Pols per tot arreu

Avui us heu trobat la terrassa ben enfangada? la roba estesa de color marró? i el cotxe brut? Aquesta nit ens ha creuat una massa d’aire molt carregada de pols del Sàhara i la pluja que ha caigut anava acompanyada de fang!

Bgw3BXpCEAAqBaQ

Meteocat 18/02/2014.
Intrusió de pols (color rosa) direcció Catalunya.

El Sàhara és el desert més gran del món, amb 8,6 milions de quilòmetres quadrats i quan els corrents d’aire càlid i lleuger s’eleven, transporten pols del desert fins a zones de molta altitud que es mouen pels vents. Les tempestes de fang són molt comunes sobre el Sàhara, a vegades arriben a casa nostra i ocasionalment arriben ben lluny tot travessant la conca atlàntica (aquí està el vídeo).

La pols té greus repercussions en la qualitat de l’aire i pot portar fongs que afecten les persones però no tot és negatiu. Si aquests esdeveniments passen sobre l’oceà, actuen com un fertilitzant. La pols conté molts nutrients, nitrogen, fòsfor i ferro, que estimulen la producció marina, sobretot en aquelles zones ben pobres, com pot ser la mar Mediterrània. El fitoplàncton, les plantes marines microscòpiques que suren a la superfície del mar, és capaç de captar aquests nutrients, créixer, absorbir CO de l’atmosfera i al final converteix aquests nutrients en matèria orgànica. Com que aquests esdeveniments de pols solen ocórrer cap a la primavera i principis de l’estiu a la nostra àrea, de fet estimulen el creixement d’aquests boscos marins invisibles.

Sí, d’acord, queda tot brut, però hem de conviure amb els fenòmens naturals i aquest, precisament, pot ser molt bo pels nostres mars!

Galeria

Boscos invisibles a l’oceà

This gallery contains 2 photos.

Tots tenim la imatge d’un petit planeta blau perdut en la immensitat fosca, o la d’un petit planeta fosc o, fins i tot, la d’un petit planeta verd. L’exploració de l’espai ha canviat la nostra percepció del planeta i a mi, totes aquestes visions em porten a pensar que hi ha un límit. Des de … Continua llegint

El color de la vida

Globes-2000

El 75% del planeta és blau, però el 25% restant de la superfície de la Terra és d’un verd dinàmic que canvia constantment.

Aquest any, els científics de la NOAA han desenvolupat un nou índex de vegetació gràcies al sensor VIIRS a bord del satèl·lit Suomi NPP que és capaç de detectar canvis subtils del color verd de la vegetació. Les zones verdes més fosques són els llocs amb una vegetació més exuberant i els colors clars són àrees que estan cobertes per vegetació menys densa, ja sigui a causa de la neu, les sequeres, els deserts o les ciutats. I per què és útil un índex de vegetació? Doncs els canvis de la vegetació cada setmana pot donar alertes primerenques de sequeres, de condicions de perill d’incendi, o fins i tot quan pot esclatar la malària a l’Àfrica subsahariana. També es pot estimar la quantitat de carboni absorbit per la vegetació mitjançant la fotosíntesi, però això queda per un altre dia.

La imatge del planeta que ensenyo és estàtica, d’un moment donat, així que si voleu veure els canvis estacionals de la vegetació en diferents llocs del món i d’altres efectes, hi ha un vídeo que mostra les imatges de satèl·lit de l’abril 2012 fins a l’abril 2013. Hi ha uns quants detalls de l’animació que m’han cridat l’atenció: el cicle de creixement i el marciment de la vegetació amb petits canvis setmana a setmana; l’efecte de l’aigua dels rius, com el Nil, i la manca en els deserts del món; els canvis naturals, com l’efecte del monsó en la productivitat de la vegetació al Pakistan; altres canvis provocats per l’home, com les àrees de la selva tropical brasilera convertides en àrees agrícoles o les àrees urbanes de la Xina i l’Índia… i molts altres detalls que us deixo per observar.

S’acaba el vídeo, i penso: sembla que hi ha un impacte humà en el color de la terra, tot i així, el cicle de creixement continua al seu ritme constant, bé. També rumio, comencem a tenir tota una col·lecció d’observacions de satèl·lit de la superfície terrestre, de l’oceà, del gel marí i dels núvols, en un mosaic continu de colors a cada quilòmetre quadrat del planeta, bé. Però trobo a faltar un component important a tot plegat. No es pot pensar en verd sense pensar amb les diminutes “plantes” flotants del mar, el fitoplàncton, per tant, queda pendent per un altre dia parlar del color de l’oceà, només és un 75% del planeta.