Algues a la sopa!

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La perruche et la sirene. Matisse.

Alga: organisme unicel·lular o pluricel·lular fotosintetitzador, predominantment aquàtic, que antigament era considerat com a planta i que actualment s’inclou en el regne dels protoctists (tret de l’Enciclopedia Catalana).

Les algues estan per tot arreu. I us ho demostraré!

Començo per anomenar totes les pel·lícules infantils que m’he anat empassant tooooooots aquests anys de dolça infantesa dels meus nens, nebots i nebodes, però aneu buscant perquè hi ha per tots els gustos: llibres, música, art, cuina…

En Bob Esponja té moltes referències a les algues. Per exemple, Bob Esponja menja Kelpo, una marca de “cereals”, per esmorzar, tot i que la referència més important és el personatge-alga, en Sheldon J. Plankton de color verd fosc, i un ull groc i vermell. És l’arxienemic del Bob Esponja i va protagonitzar l’episodi de ‘L’alga és sempre més verda

“Els Pokemon” tampoc s’escapen. Hi ha un episodi dedicat a les algues: “Les algues salsifiques”. De fet en els Pokemons, tot evolucionava!

La Sireneta” és el súmmum de l’elegància! té un gran material d’arxiu, per exemple, mostra els kelps gronxant amb les onades. Els kelps són algues que pertanyen a les algues marrons de l’ordre de les Laminarials.

En “Madagascar 1”, Marty, la zebra construeix un refugi quan es troben atrapats tots els animals i convida a Alex, el lleó, a menjar una piruleta d’alga.

En Harry Potter en el “Calze de Foc” es menja una “branquialga”, una planta que sembla unes cues de rata gris-verdes viscoses, que li permet respirar sota l’aigua en una prova d’un torneig. No es coneix ben bé quina planta va inspirar la “branquialga”, però sembla que JK Rowling es devia basar en un tipus d’alga cloròfita que produïa una mena de transferència de propietats màgiques. En Harry s’havia de menjar alguna cosa que pogués “respirar” sota l’aigua, com una alga, per tal de ser capaç de respirar per ell mateix.

A “Buscant en Nemo“, el Sr Ray canta temes sobre algues quan tots els peixos van a l’escola: “les algues són fresques, les algues són divertides, fan el seu menjar amb els raigs del sol”. Bé, de fet tota la pel·lícula és una delícia com a classe de biologia marina i oceanografia!

L’Illa de Nim” és una pel·lícula d’aventures per nens que recrea un paradís tropical on predomina la imaginació. El pare de Nim és un planctòleg (persona que estudia les algues). En un moment de la pel·lícula, es veu a través del microscopi i es pot veure dinoflagel·lades nedant. Més tard, els personatges es llencen a la recerca de la causa de la bioluminescència del mar. Però ai… aquí! aquí s’equivoquen, perquè diuen que la bioluminescència és causada per un protozou…fals!!! és clar, és el cine!. En el món de les algues, la bioluminiscència la produeix principalment les dinoflagel·lades! que m’han de dir a mi!

De les pel·lícules per grans, el clàssic és la pel·lícula de Hitchcock, “Els ocells”, en que una microlga tòxica, la Pseudo-nitzschia, produeix comportaments agressius als ocells i ataquen a la protagonista. En Hitchcock es va inspirar en el fet real que els ocells es varen intoxicar i presentaven comportaments molt estranys.

En “La vida de Pi, desprès de moltes dificultats del naufragi, en Pi arriba a una illa, una massa flotant d’algues plena de vegetació, aigua dolça i una població molt abundant de suricates. Durant el dia l’illa sembla el paradís, i ell i en Richard Parker, el tigre, es fan un fart de menjar, però descobreix que durant la nit, quan arriba la marea, les algues són carnívores i es converteixen un parany d’àcid que digereixen tot el que hi ha. Pi s’adona que, amb el temps, l’illa els consumirà i salpa de nou.

Dels llibres que conec, “El cinquè dia” de l’autor alemany Frank Schätzing, parla de dinoflagel·lades tòxiques, bàsicament microalgues assassines. El llibre presenta un món a la vora de l’apocalipsi i un escenari en que la humanitat està assetjada i incapaç de defensar-se davant l’enemic més desconegut: el mar.

Ep! heu vist la portada de “Les aventures de Tintín. El tresor de Rackham el Roig ‘” d’Hergé ?

Pel que fa a la poesia, en Rafael Alberti té un poema molt bonic: “Sobre tu nave —un plinto verde de algas marinas, de moluscos, de conchas, de esmeralda estelar, capitán de los vientos y de las golondrinas, fuiste condecorado por un golpe de mar”. I també he trobat poesia variada sobre algues.

En música, heu d’escoltar la Suzanne del Leonard Cohen, on diu que hi ha herois en les algues: “There are heroes in the seaweed. There are children in the morning. They are leaning out for love. And they will lean that way forever”. De curiositats musicals n’hi ha un munt, hi ha una banda de rock de punk anomenat Algues, una altra banda a Indonèsia anomenat Navicula (és una diatomea), una banda de jazz anomenada Spyro Gyra (és alga verda filamentosa). Hi ha una banda local francesa que s’anomena Taxyfolia que es va formar al 1997, quan va haver la invasió la Caulerpa taxifolia al Mediterrani i va ser el centre d’atenció dels mitjans de comunicació.

En art, resulta que Henri Matisse utilitzava les algues com a font d’inspiració per als seus “Gouches découpés” (retalls de paper) i en Paul Gauguin va pintar el “Seaweed gatherer’s”  (“Recol·lector d’algues”). Probablement és el quadre més car d’algues! I si voleu veure imatges que converteixen diatomees en art, heu de clicar l’enllaç.

… i ja no poso res més, i ull que potser un dia us trobareu algues a la amanida, al sushi o a la sopa!

Sempre la mateixa cançó

Em sona aquesta cançó!

Ho heu pensat més d’una vegada mentre escolteu qualsevol música d’un país occidental? I a més, la cançó és repetitiva i s’enganxa? Es podem identificar patrons darrere de la música de manera objectiva? Es podem detectar diferències entre la música nova i vella? Es pot esbrinar si els músics canvien al llarg dels anys i hi ha una “evolució” del seu discurs musical?

Si, tot això es pot fer. Es pot analitzar d’una manera objectiva l’ús el to, el timbre i la sonoritat de les cançons. Uns investigadors varen analitzar 464.411 cançons per esbrinar els patrons i regularitats en la música popular occidental. La música analitzada respon a estils com rock, pop, hip hop, metall i electrònica entre 1955 i 2010. Però, es clar, atès que una cançó dura de mitjana 4 minuts i que un expert, per poder anotar els paràmetres d’interès per estudiar la peça, necessita d’un mínim de 4 escoltes, la investigació hauria necessitat 16 anys d’escolta, 365 dies l’any, 24 hores al dia! Els investigadors se les han empescat per utilitzar ordinadors amb eines i conceptes d’estadística i xarxes complexes per buscar patrons que caracteritzen la música contemporània.

Sembla que les cançons compostes en les últimes dècades tendeixen a assemblar-se molt entre elles, més que amb les antigues. Això vol dir que, en dècades anteriors, els grups experimentaven amb la sonoritat molt més que ara. Així doncs, les composicions musicals més recents presenten una menor diversitat de timbres i es tendeixen a interpretar amb els mateixos instruments. Si féssim un paral·lelisme entre els paràmetres musicals de les cançons amb les paraules d’un text, sembla doncs, que cada vegada hi ha menys “paraules” diferents.

img3392yv

Barca a la platja de Calella de Palafrugell.

I els investigadors no només saben això! Donada una nota musical, és relativament fàcil predir quina serà la següent. I proposen una “recepta teòrica” per crear cançons que sonin modernes i actuals: canvis d’acords senzills, instruments comuns i volum fort. A més a més, si es realitzen aquests canvis sobre cançons antigues, sonen a noves!. Us venen al cap moltes peces antigues que han estat recuperades?. Doncs només cal seguir les directrius mencionades, sense alterar la semàntica del discurs de la cançó. Tot plegat és un procés d’homogeneïtzació, segurament degut a la força de les modes. I penso, les cançons no haurien d’incorporar patrons diferents per tal de jugar amb els records i expectatives de l’oient? i fer la cançó atractiva i original en comptes de ser repetitiva? La música és una expressió cultural clau que capta la nostra atenció. No hauríem de perdre aquesta diversitat.

…tot i així, haig de reconèixer que existeixen excepcions. A vegades, la versió modificada d’una cançó supera a l’original. A l’anunci d’una cervesa molt coneguda, han traduït l’havanera La Bella Lola a l’anglès. Sona a nova, però no ho és: what a delight, I felt inside, when from the beach, she grabbed her scarf and waved at me, then she would come, straight up to me and hold me tight, I knew that we were meant to be.

Quina versió preferiu?