El món està fotografiat

Vivim en una era visual i el món està hiperfotografiat. Què és el que ens crida l’atenció de totes de les imatges que veiem cada dia és totalment personal i intransferible.

Avui m’ha cridat l’atenció una sèrie d’imatges d’un dels certàmens fotogràfics que més ràpid ha crescut en volum i en prestigi en els últims anys, el premi Atkins CIWEM. En aquest certamen, es busca les millors imatges que posin en rellevància el canvi climàtic i el desenvolupament humà. No busqueu imatges al·lucinants d’insectes o fauna salvatge en acció, en el concurs, els fotògrafs ens ensenyen la seva visió del món actual i jo, aquí, us deixo la meva tria de les millors imatges d’aquest any, des del paisatge urbà d’un grup de persones sense sostre que viuen dins uns enormes tubs de ciment a Bangla Desh fins al galopant desenvolupament del continent asiàtic i l’esgotament dels seus recursos. Fixeu-vos en l’erosió de la zona costanera a l’oest de Bengala, l’escassetat d’aigua potable en algunes poblacions rurals de l’Índia, el mosaic de contenidors al port de Barcelona que mostren el nostre consum i les plantes fotovoltaiques andaluses.

Potser les imatges ens ajuden a veure que les nostres decisions i accions tenen conseqüències reals sobre les comunitats, les persones i el paisatge del planeta.

FAISAL AZIM / ATKINS CIWEM EPOTY 2014

MOHAMMAD FAHIM AHAMED RIYAD / ATKINS CIWEM EPOTY 2014

KEVIN MCEVANEY / ATKINS CIWEM EPOTY 2014

ASHLEY COOPER / ATKINS CIWEM EPOTY 2014

STEVE MORGAN / ATKINS CIWEM EPOTY 2014

MARCUS SOBRAL / ATKINS CIWEM EPOTY 2014

PRASANTA BISWAS / ATKINS CIWEM EPOTY 2014

Podem fer-ho millor

Gairebé 13 milions de tones de plàstics arriben a mar cada any. Aquest és el resultat de l’estudi que ha mesurat la quantitat de plàstics que arriben als oceans del món. I la predicció que ens proposen els investigadors no és gaire positiva. La quantitat anual de residus plàstics cap al mar podria ser més del doble en els pròxims 10 anys.

Jambeck et al. 2015. Quantitat de plàstics que arriben als oceans del món.

A principis dels anys 70, s’estimava que la quantitat de plàstic que entrava a l’oceà cada any era aproximadament el 0,1% de la producció mundial de plàstic. Ara, els investigadors diuen que la realitat és totalment diferent. L’equip va analitzar la quantitat de residus plàstics que produeix cada país costaner del món i va calcular la quantitat que podria arribar a mar. Els científics calculen que aproximadament entre l’1,5% a 4,5% del total de plàstic que es produeix entra a mar cada any. Si sumen els gairebé 200 països al món amb una població costanera important, els investigadors estimen que entre 4 i 12 milions de tones de plàstic van entrar a mar l’any 2010.

Aquesta quantitat és suficient per omplir cada pam de costa de tot el món amb cinc bosses plenes de plàstic.

Però la historia no acaba aquí. Es poden fer molts números, però el fet és que no està gens clar on estan exactament totes aquestes tones de residus plàstics que podrien entrar a mar des de terra. Hi ha molta controvèrsia sobre la quantitat de brossa que hi ha a mar i si augmenta o no. Ja ho vaig comentar en una entrada. El fet és que els científics encara no sabem on estan més del 99% de les deixalles de plàstic a l’oceà. Tampoc es coneix del tot l’impacte que té en la vida marina i el perill per la salut humana que suposa el consum dels peixos que poden haver ingerit plàstic .

Amb aquesta perspectiva, la meva reflexió és que, en tot cas, aquesta investigació ha de servir com una crida per trobar bons números de la problemàtica dels plàstics a mar. També, per conscienciar que s’han de millorar els sistemes de gestió de residus sòlids. De moment sabem que hi ha una solució, hem de reduir la generació de residus, reutilitzar, reciclar i fer-ho millor. És un problema global, on tots hi contribuïm.

Com està la mar?

Front marítim de Barcelona. J. Camp.

Quan conec una persona per primera vegada i pregunta a què em dedico, li contesto: faig recerca i estudio els organismes més petits que viuen al mar. La següent pregunta que cau és: i com està la mar?

Doncs mireu, depèn. La mar està com li toca estar i depèn molt del territori que hi ha al darrera. La mar reflecteix els rius i les aigües subterrànies que hi arriben, però sobretot reflecteix el que construïm a terra i les activitats que hi portem a terme. I entre la terra i la mar, hi ha una línia ben prima que fa de frontera, la costa.

En aquesta línia, a més, hi ha una pressió humana que produeix canvis: urbanitzem, fem passeigs marítims, construïm ports i platges protegides… bàsicament hi posem ciment! Doncs és clar que totes aquestes estructures modifiquen la manera com arriba el que hi aboquem a mar, com ara els nutrients, els pesticides o els contaminants químics, per donar alguns exemples.

Si això li afegim el nostre clima mediterrani, de pluges intenses alguns mesos de l’any, el resultat és que, de tant en tant, la mar queda força alterada. Unes pluges intenses a Barcelona, com les de principi d’aquest mes d’abril, renten tota la ciutat i tot plegat va a parar a mar. Tota l’aigua, en la seva totalitat, no n’hi ha que quedi retinguda o filtrada com podria donar-se en altres zones costaneres menys urbanitzades.

La normalitat a mar es recupera uns dies després del pas dels temporals. Ara, que vol dir “normalitat”? Preguntar com està la mar és com preguntar com estàs de salut. Si costa definir la salut de les persones, imagineu definir la salut del mar o dels oceans. Si bé, és cert que les alteracions que ocorren a la mar, afecten les comunitats d’organismes que hi viuen i això ens dóna pistes d’aquesta “salut”, però aquest tema ja l’explicaré en una altra entrada.

Així que, per reprendre el fil, si acceptem la nostra manera de viure, hem d’acceptar que una costa humanitzada afecta a la mar. Quina mar volem? A vegades ho volem tot, transports, una ciutat, una platja neta, una passarel·la per arribar a l’aigua, una aigua transparent i una mar plena de peixos de colors. Doncs no, no es pot tenir tot, haurem de triar.

Petjada humana

De la mateixa manera que em meravellen les fotos de natura des del cel, em preocupa veure la petjada humana arreu del planeta, sobretot a la zona costanera. La major part de la població mundial viu en aquesta zona i diversos grups d’usuaris competeixen per la terra i els recursos del mar. A mesura que aquestes demandes són cada vegada més insostenibles, és més important protegir les zones costaneres pels seus valors naturals, econòmics, socials i estètics.

Les fotos de l’artista Edward Burtynky, de la seva col·lecció WATER, mostren com el creixement de la població transforma el paisatge.

Construcció massiva d’urbanitzacions i zones residencials en VeronaWalk, Florida (EUA) Edward Burtynsky, 2012

Polders, Grootschermer, Països Baixos, 2011. Edward Burtynky.

Piscifactories a la badia de Luoyuan, província de Fujian (Xina). Edward Burtynsky, 2012

Vista aèria de la platja de Benidorm (Espanya). Edward Burtynsky, 2010

Milions de barrils de petroli vessats al Golf de Mèxic al maig de 2010. Edward Burtynky.

Sopa d’algues!

Nens nedant en una platja coberta d’algues a Zhanqiao Pier a Qingdao, Xina. China Foto Press.

Una proliferació d’algues mai vista: 28.900 quilòmetres quadrats de costa “verda” a la Xina!  Ras i curt: espècie oportunista + nutrients + temperatura + aigües estancades = proliferacions!

En les últimes dècades, les activitats humanes han canviat els règims de nutrients i la seva dilució a les aigües costaneres. Així doncs hem canviat els fluxos de nutrients (nitrogen i fòsfor) que arriben degut als fertilitzants utilitzats en agricultura, hem augmentat l’exportació de fòsfor degut als detergents, i hem incrementat les activitats d’aqüicultura. A més a més modifiquem la dilució de les aigües costaneres (o el que anomenem temps de renovació) construint ports, platges semitancades i proteccions marines.

Es coneix que les concentracions de nitrogen i fòsfor en les aigües marines litorals s’han duplicat en moltes regions costaneres del món en els últims 20 anys. D’aquesta manera s’està afavorint el procés d’eutrofització d’origen humà en l’ambient costaner. Tot plegat dóna lloc a una cascada de conseqüències, entre elles, una alteració de les comunitats dels organismes que viuen en aquesta zona.

Les comunitats d’organismes que habiten a la zona costanera són considerades de frontera i estan en equilibri amb aquests fluxos continent – oceà. Si canviem aquests fluxos és d’esperar que canviïn les comunitats. La disponibilitat més alta de nutrients la costa sovint porta a episodis de proliferacions algals, afavorits per la construcció d’obres costeres que confinen les aigües de la zona litoral. És ben conegut que les entrades de nutrients, l’escassa dilució i l’estabilitat de la columna de l’aigua afavoreixen les proliferacions de macroalgues o microalgues, i que aquests creixements produeixen un efecte indesitjat en el funcionament de l’ecosistema i en la qualitat de l’aigua afectada.

En aquest cas concret, l’espècie d’alga que prolifera, com el seu nom molt bé indica, la Enteromorpha prolifera, no és una espècie tòxica per a humans o animals, però el seu creixement accelerat produeix efectes negatius sobre l’ecosistema. I és clar, l’ús recreatiu de la platja quedarà clarament minvat. La E. prolifera és la principal responsable del color verd de les basses de rec, dels estanys i dels aiguamolls. El grup d’aquestes algues resisteix un alt grau de pol·lució, prefereixen llocs d’aigües tranquil.les i calentes, i són especialment abundants a l’estiu i tardor. Ja van tenir una proliferació similar al 2008 per les Olimpíades!

En molts països, la quantitat de nutrients que arriba a mar està sent gestionada. Per exemple s’ha canviat les activitats agrícoles i es fa un millor ús de fertilitzants, s’ha reduït la quantitat de fosfats en els detergents, s’ha millorat la filtració i depuració de l’aigua. Però que passa en països en creixement? Doncs que s’ha de fer un bon planteig de gestió. I solucions per remeiar els efectes de les proliferacions? Treure les algues, incrementar la dilució de les aigües… però n’hi ha una de molt efectiva: reduir, reduir i reduir… reduir nutrients i des de l’origen.

Si vols un mar bo, cuida la terra

Hi ha un fort lligam entre el que passa a terra i retorna a mar. Aquesta idea s’entén molt bé quan pensem en el cicle de l’aigua. L’evaporació del mar cau en forma de pluja sobre la terra, on s’escola o recorre el sòl a favor del pendent, arrossega materials i retorna al mar a través de la línia de costa. Aquesta aigua, quan arriba a mar, és diferent en funció de les característiques del territori sobre el que ha lliscat.

Desembocadura de La Muga, entre Empuriabrava i els Aiguamolls de l’Empordà.

Per exemple, l’aigua que arriba a mar després de caure en una àrea urbana pot tenir mil vegades més nutrients i contaminants que la que ha lliscat sobre un bosc. L’aigua que ha passat per un territori natural és pobre en minerals i nutrients i és, també, molt diferent de l’aigua que s’escola en àrees agrícoles i arrossega part de la càrrega de fertilitzants que s’utilitzen en el camp.

Així la quantitat i qualitat dels materials transportats per l’aigua que arriba a mar depèn del que anomenem usos del territori.

Això sembla molt ben conegut, oi? però, de fet, només es coneix una part de la història. Sabem quanta aigua porten els rius cap mar o la que passa per les depuradores i s’aboca pels emissaris. Però no es coneix ben bé com és l’aigua que s’escola i arriba a mar de manera difusa i quanta n’arriba! I per què és important conèixer-ho? perquè condiciona com són les aigües litorals, sobretot a la Mediterrània, i per tant, les comunitats d’organismes que hi habiten.

Aquestes mesures que semblen tan rellevants i estan tan mal estudiades, ha donat peu a pensar un projecte nou de recerca. Ens hem ajuntat, amb molta il·lusió, investigadors de disciplines, experiències i punts de vista molt diferents per buscar la manera de resoldre aquesta incògnita. Pensar un projecte d’investigació és de les feines més engrescadores i gratificants que faig. Rumiar com resoldràs la pregunta que et fas, discutir les idees, conciliar punts de vista, posar-se d’acord amb el que hem de fer conjuntament en el grup de treball, tots pensant en un mateix objectiu, és el que hem fet durant les últimes setmanes. I fins hi tot, hem redactat una proposta que ha estat enviada a una convocatòria de la comissió europea en temes mediambientals.

Aquesta proposta és un “mar i muntanya”. I això és del tot excepcional! Hi participem biòlegs, ecòlegs terrestres i marins, geògrafs i gestors, especialistes en ciències del sòl, dinàmica del paisatge, ús de l’aigua, comunitats d’organismes que indiquen la qualitat de la zona costanera i gestió de l’aigua i del territori. Hem planejat utilitzar eines com les imatges de satèl·lit per quantificar el territori que tenim a Catalunya i quin ús li donem, models de pluviometria per saber l’aigua que cau i s’escola, dades de la qualitat de la zona litoral i les seves comunitats vivents. Tot per entendre el lligam dels usos del territori i com està el mar.

Durant tot el procés de pensar i discutir, tothom de l’equip ha après, uns dels altres, un munt de conceptes nous. Ara, quan tots mirem el mar, primer pensarem com és casa nostra i com voldríem que fos.

Capejant el temporal…però i després?

This gallery contains 6 photos.

Platges sense sorra, destrosses a la costa, passejos marítims negats. El llevant és un vent humit i fred que afecta especialment a l’estat del mar, provocant un fort onatge. La llevantada o temporal de llevant afecta sobretot les zones costeres de Catalunya, País Valencià i les Illes Balears però també al Mar d’Alboran i a …