A l’estiu, taurons i rajades

No ho entenc. Ens agrada anar al bosc i veure tota classe d’animalons i ens sembla que veure’ls és estar en plena natura i gaudir-la de debò. Ara bé, anem a mar i ens espanten les aparicions de tintoreres i rajades petites a pocs metres de la costa. Fins i tot aquesta por ha fet que els municipis on s’ha vist els animals hagin hissat la bandera vermella a les platges aquest estiu.

Potser sí que fan por, potser és que tenen mala fama, però el que s’ha de saber és que no som part de la dieta de les tintoreres i les rajades no són perilloses per a l’home. I mireu, sempre n’hi ha hagut d’animals al mar!

20091118-DSC_5272

Si voleu saber més d’aquests animals visiteu la col·lecció biològica de l’Institut de Ciències del Mar (CSIC) de Barcelona.

És curiós com els homes interpretem la natura i creiem que ens en podem sostreure. I no només això, sinó que demanem a l’administració una mena de proteccionisme exagerat. Si anem al bosc i no coneixem un bolet o sospitem que pot ser tòxic, no l’agafarem, oi? Prendre aquesta decisió és una responsabilitat nostra i el que cal és que aquesta decisió es basi en un coneixement de la natura. Com aconseguim aquest coneixement? Doncs en una població cada cop més urbanita, el que ens cal és estar amb contacte directe amb la natura per estimar-la i conèixer-la.

Una recomanació i reflexió per a tots aquest estiu: aneu a la platja, poseu-vos unes ulleres i observeu, hi ha petites meravelles per descobrir a sota l’aigua i potser us adonareu que som nosaltres els que envaïm el medi natural dels organismes.

261956_1959633522186_6534769_n

Aquí, allà i a tot arreu? el problema dels plàstics al mar

Hem plastificat la nostra vida. Diàriament utilitzem bosses, contenidors de beguda i menjar, estris de cuina, joguines. Generem milions de tones de plàstic i un percentatge important arriba al mar. La contaminació marina de residus plàstics és una de les preocupacions mediambientals actuals perquè el problema té caràcter planetari. Tot i així, cal dir que l’abast d’aquest problema a l’oceà obert encara no està clar. Fa un temps, els estudis deien que la brossa marina augmentava, ara, d’altres diuen que l’abundància és molt menor de la que s’esperava i fins i tot hi ha qui diu que no augmenta. 

1404469168_410839_1404492903_noticia_normal

Tot comença amb les històries dels vessaments de contenidors que cauen al mar carregats d’aneguets de goma i bambes. Aquests objectes flotants varen ajudar als científics a estudiar els patrons de circulació oceànica. Però aquestes històries tan romàntiques tenen, avui en dia, altres lliçons. Les zones on es concentren la major part de les deixalles de plàstics es troben a latituds subtropicals i estan associades a convergències dels corrents superficials, com el Pacífic Nord. Ras i curt: els plàstics segueix els corrents marins i es concentren. S’esperaria que la contaminació de plàstics en els girs oceànics augmentés a mesura que augmenta el seu ús, però hi ha estudis que diuen que les deixalles de plàstic ja no augmenten i de fet, en els últims anys, s’han estabilitzat. Això contradiu la tendència de l’augment de les poblacions humanes i l’ús del plàstic? Bé, en molts llocs del planeta la tendència és a eliminar el seu ús, però… què passa a mar? no hi ha un augment clar de plàstics? els estudis són contradictoris?

Els corrents oceànics que transporten els plàstics, la radiació solar, l’acció de les ones, els vents superficials fan que les escombraries de plàstic s’esquerdin i es trenquin en fragments cada vegada més petits. Les restes de la brossa vella a mar són peces molt petites, que no s’assemblen a les bosses, botes i ampolles que es van llençar. Aquests petits fragments de plàstic són coneguts com microplàstics, que suren just per sota de la superfície del mar i poden arribar a durar centenars d’anys.

Les quantitats de microplàstics a l’oceà no són gens fàcils de detectar ni de quantificar. Els microplàstics no es veuen des de l’espai amb satèl·lit i quan s’intenta esbrinar quants n’hi ha, tot i que les xarxes que s’utilitzen són molt fines, se n’escapa una part. A més, normalment només es mostreja la capa superficial, però de fet, impulsats pel vent, en poden haver-hi a capes més profundes de l’oceà. De fet, alguns organismes marins utilitzen el plàstic com a substrat per créixer, i el que fan és augmentar la seva densitat i fer que el plàstic s’enfonsi encara més de forma natural. Això podria treure’ls de les profunditats mostrejades. Falta una fracció important de microplàstics i no sabem on és?

Així que el resum és que no sabem ben bé quantes deixalles de plàstic hi ha al mar, sobretot de microplàstics i no sembla clara quina tendència segueixen. El que sí coneixem és que tenen un impacte directe en els organismes i els ecosistemes marins. Plàstics i microplàstics maten o fereixen als animals que s’enreden o en mengen. També es coneix que els peixos que mengem poden estar acumulant el plàstic en els seus estómacs, i els plàstics, a causa de les seves toxines, no són inerts. I el més important, no es coneix l’efecte d’això sobre la salut humana. Hi ha d’altres impactes dels microplàstics a l’ecosistema marí. Els fragments de plàstics flotants fan de substrats per organismes que viuen sedentàriament. Això permet que, organismes amb molt poca capacitat de dispersió, però adherits a un plàstic, naveguin i colonitzin llocs nous. I no només els organismes sèssils poden treure profit d’això, sabem que els plàstics poden actuar com vectors de dispersió d’organismes tan petits com les microalgues, espècies bones i no tan bones.

Plàstics i microplàstics, n’hi hagi molts o pocs, el problema és que no hi ha massa res que puguem fer per eliminar el perill dels residus que ja hi són al mar, però el que sí podem és posar fil a l’agulla, adonar-nos del problema, intentar reduir aquest tipus de contaminació amb campanyes de sensibilització i, potser, posar normes més estrictes. De moment, em sembla bona idea reduir plàstics de la nostra vida quotidiana, reutilitzar i reciclar molt.

Els oceans estan a les nostres mans

Andrei Popov (Rússia)

Avui és el Dia dels Oceans.

Al maig, els organitzadors del Niels Bugge Cartoon Award, un guardó que s’atorga a Dinamarca a còmics i vinyetes, van demanar a il·lustradors de tot el món que enviessin dibuixos basats en una temàtica: el clima. El lema del concurs era: “Els oceans estan a les nostres mans”.

Com a resposta, el concurs va rebre més de mil dibuixos, des de l’Iran, la Xina, Síria, els Estats Units o Dinamarca. Els dibuixos aconsegueixen combinar la temàtica del clima i resumir els temes i sentiments implicats en l’impacte dels humans a l’oceà. Els guanyadors del premi d’enguany han estat Andrei Popov (Rússia), Bruce Mackinnon (Canadà) i Pawel Kuczynski (Polònia).

Us deixo algunes vinyetes més, però si voleu donar un cop d’ull a les altres, aquí.

 

 

Els científics de veritat no fan vacances

Els científics de veritat no fan vacances.” Aquesta és una de les reflexions que fa en E. O. Wilson a Cartes a un jove científic. El biòleg americà, després de seixanta anys de recerca i docència, explica en el seu llibre els reptes i les recompenses que pots esperar d’una vida dedicada a la ciència. Les cartes, farcides d’anècdotes personals, ofereixen consells a científics, joves i no tan joves, i a tot estudiant que estigui interessat en la ciència.

Les formigues són els insectes més abundants en els ambients terrestres d’arreu del món. Acompleixen papers importants i, a més, posseeixen els sistemes socials més avançats de tots els animals.
Dibuix de’n R. Rybakiewicz.

L’especialitat de’n E. O. Wilson és l’estudi de les formigues i és ben conegut pel seu paper clau en l’estudi de la sociobiologia. Els exemples del llibre no se n’escapen d’això. Per presentar els seus consells, l’autor utilitza com excusa els detalls la recerca feta per trobar l’avantpassat de totes les formigues, o el descobriment de la formiga més estranya de l’Amazones, anomenada Martialis heureka (martialis perquè mig de broma varen dir que aquell organisme havia de ser de Mart) o el paper de les feromones en les poblacions de les formigues, entre altres estudis.

Les anècdotes que explica són tant treballs finalitzats amb èxit com alguns fracassos. I penso que això és del tot encertat! L’anècdota sobre l’estudi inicial del paper de les feromones és un bon exemple de com funciona la ciència. L’equip de recerca que feia l’estudi va arribar a la conclusió que no es podria identificar la substància que estaven buscant amb els medis que tenien i, per tant, varen abandonar. Tot i així, varen publicar una nota a la revista científica Nature, informant d’un experiment fallit (això no sol passar mai). Gràcies a això i a partir d’aquesta informació prèvia, anys més tard es va esbrinar la raó del fracàs i es va descobrir del que es tractava… i no puc explicar més.

Si llegiu el llibre, a part d’aprendre molt sobre formigues, com he fet jo, coneixereu la visió de l’autor sobre què és la ciència, el procés creatiu i els arquetips de la ment científica. També discuteix si el pensament en grup és la millor manera de crear ciència i quines són les relacions entre els científics. En Wilson acaba les cartes amb uns consells sobre l’ètica científica, de com ens podem equivocar, de com un ha d’admetre els errors de manera honesta, i com el frau no es perdona mai en ciència, mai de la vida!. Cito textualment: “el càstig (per al frau) és la mort professional: l’exili i que mai més se’t torni a tenir confiança”.

A part dels temes que he comentat, n’hi ha un munt més que cal descobrir si us interessa, només dir-vos que tot el llibre traspua la passió i el plaer del descobriment científic i sobretot anima a tota persona inquieta que vulgui seguir una carrera científica. Feu-li una ullada.

(Ah! sí, el tema de les vacances… doncs no patiu, l’autor ho comenta perquè quan estàs en una aventura tan gran com la ciència, sempre estàs rumiant, cada resposta que es troba crea més preguntes i això genera addicció! De fet he tret la frase de context. L’autor diu textualment: “Els científics de veritat no fan vacances. Fan expedicions de camp o aconsegueixen beques de recerca en altres institucions.”)

Contes del mar extraordinàriament petits

Som gegants. Vivim en un món de bellesa invisible que és imperceptible a l’ull humà però quan es mira per un microscopi s’obre un món sorprenent. Per ensenyar-vos aquest món ocult, he trobat un vídeo que mostra l’inesperat ecosistema microscòpic de l’oceà: The secret life of plankton de’n T. Thys. Tot comença amb la història d’un peix.

El peix, que pertany al món del plàncton, explica com de divers és el món en una gota d’aigua, on neixen molts organismes però pocs arriben a adults. Així que explica la seva història des que és una larva fins que es fa adult. Explica la seva època de guarderia i quins són els seus veïns: els juvenils, el zooplàncton, els copèpodes, el krill. Explica quins són els seus depredadors i les batalles que s’hi lliuren amb els enemics. També surt en escena el fitoplàncton, organismes fotosintètics que suren lliures a l’aigua, que són l’aliment bàsic de molts organismes marins. Continua la historia i el peix explica com durant la nit molts com ell mengen i durant el dia tornen a la foscor amb uns companys ben rarets. Fixeu-vos amb els monstres que apareixen. Semblen trets de les pel·lícules d’aliens, o potser és al revés? I fixeu-vos que els organismes són transparents! un dia parlaré d’això.

Colla, després del vídeo m’agradaria que una altra vegada que aneu a la peixateria penseu en la vida que han seguit els peixos abans no arriben a la nostra taula. Una vida errant que és invisible als nostres ulls.

Per què les zebres tenen ratlles?

10259874_10202984760012412_5526407916588452891_n

Zebra. Dibuix de’n R. Rybakiewicz.

Fa més d’un segle que Wallace i Darwin discutien sobre la funció de les ratlles de les zebres. Les explicacions que debatien eren si les ratlles els servien de camuflatge, per evitar depredadors, per gestionar la calor o per evitar els atacs dels paràsits. Fins i tot es pensava en funcions d’interacció social.

L’explicació que més ha perdurat en el temps ha estat la relacionada amb l’efecte confusió. Es coneix que els humans ens costa més apuntar a objectes ratllats en moviment per un efecte de confusió. També es coneix que les mosques, tàvecs i altres bitxos voladors, els costa més d’aterrar en superfícies amb ratlles blanques i negres que en superfícies uniformes.

Així que uns investigadors han provat les diferents explicacions de la funció de les ratlles en espècies i subespècies d’èquids d’una manera sistemàtica. I res de camuflatge o de funció social. Les ratlles són una adaptació per evitar mossegades molestes dels tàvecs i mosques.

És curiós, m’acabo d’adonar que els animals presenten un munt de patrons. Seran tots per despistar? hauré de buscar si es coneix el perquè. Mentre us deixo algunes fotos tretes de Patterns in Nature: Animals de la web de National Geographic.

Sí, calia matar al drac per estudiar-lo!

A la jove donzella li acabaven de concedir un projecte d’investigació del Pla Nacional del Ministerio de Economía y Competitividad. El projecte no donava per molt, però ja se sap, en temps de retallades…Malgrat tot havia aconseguit finançament per un contracte de tècnic, així que de seguida va contractar en Jordi, que ja es coneixien i treballàven molt bé junts.

Un dels objectius del projecte era catalogar les espècies de la comarca amb les noves eines moleculars i definir quin paper hi tenen les espècies en l’ecosistema. Així que la jove donzella i en Jordi de seguida varen programar vàries campanyes de camp per recollir exemplars de la flora i fauna de la zona. La idea era, primer, recollir mostres i després fer la feina de la seqüenciació de l’ADN al laboratori. Dins dels plans de treball, la jove donzella volia trobar un exemplar poc conegut i poc comú, una d’aquestes espècies catalogades dins del que s’anomena la “biosfera rara”. Tenia molta curiositat perquè segons la gent de la comarca era una bèstia gran i terrible, que treia foc pels queixals, menjava tot tipus d’animals i potser fins i tot persones, però de fet ningú l’havia vist gairebé més de tres segons seguits! –Que exagerada és la gent! –pensava la jove donzella. –Quan les coses no es coneixen, la imaginació vola.

Rosa Sant Jordi 2014. E. Tenedor.

I així fou com la jove donzella i en Jordi van sortir del castell per anar a trobar la bèstia, mentre tot el poble mirava als científics com herois. Ja se sap, des de sempre els científics han estat molt ben considerats. No van tenir temps ni d’arribar al bosc, que de cop i volta va sortir la fera, davant de l’admiració de la jove donzella i el goig d’en Jordi. Valent ell va començar una intensa lluita, fins que li va clavar una bona estocada amb la seva llança, que va deixar malferida a la terrible bèstia i la va matar. –Ara és hora d’obrir-li l’estómac i veure que menja! – va dir la jove donzella.

Els continguts estomacals de la bèstia només varen mostrar restes vegetals i ni rastre de res que s’assemblés a una ovella, porc, gallina o persona. De fet, la bèstia menjava… roses! Les roses més vermelles que la jove donzella hagués vist mai. En Jordi va recollir una mostra de les roses i li va oferir a la donzella: –Aquestes mostres també les guardarem per fer la seqüenciació!. I la jove donzella afalagada, de seguida va pensar: -Quin ull que té en Jordi, potser les roses tampoc estan catalogades.

Després de mesos de feina de laboratori, l’informe final del projecte va presentar vàries conclusions. La bèstia era una espècie rara i menjava roses, per tant no calia patir pel benestar de les persones de la comarca. També varen identificar i descriure una nova espècie de rosa desconeguda fins aquell moment. I tot plegat va tenir tant d’èxit que la Comissió Europea els va finançar el següent projecte de catalogació d’espècies rares. Així que, de projecte en projecte, la jove donzella i en Jordi varen seguir treballant feliços i varen menjar anissos.

Sigueu feliços i gaudiu de la diada!

Com està la mar?

BCN

Front marítim de Barcelona. J. Camp.

Quan conec una persona per primera vegada i pregunta a què em dedico, li contesto: faig recerca i estudio els organismes més petits que viuen al mar. La següent pregunta que cau és: i com està la mar?

Doncs mireu, depèn. La mar està com li toca estar i depèn molt del territori que hi ha al darrera. La mar reflecteix els rius i les aigües subterrànies que hi arriben, però sobretot reflecteix el que construïm a terra i les activitats que hi portem a terme. I entre la terra i la mar, hi ha una línia ben prima que fa de frontera, la costa.

En aquesta línia, a més, hi ha una pressió humana que produeix canvis: urbanitzem, fem passeigs marítims, construïm ports i platges protegides… bàsicament hi posem ciment! Doncs és clar que totes aquestes estructures modifiquen la manera com arriba el que hi aboquem a mar, com ara els nutrients, els pesticides o els contaminants químics, per donar alguns exemples.

Si això li afegim el nostre clima mediterrani, de pluges intenses alguns mesos de l’any, el resultat és que, de tant en tant, la mar queda força alterada. Unes pluges intenses a Barcelona, com les de principi d’aquest mes d’abril, renten tota la ciutat i tot plegat va a parar a mar. Tota l’aigua, en la seva totalitat, no n’hi ha que quedi retinguda o filtrada com podria donar-se en altres zones costaneres menys urbanitzades.

La normalitat a mar es recupera uns dies després del pas dels temporals. Ara, que vol dir “normalitat”? Preguntar com està la mar és com preguntar com estàs de salut. Si costa definir la salut de les persones, imagineu definir la salut del mar o dels oceans. Si bé, és cert que les alteracions que ocorren a la mar, afecten les comunitats d’organismes que hi viuen i això ens dóna pistes d’aquesta “salut”, però aquest tema ja l’explicaré en una altra entrada.

Així que, per reprendre el fil, si acceptem la nostra manera de viure, hem d’acceptar que una costa humanitzada afecta a la mar. Quina mar volem? A vegades ho volem tot, transports, una ciutat, una platja neta, una passarel·la per arribar a l’aigua, una aigua transparent i una mar plena de peixos de colors. Doncs no, no es pot tenir tot, haurem de triar.

Barcelona, superfície urbana

Catalunya té 7.565.603 habitants (cens de població 2012) i quasi cinc milions de persones es troben a l’àmbit metropolità de Barcelona. Això vol dir més del 67% de la població.

El canvi més important en l’augment de la població a Barcelona es va donar entre els anys 1950-1975, quan van haver-hi grans creixements econòmics i socials i l’impacte migratori va ser especialment rellevant. Aquests fets van fer créixer ràpidament i de forma desordenada la ciutat i els seus voltants.

Com va créixer la ciutat? Doncs ara es pot visualitzar molt bé. Resulta que la Força Aèria nord-americana va fer diversos vols fotogramètrics a Espanya entre els anys 1945-1946. A més, l’any 1956 es van fer les primeres fotografies aèries de tota Catalunya. A partir d’aquests fotogrames originals, la Diputació de Barcelona i el CREAF han generat ortofotografies de l’any 1956 per a tota la província de Barcelona. L’objectiu és interpretar les fotografies i comparar-les amb les imatges aèries actuals de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, ICC. Podeu comprovar per vosaltres mateixos quins han estat els canvis en el territori.

L’Hospitalet. Fotografies cedides per la Diputació de Barcelona.

A la zona de l’Hospitalet s’han reduït els conreus i ha augmentat la superfície urbana de manera dràstica: habitatge, polígons i vies de transport. És un exemple de què ha passat a altres zones.

Montjuïc i port de Barcelona. Fotografies cedides per la Diputació de Barcelona.

A la zona de Montjuïc hi ha hagut el mateix canvi.  A més, el creixement del port de Barcelona i d’algunes platges del litoral sud ha fet augmentar la superfície de la ciutat.  El port va guanyar nous terrenys industrials amb el trasllat del riu Llobregat que el veieu desviat a la imatge de sota.

Aeroport. Fotografies cedides per la Diputació de Barcelona.

Ampliació de l’aeroport de Barcelona, nova terminal, tercera pista d’aterratge, infraestructures de transport.

Nus de la Trinitat. Fotografies cedides per la Diputació de Barcelona.

Canvis d’urbanització a la zona del nus de la Trinitat: habitatge, polígons i vies de transport. Veieu també el canvi que s’ha fet en el riu Besòs.

És molt interessant tenir una imatge global del territori previ als canvis que ha sofert. Els canvis són realment espectaculars i visibles amb un simple vol. Cal recordar també que les transformacions urbanístiques referides a la xarxa viària, habitatge i aeroport varen ser rellevants entre el 1986-1992 per l’organització dels Jocs Olímpics de Barcelona. Aquí us deixo un vídeo de la transformació de la ciutat olímpica, per si voleu fer memòria.

Així que quan els nostres avis diuen: “Aquí hi havia horts, vaqueries i passejaven ovelles! “, doncs tenen tot la raó. La ciutat dels anys 50 tenia zones verdes, horts i s’abastia a ella mateixa. El que s’ha fet és crear una zona urbana molt densa, que necessita una gran quantitat d’energia per funcionar. És clar que aquests canvis visibles han provocat un canvi en la manera de viure, i jo em pregunto si aquesta planificació territorial pensa amb el benestar de les persones o ens hem oblidat un pèl d’això.

Blog-aniversari

Aquarel·la de l’E. Tenedor.

Bon dia, avui La llibreta de les idees fa un any!

I, apa, aquí estic, explicant coses que em passen pel cap i pel blog.

Vull que sapigueu que de les coses més divertides del blog és veure quines són les “paraules de cerca” que s’utilitzen quan algú busca informació per internet i el fan arribar a La llibreta. Us deixo algunes, més que res per aclarir que el blog no dóna idees per organitzar calaixos ni idees per cosir ni proposa poemes dedicats a les nebodes ni explico Cousteau per nens. Tampoc sé ben bé què fer amb iogurts caducats d’un mes i realment desconec què s’ha de fer quan a una taronja li cauen les fulles, i tampoc he explicat com és la soca de l’arbre familiar. I no, les meduses no tenen cèl·lules mareQuines coses!

Però sí que un dia puc explicar per què és important que el mar tingui fitoplàncton si és que no ho heu llegit encara, o per què les plantes punxen per defensar-se, i fins hi tot, també podria explicar quan es planten les cebes i què passa quan tens un hort. Així que el calaix de les idees o el calaix de sastre per revisar els protozous la llibreta de mar o com li vulgueu dir, continua amb l’experiment.

Gràcies per llegir i comentar. I gràcies a l’artista que m’ha fet un dibuix ben xulo per celebrar el blog-aniversari!