que se li reconeix el millor treball ornitològic mai realitzat, tot i que, quan volia pintar els ocells anava amb un fusell a la mà; la d’una nissaga familiar que durant cinc generacions van fer il·lustracions de molts temes, des de la botànica fins a la paleontologia, passant per la biologia marina i tot els hi va venir perquè tenien un comerç de conquilles; i és clar, la història del biòleg alemany que va dibuixar i posar nom a milers d’espècies noves, entre elles, els meus bitxos preferits. Us demano una mica de paciència, que és la mare de la ciència i segurament també de l’art!

Algues a la sopa!

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La perruche et la sirene. Matisse.

Alga: organisme unicel·lular o pluricel·lular fotosintetitzador, predominantment aquàtic, que antigament era considerat com a planta i que actualment s’inclou en el regne dels protoctists (tret de l’Enciclopedia Catalana).

Les algues estan per tot arreu. I us ho demostraré!

Començo per anomenar totes les pel·lícules infantils que m’he anat empassant tooooooots aquests anys de dolça infantesa dels meus nens, nebots i nebodes, però aneu buscant perquè hi ha per tots els gustos: llibres, música, art, cuina…

En Bob Esponja té moltes referències a les algues. Per exemple, Bob Esponja menja Kelpo, una marca de “cereals”, per esmorzar, tot i que la referència més important és el personatge-alga, en Sheldon J. Plankton de color verd fosc, i un ull groc i vermell. És l’arxienemic del Bob Esponja i va protagonitzar l’episodi de ‘L’alga és sempre més verda

“Els Pokemon” tampoc s’escapen. Hi ha un episodi dedicat a les algues: “Les algues salsifiques”. De fet en els Pokemons, tot evolucionava!

La Sireneta” és el súmmum de l’elegància! té un gran material d’arxiu, per exemple, mostra els kelps gronxant amb les onades. Els kelps són algues que pertanyen a les algues marrons de l’ordre de les Laminarials.

En “Madagascar 1”, Marty, la zebra construeix un refugi quan es troben atrapats tots els animals i convida a Alex, el lleó, a menjar una piruleta d’alga.

En Harry Potter en el “Calze de Foc” es menja una “branquialga”, una planta que sembla unes cues de rata gris-verdes viscoses, que li permet respirar sota l’aigua en una prova d’un torneig. No es coneix ben bé quina planta va inspirar la “branquialga”, però sembla que JK Rowling es devia basar en un tipus d’alga cloròfita que produïa una mena de transferència de propietats màgiques. En Harry s’havia de menjar alguna cosa que pogués “respirar” sota l’aigua, com una alga, per tal de ser capaç de respirar per ell mateix.

A “Buscant en Nemo“, el Sr Ray canta temes sobre algues quan tots els peixos van a l’escola: “les algues són fresques, les algues són divertides, fan el seu menjar amb els raigs del sol”. Bé, de fet tota la pel·lícula és una delícia com a classe de biologia marina i oceanografia!

L’Illa de Nim” és una pel·lícula d’aventures per nens que recrea un paradís tropical on predomina la imaginació. El pare de Nim és un planctòleg (persona que estudia les algues). En un moment de la pel·lícula, es veu a través del microscopi i es pot veure dinoflagel·lades nedant. Més tard, els personatges es llencen a la recerca de la causa de la bioluminescència del mar. Però ai… aquí! aquí s’equivoquen, perquè diuen que la bioluminescència és causada per un protozou…fals!!! és clar, és el cine!. En el món de les algues, la bioluminiscència la produeix principalment les dinoflagel·lades! que m’han de dir a mi!

De les pel·lícules per grans, el clàssic és la pel·lícula de Hitchcock, “Els ocells”, en que una microlga tòxica, la Pseudo-nitzschia, produeix comportaments agressius als ocells i ataquen a la protagonista. En Hitchcock es va inspirar en el fet real que els ocells es varen intoxicar i presentaven comportaments molt estranys.

En “La vida de Pi, desprès de moltes dificultats del naufragi, en Pi arriba a una illa, una massa flotant d’algues plena de vegetació, aigua dolça i una població molt abundant de suricates. Durant el dia l’illa sembla el paradís, i ell i en Richard Parker, el tigre, es fan un fart de menjar, però descobreix que durant la nit, quan arriba la marea, les algues són carnívores i es converteixen un parany d’àcid que digereixen tot el que hi ha. Pi s’adona que, amb el temps, l’illa els consumirà i salpa de nou.

Dels llibres que conec, “El cinquè dia” de l’autor alemany Frank Schätzing, parla de dinoflagel·lades tòxiques, bàsicament microalgues assassines. El llibre presenta un món a la vora de l’apocalipsi i un escenari en que la humanitat està assetjada i incapaç de defensar-se davant l’enemic més desconegut: el mar.

Ep! heu vist la portada de “Les aventures de Tintín. El tresor de Rackham el Roig ‘” d’Hergé ?

Pel que fa a la poesia, en Rafael Alberti té un poema molt bonic: “Sobre tu nave —un plinto verde de algas marinas, de moluscos, de conchas, de esmeralda estelar, capitán de los vientos y de las golondrinas, fuiste condecorado por un golpe de mar”. I també he trobat poesia variada sobre algues.

En música, heu d’escoltar la Suzanne del Leonard Cohen, on diu que hi ha herois en les algues: “There are heroes in the seaweed. There are children in the morning. They are leaning out for love. And they will lean that way forever”. De curiositats musicals n’hi ha un munt, hi ha una banda de rock de punk anomenat Algues, una altra banda a Indonèsia anomenat Navicula (és una diatomea), una banda de jazz anomenada Spyro Gyra (és alga verda filamentosa). Hi ha una banda local francesa que s’anomena Taxyfolia que es va formar al 1997, quan va haver la invasió la Caulerpa taxifolia al Mediterrani i va ser el centre d’atenció dels mitjans de comunicació.

En art, resulta que Henri Matisse utilitzava les algues com a font d’inspiració per als seus “Gouches découpés” (retalls de paper) i en Paul Gauguin va pintar el “Seaweed gatherer’s”  (“Recol·lector d’algues”). Probablement és el quadre més car d’algues! I si voleu veure imatges que converteixen diatomees en art, heu de clicar l’enllaç.

… i ja no poso res més, i ull que potser un dia us trobareu algues a la amanida, al sushi o a la sopa!