Brutícia i altres coses per llençar

Wall1

WALL·E, Waste Allocation Load Lifter – Earth class

“Any 2115. La Terra està totalment coberta d’escombraries i els éssers humans l’han abandonat. Han deixat robots anomenats WALL·E que s’encarreguen de netejar i compactar les deixalles. Però el pla falla i la humanitat es veu obligada a establir-se a l’espai de forma indefinida.”

Sembla un argument de pel·lícula, oi?

La població mundial ha crescut, s’ha tornat més urbana i pròspera i la producció d’escombraries ha augmentat deu vegades en un segle. Quan la gestió de residus funciona bé, es recullen els materials rebutjats, es reciclen, es composten, s’incineren, li donem poca importància, però la producció de escombraries s’està accelerant i se’n generen més ràpid que altres contaminants ambientals. A tot això s’afegeix la preocupació de l’eliminació de les cendres, la contaminació atmosfèrica i els costos de tot plegat.

La producció dels residus sòlids és, sobretot, un fenomen urbà, i especialment problemàtic a les ciutats emergents. En el 1900 hi havia 220 milions d’habitants a les ciutats que produïen 300 mil tones d’escombraries per dia. En el 2000, hi havia 2900 milions de persones que en produïen més de 3 milions de tones per dia. Els models prediuen que serà el doble per l’any 2025. Aquesta última xifra és com imaginar una fila de camions d’escombraries cada dia de 5.000 quilòmetres de llarg. A més a més, quan un país s’enriqueix, la composició del seu rebuig canvia. Més riquesa vol dir més envasos, més residus electrònics, joguines i electrodomèstics. Es curiós com la riquesa d’un país es pot mesurar fàcilment, per exemple, pel nombre de telèfons mòbils llençats.

Alguns països generen més residus que altres. Japó produeix un terç menys d’escombraries per persona que els Estats Units, tot i tenir un producte intern brut similar. Això és degut a la concentració de la població, als preus més alts i a les normes culturals. La quantitat de residus també pot variar segons l’època de l’any. L’exemple el teniu a casa amb la quantitat de deixalles després de Nadal. Així, la generació de residus d’un país incrementa en funció de la població urbana, del nivell de vida i de les respostes humanes. El que es coneix és que, en general, les societats riques tendeixen a frenar seus residus i la quantitat arribarà a un límit. Així, la generació de residus sòlids mundial arribarà al seu punt màxim durant aquest segle, però és difícil de predir.

El planeta ja està pressionat pels impactes dels residus actuals i en produirem més quantitats. Si no reduïm el creixement de la població i les taxes de consum, haurem de gestionar una càrrega de residus cada vegada més gran. Com es pot millorar la situació actual? i la futura? Es pot fer molt a nivell local, cal reciclar, reutilitzar, cal comprar menys i pensar en activitats que requereixin menys recursos. I, per altra banda i en un altre ordre, hem d’anar cap a poblacions estables o en descens, en ciutats ben gestionades que consumeixin menys. Per imaginar un planeta cobert de residus, només per una estona, busqueu la pel·lícula de’n WALL·E, que tot i que és per nens, un adult que la veu no es queda indiferent.

“Any 2805. Només una unitat WALL·E ha sobreviscut. En WALL·E ha desenvolupat personalitat i sensibilitat pròpies així com emocions i curiositat. De les muntanyes d’escombraries, recull coses estranyes que li interessen, un cub de rubik, una llum incandescent… Un dia, troba una planta que creix entre les escombraries i la porta al seu camió.”


7 comments

  1. Segons el meu parer, el film WALL-E es, apart d’una molt bona cinta, una eina que ens mostra d’una manera satírica, sentimental, cruel i didàctica, el resultat del mal que ens estem fent a nosaltres mateixos.
    Al temps que observo que les grans corporacions del primer mon fan grans esforços per eliminar o reutilitzar els embalatges, també veig que els productors augmenten el volum i vistositat del producte que posen a l’abast del public. Això son mes cartrons difícils de separar, tintes mes contaminants, diferents materials en un sol embalatge……..l’aspecte de l’embalatge atrau les mirades i es un factor molt important alhora d’escollir el producte.
    Per altra banda, en base a una sèrie de sospites per part de la Administració dels EEUU, una serie de emissors GPRS han estat ubicats en diferents aparells electrònics correctament abandonats per obsolets, amb la finalitat de conèixer en quin percentatge es segueix el protocol de desballestament, de recuperació del freó, olis, plom i mercuri. Tan sols el 30% dels equips recollits per els camions de l’Administració segueixen el “Camí Reglamentari”. L’altre 70% es desballesta de forma incontrolada, alliberant gasos a l’atmosfera i líquids al subsol.
    Tot això no es res si ens atanséssim a qualsevol enorme centre productiu dels països asiàtics “en desenvolupament”. Tractant el medi-ambient de la manera com ells ho fan i tractant als empleats com animals (amb la nostra condescendència), qualsevol de nosaltres també podríem estar entre els tres països mes rics del mon.
    Aquí ens queixem de que la Mar Mediterrània està morta. Segur que els experts en teniu prou raons per asseverar-ho. Però una cosa es que estigui agonitzant (com jo crec) i un altra es que tota la aigua que tenen en aquella cinquena part del planeta estigui completament podrida i amb uns index de radioactivitat preocupants.
    Jordi Roig i Graells

  2. Per cert, jo soc molt “sensiblon”, i en WALL-E em va tocar la fibra sensible. El que pot arribar a fer la necessitat de sentir-se acompanyat i de conservar un bocí de natura!!!!!

  3. Jordi, no cal anar tan lluny, a Europa, els residus electrònics que no entren en el circuit oficial de reciclatge prenen una ruta cap sud. Hi ha un reportatge de J. Bohnenblust i M. Widmer que el va emetre un 30 minuts: “I la tele, l’ordinador i el mòbil, on van?”

    http://www.tv3.cat/30minuts/reportatges/1865/I-la-tele-lordinador-i-el-mobil-on-van

    on es mostrava que una gran part dels residus electrònics anaven a parar a alguns països africans. No només hi ha una escletxa tecnològica entre el nord i el sud i ara, a més, el sud fa d’abocador de les deixalles dels països rics.
    Ah! i ja no parlem de l’obsolescència programada, això queda per una altra entrada.

    I sí, en WALL-E toca la fibra sensible a qualsevol persona conscienciada!

  4. Polímers biodegradables?? Ja existeixen (fil de sutura). I que les Administracions afavoreixin als que els utilitzin en lloc de penalitzar als que no els utilitzin. Es el problema de sempre, es penalitza el “no ús” però no s’agraeix “d’utilització”.
    Si l’ésser humà ha assolit tantes fites, ben bé pot crear un polímer biodegradable prou resistent físicament per ser utilitzat d’envàs de matèria lliure d’humitat (ves per on, em ve al cap el paper de ………)


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s