Tendències culturals

Un dels perills d’Internet és que trobes coses interessants i et podries passar tot el dia. 

Una aplicació que enganxa és el Ngram Viewer del Google books. A Google books trobes un munt de llibres digitalitzats (més de 10 milions), pots fer una cerca d’una paraula o text concret, i et mostra els llibres on apareix mitjançant el reconeixement òptic de caràcters. Fins aquí força interessant.

Books-05-2000

El Ngram Viewer analitza, en tota la col·lecció de llibres, quantes vegades una paraula o grup de paraules apareix entre els anys 1800 i 2000. Es pot escollir diferents anys, fer cerques avançades, jugar amb el gràfic, etc, si us enganxa, ja ho esbrinareu. A mi el que em sorprèn es veure les tendències de les paraules al llarg del temps, quan comencen a sortir, quan tenen un pic màxim, si es mantenen al llarg del temps, etc…les línies temporals poden ser reveladores. No he posat cap gràfic d’exemple perquè no es veu bé i perd qualitat, però si ja heu entrat a l’enllaç veureu les paraules que surten per defecte: “Albert Einstein”, “Sherlock Holmes” i “Frankenstein”.

Podem veure que “Sherlock Holmes” apareix al 1888 i creix fins als anys 30. De fet, la gran majoria de les històries del detectiu es varen escriure entre el 1880 i el 1914  però Conan Doyle va continuar escrivint fins a 1927. Després d’aquest primer pic, hi ha una davallada de la freqüència relativa de gairebé quaranta anys, fins que a finals dels 70, apareix un altre pic. Això podria ser degut a la pel·lícula del Sherlock Holmes al 1976. Des de llavors la tendència es manté estable.

El nom de “Albert Einstein” apareix en els llibres digitalitzats al 1916. Bé, de fet, al 1915 es va presentar la Teoria General de la Relativitat que reformula del tot el concepte de la gravetat. Ja deu ser això. Des d’aquell any Einstein es va convertir en una icona de la ciència mundialment famós, així que el seu nom continua creixent fins avui en dia. Si voleu entretenir-vos amb alguns pics del gràfic, hi ha un al 1933, que coincideix amb l’arribada al poder d’Adolf Hitler. Aquell any Einstein va ser acusat pel règim nazi i se’n va anar d’Alemanya cap als Estats Units.

Proveu altres paraules. Si escriviu “independence” surt un pic de freqüència posterior als anys 60 que podria correspondre al període de la independència dels països africans; si escriviu “cancer” veureu un increment d’informació des dels anys 50 i creixent; si escriviu “global change” veureu un increment exponencial d’informació des de la meitat dels 80 i creixent… Les meves explicacions de les tendències no han de ser del tot encertades, però el que permeten és plantejar hipòtesis. Ara mateix se m’acuden un munt de paraules, combinar-les i provar amb altres idiomes, que el resultat és diferent… Ja veieu, estic força enganxada.

Informació addicional: per qui vulgui saber el com, les limitacions del mètode, quines implicacions té, què es vol dir quan es parla de “culturomica” i “complexitat cultural”, etc…només cal anar estirant del fil. Ull: és addictiu!

Algues a la sopa!

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La perruche et la sirene. Matisse.

Alga: organisme unicel·lular o pluricel·lular fotosintetitzador, predominantment aquàtic, que antigament era considerat com a planta i que actualment s’inclou en el regne dels protoctists (tret de l’Enciclopedia Catalana).

Les algues estan per tot arreu. I us ho demostraré!

Començo per anomenar totes les pel·lícules infantils que m’he anat empassant tooooooots aquests anys de dolça infantesa dels meus nens, nebots i nebodes, però aneu buscant perquè hi ha per tots els gustos: llibres, música, art, cuina…

En Bob Esponja té moltes referències a les algues. Per exemple, Bob Esponja menja Kelpo, una marca de “cereals”, per esmorzar, tot i que la referència més important és el personatge-alga, en Sheldon J. Plankton de color verd fosc, i un ull groc i vermell. És l’arxienemic del Bob Esponja i va protagonitzar l’episodi de ‘L’alga és sempre més verda

“Els Pokemon” tampoc s’escapen. Hi ha un episodi dedicat a les algues: “Les algues salsifiques”. De fet en els Pokemons, tot evolucionava!

La Sireneta” és el súmmum de l’elegància! té un gran material d’arxiu, per exemple, mostra els kelps gronxant amb les onades. Els kelps són algues que pertanyen a les algues marrons de l’ordre de les Laminarials.

En “Madagascar 1”, Marty, la zebra construeix un refugi quan es troben atrapats tots els animals i convida a Alex, el lleó, a menjar una piruleta d’alga.

En Harry Potter en el “Calze de Foc” es menja una “branquialga”, una planta que sembla unes cues de rata gris-verdes viscoses, que li permet respirar sota l’aigua en una prova d’un torneig. No es coneix ben bé quina planta va inspirar la “branquialga”, però sembla que JK Rowling es devia basar en un tipus d’alga cloròfita que produïa una mena de transferència de propietats màgiques. En Harry s’havia de menjar alguna cosa que pogués “respirar” sota l’aigua, com una alga, per tal de ser capaç de respirar per ell mateix.

A “Buscant en Nemo“, el Sr Ray canta temes sobre algues quan tots els peixos van a l’escola: “les algues són fresques, les algues són divertides, fan el seu menjar amb els raigs del sol”. Bé, de fet tota la pel·lícula és una delícia com a classe de biologia marina i oceanografia!

L’Illa de Nim” és una pel·lícula d’aventures per nens que recrea un paradís tropical on predomina la imaginació. El pare de Nim és un planctòleg (persona que estudia les algues). En un moment de la pel·lícula, es veu a través del microscopi i es pot veure dinoflagel·lades nedant. Més tard, els personatges es llencen a la recerca de la causa de la bioluminescència del mar. Però ai… aquí! aquí s’equivoquen, perquè diuen que la bioluminescència és causada per un protozou…fals!!! és clar, és el cine!. En el món de les algues, la bioluminiscència la produeix principalment les dinoflagel·lades! que m’han de dir a mi!

De les pel·lícules per grans, el clàssic és la pel·lícula de Hitchcock, “Els ocells”, en que una microlga tòxica, la Pseudo-nitzschia, produeix comportaments agressius als ocells i ataquen a la protagonista. En Hitchcock es va inspirar en el fet real que els ocells es varen intoxicar i presentaven comportaments molt estranys.

En “La vida de Pi, desprès de moltes dificultats del naufragi, en Pi arriba a una illa, una massa flotant d’algues plena de vegetació, aigua dolça i una població molt abundant de suricates. Durant el dia l’illa sembla el paradís, i ell i en Richard Parker, el tigre, es fan un fart de menjar, però descobreix que durant la nit, quan arriba la marea, les algues són carnívores i es converteixen un parany d’àcid que digereixen tot el que hi ha. Pi s’adona que, amb el temps, l’illa els consumirà i salpa de nou.

Dels llibres que conec, “El cinquè dia” de l’autor alemany Frank Schätzing, parla de dinoflagel·lades tòxiques, bàsicament microalgues assassines. El llibre presenta un món a la vora de l’apocalipsi i un escenari en que la humanitat està assetjada i incapaç de defensar-se davant l’enemic més desconegut: el mar.

Ep! heu vist la portada de “Les aventures de Tintín. El tresor de Rackham el Roig ‘” d’Hergé ?

Pel que fa a la poesia, en Rafael Alberti té un poema molt bonic: “Sobre tu nave —un plinto verde de algas marinas, de moluscos, de conchas, de esmeralda estelar, capitán de los vientos y de las golondrinas, fuiste condecorado por un golpe de mar”. I també he trobat poesia variada sobre algues.

En música, heu d’escoltar la Suzanne del Leonard Cohen, on diu que hi ha herois en les algues: “There are heroes in the seaweed. There are children in the morning. They are leaning out for love. And they will lean that way forever”. De curiositats musicals n’hi ha un munt, hi ha una banda de rock de punk anomenat Algues, una altra banda a Indonèsia anomenat Navicula (és una diatomea), una banda de jazz anomenada Spyro Gyra (és alga verda filamentosa). Hi ha una banda local francesa que s’anomena Taxyfolia que es va formar al 1997, quan va haver la invasió la Caulerpa taxifolia al Mediterrani i va ser el centre d’atenció dels mitjans de comunicació.

En art, resulta que Henri Matisse utilitzava les algues com a font d’inspiració per als seus “Gouches découpés” (retalls de paper) i en Paul Gauguin va pintar el “Seaweed gatherer’s”  (“Recol·lector d’algues”). Probablement és el quadre més car d’algues! I si voleu veure imatges que converteixen diatomees en art, heu de clicar l’enllaç.

… i ja no poso res més, i ull que potser un dia us trobareu algues a la amanida, al sushi o a la sopa!