Algues a la sopa!

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La perruche et la sirene. Matisse.

Alga: organisme unicel·lular o pluricel·lular fotosintetitzador, predominantment aquàtic, que antigament era considerat com a planta i que actualment s’inclou en el regne dels protoctists (tret de l’Enciclopedia Catalana).

Les algues estan per tot arreu. I us ho demostraré!

Començo per anomenar totes les pel·lícules infantils que m’he anat empassant tooooooots aquests anys de dolça infantesa dels meus nens, nebots i nebodes, però aneu buscant perquè hi ha per tots els gustos: llibres, música, art, cuina…

En Bob Esponja té moltes referències a les algues. Per exemple, Bob Esponja menja Kelpo, una marca de “cereals”, per esmorzar, tot i que la referència més important és el personatge-alga, en Sheldon J. Plankton de color verd fosc, i un ull groc i vermell. És l’arxienemic del Bob Esponja i va protagonitzar l’episodi de ‘L’alga és sempre més verda

“Els Pokemon” tampoc s’escapen. Hi ha un episodi dedicat a les algues: “Les algues salsifiques”. De fet en els Pokemons, tot evolucionava!

La Sireneta” és el súmmum de l’elegància! té un gran material d’arxiu, per exemple, mostra els kelps gronxant amb les onades. Els kelps són algues que pertanyen a les algues marrons de l’ordre de les Laminarials.

En “Madagascar 1”, Marty, la zebra construeix un refugi quan es troben atrapats tots els animals i convida a Alex, el lleó, a menjar una piruleta d’alga.

En Harry Potter en el “Calze de Foc” es menja una “branquialga”, una planta que sembla unes cues de rata gris-verdes viscoses, que li permet respirar sota l’aigua en una prova d’un torneig. No es coneix ben bé quina planta va inspirar la “branquialga”, però sembla que JK Rowling es devia basar en un tipus d’alga cloròfita que produïa una mena de transferència de propietats màgiques. En Harry s’havia de menjar alguna cosa que pogués “respirar” sota l’aigua, com una alga, per tal de ser capaç de respirar per ell mateix.

A “Buscant en Nemo“, el Sr Ray canta temes sobre algues quan tots els peixos van a l’escola: “les algues són fresques, les algues són divertides, fan el seu menjar amb els raigs del sol”. Bé, de fet tota la pel·lícula és una delícia com a classe de biologia marina i oceanografia!

L’Illa de Nim” és una pel·lícula d’aventures per nens que recrea un paradís tropical on predomina la imaginació. El pare de Nim és un planctòleg (persona que estudia les algues). En un moment de la pel·lícula, es veu a través del microscopi i es pot veure dinoflagel·lades nedant. Més tard, els personatges es llencen a la recerca de la causa de la bioluminescència del mar. Però ai… aquí! aquí s’equivoquen, perquè diuen que la bioluminescència és causada per un protozou…fals!!! és clar, és el cine!. En el món de les algues, la bioluminiscència la produeix principalment les dinoflagel·lades! que m’han de dir a mi!

De les pel·lícules per grans, el clàssic és la pel·lícula de Hitchcock, “Els ocells”, en que una microlga tòxica, la Pseudo-nitzschia, produeix comportaments agressius als ocells i ataquen a la protagonista. En Hitchcock es va inspirar en el fet real que els ocells es varen intoxicar i presentaven comportaments molt estranys.

En “La vida de Pi, desprès de moltes dificultats del naufragi, en Pi arriba a una illa, una massa flotant d’algues plena de vegetació, aigua dolça i una població molt abundant de suricates. Durant el dia l’illa sembla el paradís, i ell i en Richard Parker, el tigre, es fan un fart de menjar, però descobreix que durant la nit, quan arriba la marea, les algues són carnívores i es converteixen un parany d’àcid que digereixen tot el que hi ha. Pi s’adona que, amb el temps, l’illa els consumirà i salpa de nou.

Dels llibres que conec, “El cinquè dia” de l’autor alemany Frank Schätzing, parla de dinoflagel·lades tòxiques, bàsicament microalgues assassines. El llibre presenta un món a la vora de l’apocalipsi i un escenari en que la humanitat està assetjada i incapaç de defensar-se davant l’enemic més desconegut: el mar.

Ep! heu vist la portada de “Les aventures de Tintín. El tresor de Rackham el Roig ‘” d’Hergé ?

Pel que fa a la poesia, en Rafael Alberti té un poema molt bonic: “Sobre tu nave —un plinto verde de algas marinas, de moluscos, de conchas, de esmeralda estelar, capitán de los vientos y de las golondrinas, fuiste condecorado por un golpe de mar”. I també he trobat poesia variada sobre algues.

En música, heu d’escoltar la Suzanne del Leonard Cohen, on diu que hi ha herois en les algues: “There are heroes in the seaweed. There are children in the morning. They are leaning out for love. And they will lean that way forever”. De curiositats musicals n’hi ha un munt, hi ha una banda de rock de punk anomenat Algues, una altra banda a Indonèsia anomenat Navicula (és una diatomea), una banda de jazz anomenada Spyro Gyra (és alga verda filamentosa). Hi ha una banda local francesa que s’anomena Taxyfolia que es va formar al 1997, quan va haver la invasió la Caulerpa taxifolia al Mediterrani i va ser el centre d’atenció dels mitjans de comunicació.

En art, resulta que Henri Matisse utilitzava les algues com a font d’inspiració per als seus “Gouches découpés” (retalls de paper) i en Paul Gauguin va pintar el “Seaweed gatherer’s”  (“Recol·lector d’algues”). Probablement és el quadre més car d’algues! I si voleu veure imatges que converteixen diatomees en art, heu de clicar l’enllaç.

… i ja no poso res més, i ull que potser un dia us trobareu algues a la amanida, al sushi o a la sopa!

I will survive!

598px-Darwins_first_tree

Primer esbós d’un arbre evolutiu de Charles Darwin (1837).

Els animals, les plantes, les algues, són el producte de la selecció natural darwiniana. La selecció natural ens diu que els organismes (els seus gens) poden variar i que aquesta variabilitat té conseqüències. Algunes variants són dolentes i s’extingeixen, mentre que d’altres són bones i perduren. Aquest procés es repeteix durant milions d’anys i ens dóna la vida que ara veiem.

Fa dies explicava que la música s’està homogeneitzant, i algú em va fer pensar que si la música és com un genoma, per tant, pot evolucionar. I ara ja tinc la resposta! Si, la música també pot evolucionar a mesura que els oients ens acostumen als sons, que al principi ens semblen estranys o fins i tot xocants.

Els artistes proven noves direccions i proposen música nova però llavors els gustos dels usuaris exerceixen una selecció natural, empenyent les cançons a evolucionar d’altres músiques d’una manera determinada. Uns bioinformàtics han estan treballant amb un programa anomenat DarwinTunes  per estudiar l’equivalent musical de l’evolució en el món natural. El programa reprodueix 8 segons de sons generats a l’atzar (seqüències) d’una base de dades digitals (gens). En un procés similar a la reproducció sexual, les seqüències intercanvien informació per crear “fills” o “bucles de so” (a partir d’ara “fills” o “bucles de so”serà el mateix concepte). També hi poden haver mutacions que s’insereixen en els “fills” aleatòriament. Al final, aquests “fills” retenen alguna cosa de la qualitat del so i el ritme dels seus pares, però amb el seu propi material únic.

La primera versió del DarwinTunes podia decidir quines seqüències passaven a aparellar-se repetidament per aconseguir un so agradable (era com un criador de gossos de raça pura que selecciona uns trets particulars) però es varen adonar que això no és una imatge real de com la música canvia naturalment (no veiem gossos només d’una raça pel carrer, oi?).

De fet, els compositors i els medis determinen el que escoltem, ens acostumem a la música que ens donen i ho recomanen als nostres amics. En una nova versió del DarwinTunes, es consultava a 7.000 participants sobre cada “fill” nou i se l’hi posava nota, des de “no ho puc suportar” a “m’encanta”. Llavors, només els “fills” més aptes, passaven i s’aparellaven amb els altres i es replicaven. Després de 2.500 generacions de “bucles de so”, el que va començar com un munt de sorolls s’havia convertit en música!

Bé, tot això no invalida l’inspiració dels compositors per anar innovant música emocionant, doncs es veu que la música creada de manera artificial és agradable, però realment ningú es mou a ballar! Per tant la reproducció artificial té els seus límits, i potser només arriba als sentiments a un nivell acceptable. Aquest efecte pot ser degut al tipus reproducció utilitzat en el programa, que és a l’atzar. En el món real, l’ADN dels dos pares no es transmet als fills de forma aleatòria: el fill/filla rep una còpia de cada gen de cada pare/mare i els gens funcionen o no depenen de moltes variables. I tots hem dit algun cop que la genètica mana però la influència de l’ambient hi deu fer alguna cosa, oi?

Així, els compositors i músics poden estar influenciats per la seva música i la dels altres, i aquesta influència treballa de moltes maneres. Mozart tenia opinions de la seva audiència, però en general va continuar, i fins i tot exagerar trets musicals que els oients no els agradava. Altres compositors, busquen nous rumbs quan senten que el seu treball s’està tornant massa agradable.

Voleu influir en l’evolució de la música? podeu votar al lloc web DarwinTunes. Quina música sobreviurà? Esperem que no sigui la més repetitiva!