Podem fer-ho millor

Gairebé 13 milions de tones de plàstics arriben a mar cada any. Aquest és el resultat de l’estudi que ha mesurat la quantitat de plàstics que arriben als oceans del món. I la predicció que ens proposen els investigadors no és gaire positiva. La quantitat anual de residus plàstics cap al mar podria ser més del doble en els pròxims 10 anys.

Jambeck et al. 2015. Quantitat de plàstics que arriben als oceans del món.

A principis dels anys 70, s’estimava que la quantitat de plàstic que entrava a l’oceà cada any era aproximadament el 0,1% de la producció mundial de plàstic. Ara, els investigadors diuen que la realitat és totalment diferent. L’equip va analitzar la quantitat de residus plàstics que produeix cada país costaner del món i va calcular la quantitat que podria arribar a mar. Els científics calculen que aproximadament entre l’1,5% a 4,5% del total de plàstic que es produeix entra a mar cada any. Si sumen els gairebé 200 països al món amb una població costanera important, els investigadors estimen que entre 4 i 12 milions de tones de plàstic van entrar a mar l’any 2010.

Aquesta quantitat és suficient per omplir cada pam de costa de tot el món amb cinc bosses plenes de plàstic.

Però la historia no acaba aquí. Es poden fer molts números, però el fet és que no està gens clar on estan exactament totes aquestes tones de residus plàstics que podrien entrar a mar des de terra. Hi ha molta controvèrsia sobre la quantitat de brossa que hi ha a mar i si augmenta o no. Ja ho vaig comentar en una entrada. El fet és que els científics encara no sabem on estan més del 99% de les deixalles de plàstic a l’oceà. Tampoc es coneix del tot l’impacte que té en la vida marina i el perill per la salut humana que suposa el consum dels peixos que poden haver ingerit plàstic .

Amb aquesta perspectiva, la meva reflexió és que, en tot cas, aquesta investigació ha de servir com una crida per trobar bons números de la problemàtica dels plàstics a mar. També, per conscienciar que s’han de millorar els sistemes de gestió de residus sòlids. De moment sabem que hi ha una solució, hem de reduir la generació de residus, reutilitzar, reciclar i fer-ho millor. És un problema global, on tots hi contribuïm.

La ciència en temps de Facebook

El Facebook. El FB és la plaça del poble, el bar de la cantonada, la perruqueria, les cadires fora al carrer les nits d’estiu. El FB existeix des del principi dels temps!

Sí, d’acord puc renunciar al FB per dedicar-me a tasques “més profundes” com llegir poesia però és que al FB hi trobo notícies de ciència, fotos del National Geographic, els grups de flora i fauna del Pirineu i també d’oceanografia, la ciència del The New York Times, els de la Big Bang Theory, la Slow Science i un munt de coses més! I tot en una sola llista d’interessos i gairebé amb un sol clic.

10935919_10204840049593492_1705350261_o

Dibuix de’n R. Rybakiewicz, http://www.romanart.es/

Ara, el meu problema és triar entre tanta oferta i llegir amb un ordre i de manera sistemàtica. En una estona puc llegir com l’any 2014 ha estat el més càlid des de que tenim registres instrumentals, sobre l’excés de pessimisme en els informes científics de la salut dels oceans, com els fangs de depuradora podrien contenir or perdut, i que finalment troben la sonda Beagle a Mart. De pas també trobo un article sobre les distribucions de gènere en les disciplines acadèmiques, i un vídeo xulísim sobre matemàtiques, van Gogh i turbulència, que per cert, aquest 2015 es fa memoria dels 150 anys que el boig de pel roig se’n va anar. I per acabar, m’entretinc amb fotos de Nova Zelanda i d’altres destinacions molt interessants. D’acoooooord aquests dos últims enllaços no són de ciència, són per procrastinar. És de les altres coses que es fa al FB, però si s’ha de fer, que sigui amb estil, eh!

Si ja ho sé, amb els nostres clics, el FB s’ha convertit en un centre important de dades personals. Un estudi, molt discutit, diu que el FB ens coneix més que la nostra parella o els nostres amics. Amb el nostre comportament en línia, estem força més exposats del que pensem o del que ens trobaríem còmodes. Reconec que he pensat de donar-me de baixa del FB més d’una vegada, però segueixo mirant els missatges al mur. Deu ser que d’aquí que em surten idees desendreçades, i sabeu? estic segura que en Darwin estaria encantat amb una llista d’interessos de ciència al FB!

Big data, big photo

Vivim sota l’ona expansiva d’una gran explosió d’informació. La quantitat de dades que som capaços de produir, transmetre i emmagatzemar no té precedents. En anglès, el terme Big Data (dades massives) s’aplica a conjunts de dades que superen la capacitat habitual per ser capturats, gestionats i processats en un temps raonable.

Fins fa una dècada, la gran majoria de les dades produïdes al món eren resultat de les organitzacions científiques, empresarials i governamentals. Hi ha immenses masses d’informació amb grans bosses de coneixement molt valuós. Per exemple, el centre de la NASA per a la Simulació del Clima (NCCS) emmagatzema 32 petabytes (1 PB = 1015 bytes) d’observacions climàtiques i simulacions i processa les dades amb un dels 100 millors superordinadors del món.

Avui en dia, amb l’explosió de les tecnologies, la principal producció de dades és l’activitat quotidiana de milions de ciutadans. La nostra activitat del “què penses, què fas, què sents” dóna lloc a cerques a Google, vídeos a Youtube, actualització del Twitter, consultes a Amazon, localitzacions amb dispositius GPS, transaccions de targetes de crèdit, acceptació de sol·licituds a Facebook. Ah! que sapigueu que quan pengem una foto a Facebook o compartim un estat amb els amics, “allò” que acabem de crear ­­­està en una petita ciutat sueca on es troba un dels centres de dades de Facebook fora dels US. Serà que amb el fred necessiten menys aire condicionat a la sala dels servidors?.

I podria estirar moltíssim del fil de les big data, i de fet gairebé m’embolico a navegar per internet tota la tarda: ciència ciutadana, el núvolvisualització de dadesdades obertes (open data)… i no sé si m’he perdut amb tanta immersió d’informació, perquè jo, avui, el que volia era parlar d’un nou concepte, i dic que és nou amb tota la meva modèstia, perquè l’he buscat en tot aquest garbuix de big data que és diu internet i no l’he trobat com a tal: la “big photo”. Potser existeix, i si és així, m’ho feu saber.

Jo, el que volia era parlar d’Andròmeda, una galàxia espiral gegant que està a 2,5 milions d’anys-llum de distància però és l’objecte més allunyat de la Terra visible a primera vista. I per què Andròmeda? Doncs resulta que el nombre d’estrelles d’aquesta galàxia està molt discutit i es pensa que excedeix per molt el nombre d’estrelles de la nostra galàxia i, és clar, el que han fet els de la NASA és fer una foto, i no una foto normal, no, han fet una composició de 7.398 exposicions. El que han fet és crear una big photo!

 NASA, ESA, J. Dalcanton, B.F. Williams, and L.C. Johnson (U. of Washington), the Panchromatic Hubble Andromeda Treasury (PHAT) team, and R. Gendler

NASA, ESA, J. Dalcanton, B.F. Williams, and L.C. Johnson (U. of Washington), the Panchromatic Hubble Andromeda Treasury (PHAT) team, and R. Gendler

El Telescopi Espacial Hubble de la NASA ha fet la imatge composta més gran i nítida mai presa: una vista panoràmica d’una part de la galàxia d’Andròmeda. Tot i que la galàxia està un pèl lluny, el telescopi és prou potent per veure estrelles individuals en un tram de la galàxia de 61.000 anys-llum. És com fotografiar una platja i tenir una resolució on es pot veure cada un dels grans de sorra. No us sembla espectacular? Doncs espereu, perquè el que us he deixat és la foto que hi ha a la web de la NASA però si voleu veure les més de 100 milions d’estrelles, jugueu aquí amb la foto interactiva (tingueu paciència quan feu zoom!). Hi ha estructures ben diferents: carrils d’estrelles, pols, estrelles denses, estrelles joves blaves, estrelles vermelles, anells blaus, un bulb central a la galàxia, i estructures complexes fosques. Exploreu, és impressionant!

I acabo, i volia deixar una reflexió sobre les big data, perquè he començat l’entrada així, però l’únic que se m’acut ara després de veure Andròmeda-de-prop, és que les big photos són increïbles. Estarem sols a l’univers?

Quin tipus de científic ets?

Tens vocació o ànima de científic i vols esbrinar quin “tipus de científic” ets? He preparat un joc (*). Agafa paper i llapis. Escull les frases que més et motiven en el món de la ciència i anota les lletres que hi ha entre parèntesis. En pots escollir varies.

M’agradaria…

  • aconseguir la immortalitat humana (a)
  • assolir l’energia de fusió controlada (a)
  • avançar amb la campanya contra l’escalfament global (c)
  • contemplar la part més profunda del fons oceànic (b)
  • deduir els multiversos (a)
  • descobrir el secret de l’origen de la vida (a)
  • descobrir les restes dels nostres avantpassats prehumans i esbrinar d’on venim i què som (b)
  • descobrir senyals de vida en altres planetes (b)
  • descobrir un nou enzim o una hormona molt potent (a)
  • descriure l’estructura microscòpica de la cèl·lula (b)
  • desxifrar el codi genètic (a)
  • detectar els neutrins i el bosó de Higgs (a)
  • dominar una nova font d’energia que pugui salvar el món (c)
  • escoltar per si arriben missatges extraterrestres als telescopis (b)
  • guanyar la batalla contra la fam (c)
  • guanyar la guerra contra el càncer (c)
  • lluitar contra altres malalties mortals (c)
  • localitzar feromones i hormones insospitades en els organismes (b)
  • resoldre el misteri de la matèria obscura (a)
  • seqüenciar l’ADN per capturar un criminal (c)
  • trobar noves espècies en ecosistemes inexplorats (b)
  • trobar organismes fòssil que es remunten a l’origen de la Terra (b)
  • veure el límit exterior de l’univers (b)
  • viatjar al llarg de les plaques tectòniques i cartografiar-ne la batimetria (b)
  • crear un organisme simple al laboratori (a)
  • trobar el primer organisme que va evolucionar (a)

Ara compta les vegades que has escollit l’opció a, b o c i sabràs quin “tipus de científic” ets, ara bé… no em facis massa cas, només és un joc! 🙂

cientifica 2Si la teva opció és majoritàriament a, ets el científic a la recerca del Sant Grial, busques el tresor amagat, la clau que obre la porta inexpugnable, la font de l’eterna joventut o la poció màgica que confereix la immortalitat. Enhorabona, segueix així, potser trobaràs la pedra filosofal!

Si la teva opció és majoritàriament b, ets el científic que fa el viatge a una terra inexplorada, cerca una illa desconeguda, puja una muntanya llunyana i mira més enllà, entra en contacte amb una tribu que es rumoreja que viu allà, descobreix mons perduts o s’estableix i comença una nova vida en un país llunyà. Enhorabona, segueix així, potser viatjaràs a un altre planeta!

Si la teva opció és majoritàriament c, ets el científic que persegueix la lluita entre el bé i el mal, ets un heroi, el campió, el mag bo, la força màgica. Enhorabona, segueix així, potser descobriràs algun secret!

(*) el joc està basat en el capítol “Arquetips de la ment científica” del llibre Cartes a un jove científic de l’ E. O. Wilson i el dibuix és de’n R. Rybakiewicz.

Aquí, allà i a tot arreu? el problema dels plàstics al mar

Hem plastificat la nostra vida. Diàriament utilitzem bosses, contenidors de beguda i menjar, estris de cuina, joguines. Generem milions de tones de plàstic i un percentatge important arriba al mar. La contaminació marina de residus plàstics és una de les preocupacions mediambientals actuals perquè el problema té caràcter planetari. Tot i així, cal dir que l’abast d’aquest problema a l’oceà obert encara no està clar. Fa un temps, els estudis deien que la brossa marina augmentava, ara, d’altres diuen que l’abundància és molt menor de la que s’esperava i fins i tot hi ha qui diu que no augmenta. 

1404469168_410839_1404492903_noticia_normal

Tot comença amb les històries dels vessaments de contenidors que cauen al mar carregats d’aneguets de goma i bambes. Aquests objectes flotants varen ajudar als científics a estudiar els patrons de circulació oceànica. Però aquestes històries tan romàntiques tenen, avui en dia, altres lliçons. Les zones on es concentren la major part de les deixalles de plàstics es troben a latituds subtropicals i estan associades a convergències dels corrents superficials, com el Pacífic Nord. Ras i curt: els plàstics segueix els corrents marins i es concentren. S’esperaria que la contaminació de plàstics en els girs oceànics augmentés a mesura que augmenta el seu ús, però hi ha estudis que diuen que les deixalles de plàstic ja no augmenten i de fet, en els últims anys, s’han estabilitzat. Això contradiu la tendència de l’augment de les poblacions humanes i l’ús del plàstic? Bé, en molts llocs del planeta la tendència és a eliminar el seu ús, però… què passa a mar? no hi ha un augment clar de plàstics? els estudis són contradictoris?

Els corrents oceànics que transporten els plàstics, la radiació solar, l’acció de les ones, els vents superficials fan que les escombraries de plàstic s’esquerdin i es trenquin en fragments cada vegada més petits. Les restes de la brossa vella a mar són peces molt petites, que no s’assemblen a les bosses, botes i ampolles que es van llençar. Aquests petits fragments de plàstic són coneguts com microplàstics, que suren just per sota de la superfície del mar i poden arribar a durar centenars d’anys.

Les quantitats de microplàstics a l’oceà no són gens fàcils de detectar ni de quantificar. Els microplàstics no es veuen des de l’espai amb satèl·lit i quan s’intenta esbrinar quants n’hi ha, tot i que les xarxes que s’utilitzen són molt fines, se n’escapa una part. A més, normalment només es mostreja la capa superficial, però de fet, impulsats pel vent, en poden haver-hi a capes més profundes de l’oceà. De fet, alguns organismes marins utilitzen el plàstic com a substrat per créixer, i el que fan és augmentar la seva densitat i fer que el plàstic s’enfonsi encara més de forma natural. Això podria treure’ls de les profunditats mostrejades. Falta una fracció important de microplàstics i no sabem on és?

Així que el resum és que no sabem ben bé quantes deixalles de plàstic hi ha al mar, sobretot de microplàstics i no sembla clara quina tendència segueixen. El que sí coneixem és que tenen un impacte directe en els organismes i els ecosistemes marins. Plàstics i microplàstics maten o fereixen als animals que s’enreden o en mengen. També es coneix que els peixos que mengem poden estar acumulant el plàstic en els seus estómacs, i els plàstics, a causa de les seves toxines, no són inerts. I el més important, no es coneix l’efecte d’això sobre la salut humana. Hi ha d’altres impactes dels microplàstics a l’ecosistema marí. Els fragments de plàstics flotants fan de substrats per organismes que viuen sedentàriament. Això permet que, organismes amb molt poca capacitat de dispersió, però adherits a un plàstic, naveguin i colonitzin llocs nous. I no només els organismes sèssils poden treure profit d’això, sabem que els plàstics poden actuar com vectors de dispersió d’organismes tan petits com les microalgues, espècies bones i no tan bones.

Plàstics i microplàstics, n’hi hagi molts o pocs, el problema és que no hi ha massa res que puguem fer per eliminar el perill dels residus que ja hi són al mar, però el que sí podem és posar fil a l’agulla, adonar-nos del problema, intentar reduir aquest tipus de contaminació amb campanyes de sensibilització i, potser, posar normes més estrictes. De moment, em sembla bona idea reduir plàstics de la nostra vida quotidiana, reutilitzar i reciclar molt.

Els oceans estan a les nostres mans

Andrei Popov (Rússia)

Avui és el Dia dels Oceans.

Al maig, els organitzadors del Niels Bugge Cartoon Award, un guardó que s’atorga a Dinamarca a còmics i vinyetes, van demanar a il·lustradors de tot el món que enviessin dibuixos basats en una temàtica: el clima. El lema del concurs era: “Els oceans estan a les nostres mans”.

Com a resposta, el concurs va rebre més de mil dibuixos, des de l’Iran, la Xina, Síria, els Estats Units o Dinamarca. Els dibuixos aconsegueixen combinar la temàtica del clima i resumir els temes i sentiments implicats en l’impacte dels humans a l’oceà. Els guanyadors del premi d’enguany han estat Andrei Popov (Rússia), Bruce Mackinnon (Canadà) i Pawel Kuczynski (Polònia).

Us deixo algunes vinyetes més, però si voleu donar un cop d’ull a les altres, aquí.

 

 

Els científics de veritat no fan vacances

Els científics de veritat no fan vacances.” Aquesta és una de les reflexions que fa en E. O. Wilson a Cartes a un jove científic. El biòleg americà, després de seixanta anys de recerca i docència, explica en el seu llibre els reptes i les recompenses que pots esperar d’una vida dedicada a la ciència. Les cartes, farcides d’anècdotes personals, ofereixen consells a científics, joves i no tan joves, i a tot estudiant que estigui interessat en la ciència.

Les formigues són els insectes més abundants en els ambients terrestres d’arreu del món. Acompleixen papers importants i, a més, posseeixen els sistemes socials més avançats de tots els animals.
Dibuix de’n R. Rybakiewicz.

L’especialitat de’n E. O. Wilson és l’estudi de les formigues i és ben conegut pel seu paper clau en l’estudi de la sociobiologia. Els exemples del llibre no se n’escapen d’això. Per presentar els seus consells, l’autor utilitza com excusa els detalls la recerca feta per trobar l’avantpassat de totes les formigues, o el descobriment de la formiga més estranya de l’Amazones, anomenada Martialis heureka (martialis perquè mig de broma varen dir que aquell organisme havia de ser de Mart) o el paper de les feromones en les poblacions de les formigues, entre altres estudis.

Les anècdotes que explica són tant treballs finalitzats amb èxit com alguns fracassos. I penso que això és del tot encertat! L’anècdota sobre l’estudi inicial del paper de les feromones és un bon exemple de com funciona la ciència. L’equip de recerca que feia l’estudi va arribar a la conclusió que no es podria identificar la substància que estaven buscant amb els medis que tenien i, per tant, varen abandonar. Tot i així, varen publicar una nota a la revista científica Nature, informant d’un experiment fallit (això no sol passar mai). Gràcies a això i a partir d’aquesta informació prèvia, anys més tard es va esbrinar la raó del fracàs i es va descobrir del que es tractava… i no puc explicar més.

Si llegiu el llibre, a part d’aprendre molt sobre formigues, com he fet jo, coneixereu la visió de l’autor sobre què és la ciència, el procés creatiu i els arquetips de la ment científica. També discuteix si el pensament en grup és la millor manera de crear ciència i quines són les relacions entre els científics. En Wilson acaba les cartes amb uns consells sobre l’ètica científica, de com ens podem equivocar, de com un ha d’admetre els errors de manera honesta, i com el frau no es perdona mai en ciència, mai de la vida!. Cito textualment: “el càstig (per al frau) és la mort professional: l’exili i que mai més se’t torni a tenir confiança”.

A part dels temes que he comentat, n’hi ha un munt més que cal descobrir si us interessa, només dir-vos que tot el llibre traspua la passió i el plaer del descobriment científic i sobretot anima a tota persona inquieta que vulgui seguir una carrera científica. Feu-li una ullada.

(Ah! sí, el tema de les vacances… doncs no patiu, l’autor ho comenta perquè quan estàs en una aventura tan gran com la ciència, sempre estàs rumiant, cada resposta que es troba crea més preguntes i això genera addicció! De fet he tret la frase de context. L’autor diu textualment: “Els científics de veritat no fan vacances. Fan expedicions de camp o aconsegueixen beques de recerca en altres institucions.”)

Contes del mar extraordinàriament petits

Som gegants. Vivim en un món de bellesa invisible que és imperceptible a l’ull humà però quan es mira per un microscopi s’obre un món sorprenent. Per ensenyar-vos aquest món ocult, he trobat un vídeo que mostra l’inesperat ecosistema microscòpic de l’oceà: The secret life of plankton de’n T. Thys. Tot comença amb la història d’un peix.

El peix, que pertany al món del plàncton, explica com de divers és el món en una gota d’aigua, on neixen molts organismes però pocs arriben a adults. Així que explica la seva història des que és una larva fins que es fa adult. Explica la seva època de guarderia i quins són els seus veïns: els juvenils, el zooplàncton, els copèpodes, el krill. Explica quins són els seus depredadors i les batalles que s’hi lliuren amb els enemics. També surt en escena el fitoplàncton, organismes fotosintètics que suren lliures a l’aigua, que són l’aliment bàsic de molts organismes marins. Continua la historia i el peix explica com durant la nit molts com ell mengen i durant el dia tornen a la foscor amb uns companys ben rarets. Fixeu-vos amb els monstres que apareixen. Semblen trets de les pel·lícules d’aliens, o potser és al revés? I fixeu-vos que els organismes són transparents! un dia parlaré d’això.

Colla, després del vídeo m’agradaria que una altra vegada que aneu a la peixateria penseu en la vida que han seguit els peixos abans no arriben a la nostra taula. Una vida errant que és invisible als nostres ulls.

Per què les zebres tenen ratlles?

10259874_10202984760012412_5526407916588452891_n

Zebra. Dibuix de’n R. Rybakiewicz.

Fa més d’un segle que Wallace i Darwin discutien sobre la funció de les ratlles de les zebres. Les explicacions que debatien eren si les ratlles els servien de camuflatge, per evitar depredadors, per gestionar la calor o per evitar els atacs dels paràsits. Fins i tot es pensava en funcions d’interacció social.

L’explicació que més ha perdurat en el temps ha estat la relacionada amb l’efecte confusió. Es coneix que els humans ens costa més apuntar a objectes ratllats en moviment per un efecte de confusió. També es coneix que les mosques, tàvecs i altres bitxos voladors, els costa més d’aterrar en superfícies amb ratlles blanques i negres que en superfícies uniformes.

Així que uns investigadors han provat les diferents explicacions de la funció de les ratlles en espècies i subespècies d’èquids d’una manera sistemàtica. I res de camuflatge o de funció social. Les ratlles són una adaptació per evitar mossegades molestes dels tàvecs i mosques.

És curiós, m’acabo d’adonar que els animals presenten un munt de patrons. Seran tots per despistar? hauré de buscar si es coneix el perquè. Mentre us deixo algunes fotos tretes de Patterns in Nature: Animals de la web de National Geographic.

Com està la mar?

BCN

Front marítim de Barcelona. J. Camp.

Quan conec una persona per primera vegada i pregunta a què em dedico, li contesto: faig recerca i estudio els organismes més petits que viuen al mar. La següent pregunta que cau és: i com està la mar?

Doncs mireu, depèn. La mar està com li toca estar i depèn molt del territori que hi ha al darrera. La mar reflecteix els rius i les aigües subterrànies que hi arriben, però sobretot reflecteix el que construïm a terra i les activitats que hi portem a terme. I entre la terra i la mar, hi ha una línia ben prima que fa de frontera, la costa.

En aquesta línia, a més, hi ha una pressió humana que produeix canvis: urbanitzem, fem passeigs marítims, construïm ports i platges protegides… bàsicament hi posem ciment! Doncs és clar que totes aquestes estructures modifiquen la manera com arriba el que hi aboquem a mar, com ara els nutrients, els pesticides o els contaminants químics, per donar alguns exemples.

Si això li afegim el nostre clima mediterrani, de pluges intenses alguns mesos de l’any, el resultat és que, de tant en tant, la mar queda força alterada. Unes pluges intenses a Barcelona, com les de principi d’aquest mes d’abril, renten tota la ciutat i tot plegat va a parar a mar. Tota l’aigua, en la seva totalitat, no n’hi ha que quedi retinguda o filtrada com podria donar-se en altres zones costaneres menys urbanitzades.

La normalitat a mar es recupera uns dies després del pas dels temporals. Ara, que vol dir “normalitat”? Preguntar com està la mar és com preguntar com estàs de salut. Si costa definir la salut de les persones, imagineu definir la salut del mar o dels oceans. Si bé, és cert que les alteracions que ocorren a la mar, afecten les comunitats d’organismes que hi viuen i això ens dóna pistes d’aquesta “salut”, però aquest tema ja l’explicaré en una altra entrada.

Així que, per reprendre el fil, si acceptem la nostra manera de viure, hem d’acceptar que una costa humanitzada afecta a la mar. Quina mar volem? A vegades ho volem tot, transports, una ciutat, una platja neta, una passarel·la per arribar a l’aigua, una aigua transparent i una mar plena de peixos de colors. Doncs no, no es pot tenir tot, haurem de triar.