La meva família i altres animals

IMG_1646

Sabeu quin cotxe és?

La part masculina de la meva família té el gen “del motor” i és, inequívocament, dominant. Si miren les peces d’un motor són capaços d’esbrinar si la màquina sencera corre molt, si és eficient, si és un sport-back o un familiar, si té molt de manteniment, quan consumeix. Si veuen la suspensió i l’amortidor, saben dir si és un model per anar per carretera o és un 4×4. Mirant la forma del cotxe o de la moto, saben quina marca és i fins hi tot es coneixen l’evolució dels models! A més, si veuen l’equipament, li posen un preu i l’encerten. Són uns cracks!

Doncs, em fan molta enveja. Això mateix és el que ens hauria de passar als investigadors quan observem la natura. Moltes vegades no sabem com funcionen els sistemes naturals perquè són molt complexes, i estudiar-los tot sencers se’ns fa complicat. Per fer-ho fàcil, el que fem és estudiar quines peces tenen els sistemes i quines són les seves funcions, però per separat. Amb l’informació parcial podem imaginar com funciona el sistema sencer. Però ja veieu que les nostres conclusions poden ser del tot errònies només perquè moltes vegades no sabem entendre totes les peces i que hi fan en el seu conjunt.

Hi ha un conte indi, “Els cecs i l’elefant”, que es fa servir per il·lustrar la incapacitat humana per percebre la realitat en el seu conjunt. En ciència s’utilitza per parlar de les diferents interpretacions i visions dels investigadors en camps on pot haver un dèficit d’informació. El conte explica que un grup d’homes cecs toquen el cos d’un elefant per decidir què i com és. Cadascun d’ells toca una part diferent, comparen les seves observacions i veuen que no tenen res en comú. Perquè, de fet, cada persona cega només ha tocat una part.

En el meu camp d’investigació, entendre la diversitat dels organismes que conviuen i que hi fan, ens hauria de donar pistes de com funciona el mar. Ai! però les coses no són gens fàcils! Primer de tot, tenim dificultats per identificar les peces. Hi ha organismes que no ens mostren cap mena de pista (aspecte, forma, color o mida) que ens indiqui qui és. N’hi ha que s’assemblen molt entre ells però en realitat són organismes diferents. N’hi ha que semblen molt diferents però, de fet, són el mateix. Quin embolic! però intentem per tots els mitjans possibles saber qui és qui. Quan esbrinem quin organisme tenim entre mans, pot passar que l’organisme no l’ha vist ningú abans o no l’ha observat tan bé com nosaltres i no té nom…..aix! llavors toquem el cel! podem descriure aquella espècie com a nova, li podem posar nom, i el nom que vulguem! Llavors se’ns ocorren un munt de noms per aquella bèstia! (ui, m’estic desviant, això ja ho explicaré en una altra entrada).

Doncs, un cop sabem quines peces tenim, ens interessa conèixer quina és la seva funció: és el guaita que fan! Per saber com funcionen els organismes, fem experiments: al laboratori o al camp. Fem créixer els organismes, els tanquem en ampolles, els aïllem en cultiu per observar-los, els afegim o traiem condicions que pensem que els hi va bé i veiem la resposta. Es com si algú de fora estigues observant la vostra unitat familiar per saber com funcioneu i quines costums teniu: a quina hora us lleveu, què mengeu, a quina hora sortiu de casa, com i amb qui us relacioneu.

Bé, quan tenim les peces i sabem que fan, toca imaginar com funciona el sistema marí. Entre els investigadors, hi ha la discussió de si volem un (eco)sistema que tingui moltes peces (biodiversitat) o el que volem és un que funcioni amb la diversitat que li toqui. O sigui, que volem? una màquina amb moltes peces, que potser n’hi ha que no hi fan res, però que s’han de preservar o una que funcioni amb un òptim d’energia i de complexitat? Sempre ens debatim entre una visió conservacionista de la natura i una visió funcional amb l’integració de l’home en l’ecosistema.

De fet, Gerald Durell, naturalista i escriptor, representa la primera visió, la conservacionista, la de preservació de les espècies i protecció de la natura. La seva obra més coneguda és el títol d’aquesta entrada. Si no l’heu llegit, feu-ho, doncs l’autor té molt sentit de l’ humor. Amb els diners del llibre, va organitzar expedicions per aplegar animals per als zoos i de fet, va crear el seu propi amb la idea de conservar la fauna amenaçada d’arreu del món. Però ja heu vist que una sola visió no ha de ser la més correcta. I en aquest tema, als investigadors, ens queda molt a discutir per quedar-nos en un terme mig amb esperit crític.

P.D. ep! m’he adonat que queda pendent comentar això de posar-li preu a les coses a partir de les peces o del funcionament! La valoració econòmica dels serveis que donen els ecosistemes naturals és un altre tema molt discutit. Això requereix una altra entrada, aquesta ja ha quedat força llarga i complexa. Ja se sap, quan ajuntes tantes parts!


2 comments

  1. Aquesta entrada ha quedat mollllllltttt complexa!! Aquests cientifics, sou la pera, quan parleu de la vostra feina, coi, quina passió hi poseu! Hahaha

  2. Doncs Lidia, tens tota la raó, quan expliquem la nostra feina a vegades ens perdem en els detalls. És allò que de vegades, els arbres no ens deixen veure els bosc i perdem la perspectiva. És més fàcil explicar la feina d’algú altre.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s